Category: Convivència

Creativitat de gènere

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.

Anuncis

Un rap contra el masclisme

Entrada de Carles Claramunt (1r Batxillerat)

El passat divendres, fent zàping, em vaig trobar per casualitat amb un programa de televisió d’una cadena que no solc veure mai per la seua emissió vulgar (parle de Telecinco i de Factor X). Abans de canviar de canal, vaig decidir donar-li dos minuts al programa per tal de veure si eixia quelcom interessat que em poguera entretenir una mica. I així va ser: una grata sorpresa.

Factor X és un reality-show dedicat a la recerca de talents musicals. De sobte, em vaig trobar amb la presència de dos rapers, que en la seua presentació al jurat deien que cantarien un rap contra el masclisme; i això ja va ser prou per a atraure la meua atenció, fet pel qual no vaig canviar de programa. El rap podria haver estat millor? Doncs segurament (tampoc puc opinar si ho feren bé o malament perquè realment no és un gènere musical que m’interesse massa), però tenia una història per contar. Una història molt significativa i que, com més tard va dir el jurat, podria ajudar en un futur a totes aquelles dones que han de patir les conseqüències del masclisme en la seua pell. Els rapers van repetir en diverses ocasions la importància de trucar al 016 davant de qualsevol mostra de violència de gènere que evidenciem.

És més, el reconegut showman Risto Mejide va proposar d’incloure la cançó en la iniciativa “12 meses” de Mediaset, projecte social que la cadena du a terme des de l’any 2000, i que posa el  focus dels continguts a sensibilitzar els espectadors sobre assumptes socials des d’un punt de vista solidari, amb temes com la lluita contra la violència de gènere, el càncer, la drogoaddicció, l’assetjament escolar i la pirateria, el foment de la lectura, l’esport, la música, els hàbits de vida saludables, la igualtat, la conducció responsable, el suport als majors, els xiquets, els que conviuen amb l’Alzheimer…

I a vosaltres, què us sembla la cançó? Us ha aplegat el missatge?

Vocabulari divers (Stop Diverfòbia 11)

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia del dia 28 de març, i a la qual hi assistiren al voltant de 30 persones, férem una activitat aparentment senzilla que consistí a explicar els termes següents: Agènere, Al·losexual, Asexual, Binarisme, Bisexual, Bloquejadors hormonals, CRS (Cirurgia de reafirmació sexual), Cissexual, Cliteroplàstia, Contagi de l’estigma, Creativitat de gènere, Crossdresser, Demisexual, Drag King, Drag Queen, Estrés de les minories, Fal·loplàstia, Gènere fluid, Gènere no binari, Heteroflexible, Heteropatriarcat, Homosexual, Identitat de gènere, Intersexual, Intolerància per gènere, LGBTI, Mastectomia, Orientació sexual, Pansexual, Passing, Performativitat de gènere, Ploma, Poliamorós/a, Rols de gènere, Sistema sexe-gènere, Trans*, Transgènere, Transsexual, Transvestit, Homofòbia, Homofòbia interioritzada, Homotransfòbia social, Transfòbia, Bifòbia, Eixir de l’armari.

Només ens va donar temps a comentar-ne unes poquetes, així que la propera reunió seguirem.

Us deixe ací un comentari que el meu alumne Jose va deixar al blog Karícies sobre les reunions d’Stop Diverfòbia, i que resumeix millor que jo el sentit del que fem.

Jose Thompson ha dit…

Hola, sóc Jose, un alumne de batxillerat, tinc 16 anys i sóc homosexual. He anat a unes quantes reunions d’«Stop Diverfòbia» i la veritat és que crec que aquestes són molt necessàries, ja que ajuden els alumnes que hi acudeixen a conèixer nous conceptes que no estan tan normalitzats a la nostra societat actual com: al·losexualitat, crossdressers… i també ajuden els professors tant a conèixer els problemes dels alumnes com a aprendre aquests nous conceptes. 

Jo en aquest institut mai he tingut problemes per la meua sexualitat, mai he rebut comentaris negatius, i crec que açò és perquè ací es normalitza la situació de les persones que no som com tothom és. A més, gràcies a aquestes reunions els alumnes poden descobrir si pertanyen a algun d’aquestos col·lectius, i a més es poden sentir lliures de dir si hi pertanyen.

Clarament a aquest grup no hi anem com a alcohòlics anònims, no es diu nom, edat i a quin col·lectiu pertanys; sinó que hi anem tots com a persones iguals, que és el que som, i no distingim entre gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… Siga quina siga la teua condició, ets benvingut.

Per finalitzar, vull donar les gràcies a tots els professors i professores que hi van i als alumnes que també hi acudeixen. Tots fan possible aquests espais de relació que afavoreixen la convivència. Gràcies pel vostre temps.

 

Sota un paraigües

Curs de mediació

Acta de la formació de dia 21 de març de 2018

Assisteixen: 5 professors/es i 8 alumnes (6 de primer d’ESO i 2 de 4t)

Quan entrem a la sala d’actes, aquesta té les cadires situades de cara a l’escenari, i Flor, la formadora en mediació, ens fa reflexionar sobre la importància de l’espai, i les jerarquies que crea. De la mateixa manera que és important com ens situem per a fer una mediació, també ho és en l’espai de formació. Després Flor trau un paraigües que ens acull a tots els que hem decidit assistir a aquest curs. Així, d’un en un, anem dient una qualitat d’una altra persona, i ens anem posant davall del paraigües mentre fem una pinya que ens recorda que en mediació treballem en equip i ens centrem en les fortaleses. Una vegada asseguts en cercle, posem el nom en un adhesiu i escrivim l’aspecte que voldríem treballar en la formació. I Flor comença a portar-nos per l’apassionant camí de les relacions humanes i de la mediació de la mà dels nostres interessos i inquietuds. Alguns dels temes tractats són:

