Category: Convivència

Alboraig 2021

Entrada d’Àngels Martínez Bonafé

Hola!!! Reprenem l’activitat a ELS PUNYS NO PARLEN perquè 34 ALUMNES I TRES PROFESSORES hem passat dos dies a l’alberg d’ALBORAIG plantant un arbre que vos volem mostrar. És l’arbre de CULTURA DE PAU, i l’hem portat al nostre institut Isabel de Villena.

Per fer-nos persones cultes i pacifistes hem fet les següents activitats:

  1. Hem vist que el CONFLICTE pot ser respost de diferents formes: OCULTAR-LO i fer com que no el veus, RESIGNAR-TE i aguantar el que t’imposen, COMPETIR i dominar a l’altre/a o bé, NEGOCIAR I COL·LABORAR. Nosaltres volem optar per negociar i col·laborar, però NO ÉS FÀCIL. Per aprendre, hem donat un segon pas.
  2. Diferenciar les POSICIONS de dues persones enfrontades de les seues NECESSITATS. Es veu molt clar en el conte de la taronja i les dues germanes que representaren Erika i Núria, i altres exemples que veiérem per equips.
  3. També veiérem que hi ha imposicions que ataquen els DRETS HUMANS de persones de grups socials als quals se’ls nega poder, com ara les dones, persones amb opcions sexuals diferents de la majoritària o que venen d’altres parts del món i no tenen diners. Davant d’això decidírem que la cultura de pau ens ha de portar a ACTUAR, a denunciar allò que veiem injust i a defensar la persona o grup que està en posició més dèbil.
  4. No podem esperar que siguen altres els que milloren el món. Cadascuna de nosaltres  havia de  fer una Fulla per a l’arbre de cultura de pau amb una frase que començara per  “JO….”. Així que estiguérem aprenent tècniques d’ESCOLTA ACTIVA , que ajuden a fer que persones que estan sofrint un conflicte se senten recolzades i troben SOLUCIONS PACÍFIQUES en les quals LES DUES PARTS GUANYEN.

Férem teatre, veiérem una pel·lícula, passejarem pel costat del riu, ens coneguérem més i ens regalàrem fulletes de tardor amb algun adjectiu que reflexa com ens han vist les que han format el nostre equip… i entre totes i tots  HEM FET UN ARBRE MOOOOOLT BONIC.

Tot això ho hem viscut les 36 PERSONES següents 

De 1r d’ESO: Tatiana, Josevi, Octavio, Andrea, Maria, Marcos, Ayxel, Jana, Sonia, Bianca, Elena, Aitor, Alejandro, Miguel, Rosa, Alfonso, César, Natalia i Lucas.

De 2n d’ESO: Sandra, Nora, Susana, Anny, Sofía, José María, Simón, Patricia, Rebeca i Alba.

De 3r d’ESO: Marcos, Iván i Ian.

De 4t d’ESO: Erika i Núria.

Profes: Carolina Andicoechea, Gabriela Amat i Àngels Martínez 

De tot açò podeu veure FOTOS ACÍ

12 anys i els que vindran…

El 25 de novembre de 2008 vaig començar a escriure les primeres entrades d’aquest blog i desconeixia llavors que aquest juny de 2021 faré l’última de les entrades des de l’Isabel de Villena, ja que, després de 17 anys mirant la mar per la finestra de l’aula, passaré a veure el claustre de l’IES Lluís Vives i els cèntrics carrers de Xàtiva, Arquebisbe Majoral, Sant Pau o l’avinguda del Marqués de Sotelo. 

El blog porta, doncs, més de 12 anys en dansa i compta amb 466 entrades i 1600 comentaris. No en són molts, si els comparem amb els 10.600 comentaris de Karícies (l’altre blog amb què he treballat també); però en són prou per a deixar constància del compromís del nostre alumnat i de la gent que ens ha visitat.

Durant tot aquest temps, Els punys no parlen ens ha servit per a fer visible el treball de l’Equip de Mediació: la formació de mediadores i mediadors, les accions dels Activistes pels Drets Humans, els Cercles de Convivència, les reunions d’Stop Diverfòbia, l’Observatori de la Convivència i tants altres temes relacionats amb el foment de la cultura de pau. Revisant algunes de les entrades, m’he trobat amb aquest vídeo que ens va fer Pandora Mirabilia fa 6 anys. Hi parlem Àngels Martínez Bonafé, ànima de l’equip fins que es va jubilar, i jo mateixa. També hi ha les nostres companyes Pilar Soto, Ana Frias i Rosa Sanz, motors potents que han fet possible que l’equip haja tingut un recorregut tan llarg –17 anys ja– des que es posara en marxa el curs 2004-2005.

