Category: Convivència

Els ODC (Objectius de Convivència) de l’IES Isabel de Villena

En la tercera reunió de formació del curs 2017-18, i de la mà de l’ONG “Jóvenes y desarrollo”, el nostre alumnat observador estableix els que seran els ODC de l’IES Isabel de Villena:

  • ODC 1. Promoure i vetllar per l’equitat de gènere
  • ODC 2. Acabar amb l’assetjament escolar
  • ODC 3. Combatre l’LGBTIfòbia i celebrar la diversitat
  • ODC 4. Utilitzar la mediació en la resolució de conflictes
  • ODC 5. Promoure el bon ús de les xarxes socials
  • ODC 6. Evitar la marginació i l’aïllament de companys/es 
  • ODC 7. Promoure les crítiques constructives
  • ODC 8. Convertir els corredors en espais segurs per a tot el món
  • ODC 9. Convertir el pati en un espai segur, acollidor i igualitari
  • ODC 10. Fomentar la neteja i la cura del material i del mobiliari
  • ODC 11. Promoure la intervenció de companys/es quan hi ha bregues

De cadascun d’aquests objectius, l’alumnat debat en grups les actituds/situacions que vulneren aquest dret i les activitats/accions proposades per a canviar-ho. Les professores de l’equip de mediació considerem important afegir dos apartats més que intentarien buscar maneres de mesurar les accions que es duen a terme en el centre i també pautes per a orientar el treball educatiu del professorat, és a dir, els aspectes que s’han de conèixer per tal de poder treballar amb la classe l’ODC corresponent. Com a exemple, incloem els tres primers ODC:

ODC1ODC 2ODC3

 

Anuncis

Per què és important Stop Diverfòbia

Un any celebrant la diversitat amb Stop Diverfòbia. A l’IES Isabel de Villena, apostem fort per un món sense intolerància per gènere.

En la 13a reunió del curs, que té lloc el dia 6 de juny de 2018, veiem el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

En acabar, fem una valoració global de l’any, i la gent comenta el que més li ha agradat i per què és important que grups com aquest siguen una realitat als nostres centres. Les persones més valentes, es deixen grabar en vídeo per a fer un muntatge del curs. Les que no ho són tant, em regalen la seua veu. Amb tot aquest material, faré un vídeo ben xulo que servisca de recordatori d’aquest any que hem passat celebrant la diversitat.

Gràcies!!!

Ací podeu llegir les actes de les reunions d’Stop Diverfòbia 17-18 en PDF.

Enganxa’t 2018

ACTA ASSISTÈNCIA ENGANXA’T 24 D’ABRIL DE 2018

Activitat: Enganxa’t a l’IES Malilla.

Assistents: 3 alumnes de 1r A, 1 alumna de 1r B, 2 alumnes de 1r E i 1 alumna de 4t B. Professores: Catalina Machado i Pilar Soto.

Tema: “Tecnologia, poder i ciutadania”

Presentació a càrrec de Diego Álvarez

La presentació va començar amb un repàs dels objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides. Després, es van anar desgranant els objectius i, com a principal, el de poder influir en el món amb responsabilitat utilitzant les noves tecnologies. Per a fer-ho, necessitem prendre consciència, desenvolupar les nostres capacitats i un entorn favorable.

Per a la presa de consciència, el ponent va fer una sèrie de preguntes a l’alumnat assistent: Quines aplicacions utilitzes?, quant de temps passes al dia en aquestes aplicacions?, i has sigut testimoni d’algun tipus d’insult o assetjament quan has utilitzat les xarxes socials?

Després va explicar algunes iniciatives, com la campanya per a frenar el ciberassetjament I am a witness (ens podem descarregar la APP per al mòbil amb emoticones ben xules). També va donar una sèrie de consells sobre com actuar:

  • Tindre sentit comú per diferenciar les notícies falses (fake news) de les
  • Parar les falsedats i els rumors.
  • Comprovar les notícies que ens passen (fact checking)
  • Generar consciència (per exemple, contra la música misògina)
  • Respectar la p
  • Utilitzar, per exemple, emoticones per a parar insults o situacions violentes en les xarxes.

Pel que fa al desenvolupament de capacitats i a l’entorn favorable, va explicar que podem influir en el que ens envolta, involucrant-nos, participant i exigint transparència. També destacà que la qualitat més important és la capacitat d’escoltar. És important també tenir accés a informació que facilite la presa de decisions a nivell local, nacional i fins i tot internacional. I a més, posar en marxa processos de rendició de comptes.

El ponent va fer una exposició que va resultar molt interessant i dinàmica i la participació dels assistents va ser molt motivadora.

