Category: Convivència

Estabilitat feixista

El nostre alumnat opina.

Carles Ramon (1r Bat)

“No hi ha cap civilització sense estabilitat i no hi ha estabilitat social sense estabilitat individual”. Un país que es mou per ideologies de massa, radicals i violentes i alimentades pel poder per tal de sostenir les seues bases, és un país destinat a caure en l’abisme, destinat a caure en un desastre que, si no troba una complexa i ràpida solució podria tenir un tràgic desenllaç.

És cert que no puc comparar la situació actual amb temps anteriors a la nostra jove democràcia, puix que la meua joventut no m’ho permet fer, però em preocupa sentir a dir que les nostres hores recorden per les seues similituds a temps franquistes. Si bé és cert que la realitat és la que és. Espanya: un poble enfrontat, dividit i violent que no escolta, carrega.

Així doncs, i per tal de fer un breu però interessant anàlisi de la vertadera situació que vivim els darrers dies, repassarem sense entrar en terrenys polítics, però sí socials, els repudiables actes que esdeveniren el darrer 9 d’octubre: mostra de la trista i dolorosa situació de violència i confrontament social.

Per a milers de feixistes les escenes de repressió policial vistes durant la jornada de l’1 d’octubre els ha servit d’excusa per a tornar a establir-s’en el seu terreny. Com no haurien trobat l’oportunitat de fer-ho després d’observar els màxims responsables d’establir l’ordre i la seguretat apallissant als que pretenien trencar la unitat espanyola? Pare, jo seguiré els teus passos.

Doncs bé, Què va passar? Com són habituals tots els 9 d’octubre als 18.00 h del vespre, tenia lloc la ja quasi més que tradicional manifestació nacional valenciana, quan de sobte grups d’ultradreta i vinculats a moviments extremistes contraris al procés sobiranista de Catalunya, després de convocar una contra manifestació per les xarxes socials van rebentar la manifestació organitzada per la Comissió 9 d’octubre integrada per partits de l’àmbit de l’esquerra i amb el lema de ’Si al valencià’.

Centenars de persones, amb banderes espanyoles, senyeres i amb nombrosos càntics i insults, ocuparen el punt des d’on havia de sortir la marxa, sense que la policia fes cap acte de presència. Així doncs, l’inici de la marxa en la qual va participar un miler de persones, es va veure interromput durant mitja hora pel tap format. Es palpava la tensió en l’ambient i la provocació d’aquells que allí es trobaven per a rebentar el màxim dret de llibertat d’expressió.

Al matí i durant l’acte inaugural de la jornada festiva ja un grup d’ultres comandats pel sector Yomus propugnaven una sèrie de Crits que recordaven els successos de l’1-O: “a per ells”, “no passaran”, “som valencians, mai catalans” i “catalanistes terroristes”; i uns altres tan escandalosos i brutals com “Puigdemont mur d’afusellament”, “contra el podemita dinamita”, “contra el coleta metralleta”, “Mònica Oltra filla de puta” o “Artur Mas cambra de gas”. Aquests brams serien la bestreta dels fets que anirien a ocórrer aquella mateixa vesprada.

Uns fets que acabarien amb desenes de manifestants i periodistes agredits. La Policia Nacional es va veure obligada a acordonar tota la marxa i a canviar el rumb d’aquesta, ja que eixos grups radicals també van envair Parterre, als peus de l’estàtua de Jaume I, lloc habitual de la finalització de la marxa on finalment es lligen manifests.

9 d’octubre, a priori un dia de festa i alegria per als valencians, però no aquest any, resumida en una jornada plena de malenconia i desesperació per als milers de valencians que somien amb una terra sense opressió, sense pors i valenta. El feixisme, la violència i l’odi ha tornat a les nostres terres, i és que potser mai se’n van anar, estaven amagats. On quedaren tots aquells dinosaures, seguidors del franquisme durant 40 anys, després de la mort del seu generalíssim? El cometa de la transició no fou prou fort per a causar la seua extinció i ara el feixisme torna a estar viu, pot ser més viu que mai.