A l’actualitat  hi ha més membres, Katy, Carolina, Xelo i Joanfre, i per davant tenen el repte de seguir formant generacions d’alumnes que facen seu el lema del nostre equip: la paraula és més valenta que els punys.

Per molts anys!

Violència justiciera

Aquest vídeo d’animació que hem agafat de la pàgina d’Escola de Cultura de Pau qüestiona la violència justiciera i els mites que sustenten aconseguir la pau per mitjans violents. Podeu veure altres vídeos sobre el tema a Mou la noviolència, un projecte que dona eines contra el discurs d’odi en la nostra societat.

Alerta convivència!

Alerta convivència! és una iniciativa de l’àrea d’Educació de la Diputació de València que té com a objectiu desenvolupar una campanya de conscienciació i sensibilització als centres educatius sobre la prevenció de l’assetjament escolar amb motiu del 2 de maig, Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar o Bullying.

Podem trobar en el projecte una Guia didàctica amb recursos i Activitats pràctiques que es poden descarregar des d’ací: www.dival.es/alertaconvivencia.

#MyGameMyName

L’any 2019 la campanya MyGameMyName va sorgir per a conscienciar de la violència que pateixen les dones en el món dels videojocs. En la pàgina del projecte (http://www.mygamemyname.com/es) expliquen que quasi la meitat de gamers del món són dones però moltes s’amaguen darrere de noms masculins per a evitar l’assetjament. Alguns jugadors professionals han adoptat noms femenins i han experimentat en primera persona els insults i humiliacions que pateixen les xiques que juguen a diari. En la pàgina pots escoltar-los així com també les experiències de dones jugadores.

Dia del poble gitano

El 8 d’abril es commemora el Dia del Poble Gitano.

Fins fa no res (encara l’any 2015) la RAE incloïa en la seua definició de ‘gitano’ l’accepció ‘trapacero”, terme que es refereix a algú que “con astucias, falsedades y mentiras procura engañar a alguien en un asunto”.

El vídeo “Yo no soy trapacero” correspon a una campanya de sensibilització que va realitzar l’any 2015 el Consell Estatal del Poble Gitano, amb finançament del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i del Fons Social Europeu.

Afortunadament, recentment la RAE ha afegit que ‘trapacero” és ofensiu o discriminatori; així, ningú podrà seguir pensant que aquest terme és sinònim de gitano.

Cua de sirena

“En Roc estava més marejat que un allioli. No entenia res de res del que el cranc li havia dit… No entenia per què era una cosa que s’havia de convertir en una altra. A més a més, per sempre més! Una cosa o l’altra. Blanc o negre. Carn o peix. Nen o nena, humà o sirena… Com si només hi hagués dues opcions! No pot ser que una decisió sigui també que no vols prendre una decisió?”

El curt Cua de sirena és una producció d’Actuavallès – Ca l’Enredus i va ser estrenat l’any 2020. El guió original és d’Alba Barbé Serra i de Sara Carro i està basat en l’àlbum il·lustrat del mateix nom publicat per Edicions Bellaterra (2016).

L’escolta activa

L’escolta activa és una qualitat imprescindible per a una persona mediadora, però també ho és en qualsevol situació comunicativa. Escoltar atentament no significa només sentir les paraules de l’altra persona, sinó parar atenció al llenguatge no verbal que l’acompanya ja que hi ha persones que no tenen el vocabulari ni les estratègies de comunicació per a expressar amb paraules acurades el que volen dir, per exemple, les criatures.

L’escolta activa guarda una relació molt estreta amb l’empatia ja que implica comprendre els sentiments de qui ens parla i, en el cas d’una mediació, ens permet parafrasejar amb altres paraules el que ens estan dient per tal de clarificar els missatges i comprovar així que entenem el que ens expliquen.