Tenim la tecnologia al palmell de la mà i no estem a soles:

“Ja estem en el futur; i volem construir-lo!

Acta feta per Pilar Soto

 

Repensar i sembrar

Acta de formació en mediació amb Flor Hoyos 2-5-18

Assistents: Pilar, Anabel, Àngels, Rosa S., Rosa J., Tania, Isabel i Amparo.

La sessió de formació amb Flor Hoyos té com a objectiu fer balanç dels 14 anys de l’equip de mediació, fer una definició conjunta dels problemes i dificultats actuals que ens ajude a trobar solucions, i preparar-nos per als nous reptes derivats de la jubilació de dos membre de l’equip i la incorporació de nou professorat.

Amb aquests objectius, fem dues dinàmiques: “Negatiu/positiu” i “Tècnica del grup nominal (TGN)”

Dinàmica “Negatiu/positiu”

La primera dinàmica consisteix en una pluja d’idees sobre les raons per a continuar en l’equip de mediació i els motius per a no fer-ho.

D’entre les raons per a no continuar, anotem les següents:

  • Hem de deixar espai per a activitats noves
  • Desgasta
  • Requereix un esforç i temps extra
  • Cal molta preparació
  • Ja hem acomplert la nostra feina; ara els altres que s’espavilen
  • No hi ha un canvi considerable a l’institut que justifique tant d’esforç

D’entre les raons per a continuar, anotem les següents:

  • La gent (alumnat, professorat) té un espai estructurat on acudir en cas de conflicte
  • És una font d’enriquiment personal
  • A l’equip trobem suport i confiança
  • És una font de cultura de pau; una altra forma de veure l’ensenyament
  • És un espai d’educació emocional
  • Ens permet entendre les altres persones, per exemple, el que tenen de bo
  • És un projecte col·lectiu; un treball en equip
  • Existeix un canvi real al centre gràcies a l’equip

Després, comentem, amb l’ajuda de Flor, les raons per a deixar l’equip. I anem fent contrapropostes:

  • A l’equip de mediació s’han de poder fer coses noves.
  • Per a compensar l’esforç i el temps de dedicació extra, hem de sol·licitar una compensació d’algun tipus.
  • Contra el possible cansament i desgast, hem d’aprendre a quedar-nos en una situació secundària i deixar que altres prenguen la iniciativa
  • La millora i el canvi sempre és relatiu ja que depén de la situació amb la qual comparem els beneficis de la mediació.

Dinàmica 2. Tècnica del grup nominal (TGN)

Aquesta tècnica consisteix a respondre a una pregunta en post-its (les respostes han de ser de 3 a 5). L’activitat és important per a facilitar la transició i ser conscients del llegat que volem deixar a les noves persones.

Ens dividim en dos grups: les veteranes i les noves. El primer grup respon a la pregunta a i el segon, a la b:

  1. Quines coses hauria de tindre la gent nova per a entrar a l’equip?
  2. Què hauria d’aportar-te l’equip per a interessar-te i voler participar-hi?

Les respostes a la primera pregunta són:

  • Valentia (voler treballar les emocions, capbussar-se en el conflicte…).
  • Creativitat, idees noves i ganes.
  • Ser visibles (un referent) per a la comunitat escolar.
  • Treballar bé en equip.
  • Compromís i responsabilitat amb l’alumnat i amb el grup.

Les respostes a la segona pregunta són:

  • Formació.
  • Informació i divulgació dels resultats (difusió). Fer partícips la resta de professorat del que fa l’equip.
  • Compensació horària.

Les dues hores passen ràpid i no tenim temps per a res més.

Flor prepararà la següent sessió amb les idees exposades.

La cultura de la violació

La cultura de la violació naturalitza la violència sexual. El guió de la por amb què eduquem les dones, i la falta d’educació als hòmens, ho acaben d’adobar.

Entrada en castellano

Estimat fill,

Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.

Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.

Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?

Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l’androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.

I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures…) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?

Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.

He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s’atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?

Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:

No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs… Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta’ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim… Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues.

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.

Albert

(Entrada publicada a Karícies)

Creativitat de gènere

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’12a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.

Un rap contra el masclisme

Entrada de Carles Claramunt (1r Batxillerat)

El passat divendres, fent zàping, em vaig trobar per casualitat amb un programa de televisió d’una cadena que no solc veure mai per la seua emissió vulgar (parle de Telecinco i de Factor X). Abans de canviar de canal, vaig decidir donar-li dos minuts al programa per tal de veure si eixia quelcom interessat que em poguera entretenir una mica. I així va ser: una grata sorpresa.