  • L’Empatia. L’empatia té un viatge d’anada i un altre de tornada, perquè si ens quedem en el que li passa a l’altra persona, no la podem ajudar bé. Per exemple, una professora pot entendre la situació difícil que pot estar passant un alumne, però ha de saber que el seu paper és ensenyar i que l’alumne ha d’aprendre; per això ha de tindre la capacitat d’escoltar per a després tornar al seu rol d’ensenyant.
  • El silenci. El silenci és important. De vegades, hem d’ajudar qui no parla amb bones preguntes: Com et sents quan ell/a fa això? I què fas tu quan ell/ella fa això? D’altres, hem de respectar el temps de l’altra persona, esperar callant i donar-li espai.
  • La teoria planar. Hi ha una imatge que explica molt bé el paper de les persones mediadores: les dues parts en conflicte caminen per la sala subjectant un palet xinés, i la persona mediadora està en el mateix plànol que aquestes mentre els ajuda a subjectar el problema. Amb les 12 típiques, en canvi, eixim del plànol perquè aconsellem, jutgem, renyem, etc.
  • El caucus. De vegades és necessari recórrer a un caucus o entrevista personal quan una mediació està estancada. Després d’aquest es pot reprendre la mediació.
  • La neutralitat. Per a mostrar la nostra neutralitat en la mediació és bo explicar amb sinceritat que no volem beneficiar ningú, i que si alguna de les persones mediades se sent tractada de manera diferent, és bo que ens ho faça saber. Amb això estem dient que ho volem intentar, però que som fal·libles i no tenim garantia de fer-ho.
  • L’equilibri. És important també equilibrar els temps, mirar les dues parts, etc., així com reforçar les conductes cooperatives i els esforços individuals i conjunts.
  • Les normes. Les normes de la mediació (respectar el torn de paraules, la confidencialitat…) són importants, però aquestes no s’imposen sinó que s’acorden. Tanmateix, si alguna de les parts no col·labora, podem dir-li que entenem el que està sentint però que no podem sostindré la mediació en aqueixes condicions.
  • El control de la ira (o control de crits). Una fórmula per a rebaixar el nivell de cabreig d’una de les parts sense cridar-li l’atenció és dir-li que ens mire a nosaltres i no a l’altra part: El que dius és molt important però, per favor, mira’m a mi. O bé: Necessite que em mires, si no, no em puc concentrar.
  • El llenguatge corporal i la sintonia. També és bo acomodar-se, buscar la sintonia o rapport amb les persones mediades, també físicament. Hem d’estar pendents del llenguatge corporal. De vegades ajuda adoptar la mateixa postura corporal que la persona mediada. També podem demanar-li, si trobem que la persona es mostra distant o esquiva, que necessitem que ens mire perquè si no és així, no ens podem concentrar. És important parlar des de nosaltres, sense imposar o fer sentir malament l’altra persona: Estaria més còmoda si…

Després de repassar aquestes i altres qüestions –i de mirar-nos per parelles en absolut silenci per a experimentar la potencialitat d’aquest–, fem una roda per explicar el que més ens ha arribat. Flor s’acomiada de nosaltres explicant-nos que no és una teòrica de la mediació sinó que està amb nosaltres perquè molta gent hem confiat en ella, i perquè en la mediació aprenem junts/es.

Campiones invisibles

El documental “Campeonas invisibles” (Paqui Méndez i Ana Victòria Pérez, 2017) mostra algunes de les desigualtats i injustícies que es donen en la pràctica esportiva amb les dones professionals. Aquestes, malgrat obtenir millors resultats i triomfs que els seus companys homes, no reben el mateix tracte social, ni elles, ni els seus èxits esportius, especialment dels mitjans de comunicació.

No sense nosaltres

Vídeo “No existe una historia ni una cultura sin mujeres” en el qual la investigadora Ana López-Navajas explica l’ocultació de les dones en els llibres de text.

Anna López Navajas: una història de lluita contra la invisibilitat de les nostres dones

Carla Pons. El temps. 25.03.2017

[…]

Ana López Navajas va coordinar el projecte d’investigació TRACE-La visibilidad de las mujeres en los contenidos de la Enseñanza Secundaria Obligatoria, a la Universitat de València. Aquest treball va quedar reflectit en la base de dades mujeresenlaeso.uv.es, on es troben els resultats de les diferents matèries. Finalment, va ser la seua tesi doctoral, titulada Las mujeres que nos faltan. Análisis de la ausencia de las mujeres en los libros de texto, on s’hi van arreplegar aquestes dades minuciosament.

En aquesta, s’hi van analitzar un total de 109 llibres dels quatre cursos de l’ESO. I els resultats van ser demolidors: les dones mencionades eren 1.266, enfront de les 15.319 referències a homes. O el que és el mateix: un 7,5% de referència femenina enfront de un 92,5% masculina. Tota una evidència de l’exclusió de les dones d’allò que considerem el coneixement legítim: el dels manuals, aquell que arriba a la totalitat de la població.

Aquesta absència és la negació explícita de la participació de les dones en la cultura, la història i la ciència. La mostra de la seua irrellevància social. “En el discurs general de l’ESO hi ha uns —els homes— que conten, que són protagonistes; i d’altres —les dones— que no ho fan. No obstant això, elles sempre han participat en tot, i la història i la cultura no es poden entendre sense elles. Deixar-les de costat significa no només transmetre una cultura fallida i tramposa sinó també perpetuar les desigualtats des del sistema educatiu”.

El 70% de totes les matèries, entre elles la totalitat de les ciències, la història, la literatura, la música i la plàstica tenen un percentatge encara menor de dones. Les xifres, però, són més escandaloses si es desglossen per assignatures. La matèria més damnificada és la Tecnologia (1%), on només apareixen dues dones entre 211 homes al llarg dels tres cursos en els quals s’imparteix. Al contrari, la xifra augmenta per damunt de la mitja en les assignatures de llengües estrangeres com l’anglès o el francès, donades les referències a personatges més ancorats en l’actualitat, com poden ser actrius, models o cantants.

I per acabar-ho d’adobar, la presència de dones disminueix a mesura que els cursos augmenten de nivell i els continguts guanyen en profunditat. En la segona etapa, 3r i 4t de l’ESO, la presència de dones és menor, amb un 6%, que en 1r i 2n de l’ESO, amb una xifra al voltant del 9%.

La causa d’aquests resultats és “la vigència d’un mecanisme de discriminació molt estudiat que consisteix a deixar les dones fora de l’escrit”, cosa que produeix “la perpetuació d’un desconeixement que et fa prendre com natural el fet que la meitat de la població no hàgem pogut participar en els àmbits del saber. Ens demostra clarament que el focus l’hem posat en uns i no en les altres”, confessa la filòloga valenciana. “Aquesta ignorància es reprodueix perquè a l’alumnat l’eduquem amb uns referents culturals que són parcials, perquè sols es refereixen a figures masculines. Tanmateix, els venem com universals. Ací està la trampa que no som capaços de discernir amb claredat. Al mateix professorat no se’ns ha llevat la bena dels ulls encara. Pensem que allò que impartim és la cultura universal i ens ho creguem de veritat. Res més lluny”.

Dones de la nostra història, recopilades a una base de dades

“Es parla d’un discurs d’igualtat. Sembla que ho hem aconseguit tot: les lleis, la política… Tanmateix, la cultura és el gran forat que falta per assolir”, remarca la investigadora. “Buscar solucions, i no sols posar-les de relleu, és una cosa que m’ha preocupat molt. I les solucions comencen per diversos nivells”. La formació del professorat; la revisió dels continguts dins dels graus universitaris; l’adequació del material didàctic de les editorials i un major ímpetu per part de les administracions públiques per a divulgar les obres de les dones a través de la programació de concerts, exposicions, obres de teatre o òperes. Aquesta és la base, segons el criteri de López-Navajas, per poder revertir la situació actual de desigualtat.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

Podem trobar l’article complet a El temps

Quan deixarà de restar ser dona?