L’escolta activa es pot millorar amb la pràctica. Aquests són alguns consells extrets del Web de la Teresa:

a. Cal escoltar sense interrompre, mantenint una posició corporal oberta al diàleg i un contacte visual no intimidatori o que indique superioritat, fent veure amb gestos (per exemple, amb expressions d’assentiment) que ens interessa el que ens diuen.

b. Cal tractar de comprendre el punt de vista de qui parla i acceptar les seues opinions, encara que no les compartim.

c. Hem d’evitar els obstacles que frenen la comunicació, com ara les crítiques, desqualificacions, exigències, prejudicis, estereotips…

d. S’ha de respectar l’espai vital que l’altra persona vol mantenir.

En el vídeo “El vendedor de cepillos” veiem que Coco no escolta el que la granota Gustavo està intentant dir-li i això crea greus problemes de comunicació. A més, només pensa a acomplir el seu objectiu -vendre-li un raspall de dents- sense respectar els desitjos de Gustavo. Creus que situacions com aquestes es donen en la realitat?

Ets un jove corresponsable?

El vídeo “Hombres practicando la igualdad” forma part de la campanya #Adelante, de Cepaim, i pretén que els homes es responsabilitzen de les tasques domèstiques, de la cura de filles/es i/o persones dependents. Ets un jove corresponsable?

No jugues amb mi

“No juegues conmigo” és un curt d’animació elaborat per la Fundació de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid en col·laboració amb Socioescuela, que aborda des d’un punt de vista pedagògic l’assetjament escolar. Es va estrenar el dia 2 de maig de 2018, en el Dia Mundial contra el Bullying. Pots trobar més informació en Tiny Cosmonauts.

Roll Red Roll

Per què no actuen els espectadors?

(En castellano)

L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i a més de la violació, entre d’altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridaren per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?

El documental Roll Red Roll és una pel·lícula  (2018), dirigit per Nancy Schwartzman i produït per Jessica Devaney i Steven Lake, està basat en aquesta cas de violació en la Steubenville High School. El fet va passar sense pena ni glòria fins que una destacada bloguera, Alexandria Goddard, va parlar-ne públicament. El documental analitza la violació i documenta la investigació.

Arran dels fets, un grup d’investigadors/es es van posar a estudiar no ja el per què de la violació sinó per què ningú no va fer res per denunciar els fets al llarg de la nit. Resultat d’aquests estudis són alguns dels factors facilitadors de la violència següents:

1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l’escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.

2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals…) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.

3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.

4.  La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.

5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.

Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?…”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu explícit) és una violació, en una parella estable o una d’esporàdica.

6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.

7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.

A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.

En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.

No sigues còmplice i actua!

Olweus_2001

Fem viral tot el que compartim!

Ens obstinem a diferenciar-nos, a dividir-nos, a criticar els que són diferents a nosaltres… però compartim més del que pensem. La televisió danesa TV2 va llançar, a finals del 2017, una campanya  que es deia “All that we share” (Tot el que compartim), i en pocs dies es va viralitzar.

Fem virals els discursos d’amor, no els d’odi!

 

Davant del racisme, no calles!

En aquest experiment de SOS Racisme (2017), una actriu convida persones del carrer a un sorteig fictici, i una altra actriu amb hijab diu que vol participar-hi; llavors es desencadena la discriminació islamòfoba.

L’experiment es va repetir 23 vegades. Van intervenir-hi 42 persones. Algunes van callar; unes altres van donar suport a l’agressora, però la majoria va defensar la víctima.

REFLEXIONA. ACTUA. DENUNCIA. Davant del racisme, no calles.

Com voldries que fora el teu pati?

Com voldries que fora el teu pati? T’has fixat en el pati del nostre institut? Qui juga a futbol? Qui juga al ping-pong? Qui fa parkour? I si ens plantejàrem una utilització de l’espai diferent?

En algunes escoles, per exemple, a l’escola Tiana de Ripollet, han decidit canviar la utilització de l’espai per tal d’evitar els conflictes.

També hi ha propostes per fer patis més igualitaris. Un pati igualitari és aquell que compleix dos requisits: la primera és que no hi ha jocs segregats, és a dir, jocs on només juguen xics o jocs on només juguen xiques; la segona és que no hi ha cap activitat que ocupa la major part de l’espai.

En el documental Patis vius, patis coeducatius i en les pàgines Col·lectiu Punt 6 i Arquitectura i urbanisme amb perspectiva feminista podeu trobar idees.