Factor X és un reality-show dedicat a la recerca de talents musicals. De sobte, em vaig trobar amb la presència de dos rapers, que en la seua presentació al jurat deien que cantarien un rap contra el masclisme; i això ja va ser prou per a atraure la meua atenció, fet pel qual no vaig canviar de programa. El rap podria haver estat millor? Doncs segurament (tampoc puc opinar si ho feren bé o malament perquè realment no és un gènere musical que m’interesse massa), però tenia una història per contar. Una història molt significativa i que, com més tard va dir el jurat, podria ajudar en un futur a totes aquelles dones que han de patir les conseqüències del masclisme en la seua pell. Els rapers van repetir en diverses ocasions la importància de trucar al 016 davant de qualsevol mostra de violència de gènere que evidenciem.

És més, el reconegut showman Risto Mejide va proposar d’incloure la cançó en la iniciativa “12 meses” de Mediaset, projecte social que la cadena du a terme des de l’any 2000, i que posa el  focus dels continguts a sensibilitzar els espectadors sobre assumptes socials des d’un punt de vista solidari, amb temes com la lluita contra la violència de gènere, el càncer, la drogoaddicció, l’assetjament escolar i la pirateria, el foment de la lectura, l’esport, la música, els hàbits de vida saludables, la igualtat, la conducció responsable, el suport als majors, els xiquets, els que conviuen amb l’Alzheimer…

I a vosaltres, què us sembla la cançó? Us ha aplegat el missatge?

Vocabulari divers (Stop Diverfòbia 11)

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia del dia 28 de març, i a la qual hi assistiren al voltant de 30 persones.

Férem una activitat aparentment senzilla que consistí a explicar els termes següents: Agènere, Al·losexual, Asexual, Binarisme, Bisexual, Bloquejadors hormonals, CRS (Cirurgia de reafirmació sexual), Cissexual, Cliteroplàstia, Contagi de l’estigma, Creativitat de gènere, Crossdresser, Demisexual, Drag King, Drag Queen, Estrés de les minories, Fal·loplàstia, Gènere fluid, Gènere no binari, Heteroflexible, Heteropatriarcat, Homosexual, Identitat de gènere, Intersexual, Intolerància per gènere, LGBTI, Mastectomia, Orientació sexual, Pansexual, Passing, Performativitat de gènere, Ploma, Poliamorós/a, Rols de gènere, Sistema sexe-gènere, Trans*, Transgènere, Transsexual, Transvestit, Homofòbia, Homofòbia interioritzada, Homotransfòbia social, Transfòbia, Bifòbia, Eixir de l’armari.

A cada persona se li donaven dos o tres termes i els havia de compartir amb una parella distinta cada vegada. La parella havia de definir la paraula que li diguérem i nosaltres havíem de definir la que triara de les seues. Si no en coneixíem el significat, intentàvem entre les dues persones, esbrinar-lo.

Només ens va donar temps a comentar-ne unes poquetes, així que la propera reunió seguirem.

Us deixe ací un comentari que el meu alumne Jose va deixar al blog Karícies sobre les reunions d’Stop Diverfòbia, i que resumeix millor que jo el sentit del que fem.

Jose Thompson ha dit…

Hola, sóc Jose, un alumne de batxillerat, tinc 16 anys i sóc homosexual. He anat a unes quantes reunions d’«Stop Diverfòbia» i la veritat és que crec que aquestes són molt necessàries, ja que ajuden els alumnes que hi acudeixen a conèixer nous conceptes que no estan tan normalitzats a la nostra societat actual com: al·losexualitat, crossdressers… i també ajuden els professors tant a conèixer els problemes dels alumnes com a aprendre aquests nous conceptes. 

Jo en aquest institut mai he tingut problemes per la meua sexualitat, mai he rebut comentaris negatius, i crec que açò és perquè ací es normalitza la situació de les persones que no som com tothom és. A més, gràcies a aquestes reunions els alumnes poden descobrir si pertanyen a algun d’aquestos col·lectius, i a més es poden sentir lliures de dir si hi pertanyen.

Clarament a aquest grup no hi anem com a alcohòlics anònims, no es diu nom, edat i a quin col·lectiu pertanys; sinó que hi anem tots com a persones iguals, que és el que som, i no distingim entre gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… Siga quina siga la teua condició, ets benvingut.

Per finalitzar, vull donar les gràcies a tots els professors i professores que hi van i als alumnes que també hi acudeixen. Tots fan possible aquests espais de relació que afavoreixen la convivència. Gràcies pel vostre temps.

 

Campiones invisibles

El documental “Campeonas invisibles” (Paqui Méndez i Ana Victòria Pérez, 2017) mostra algunes de les desigualtats i injustícies que es donen en la pràctica esportiva amb les dones professionals. Aquestes, malgrat obtenir millors resultats i triomfs que els seus companys homes, no reben el mateix tracte social, ni elles, ni els seus èxits esportius, especialment dels mitjans de comunicació.