Diversos estudis proven que la desigualtat no és natural sinó apresa i imposada. En el món dels negocis, de la música, de l’esport, de la ciència…  ser dona resta. #TotsElsDieses8deMarç

L’any 2000, les economistes Claudia Goldin i Cecilia Rouse publicaren un estudi en America Economic Review demostrant que les orquestres nacionals que feien audicions a cegues, és a dir, només sentint tocar el o la músic darrere d’una mampara, seleccionaven més dones que les que ho feien veient les persones. La probabilitat que una dona es guanyara el lloc en una orquestra augmentava en un 200% quan s’usava mampara.

L’any 2002 es va publicar a Harvard un altre estudi amb estudiants d’un MBA (Master of Business Administration). Se’ls van lliurar còpies d’un treball de Heidi Roizen, una inversora de capital de risc, i a altres alumnes còpies del mateix treball però canviant el nom de Heidi per Howard. El grup que va llegir el treball signat per Howard va concloure que era un tipus molt competent amb el qual voldrien treballar, a més de semblar un bon home; el grup que va llegir el treball signat per Heidi la va considerar “molt política”, va pensar que buscava “el seu propi benefici”, que era “manaire” i que no els abelliria treballar amb ella.

El 2017, a la revista Science es va publicar un estudi amb 400 escolars d’entre cinc i set anys i concloïa que a partir dels sis anys les xiquetes deixen de considerar-se tan llestes com els xiquets. En una de les proves, se’ls explicava la història d’una persona molt intel·ligent sense dir-los el sexe. Als cinc anys, els xiquets deien que el protagonista era un xiquet i les xiquetes, una xiqueta. Als sis i set anys, moltes xiquetes ja deien que el protagonista era un xiquet.

L’any 2014, Always va llençar una campanya per a mostrar que fer les coses #ComUnaXica era positiu. Usar “com una xica” com a insult és un colp a la confiança de qualsevol adolescent, siga xic o xica. A elles, les desempodera; a ells, els fa misògins i masclistes. Ací deixem el vídeo que va fer Lauren Greenfield: ¿Qué significa hacer algo #ComoNiña?

Redraw The Balance

De veritat són les criatures lliures de triar el que volen ser? Inspiring The Future vol inspirar-nos perquè redibuixem i restablim l’equilibri. #TotsElsDiesEs8deMarç

Aquest vídeo de MullenLowe London per a Inspiring The Future mostra com els xiquets i les xiquetes defineixen des de ben aviat els treballs com a propis d’homes i de dones. Quan se’ls demana que dibuixen un bomber, un cirurgià o un pilot de combat, 61 dels dibuixos són d’homes i només 5 són de dones.

Podem veure el vídeo sense subtítols al seu canal: Inspiring The Future – Redraw The Balance.

De major vull ser com…

“De major vull ser com…” Las Naves i Fisabio premien els estudiants de la Comunitat compromesxs amb la igualtat de les dones a la ciència.

Las Naves, centre d’innovació de l’Ajuntament de València, i la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), dependent de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, han realitzat el concurs “De major vull ser com…” destinat a joves estudiants d’ESO, Batxillerat i Formació Professional dels centres educatius de la Comunitat. L’objectiu és reconèixer el paper clau de les dones en les disciplines científiques i tecnològiques, així com promoure el despertar de vocacions científiques i tecnològiques entre les xiquetes i adolescents.

Ací podem veure els treballs guanyadors.

Primer Premi Las Naves

María Martínez Chillarón/ Elvira Cremades Roca/ Juan de Marco Giménez Ayuste/ Roberto Braquehais Marín, IES El Clot (València):

Accèssits:

Primer Premi FISABIO:

  • Beatriz Ramírez Vicent, Victoria Torres Suay; IES Vicent Andrés Estellés

Accèssits:

 

 

 

T’agrada el teu cos?

Entrada de Yoana (1r Bat. Artístic)

“No m’agrada la meua alçada, el meu somriure, el meu pes, els meus cabells… No m’agrada el meu cos.” Quantes vegades hem sentit alguna d’aquestes expressions? Quantes vegades ho hem vist en televisió, xarxes socials, amics, familiars, o fins i tot, quantes vegades ho hem dit o pensat nosaltres?

Tothom tenim algú que no està a gust amb el seu cos o amb sí mateix; inclús tu mateix/a pots sentir menyspreu cap al teu cos. Personalment, tinc moltes amigues i amics, i quasi tots se senten a disgust amb el seu cos, i no solament gent de la meua edat, també familiars o inclús alguna professora. Per què aquest menyspreu?

En el vídeo de Jubilee media Comfortable: 50 People 1 Question (director: Jason Y. Lee, 2014), van ajuntar diferents persones, joves, més majors i menuts, i els van preguntar una cosa molt simple: “Si pogueres canviar alguna cosa del teu cos, què seria?” La gent més major va contestar que sí, i va explicar el que canviaria i el perquè. Els motius eren que la gent es burlava d’ells quan eren menuts. Uns altres deien que es veien diferents de la resta. Els nens, en canvi, contestaren coses com “Vull ales per a volar” “Una boca de tauró per a menjar més” “Orelles puntegudes”, etc., però cap d’ells va dir que no li agradava el seu cos; s’amaven tal com eren.

Ara és quan qüestione: des de quan comencem a sentir-nos malament amb el nostre cos? Diem que els xiquets són petits i no entenen moltes coses, i nosaltres? Nosaltres tanquem els ulls i no valorem el que de veritat importa. I no ho fem perquè ens deixem dur per les etiquetes: “Has de ser alta i prima, i dur els cabells llargs per a ser guapa”, “Has de ser fort, tenir abdominals i practicar esport per a ser un xic atractiu”. Qui no siga així o una miqueta diferent, ja no és bonic ni atractiu.

Hem d’agafar exemple d’ells i elles, dels xiquets, i acceptar-nos, perquè cadascú és diferent i únic; no hi ha persones iguals, i si ho fórem, quina seria la gràcia? La teua amiga, el teu amic, el teu familiar, la teua parella, tu mateix…, tots som diferents i únics. Per a què ser com la nova model, si ser nosaltres mateixos és més que suficient. Per això, has d’acceptar-te i valorar-te com eres, perquè sent tu eres preciós/preciosa.

Les xiquetes i la ciència

11 de febrer, Dia de la dona i de la xiqueta en la ciència

Les dones cursen menys carreres científiques i tecnològiques que els hòmens. A més, en el món de la ciència, les dones no arriben als nivells jeràrquics i de responsabilitat. Menys catedràtiques, menys investigadores principals, menys directores de centres de recerca, menys dones en llocs d’alta responsabilitat, i menys dones guardonades amb el premi Nobel i altres distincions.

La Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU  mostra la tasca científica de les dones en el blog Mujeres con ciencia.

Si piqueu en les fotos d’aquest enllaç Mujeres de la ciencia, que va publicar El País, trobareu informació sobre dones científiques.

Ese lugar” es una producció de K2000, dirigida per Jose A. Pérez Ledo.

El grup està viu (Stop Diverfòbia 8)

8a reunió del grup STOP DIVERFÒBIA

Assistència: 40 persones. 1r ESO (10), 2n ESO (3), 3r ESO (3), 4t ESO (1), I Batxillerat (10), Professorat (10), Professorat en pràctiques (4).

La sessió de hui ha sigut una mica caòtica, com ho són de vegades les coses que estan vives. La proposta era reflexionar al voltant de tres preguntes i gravar-se responent-les: I jo què faig per la diversitat?, per què és important el que faig?, i quin món voldria? La meua intenció era posar d’exemple un parell de vídeos de campanyes que m’agraden, però l’ordinador es resistia a funcionar; així que no ha pogut ser. Hem format grups d’alumnat gran i menut, i alguns hem eixit de la sala d’actes perquè per a gravar és un espai una mica obscur.

Un grup de profes del centre, i també de profes en pràctiques, ens hem posat a gravar-nos. Bé, si he de ser sincera, els he abordat, telèfon en mà, perquè contestaren les preguntes; però he de dir que s’han deixat atracar a gust i han fet unes reflexions ben interessants: “Jo per la diversitat faig veure que som diverses però també desiguals; i la discriminació que hem patit les dones al llarg de la història, per exemple, exemplifica que la diversitat no és la igualtat”; “Yo por la diversidad intento ser rara, distinta, no dar las clases como los demás, que se note que puede haber distintos profes de mates…”; “Jo per la diversitat m’interesse, em posicione, prenc consciencia del problema, respecte i visibilitze tota la diversitat d’opcions que hi ha”; “Per la diversitat intente estudiar i mantidre la ment oberta; i considere essencial que es tracte a l’escola per a evitar les discriminacions”; “Jo ho porte amb total naturalitat i el que m’agradaria és que tot el món ho portara també així”; “M’agradaria viure en un món on les diferències (allò realment interessant de les persones) no siguen un estigma sinó una oportunitat”, etc.

Mentre nosaltres ens posàvem nerviosxs davant de la càmera, una bona part del grup, amb ganes d’intimitat, s’ha quedat a la sala, han fet rogle i s’han posat a contar-se experiències que, segons ens han contat, han emocionat a més d’una persona. Així que… demostrat, el grup és divers, està viu i no li fa falta la meua “direcció”, cosa que m’alegra moltíssim. D’ací quinze dies, més.

Si voleu llegir les actes de les anteriors reunions, piqueu ací.

I de regalet, deixem el vídeo “Tengo dos mamás”, del canal de Vero Basku.

 

 

En som més

Què és En Som Més?

És una iniciativa per sensibilitzar i prevenir contra el discurs de l’odi i la radicalització violenta. Per aconseguir-ho, el nostre projecte uneix dos àmbits essencials: l’educació a l’aula i l’ús d’lnternet amb l’objectiu d’amplificar el respecte, la tolerància i la diversitat.

Vols saber més sobre aquest moviment i els seus protagonistes?

Andrea Compton, Arkano, Yellow Mellow, Rayden ja són ambaixadores d’En Som Més. I tu?

 

sumathi En Som Mes

Els ODS i l’Observatori de la Convivència

Segon dia de formació de l’Observatori de la Convivència per part de la ONG Jóvenes y desarrollo.

Dilluns, 29 de gener de 2018

26 assistents: 1A (3), 1B, 1C (2), 1D (2), 1E (2), 1F, 2B, 2D, 2E, 2F, 3A, 3B, 3C, 4A, 4B (2),1BatA (2), 1BatC, 1BatH, 2BatA

A la sessió anterior, quedàrem a seleccionar un dels problemes i respondre a les qüestions següents: per què ens preocupa?, quines en són les causes i les conseqüències, quines dues notícies sobre el tema podem aportar-hi, i si trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut, en quins moments i quines són les actituds. Per grups, fan un cartell on han d’aparéixer totes les qüestions del tema seleccionat.

Per als observadores i observadores del nostre institut, els temes d’interés són els següents:

  • Les fronteres. Al cartell veiem, en color roig, les causes, i en negre, les conseqüències. També hi apareixen els països que tenen problemes amb les seues fronteres. Les causes que hi aporta el grup són: la política, les dictadures, el racisme, la intolerància… I les conseqüències: la mort, l’opressió… Quan el grup explica el seu mural, s’obri un interessant debat sobre si al nostre institut hi ha o no racisme. El cartell inclou també cites interessants, per exemple “Las fronteras son dibujos en mapas que aún no podemos entender”.
  • L’ús i abús de les tecnologies. Aquest grup explica les conseqüències negatives de l’abús de les noves tecnologies, entre les quals hi destaca el ciberbullying.
  • L’assetjament escolar. El grup aporta dades, per exemple que el 9’3% dels joves pateix assetjament escolar. Els missatges que omplin el cartell són de respecte i de desig de canvi: “Esto tiene que cambiar”.
  • El tabac i altres hàbits tòxics. Per a aquest grup, el tabac és un problema que fins i tot afecta a la convivència, ja que la necessitat de fumar porta a estar més nerviós a classe.

Després del treball en grups, ens posem en cercle i la formadora pregunta i explica què és l’ONU i que són els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible). Ens posa també un vídeo explicatiu (www.los17ods.org). L’any 2015, 193 països van acordar a la seu de Nacions Unides els 17 objectius següents, que s’havien d’acomplir abans de 2030: eradicar la pobresa; acabar amb la fam; garantir una bona salut; garantir una educació de qualitat; garantir la igualtat de gènere, l’accés a l’aigua i a l’energia, l’ocupació digna i economia sostenible, infraestructures; reduir de la desigualtat entre els països, ciutats i comunitats sostenibles; promoure un consum responsable; lluitar contra el canvi climàtic; conservar la flora i fauna aquàtiques, la biodiversitat; promoure la pau i la justícia, i enfortir aliances.

També aclarim el concepte de “sostenibilitat”. Sostenible és tot allò estable, que no cau… I quan parlem que el món ha de ser sostenible, volem dir que si no el cuidem ara, no estarà bé en el futur. Per tant, “sostenible” significa que el que nosaltres fem no ha de ser un problema per als que vindran després.

Amb els ODS es tracta d’avançar cap a un món sostenible, que no solament té a veure amb la conservació i cura de la naturalesa sinó amb les persones i amb el fet de relacionar-nos de manera sana i sense violència.