Un vídeo per la cultura de pau en les xarxes socials

L’Observatori de la Convivència es forma en Cultura de pau a les xarxes socials.

En la segona sessió de formació de l’Observatori de la Convivència d’aquest trimestre, seguim amb el programa En som Més, amb l’ajuda de Pilar i de Laura, de Jóvenes y Desarrollo. Té lloc el dimecres 15 de gener i hi assisteixen 24 observadores i observadors de 1r A, 1r D, 1r E, 2n A, 2n B, 2n C, 2n D, 2n E, 3r A, 3r B, 3r C, 3r PEMAR, 4t A, 4t B, 4t C, 4t PEMAR, 1, Bat. Cien. 1r Bat. Hum. 2n Bat. Cient.m 2n Bat. Hum., 1r FPB Adm., 2n FPB Inf. i 2n FPB Adm.

Els i les observadores formen grups de 4 i es posen a pensar sobre la temàtica del vídeo, la cultura de pau en les xarxes socials. El vídeo no pot tindre una duració superior a 2 minuts.

Els temes que es proposen són:

Anonimat en les xarxes socials. Aquest permet ocultar la identitat i possibilita accions que no es realitzarien si foren públiques.

Viralització del discurs d’odi. Ocorre quan una informació o contingut adquireix la capacitat de reproduir-se exponencialment, gràcies a les comparticions que es fan, sovint sense pensar. Vídeo recomanat: “The Cyberbullying Virus“.

Aporofòbia. És la por, rebuig o aversió cap a la pobresa o les persones pobres, sense recursos o desemparades.

Xenofòbia. És la por, rebuig o odi cap a les persones estrangeres, que es tradueix en accions com ara culpabilitzar-les de la crisi, el menyspreu, les amenaces o les agressions.  El vídeo “Las etiquetas son para las latas” us pot servir d’orientació.

Odi interracial/racisme. Sentit de superioritat d’una ètnia davant d’una altra, que sol motivar discriminació o persecució. El vídeo “Think For Yourself” us pot servir d’orientació, tant per al racisme com per a la xenofòbia. També és molt bo “Posa el racisme al seu lloc“.

Homofòbia. És la por, el rebuig, la discriminació o els prejudicis cap a l’homosexualitat o les persones homosexuals. També existeix la bifòbia i la transfòbia. El vídeo Stand Up! us pot servir d’orientació.

Masclisme. És la ideologia que sosté que l’home o tot allò masculí és superior a la dona. Engloba el conjunt d’actituds, conductes, pràctiques socials i creences destinades a promoure aquesta idea. Vídeos: “Cavernícola“, “Museo futuro“,  “Guantes” o  “No quiero ser como usted porque…“.

Radicalisme religiós: conjunt d’idees i preceptes que pretenen adaptar l’ordre polític, moral, científic, o qualsevol altre aspecte, a uns preceptes religiosos determinats (sovint propis de temps passats), sense possibilitat de qüestionament.

No respecte a la diversitat. Aquesta pot ser cultural, sexual, religiosa, corporal… i inclou, per exemple, la discriminació a les persones grosses, amb diversitat funcional, intersexuals, etc. El vídeo “Tot el que compartim” us pot servir d’orientació.

Incompliment del codi ètic. Un codi ètic consisteix en una indicació expressa i precisa dels valors, principis i pautes de comportament en un àmbit concret. En el nostre àmbit, pretenem recuperar el codi ètic per a mantenir la pau i la convivència. Vídeo recomanat: “Riure’t et fa còmplice“.

Pas 1. Elecció del tema. Cada membre del grup tria un discurs d’odi d’entre els anteriors. En total, 4. Després, escriuen de forma individual per a cada tema: idees, sentiments, reflexions, valors, vivències… En acabar, expliquen a la resta del grup el que han escrit i després de comentar i reflexionar, s’elegeix un sol tema.

Pas 2. Elaborem el guió. El grup ha de pensar:

  • Idea força. Quina és la idea o missatge principal del vídeo? Han de pensar una idea força.
  • Destinataris/àries. A qui s’adreça el vídeo?  El llenguatge s’hi ha d’adaptar.
  • Inici-final. Com comença el vídeo? Com acaba?  S’ha de tindre clar abans de gravar, ja que ajuda a centrar-se.
  • Protagonistes. Qui són els o les protagonistes del vídeo? Què els passa? No tenen perquè ser persones físiques, poden ser playmobils, titelles…
  • Ubicació. On ocorre l’acció? En quins llocs gravareu?
  • Conflicte/realitat. Quin problema o conflicte s’esdevé? Recordeu que l’heu de vincular als discursos d’odi i a les xarxes socials.
  • Resolució. Com el resolen donant-li un final positiu al vídeo?