No sense nosaltres

Vídeo “No existe una historia ni una cultura sin mujeres” en el qual la investigadora Ana López-Navajas explica l’ocultació de les dones en els llibres de text.

Anna López Navajas: una història de lluita contra la invisibilitat de les nostres dones

Carla Pons. El temps. 25.03.2017

[…]

Ana López Navajas va coordinar el projecte d’investigació TRACE-La visibilidad de las mujeres en los contenidos de la Enseñanza Secundaria Obligatoria, a la Universitat de València. Aquest treball va quedar reflectit en la base de dades mujeresenlaeso.uv.es, on es troben els resultats de les diferents matèries. Finalment, va ser la seua tesi doctoral, titulada Las mujeres que nos faltan. Análisis de la ausencia de las mujeres en los libros de texto, on s’hi van arreplegar aquestes dades minuciosament.

En aquesta, s’hi van analitzar un total de 109 llibres dels quatre cursos de l’ESO. I els resultats van ser demolidors: les dones mencionades eren 1.266, enfront de les 15.319 referències a homes. O el que és el mateix: un 7,5% de referència femenina enfront de un 92,5% masculina. Tota una evidència de l’exclusió de les dones d’allò que considerem el coneixement legítim: el dels manuals, aquell que arriba a la totalitat de la població.

Aquesta absència és la negació explícita de la participació de les dones en la cultura, la història i la ciència. La mostra de la seua irrellevància social. “En el discurs general de l’ESO hi ha uns —els homes— que conten, que són protagonistes; i d’altres —les dones— que no ho fan. No obstant això, elles sempre han participat en tot, i la història i la cultura no es poden entendre sense elles. Deixar-les de costat significa no només transmetre una cultura fallida i tramposa sinó també perpetuar les desigualtats des del sistema educatiu”.

El 70% de totes les matèries, entre elles la totalitat de les ciències, la història, la literatura, la música i la plàstica tenen un percentatge encara menor de dones. Les xifres, però, són més escandaloses si es desglossen per assignatures. La matèria més damnificada és la Tecnologia (1%), on només apareixen dues dones entre 211 homes al llarg dels tres cursos en els quals s’imparteix. Al contrari, la xifra augmenta per damunt de la mitja en les assignatures de llengües estrangeres com l’anglès o el francès, donades les referències a personatges més ancorats en l’actualitat, com poden ser actrius, models o cantants.

I per acabar-ho d’adobar, la presència de dones disminueix a mesura que els cursos augmenten de nivell i els continguts guanyen en profunditat. En la segona etapa, 3r i 4t de l’ESO, la presència de dones és menor, amb un 6%, que en 1r i 2n de l’ESO, amb una xifra al voltant del 9%.

La causa d’aquests resultats és “la vigència d’un mecanisme de discriminació molt estudiat que consisteix a deixar les dones fora de l’escrit”, cosa que produeix “la perpetuació d’un desconeixement que et fa prendre com natural el fet que la meitat de la població no hàgem pogut participar en els àmbits del saber. Ens demostra clarament que el focus l’hem posat en uns i no en les altres”, confessa la filòloga valenciana. “Aquesta ignorància es reprodueix perquè a l’alumnat l’eduquem amb uns referents culturals que són parcials, perquè sols es refereixen a figures masculines. Tanmateix, els venem com universals. Ací està la trampa que no som capaços de discernir amb claredat. Al mateix professorat no se’ns ha llevat la bena dels ulls encara. Pensem que allò que impartim és la cultura universal i ens ho creguem de veritat. Res més lluny”.

Dones de la nostra història, recopilades a una base de dades

“Es parla d’un discurs d’igualtat. Sembla que ho hem aconseguit tot: les lleis, la política… Tanmateix, la cultura és el gran forat que falta per assolir”, remarca la investigadora. “Buscar solucions, i no sols posar-les de relleu, és una cosa que m’ha preocupat molt. I les solucions comencen per diversos nivells”. La formació del professorat; la revisió dels continguts dins dels graus universitaris; l’adequació del material didàctic de les editorials i un major ímpetu per part de les administracions públiques per a divulgar les obres de les dones a través de la programació de concerts, exposicions, obres de teatre o òperes. Aquesta és la base, segons el criteri de López-Navajas, per poder revertir la situació actual de desigualtat.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

Podem trobar l’article complet a El temps

Quan deixarà de restar ser dona?