Durant el debat, algunes de les opinions són pessimistes quant a l’acompliment dels ODS, tot i que alguns dels observadors fan veure que el més depriment de tot és que la gent jove no confie en el seu acompliment. També es culpabilitza els governs, molts dels quals venen armes, per exemple, o no faciliten el reciclatge. La formadora ens posa un altre vídeo per a animar a actuar, i que ens adonem que la nostra manera d’actuar és important perquè serveix de model per als que ens envolten.

La formadora explica també que hi ha persones (observadors/es) que fan informes sobre l’acompliment dels ODS en els diferents països. De la mateixa manera que a l’ONU, els observadores de la convivència al nostre centre tenen diverses funcions, entre les quals destaquem: observar i/o detectar conflictes, solucionar el que estiga a les nostres mans, i informar del conflicte o derivar si no el podem solucionar.

La formació acaba després de quasi dues hores de treball ben interessant.

Projecte “Nada será igual”

“Nada será igual” és un projecte contra l’assetjament escolar en format audiovisual creat per Víctor Antolí, Director de l’Escola Municipal de Teatre de Castelló. El seu objectiu és conscienciar, a través de personatges de ficció, de la realitat d’assetjament que alguns joves viuen i denunciar el silenci còmplice de l’entorn. El projecte naix com a treball de final de curs amb els alumnes d’actuació, que graven el curt “Nada será como antes” i en el qual es denuncien els problemes que vivien a l’institut. Al canal de Youtube del projecte, podem trobar més vídeos.

Ací podem vore un vídeo de la campanya: “El acoso debe acabar #ypunto. Nada será Igual”.

I ací podem veure el curt “Nada será como antes” (7’4″)

 

Veig, sent, em pregunte…

Formació de l’Observatori de la Convivència per part de l’ONG Jóvenes y desarrollo

23 de gener de 2018

Assistència del total de 28 cursos: 21 alumnes. 1A (3), 1C (2), 1D (2), 1E, 2A, 2D (3), 2F, 3B, 3C, 4A (2), 4B (3), 2nBatH, 2nBatC.

Comencem la dinàmica a la biblioteca imaginant que és un museu ple de quadres. Cadascun d’aquests representa una escena i l’alumat ha d’anotar en un full: “Veig”, “Sent” i “Em pregunte” a partir de les imatges.

Una vegada fet això, per grups de 5 persones de diferents cursos posen en comú les anotacions, i en trien les cinc més destacades.

A continuació, han de pensar un hashtag per a cada imatge i, mentre l’enganxen al quadre corresponent, van explicant a la resta de grups les idees més destacades.

Alguns dels hashtags són:

  • #Integració. És necessària per a no marginar els/les companyes.
  • #BulismoyRaciling. Es tracta d’un joc de paraules a partir de bullying i racisme. Les preguntes més repetides són: per què fa això la gent?, per què no es pregunten si els agradaria que els ho feren. També es comenta que les xarxes socials intensifiquen el bullying.
  • #LágrimasTrasLaPantalla. Es comenta que darrere de la pantalla, la gent és molt valenta i posa coses que en directe no diria.
  • #SiEsAmorNoEsControl. És un hashtag aplicat a les relacions de parella en les quals ha d’haver respecte i confiança, no control.
  • #CryingAroundTheWorld. #ElMónPlora. #Autodestrucció. Es parla de la sostenibilitat, de la petjada ecològica… i s’apunta que cal intentar deixar un món igual o millor per als que vindran.
  • #EliminemFronteresComplimSomnis. Aquest hashtag fa referència a una imatge amb persones immigrants que no són ben rebudes els països als quals acudeixen per a poder viure i acomplir els seus somnis.
  • #AceptacióSocial. A partir d’una imatge on hi ha unes adolescents fumant, es parla de la immaduresa, de les inseguretats, del desig de ser igual a altres, del desig de “normalitat”, que ens porta de vegades a actuar d’una manera en la intimitat, i d’una altra de diferent davant de les amistats.
  • #TotsElsColors. Aquest hashtag és una petició d’acceptació de la diversitat.
  • Etc.

Després de la dinàmica, la formadora explica que l’ONU s’ha marcat uns objectius per a intentar solucionar els problemes dels diferents països que la conformen. I per a saber si els problemes se solucionen, hi ha observadores i observadors que tenen com a missió veure si els objectius s’acompleixen. De la mateixa manera, nosaltres hem de marcar-nos també uns objectius de sostenibilitat a l’Isabel de Villena i observar si s’acompleixen. I si no és així, posar en marxa les mesures adequades per a aconseguir-ho.

En primer lloc ens hem de fer preguntes:

  • Quins problemes ens afecten al centre?
  • És l’Isabel de Villena un institut discriminador?, masclista? racista?…

Després de prendre la temperatura al nostre centre, han de triar un problema que destaque. La formadora reparteix un full perquè treballen amb el problema elegit per a la propera sessió.

Problemàtica elegida

  1. Quin problema hem elegit?
  2. Per què ens preocupa?
  3. Causes (enumerar les principals causes que originen aquest problema)
  4. Conseqüències
  5. Notícies (investiguem sobre el problema)
  6. Trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut? En quins moments? Quines són les actituds?

Tanquem la sessió després de quasi dues hores de treball ben interessant.

A l’escola no s’adonaren que… (Stop Diverfòbia 7)

A la reunió d’Stop Diverfòbia del dimecres 17 de gener de 2018 hi assisteixen 7 professores, 1 professor i 13 alumnes. Primer de tot, fem una ronda de presentacions que comença amb la següent frase: “A l’escola no se n’adonaren que…”. Molts dels assistents expliquen la timidesa o les mentides que contaven per a fer el que en realitat els apetia i no se jutjats (per exemple, un professor que fingia una lesió per a no jugar sempre al futbol i xarrar amb les seues amigues; una professora que es feia la malalta per a no fer educació física; o una professora que no se sabia les taules de multiplicar i havia de sumar cada vegada.). Altres persones expliquen que eren molt sensibles i tímides, que les seues professores les ignoraven, etc. Un xic transgènere conta que la seua psicòloga qüestionava la seua orientació sexual bisexual (estàs confosa!) i un xic Asperger explica que a l’escola no entenien les seues reaccions.

A la segona activitat, escrivim en un pòsit dos insults que ens hagen dit o que hagem sentit molt sovint, i l’apeguem en el dibuix d’un@ xiquet@ que s’anomena Merger* (Fusió). Després, llegim tots els insults en veu alta: foca, ulls de bitxo, maricó, marimatxo, puta, cuatro ojos, chica-chico, No eres un chico, estás confundido, gafotas, tiburona, adefesio, rarito, mariquita, agarrà, monyo fregit, bollera de mierda, etc. i parlem de les emocions que ens desperta sentir totes aquestes paraules i veure-les damunt d’un cos infantil.