Pas 3. Dibuixeu l’storyboard.

Alguns consells per al vídeo:

  • Intenteu arribar a la part emocional.
  • Utilitzeu contrastos i contradiccions amb el discurs i de manera visual, és a dir, mostreu el que és i el que hauria de ser.
  • Repetiu el missatge o frase clau perquè cale en la persona destinatària. En el discurs de Martin Luther King, el clàssic “Tinc un somni” es repeteix 6 vegades.
  • Recordeu donar un missatge positiu al final, per exemple, “Totes i tots podem canviar les xarxes socials, implica’t”.

Tips tècnics:

1- Tipus de plànols. Si voleu donar dinamisme al vídeo, graveu diferents tipus de plànols per a muntar-los després com vulgueu: Primeríssim primer pla, primer pla, pla mitjà, pla complet… No graveu “escombratges” molt llargs. És millor que feu plànols fixes amb un poc de moviment, que feu pauses en la gravació o plànols solts. Graveu en horitzontal. Com més plànols graveu, millor, encara que després en descarteu alguns; així podreu donar ritme al vídeo alternant-los.

2- Plànols recurs. Utilitzeu-los en algun forat que quede en el vídeo. Es tracta de gravar i tallar clips deixant només postures (ajuntar les mans, fer que s’òbriga un llibre, mirar cap avall i cap a munt, paisatges…). Es poden afegir després missatges de veu en off.

3- Enquadrament. Enquadreu bé els vostres plànols seguint la regla dels terços.

4- Il·luminació i so. Il·lumineu bé les escenes; eviteu el contrallum. Si graveu a l’exterior, no ho feu entre el sol i l’ombra. Vigileu el so ambienti el so del vídeo; es pot usar el micro dels auriculars portant-lo amagat en la samarreta.

5- Com comunicar el missatge. Tingueu clara la idea força que voleu transmetre. Useu frases curtes, concises, clares, concretes. Empreu el llenguatge corporal (no us quedeu parats o parades davant de la càmera, però tampoc us mogueu massa. Useu les mans per a expressar-vos. Somrigueu. Vocalitzeu, parleu amb cura.)

6. Per a editar. Passeu d’allò general a allò particular. Per exemple, si una acció és en una aula d’un col·legi, mostreu primer la porta, els corredors, fins a arribar a la classe. Busquen la part del plànol amb més moviment intern. Per exemple, si esteu en el metro, tindrà més moviment un plànol amb un tren arribant. Utilitzeu com a suport rètols atractius.

7. Com ho faig amb el mòbil? Algunes APP: Open Camera, Edicion Filmora Go.

Resumint

  • Planifica la gravació (Storyboard, Guió)
  • Il·lumina bé les escenes.
  • Estabilitza la gravació.
  • Cuida el so.
  • Deixa que els teus enquadraments respiren.
  • Canvia el plànol.
  • Grava preses de detall.
  • Equilibra els teus enquadrament.
  • Millora la teua pel·lícula en post-producció.

Pas 4. Checklist

  • Llenguatge inclusiu i no sexista. Hem evitat el llenguatge sexista en el guió? Les dades que utilitzen ens donen a conèixer la realitat específica de les dones. Les activitats eviten o qüestionen l’ús de rols tradicionals entre homes i dones?
  • Criteris medioambientals. Hem reduït al màxim la despesa de recursos de la nostra acció? Podem reutilitzar els materials utilitzats en la preparació i desenvolupament del vídeo? Hem evitat utilitzar materials perjudicials per al medi ambient?
  • Diversitat cultural. Evitem l’ús d’imatges estereotipades de col·lectius que puguen afavorir la discriminació? El contingut és respectuós amb diferents col·lectius socials i culturals? Mostrem la diversitat com un fet positiu i enriquidor per a totes les persones?
  • Aspectes tècnics. Estan ben il·luminades les escenes? S’escolta bé el vídeo? Tenim diferents plànols gravats? Dura 2 minuts o menys?
  • Criteris de les bases del concurs. Està relacionat amb la temàtica del concurs? Fa referència a les xarxes socials, al discurs d’odi i a les formes de combatre? El contingut és positiu i mostra el compromís actiu de la joventut davant del discurs d’odi? És original i estètic?