Diversos estudis proven que la desigualtat no és natural sinó apresa i imposada. En el món dels negocis, de la música, de l’esport, de la ciència…  ser dona resta. #TotsElsDieses8deMarç

L’any 2000, les economistes Claudia Goldin i Cecilia Rouse publicaren un estudi en America Economic Review demostrant que les orquestres nacionals que feien audicions a cegues, és a dir, només sentint tocar el o la músic darrere d’una mampara, seleccionaven més dones que les que ho feien veient les persones. La probabilitat que una dona es guanyara el lloc en una orquestra augmentava en un 200% quan s’usava mampara.

L’any 2002 es va publicar a Harvard un altre estudi amb estudiants d’un MBA (Master of Business Administration). Se’ls van lliurar còpies d’un treball de Heidi Roizen, una inversora de capital de risc, i a altres alumnes còpies del mateix treball però canviant el nom de Heidi per Howard. El grup que va llegir el treball signat per Howard va concloure que era un tipus molt competent amb el qual voldrien treballar, a més de semblar un bon home; el grup que va llegir el treball signat per Heidi la va considerar “molt política”, va pensar que buscava “el seu propi benefici”, que era “manaire” i que no els abelliria treballar amb ella.

El 2017, a la revista Science es va publicar un estudi amb 400 escolars d’entre cinc i set anys i concloïa que a partir dels sis anys les xiquetes deixen de considerar-se tan llestes com els xiquets. En una de les proves, se’ls explicava la història d’una persona molt intel·ligent sense dir-los el sexe. Als cinc anys, els xiquets deien que el protagonista era un xiquet i les xiquetes, una xiqueta. Als sis i set anys, moltes xiquetes ja deien que el protagonista era un xiquet.

L’any 2014, Always va llençar una campanya per a mostrar que fer les coses #ComUnaXica era positiu. Usar “com una xica” com a insult és un colp a la confiança de qualsevol adolescent, siga xic o xica. A elles, les desempodera; a ells, els fa misògins i masclistes. Ací deixem el vídeo que va fer Lauren Greenfield: ¿Qué significa hacer algo #ComoNiña?

Redraw The Balance

De veritat són les criatures lliures de triar el que volen ser? Inspiring The Future vol inspirar-nos perquè redibuixem i restablim l’equilibri. #TotsElsDiesEs8deMarç

Aquest vídeo de MullenLowe London per a Inspiring The Future mostra com els xiquets i les xiquetes defineixen des de ben aviat els treballs com a propis d’homes i de dones. Quan se’ls demana que dibuixen un bomber, un cirurgià o un pilot de combat, 61 dels dibuixos són d’homes i només 5 són de dones.

Podem veure el vídeo sense subtítols al seu canal: Inspiring The Future – Redraw The Balance.

De major vull ser com…

“De major vull ser com…” Las Naves i Fisabio premien els estudiants de la Comunitat compromesxs amb la igualtat de les dones a la ciència.

Las Naves, centre d’innovació de l’Ajuntament de València, i la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), dependent de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, han realitzat el concurs “De major vull ser com…” destinat a joves estudiants d’ESO, Batxillerat i Formació Professional dels centres educatius de la Comunitat. L’objectiu és reconèixer el paper clau de les dones en les disciplines científiques i tecnològiques, així com promoure el despertar de vocacions científiques i tecnològiques entre les xiquetes i adolescents.

Ací podem veure els treballs guanyadors.

Primer Premi Las Naves

María Martínez Chillarón/ Elvira Cremades Roca/ Juan de Marco Giménez Ayuste/ Roberto Braquehais Marín, IES El Clot (València):

Accèssits:

Primer Premi FISABIO:

  • Beatriz Ramírez Vicent, Victoria Torres Suay; IES Vicent Andrés Estellés

Accèssits:

 

 

 

T’agrada el teu cos?

Entrada de Yoana (1r Bat. Artístic)

“No m’agrada la meua alçada, el meu somriure, el meu pes, els meus cabells… No m’agrada el meu cos.” Quantes vegades hem sentit alguna d’aquestes expressions? Quantes vegades ho hem vist en televisió, xarxes socials, amics, familiars, o fins i tot, quantes vegades ho hem dit o pensat nosaltres?

Tothom tenim algú que no està a gust amb el seu cos o amb sí mateix; inclús tu mateix/a pots sentir menyspreu cap al teu cos. Personalment, tinc moltes amigues i amics, i quasi tots se senten a disgust amb el seu cos, i no solament gent de la meua edat, també familiars o inclús alguna professora. Per què aquest menyspreu?