En el debat, parlem d’una violència que ens empeny a ser “normals” des de ben menudets, fins i tot de part de la família, i comentem les estratègies que desenvolupem per a integrar-nos en la suposada normalitat. Tornem a repassar la diferència entre la identitat (qui sóc) o l’orientació sexual (qui m’agrada), entre ser cis (acceptació del sexe assignat) o trans (desacord amb el sexe assignat), entre ser transsexual (la persona vol modificar el seu cos amb hormones i/o operacions) i transgènere (la persona no vol prendre hormones ni sotmetre’s a operacions), etc.

Comentem que les persones trans que no modifiquen el seu cos han d’estar eixint de l’armari constantment i han d’explicar a la gent com volen ser tractats. Rosa explica que en els països anglosaxons la gent comença les reunions com la nostra dient en primer lloc el seu nom i els pronoms amb els quals vol ser tractat o tractada (she, he, them…). I afegeix que nosaltres hauríem de prendre en consideració la diversitat real i no donar per fet que una persona amb aparença “femenina” és una dona, o una amb aparença masculina és un home. Una professora comenta que aquests temes haurien de ser tractats a tutoria.

També parlem de les modificacions corporals, a les quals ens sotmetem tots i totes en diferents graus, siguem cis o trans, homes o dones –tot i que les dones tenim més obligació social (depilació, maquillatge, tacons, etc). Rosa explica que una part del col·lectiu trans, que lluita contra la patologització, no es defineix com “una persona en un cos equivocat” sinó com “una persona en una societat equivocada”. Moltes persones trans s’hormonen o s’operen, no perquè no estiguen a gust amb el seu cos, sinó perquè és molt complex suportar la pressió social normalitzadora. Per exemple, Miquel Missé, a qui sempre convidem a la nostra Vesprada Diversa, sol explicar-nos que és difícil suportar les mirades i els comentaris de la gent quan va a la mar o a la piscina perquè no s’ha operat els pits.

El temps de l’esplai no dóna per a més i quedem a veure’ns de nou en 15 dies, però tornem a les aules, cadascú a la seua, pensant i sentint que tenim dret a ser com som i que cuidar i cuidar-nos és el camí.

*Merger és un personatge que forma part dels materials “Somos como somos: 12 inclusiones, 12 transformaciones”, elaborat per Mercedes Sánchez Sáinz, Melani Penna Tosso i Belén de la Rosa Rodríguez, per a treballar la diversitat en infantil i primària. També està disponible en català.

Merger al Villena

Benlliure 2017. L’empremta que volem deixar al món

El nostre equip de mediació va participar, com tots els anys, en la XIV Trobada d’Alumnat Mediador a l’IES Benlliure el passat 18 de desembre de 2017. El tema d’enguany era “L’empremta que volem deixar al món”. Més de 500 persones ompliren la sala d’actes i la jornada va ser filmada per Barret produccions amb la finalitat de fer un documental sobre la mediació.

 

 

14 trobada d’alumnat mediador. 18 de desembre de 2017. IES BENLLIURE

Hastag #14mediació

Acollida i activitat de benvinguda coordinat per l’equip de mediació de l’IES Benlliure.

A l’entrada del Benlliure ens va rebre l’equip de mediació del centre i ens classificaren per a fer les dinàmiques. En primer lloc, separaren l’alumnat del professorat i després, uns alumnes anaren a identificar-se i a ficar-se el número, i els altres eren acompanyats al mural. Sofía Badal i Adrián Bárcenas deixaren la nostra empremta al mural comú.

Nosaltres havíem fet l’empremta a l’última sessió de mediació. Incapaços de decidir quina escollir, vàrem fer-ne una amb les de tot l’alumnat: retallàrem una part de cada petjada i férem un puzle, i així finalment duguérem una empremta col·lectiva del peu esquerre en format A3.

El mural de la trobada va ser creat i coordinat pel col·legi El Drac, i amb les petjades de tots els assistents es va anar construint el camí cap al món que volem.

Després, els alumnes marxaren al pati amb l’equip del Benlliure mentre al saló de graus es feia l’activitat de coordinació i organització per al professorat. Finalment, es presentà la jornada i es donà la benvinguda als participants, alumnat i professorat, amb la presentació de José Ignacio Madalena, el CEFIRE Específic d’Educació Inclusiva i Vicent amb el seu equip d’AME (Asociación de Mediación Educativa).

Experiències i actuacions de centres. Duració: més o menys de 10 minuts.

  • IES Les Rodanes, Villamarxant. Uneix-te al taronja amb la temàtica: prou de violència contra les dones.
  • IES Pere d’Esplugues. Presentaren un vídeo que havien realitzat sobre la violència de gènere a partir d’una enquesta que passaren a la comunitat escolar amb el títol: Donem la cara contra el maltractament, és cosa de totes, de tots. Feren un vídeo dirigit a l’alumnat d’ESO i Batxillerat.
  • IES Benaguasil. Ens expliquen que han fet 10 anys d’equip de mediació, que va començar amb 1 pare, 1 mare, els conserges i 2 professors. Han passat de resoldre conflictes a fer cultura de pau. Els alumnes qualifiquen el seu institut com un lloc on estudiar i adquirir i aprendre valors per al futur. La temàtica d’aquest curs és el reciclatge i l’aula CIL. Han fet un vídeo que es titula El camí de la mediació: Escoltar més i jutjar menys. La finalitat és desenvolupar habilitats socials, la inclusió dels alumnes amb autisme, i afavorir la convivència.

Activitat de dinamització: Ona del WEEE!!!! Competició a partir del joc: qui guanya… babord (esquerra des de la proa del vaixell) o estribord (dreta des de la proa del vaixell). L’activitat consistia a sincronitzar les forces (la veu) i l’orella de forma que, depenent dels gestos de l’animador, tots havíem de parlar fluix o cridar molt fort. Aquell que no es fixava en la gestualitat o estava pendent d’altres coses, i es perdia la línia de treball feia que tot el grup, perdia la mà. Amb aquest activitat, AME centrà de nou l’atenció de l’alumnat amb l’objectiu que després es trobaren més motivats en les presentacions.

  • IES Clara Campoamor. Temàtica: facilitar la transició a secundària. Per a aconseguir-ho, han fet diverses activitats: un taller de convivència per a treballar el mal ús de les xarxes socials, una jornada de portes obertes, una jornada d’acollida, clubs de pati (en tenen 5 que estan completament dinamitzats pels alumnes: ball, teatre, revista, jocs de taula i anime, manga i cultura japonesa), un programa d’alumnes ajudants (que “tutoritzen” els nous alumnes o els menuts en aspectes acadèmics, personals…).
  • IES Sivera Font, Canals. Compten al seu centre amb els grups de mediació+, alumnes tutors, encarregats de biblioteca, mediadors de pati, etc. Com que no eren molt visibles al centre, decidiren fer un partit de futbol i crearen un conflicte perquè l’equip de mediació intervinguera, i d’aquesta forma es vera el seu treball. Aquest procés ens el mostren amb un vídeo.
  • IES Maria Ibars, Dènia. Tenen més de mil alumnes matriculats al centre i han fet un vídeo on mostren que tots col·laboren duent un cor gegant pel centre. Aquest posa de relleu la interacció entre els diferents nivells i àmbits educatius, i el seu títol és: Corazón gigante i està animat per la cançó Se buscan valientes.
  • IES San Vicent Ferrer. Obra de teatre: Teatre i llibertat a través del conte.