En la sessió només tenim temps de fer els pas 1 i el pas 2.

En Som Més i l’Observatori de la Convivència

L’Observatori de la Convivència i En som més.

L’Isabel de Villena, de la mà de l’ONG Jóvenes i desarrollo, participa en el projecte En Som Més (Somos Más).

En la primera sessió de formació de l’Observatori de la Convivència d’aquest segon trimestre,  celebrada el passat dimarts 7 de gener, vàrem estar parlant dels avantatges i dels inconvenients de les xarxes socials, i també dels efectes dels discursos d’odi i de la violència. Després jugàrem amb cartes a un joc de rol que simulava les interaccions en les xarxes socials i que integrava diferents activitats de reflexió i debat.

Què és En Som Més?

És una iniciativa per sensibilitzar i prevenir contra el discurs de l’odi i la radicalització violenta. Per aconseguir-ho, el projecte uneix dos àmbits essencials: l’educació a l’aula i l’ús d’lnternet amb l’objectiu d’amplificar el respecte, la tolerància i la diversitat.

Vols saber més sobre aquest moviment i els seus protagonistes?

En Som Més té com a objectiu principal sensibilitzar sobre el radicalisme violent i el discurs de l’odi, especialment entre els joves, i promoure missatges positius de tolerància i inclusió social en les xarxes socials. Es tracta d’una col·laboració entre Google, el Govern d’Espanya, la Xarxa Aware (Alliance of Women Against Radicalization and Extremism), FESP-UGT (a través d’Aula Intercultural) i l’ONG Jóvenes y Desarrollo.

Consisteix en la formació de més de 28.000 xiquets i adolescents d’entre 14 i 20 anys d’edat, a través de tallers en escoles i centres de tot el país. L’activitat educativa conclourà amb un concurs, els guanyadors del qual viatjaran per conéixer el YouTube Space de Londres.

A més, involucra una campanya de difusió protagonitzada per un grup de youtubers espanyols compromesos en la lluita contra el discurs de l’odi (ja siga en les formes de racisme, xenofòbia, homofòbia, islamofòbia o sexisme) i convençuts que plataformes com YouTube són un espai per a difondre missatges positius d’integració, tolerància i respecte.

Aquests creadors són Ramia’s Channel, La Família TV, OfficialMad4yu, Miss Black Glamur, i col·laboraran també Yellow Mellow, Rayden, Andrea Compton i Arkano. La campanya de difusió consisteix en la creació de vídeos en els seus canals, en la participació de tallers educatius en escoles i en la publicació de posts en les seues xarxes socials.

Nacionalitats…

En aquesta campanya del cercador de viatges Momondo (2016) es mostra un experiment: 67 persones de diferents nacionalitats se sotmeten a una prova d’ADN. En una entrevista prèvia veiem que, en general, són totes i tots molt patriotes; però quan arriben els resultats de la prova genètica, es troben amb una inesperada sorpresa.

Sense dubte, el vídeo està molt ben fet, i els i les participants s’emporten una gran lliçó, molt necessària en aquests temps de xenofòbia, de nacionalisme patri i de falta de respecte a la diversitat. Però em venen algunes preguntes: Compartir la mateixa sang és la raó per a estimar-nos? Si no fora així, en lloc d’amics seguiríem sent enemics? És necessari compartir ADN per a respectar i estimar les altres persones?

Models perfectes

El 3 de desembre és el Dia Internacional de les persones amb Diversitat Funcional. L’any 2013, l’organització Pro Infirmis, que dona suport a les persones amb DF, va llançar la campanya “Qui és perfecte?” (Dir.: Alain Gsponer, Alemanya, 2013). Un dels seus directius va dir: “Perseguim ideals en lloc d’acceptar la vida en tota la seua diversitat”.
La publicitat tradicional sempre tria models “perfectes” i el missatge que això llança és que no tots els cossos són igual d’estimables o desitjables. No penseu que el món seria una mica millor si els models en els quals ens miren foren més diversos?