En el vídeo de Jubilee media Comfortable: 50 People 1 Question (director: Jason Y. Lee, 2014), van ajuntar diferents persones, joves, més majors i menuts, i els van preguntar una cosa molt simple: “Si pogueres canviar alguna cosa del teu cos, què seria?” La gent més major va contestar que sí, i va explicar el que canviaria i el perquè. Els motius eren que la gent es burlava d’ells quan eren menuts. Uns altres deien que es veien diferents de la resta. Els nens, en canvi, contestaren coses com “Vull ales per a volar” “Una boca de tauró per a menjar més” “Orelles puntegudes”, etc., però cap d’ells va dir que no li agradava el seu cos; s’amaven tal com eren.

Ara és quan qüestione: des de quan comencem a sentir-nos malament amb el nostre cos? Diem que els xiquets són petits i no entenen moltes coses, i nosaltres? Nosaltres tanquem els ulls i no valorem el que de veritat importa. I no ho fem perquè ens deixem dur per les etiquetes: “Has de ser alta i prima, i dur els cabells llargs per a ser guapa”, “Has de ser fort, tenir abdominals i practicar esport per a ser un xic atractiu”. Qui no siga així o una miqueta diferent, ja no és bonic ni atractiu.

Hem d’agafar exemple d’ells i elles, dels xiquets, i acceptar-nos, perquè cadascú és diferent i únic; no hi ha persones iguals, i si ho fórem, quina seria la gràcia? La teua amiga, el teu amic, el teu familiar, la teua parella, tu mateix…, tots som diferents i únics. Per a què ser com la nova model, si ser nosaltres mateixos és més que suficient. Per això, has d’acceptar-te i valorar-te com eres, perquè sent tu eres preciós/preciosa.

Les xiquetes i la ciència

11 de febrer, Dia de la dona i de la xiqueta en la ciència

Les dones cursen menys carreres científiques i tecnològiques que els hòmens. A més, en el món de la ciència, les dones no arriben als nivells jeràrquics i de responsabilitat. Menys catedràtiques, menys investigadores principals, menys directores de centres de recerca, menys dones en llocs d’alta responsabilitat, i menys dones guardonades amb el premi Nobel i altres distincions.

La Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU  mostra la tasca científica de les dones en el blog Mujeres con ciencia.

Si piqueu en les fotos d’aquest enllaç Mujeres de la ciencia, que va publicar El País, trobareu informació sobre dones científiques.

Ese lugar” es una producció de K2000, dirigida per Jose A. Pérez Ledo.

El grup està viu (Stop Diverfòbia 8)

8a reunió del grup STOP DIVERFÒBIA. 31 de gener de 2018

Assistència: 40 persones. 1r ESO (10), 2n ESO (3), 3r ESO (3), 4t ESO (1), I Batxillerat (10), Professorat (10), Professorat en pràctiques (4).

La sessió de hui ha sigut una mica caòtica, com ho són de vegades les coses que estan vives. La proposta era reflexionar al voltant de tres preguntes i gravar-se responent-les: I jo què faig per la diversitat?, per què és important el que faig?, i quin món voldria? La meua intenció era posar d’exemple un parell de vídeos de campanyes que m’agraden, però l’ordinador es resistia a funcionar; així que no ha pogut ser. Hem format grups d’alumnat gran i menut, i alguns hem eixit de la sala d’actes perquè per a gravar és un espai una mica obscur.

Un grup de profes del centre, i també de profes en pràctiques, ens hem posat a gravar-nos. Bé, si he de ser sincera, els he abordat, telèfon en mà, perquè contestaren les preguntes; però he de dir que s’han deixat atracar a gust i han fet unes reflexions ben interessants: “Jo per la diversitat faig veure que som diverses però també desiguals; i la discriminació que hem patit les dones al llarg de la història, per exemple, exemplifica que la diversitat no és la igualtat”; “Yo por la diversidad intento ser rara, distinta, no dar las clases como los demás, que se note que puede haber distintos profes de mates…”; “Jo per la diversitat m’interesse, em posicione, prenc consciencia del problema, respecte i visibilitze tota la diversitat d’opcions que hi ha”; “Per la diversitat intente estudiar i mantidre la ment oberta; i considere essencial que es tracte a l’escola per a evitar les discriminacions”; “Jo ho porte amb total naturalitat i el que m’agradaria és que tot el món ho portara també així”; “M’agradaria viure en un món on les diferències (allò realment interessant de les persones) no siguen un estigma sinó una oportunitat”, etc.

Mentre nosaltres ens posàvem nerviosxs davant de la càmera, una bona part del grup, amb ganes d’intimitat, s’ha quedat a la sala, han fet rogle i s’han posat a contar-se experiències que, segons ens han contat, han emocionat a més d’una persona. Així que… demostrat, el grup és divers, està viu i no li fa falta la meua “direcció”, cosa que m’alegra moltíssim. D’ací quinze dies, més.