Activitat de dinamització: moment reflexiu encaminat a preparar l’activitat principal que es farà després del descans. Dirigit des de l’escenari per Vicent de l’equip AME i fent-ho visible a través de la web MENTIMETER amb la participació de l’alumnat a través del seu mòbil. Cada pregunta llançada té un codi que ens dóna accés a ficar la nostra resposta.

Blocs de treball de la jornada: 1 TOLERÀNCIA – 2 LLENGUATGE – 3 CULTURA DE PAU – 4 L’AIGUA – 5 ELS RESIDUS

Cada pregunta que formula l’animador serà contestada per una paraula introduïda amb el codi de l’aplicació. Les paraules apareixeran en un núvol que cada vegada es farà més gran a mesura que se’n van enviant de noves, i les paraules més repetides també es faran més grans.

Les preguntes varen ser: Què és per a tu la tolerància? Respecte, amor, comprensió, convivència… Què és per a tu la cultura de pau? Quin ús fem de l’aigua? Quin impacte tenen els residus en el món?

PATI . Descans de 20 minuts.

Tornada al treball: obra de teatre. IES Enric Valor, Silla. Grup de teatre per la convivència. A partir de l’obra: Com cuinar un conflicte de l’IES Isabel de Villena i del curt-metratge Binta i la gran idea, fan l’obra de teatre Soda i Binta i la idea de Madulí

Dinàmica principal: L’empremta que deixem en el món. Exposició de conclusions i reflexions.

Concreció d’idees i creació artística col·lectiva. Per grups de 12 alumnes i 2 professors dinamitzadors (28 grups en total), 5 grups per temàtica aproximadament. Cada temàtica té un color diferent i aquests colors marquen el grup i la temàtica a treballar; després, en una cartolina del color que ens corresponga, es fa el quadre-mural que serà exposat en primer lloc al saló d’actes del Benlliure però que després rodarà per tots els centres que han participat en aquestes jornades.

TEMES: 1 TOLERÀNCIA – 2 LLENGUATGE – 3 CULTURA DE PAU – 4 L’AIGUA – 5 ELS RESIDUS

Els professors del Villena estiguérem en un dels grup de Llenguatge (10), duguérem la nostra maleta amb retoladors, tisores i altres eines que ens ajudaren a decorar el nostre quadre, i comptàrem amb 12 alumnes de diferents centres.

Tinguérem 35 minuts de reflexió i creació. Per tant, des del primer moment tot allò que es pensava s’anava ficant en la cartolina, de forma que s’anava fent al mateix temps que es reflexionava.

El producte final d’aquest grup varen ser diferents escenes de la vida quotidiana en què generalment no ens fixem en la necessitat de parlar bé. Finalment férem un títol en gran demanant Parla’m bonic.

Les bases de la reflexió foren les següents:

Futur: Com t’agradaria que fóra el món? Com podríem fer per a tenir un món millor? Què podria passar si no fem res per a millorar el nostre món, el nostre entorn?

Passat: Què estem fent bé? Què hem fet malament fins ara?

Cloenda, activitat de comiat (dansa) i foto record al pati.

Després de penjar tots els quadres a l’exposició de les petjades, isquérem al pati a fer un ball col·lectiu en el qual tots acabàrem abraçats i fent grup. A continuació, ens férem la foto de grup i ens n’anàrem cadascú cap al nostre centre.

Opinió dels profes acompanyants.

Anabel. La veritat és que cada vegada està millor organitzada aquesta jornada. És un moment d’aprenentatge per a tots: el professorat pot agafar moltes idees de companys d’altres centres i això fa que ens motivem de veure que tots estem treballant per una cultura de pau, de respecte, de tolerància, de benestar… i posem el nostre granet per a fer un món millor.

L’alumnat veu que hi ha molts joves com ells, interessats a fer del món un lloc més agradable.

Tot això és una gran recompensa per a tots nosaltres, no solament per les jornades que en sí mateixes són llocs de trobada i de convivència, sinó també perquè treballem a diari en els nostres centres, inverteixen els alumnes una hora a la setmana de més en el seu horari personal i moltes més els professors, i amb aquests moments veiem que té molt de sentit tot allò que fem en solitari i que som molts els interessats en que la cosa funcione.

Alberto. Les dos voltes en les quals he participat a les trobades de mediació han sigut dues experiències molt enriquidores. D’una banda, és un plaer anar-hi amb el nostre alumnat i trobar que hi ha molta més gent en altres instituts i comarques que tenen iniciatives molt interessants quant a millorar la convivència en els centres i potenciar una educació en valors compromesa amb el nostre món. És prou motivador.

D’altra banda, tant l’organització de la trobada com les dinàmiques de grup que es fan, aconsegueixen crear un clima que afavoreix el compartir experiències, aprendre en col·lectiu i passar una bona estona amb altres companyes i companys.

És per això que espere poder continuar assistint a aquesta trobada anual i que els nostres alumnes puguen gaudir d’una experiència que els anime a continuar treballant per una cultura de pau.

Acta feta per Anabel

Magues de Gener

El passat 7 de gener es va celebrar a València la Festa de la Infantesa i la cavalcada Magues de Gener 2018 amb el lema de l’ecologisme. És la tercera edició de la Cavalcada Magues de Gener, organitzada per la Societat Coral el Micalet amb la col·laboració d’un gran nombre d’entitats i col·lectius socials que pretén recuperar l’esperit de la Festa de la Infantesa que es va celebrar sota el govern de la República el 1937, després d’establir-se a València per l’esclat de la Guerra Civil.

La nostra exalumna Laura va ser una de les magues i ens va deixar una sàvies paraules:

“Bon dia a la infantesa i a la no tan infantesa que està avui ací. Per començar, volia presentar-me: jo sóc la maga sororitat-fraternitat. Pense que la fraternitat, totes i tots ja sabem el que és –solidaritat específica entre homes–; en canvi, la sororitat es la solidaritat específica entre dones que neix de l’autoconsciència com a oprimides en una societat patriarcal. Representar aquest valor suposa una gran responsabilitat perquè implica parlar per totes les dones, i això significa parlar per les que estan i per les que ens ha furtat el patriarcat. I sense oblidar que aquesta setmana és la setmana de la infantesa, m’agradaria que s’entenguera que no només les dones patim la violència de gènere, sinó també les criatures. A més, vosaltres (les criatures) teniu el poder de canviar aquesta societat per fer-la més justa. Xiquetes: no esteu soles, si alguna cosa no us agrada, ho podeu dir; si no voleu un bes o una abraçada, podeu dir que no, i si algun dia us passa alguna cosa, –esperem que no–, heu de saber que mai serà la vostra culpa.

Perquè és normal que les dones tinguem por a patir una agressió, ja que des de menudes ens han ensenyat que no podem anar soles pel carrer, que no és lloc per a nosaltres de nit, que ens pot passar alguna cosa… A més, i per això, si patim una agressió i la denunciem, sempre se’ns posa en dubte (què portàvem, on estàvem, què fèiem, si havíem deixat clar que no volíem res…)  o, directament, no es considera una agressió perquè és un comportament que està normalitzat.

Ara és el moment de canviar la perspectiva, d’educar des d’un altre punt de vista. No hem d’educar a les nenes a que tinguen por d’eixir al carrer o por de ser agredides. Si algú ha de tindre por que siguen els maltractadors. Hem d’aprendre que la solució més efectiva és conscienciar als xiquets de no tindre comportaments masclistes amb les xiquetes en compte de ficar-les dins la por a elles.

Per això, xiquets: cregueu a les xiquetes, no les menyspreeu i no els doneu besets o carinyets si elles no volen, no us heu d’esperar que diguen que no, pregunteu primer. En vosaltres, infantesa, està la clau. Si les persones majors no aprenen a respectar-se, vosaltres encara esteu a temps de fer les coses bé. Valeu molt!

Per un 2018 net de masclisme!

 

Intersexualitat (5a Sessió Stop Diverfòbia)

La mamà d’un bebé intersexual ens visità el 22 de novembre de 2017 per a contar-nos la seua experiència. A l’entrada de Karícies “Fal·lòmetre o clitorímetre” podeu llegir el fragment d’una entrevista que li varen fer en el llibre de Fani Grande,  Jo sóc així i això no és un problema (Vincle. 2017).

Assisteixen: 10 alumnes de 1r d’ESO, 3 de 2n d’ESO, 5 de 3r d’ESO, 1 de 4t d’ESO, 8 de FPBàsica, 30 de Batxillerat, 3 exalumnes i 11 profes. Tota: 71 persones.

Començàrem la sessió llegint una entrada del seu blog Mi bébe intersexual i després vam escoltar la lluita amb els metges perquè no convertiren el seu bebé en un ninot de fira o de plastilina, mal·leable al gust del binarisme que només ens vols mascles i femelles, blaus i roses, masculins i femenines.

Us deixem ací un article on s’explica l’informe d’Amnistia Internacional  “En primer lloc, no perjudiqueu

Intersexualitat: alguna cosa ha eixit malament, ja ho arreglem

Carmen López, periodista en Amnistia Internacional Espanya, 22 de maig de 2017

S’estima que un 1’7 per cent de la població, percentatge similar al de persones pèl-roges en el món, té variacions de les característiques sexuals. Nombrosos països, entre ells Alemanya i Dinamarca, sotmeten als menors intersexuals a intervencions quirúrgiques innecessàries, invasives i traumàtiques.

Havia d’orinar i em dolia moltíssim, així que m’aguantava les ganes pel dolor. Estava en el bany cridant i corrent per tots costats, sense roba. Al final, vaig orinar pertot arreu. Cridava, tenia por, no entenia el que estava succeint. M’avergonyia d’haver orinat pertot arreu. És l’única cosa que recorde després de l’incident de 1984. H. tenia 5 anys quan el van operar a Dinamarca. Mai va entendre què li passava. A més del trauma de l’operació, les seqüeles físiques i psicològiques li han acompanyat tota la seua vida.

D. va nàixer a Alemanya: Les cirurgies van començar abans d’haver complit un any. Abans dels 18 em van operar almenys cinc vegades. Després entre 2004 i 2006, em van operar quatre vegades més. Em van dir que les cirurgies que m’havien fet en la infància no havien servit per res.

Tots dos van ser bebès que van nàixer amb variacions de les característiques sexuals com els cromosomes, els genitals o els òrgans reproductors. Perquè la intersexualitat es basa en característiques biològiques, no en la identitat de gènere ni en l’orientació sexual.

Amnistia Internacional acaba de presentar un informe “En primer lloc, no perjudicar”, en el qual denuncia que països com Dinamarca o Alemanya s’opera a menors solament per a complir amb els estereotips de gènere, és a dir, perquè semblen un xiquet o una xiqueta. Se’ls dóna forma a les seues vides sense que puguen expressar la seua opinió, i sobretot sense necessitat, perquè en la majoria dels casos, la intervenció no és urgent. Són intervencions basades en motius cosmètics, perquè la societat espera d’ells que s’adapten.

En general, les intervencions es duen a terme amb el consentiment dels progenitors, però la informació que reben en qüestionable. Pares en xoc, enfadats i preocupats perquè als seus bebès els pot passar alguna cosa; paraules com “tumors” que paralitzen a qualsevol amb un bebè d’hores en els braços, malgrat que no es puga demostrar que aquests menors tinguen més possibilitats de tenir càncer que qualsevol un altre. Por i desconeixement, i solament 72 hores per a registrar-los com a xiquet o xiqueta.

A qui beneficien aquestes intervencions? Per a les persones amb les quals ha parlat Amnistia Internacional, l’experiència ha sigut tràgica. Les seues intervencions poden tenir conseqüències a llarg termini sobre la seua salut com rebre tractament hormonal tota la vida. En algunes ocasions, aquestes intervencions mèdiques són necessàries des del punt de vista mèdic per a protegir la vida o la salut del menor d’edat, però no sempre és així.

Aquestes pràctiques que denuncia Amnistia Internacional també han sigut condemnades per experts de Nacions Unides que consideren que aquestes intervencions innecessàries són pràctiques nocives que violen els drets dels menors, els qui haurien de tenir dret a prendre per si mateixos decisions tan importants sobre el seu propi cos.

Amnistia Internacional considera que aquestes intervencions han de posposar-se fins que el menor siga madur per a prendre una decisió sobre què vol fer i sobre amb quin sexe s’identifica. Una anàlisi de cromosomes inclina la balança sobre la X o la Y i el que ha eixit malament, el personal mèdic ho arregla, però hi ha estudis que assenyalen que entre el 8’5 i el 20 per cent d’aquests menors rebutgen el gènere que els van assignar en nàixer.

H. reflexiona: Quan pense en el que va passar, m’enfade perquè ningú hauria d’haver decidit per mi, es podria haver esperat. És trist pensar que es considera necessari operar a aquests menors, només perquè una altra gent crea que és el que s’ha de fer.

D. assenyala: Em van operar i, encara que per a mi ja és tard, no parlar seria donar suport a les intervencions quirúrgiques, i només puc canviar les coses si em pronuncie.

Per això des d’Amnistia Internacional arrepleguem les seues veus.”