Si voleu llegir les actes de les anteriors reunions, piqueu ací.

I de regalet, deixem el vídeo “Tengo dos mamás“, del canal de Vero Basku.

 

 

En som més

Què és En Som Més?

És una iniciativa per sensibilitzar i prevenir contra el discurs de l’odi i la radicalització violenta. Per aconseguir-ho, el nostre projecte uneix dos àmbits essencials: l’educació a l’aula i l’ús d’lnternet amb l’objectiu d’amplificar el respecte, la tolerància i la diversitat.

Vols saber més sobre aquest moviment i els seus protagonistes?

Andrea Compton, Arkano, Yellow Mellow, Rayden ja són ambaixadores d’En Som Més. I tu?

 

sumathi En Som Mes

Els ODS i l’Observatori de la Convivència

Segon dia de formació de l’Observatori de la Convivència per part de la ONG Jóvenes y desarrollo.

Dilluns, 29 de gener de 2018

26 assistents: 1A (3), 1B, 1C (2), 1D (2), 1E (2), 1F, 2B, 2D, 2E, 2F, 3A, 3B, 3C, 4A, 4B (2),1BatA (2), 1BatC, 1BatH, 2BatA

A la sessió anterior, quedàrem a seleccionar un dels problemes i respondre a les qüestions següents: per què ens preocupa?, quines en són les causes i les conseqüències, quines dues notícies sobre el tema podem aportar-hi, i si trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut, en quins moments i quines són les actituds. Per grups, fan un cartell on han d’aparéixer totes les qüestions del tema seleccionat.

Per als observadores i observadores del nostre institut, els temes d’interés són els següents:

  • Les fronteres. Al cartell veiem, en color roig, les causes, i en negre, les conseqüències. També hi apareixen els països que tenen problemes amb les seues fronteres. Les causes que hi aporta el grup són: la política, les dictadures, el racisme, la intolerància… I les conseqüències: la mort, l’opressió… Quan el grup explica el seu mural, s’obri un interessant debat sobre si al nostre institut hi ha o no racisme. El cartell inclou també cites interessants, per exemple “Las fronteras son dibujos en mapas que aún no podemos entender”.
  • L’ús i abús de les tecnologies. Aquest grup explica les conseqüències negatives de l’abús de les noves tecnologies, entre les quals hi destaca el ciberbullying.
  • L’assetjament escolar. El grup aporta dades, per exemple que el 9’3% dels joves pateix assetjament escolar. Els missatges que omplin el cartell són de respecte i de desig de canvi: “Esto tiene que cambiar”.
  • El tabac i altres hàbits tòxics. Per a aquest grup, el tabac és un problema que fins i tot afecta a la convivència, ja que la necessitat de fumar porta a estar més nerviós a classe.

Després del treball en grups, ens posem en cercle i la formadora pregunta i explica què és l’ONU i que són els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible). Ens posa també un vídeo explicatiu (www.los17ods.org). L’any 2015, 193 països van acordar a la seu de Nacions Unides els 17 objectius següents, que s’havien d’acomplir abans de 2030: eradicar la pobresa; acabar amb la fam; garantir una bona salut; garantir una educació de qualitat; garantir la igualtat de gènere, l’accés a l’aigua i a l’energia, l’ocupació digna i economia sostenible, infraestructures; reduir de la desigualtat entre els països, ciutats i comunitats sostenibles; promoure un consum responsable; lluitar contra el canvi climàtic; conservar la flora i fauna aquàtiques, la biodiversitat; promoure la pau i la justícia, i enfortir aliances.

També aclarim el concepte de “sostenibilitat”. Sostenible és tot allò estable, que no cau… I quan parlem que el món ha de ser sostenible, volem dir que si no el cuidem ara, no estarà bé en el futur. Per tant, “sostenible” significa que el que nosaltres fem no ha de ser un problema per als que vindran després.

Amb els ODS es tracta d’avançar cap a un món sostenible, que no solament té a veure amb la conservació i cura de la naturalesa sinó amb les persones i amb el fet de relacionar-nos de manera sana i sense violència.

Durant el debat, algunes de les opinions són pessimistes quant a l’acompliment dels ODS, tot i que alguns dels observadors fan veure que el més depriment de tot és que la gent jove no confie en el seu acompliment. També es culpabilitza els governs, molts dels quals venen armes, per exemple, o no faciliten el reciclatge. La formadora ens posa un altre vídeo per a animar a actuar, i que ens adonem que la nostra manera d’actuar és important perquè serveix de model per als que ens envolten.

La formadora explica també que hi ha persones (observadors/es) que fan informes sobre l’acompliment dels ODS en els diferents països. De la mateixa manera que a l’ONU, els observadores de la convivència al nostre centre tenen diverses funcions, entre les quals destaquem: observar i/o detectar conflictes, solucionar el que estiga a les nostres mans, i informar del conflicte o derivar si no el podem solucionar.

La formació acaba després de quasi dues hores de treball ben interessant.

Projecte “Nada será igual”

“Nada será igual” és un projecte contra l’assetjament escolar en format audiovisual creat per Víctor Antolí, Director de l’Escola Municipal de Teatre de Castelló. El seu objectiu és conscienciar, a través de personatges de ficció, de la realitat d’assetjament que alguns joves viuen i denunciar el silenci còmplice de l’entorn. El projecte naix com a treball de final de curs amb els alumnes d’actuació, que graven el curt “Nada será como antes” i en el qual es denuncien els problemes que vivien a l’institut. Al canal de Youtube del projecte, podem trobar més vídeos.

Ací podem vore un vídeo de la campanya: “El acoso debe acabar #ypunto. Nada será Igual”.

I ací podem veure el curt “Nada será como antes” (7’4″)

 

Veig, sent, em pregunte…

Formació de l’Observatori de la Convivència per part de l’ONG Jóvenes y desarrollo

23 de gener de 2018

Assistència del total de 28 cursos: 21 alumnes. 1A (3), 1C (2), 1D (2), 1E, 2A, 2D (3), 2F, 3B, 3C, 4A (2), 4B (3), 2nBatH, 2nBatC.

Comencem la dinàmica a la biblioteca imaginant que és un museu ple de quadres. Cadascun d’aquests representa una escena i l’alumat ha d’anotar en un full: “Veig”, “Sent” i “Em pregunte” a partir de les imatges.

Una vegada fet això, per grups de 5 persones de diferents cursos posen en comú les anotacions, i en trien les cinc més destacades.

A continuació, han de pensar un hashtag per a cada imatge i, mentre l’enganxen al quadre corresponent, van explicant a la resta de grups les idees més destacades.

Alguns dels hashtags són:

  • #Integració. És necessària per a no marginar els/les companyes.
  • #BulismoyRaciling. Es tracta d’un joc de paraules a partir de bullying i racisme. Les preguntes més repetides són: per què fa això la gent?, per què no es pregunten si els agradaria que els ho feren. També es comenta que les xarxes socials intensifiquen el bullying.
  • #LágrimasTrasLaPantalla. Es comenta que darrere de la pantalla, la gent és molt valenta i posa coses que en directe no diria.
  • #SiEsAmorNoEsControl. És un hashtag aplicat a les relacions de parella en les quals ha d’haver respecte i confiança, no control.
  • #CryingAroundTheWorld. #ElMónPlora. #Autodestrucció. Es parla de la sostenibilitat, de la petjada ecològica… i s’apunta que cal intentar deixar un món igual o millor per als que vindran.
  • #EliminemFronteresComplimSomnis. Aquest hashtag fa referència a una imatge amb persones immigrants que no són ben rebudes els països als quals acudeixen per a poder viure i acomplir els seus somnis.
  • #AceptacióSocial. A partir d’una imatge on hi ha unes adolescents fumant, es parla de la immaduresa, de les inseguretats, del desig de ser igual a altres, del desig de “normalitat”, que ens porta de vegades a actuar d’una manera en la intimitat, i d’una altra de diferent davant de les amistats.
  • #TotsElsColors. Aquest hashtag és una petició d’acceptació de la diversitat.
  • Etc.

Després de la dinàmica, la formadora explica que l’ONU s’ha marcat uns objectius per a intentar solucionar els problemes dels diferents països que la conformen. I per a saber si els problemes se solucionen, hi ha observadores i observadors que tenen com a missió veure si els objectius s’acompleixen. De la mateixa manera, nosaltres hem de marcar-nos també uns objectius de sostenibilitat a l’Isabel de Villena i observar si s’acompleixen. I si no és així, posar en marxa les mesures adequades per a aconseguir-ho.

En primer lloc ens hem de fer preguntes:

  • Quins problemes ens afecten al centre?
  • És l’Isabel de Villena un institut discriminador?, masclista? racista?…

Després de prendre la temperatura al nostre centre, han de triar un problema que destaque. La formadora reparteix un full perquè treballen amb el problema elegit per a la propera sessió.

Problemàtica elegida

  1. Quin problema hem elegit?
  2. Per què ens preocupa?
  3. Causes (enumerar les principals causes que originen aquest problema)
  4. Conseqüències
  5. Notícies (investiguem sobre el problema)
  6. Trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut? En quins moments? Quines són les actituds?

Tanquem la sessió després de quasi dues hores de treball ben interessant.