Anuncis

Crònica del 9 d’Octubre

machismo por bandera

Vull contar-vos el que m’ha passat esta vesprada. Venia de l’aniversari del meu nebot amb un vestit blanc d’estrena i sabates amb un poquet de tacó, i a les 18’30 m’he afegit a la manifestació del 9 d’Octubre. La plaça de Sant Agustí estava plena de gent amb banderes d’Espanya, i també amb banderes de la ciutat de València, que cridaven, insultaven i amenaçaven a un altres que tocaven la dolçaina i portaven banderes quadribarrades sense blau i una pancarta que recordava Guillem Agulló. Allí estaven alguns profes que conec, veïnes del meu barri i moltes altres persones, dones i homes, joves i majors, que amb expressió descomposta, trista i estranyada es miraven tota aquella bandada de gent que els cridava “hijos de puta” amb uns ulls plens de ràbia i els punys tancats, i usaven les banderes d’Espanya com a pals amenaçants. M’he unit al grup dels que eren insultats, i m’han contat que els de les banderes espanyoles havien atacat un grup de joves fins a fer-los eixir corrent, havien trencat una tauleta amb el periòdic “Jornada” i havien aconseguit dividir en dos parts la manifestació, després d’acorralar la part en la qual jo em trobava ara, amenaçant-nos literalment de trencar-nos la cara, obrir-nos el cap i matar-nos a pals allí mateix. He de dir, en honor a la veritat, que si no arriba a estar la policia, és possible que ara jo estaria a l’hospital. He caminat pel carrer Colon separada dels que ens amenaçaven i intentaven entrar a pegar-nos, per una cadena i tres camionetes de policia antidisturbis amb cascos, escuts i fusells, M’he agafat de la mà de dones que no coneixia, amb els ulls amb llàgrimes, mentres altres dones, des de les voreres, amb la boca esgarrada i els ulls plens d’odi, ens insultaven. Uns altres hòmens es tocaven aparatosament els testicles, movien els genitals cap a nosaltres i es portaven la mà la boca com si xuplaren alguna cosa, mentre dotzenes de xavals cantaven “Yo soy español, español, español”,Puigdemon al paredón i Mas a la cámara de gas “. Hem tornat a Benimaclet en grup perquè fins el darrer moment els de les banderes espanyoles han estat amenaçant-nos  cridant “a por ellos, a por ellos”, seguint-nos i, provocant-nos; tant que, després de passar l’Albereda, un altre grup de policies en moto ha arribat i, novament, ens han salvat d’acabar amb la bandera espanyola trencada al cap.

Mai havia viscut una situació de tanta barbàrie desenfrenada en massa; mai m’havia vist insultada per tanta gent (em venien al cap aquells que la Inquisició feia anar pels carrers perquè la gent els escridassara); mai havia vist tanta gent feixista junta més que a les pel·lícules dels anys 30 a Alemanya. No vull veure més eixa bandera espanyola que era la de Franco i ara és la dels feixistes. Internament, amb sinceritat, mai m’havia irritat eixa bandera, que no era més que la de l’estanc que tenien els meus pares. Ara em fa fàstic. Aquesta vesprada, he deixat de ser espanyola. No sé què soc, però espanyola no. No sé què podem fer: tinc clar que l’única eixida a la barbàrie és la no-violència, però estic segura que no podem quedar-nos de braços creuats mentres eixa fera monstruosa es desperta i creix i creix i creix. No sé si puc seguir sent membre de l’equip de mediació perquè en absolut sóc ni vull ser neutral en aquest conflicte (votar no és igual a pegar). Perdoneu-me si vos he importunat, però necessitava compartir aquest dolor i la ràbia que he sentit, i la urgència d’obrir a les nostres aules més i més espais que ensenyen a raonar i a entendre les emocions que ens poden cegar i que ens fan manipulables. No sé com fer-ho, però estic disposada a aprendre amb vosaltres. Gràcies.

Àngels Martínez Bonafé

Recomanem la lectura de la notícia Con el machismo por bandera (Levante EMV 16.10.17)

Dir “mariquita” no és cap broma (Stop Diverfòbia, sessió 2)

Segona reunió del grup Stop Diverfòbia. 11 d’octubre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (21): 9 de primer d’ESO, 4 de segon, 3 de tercer, 1 de quart, 2 de primer de Batxillerat i 2 de segon de Batxillerat.

En la segona reunió, més nombrosa que la primera i amb representació de tots els nivells, comencem explicant el sistema binari heteropatriarcal i les exclusions que aquest comporta: les persones intersexuals, els hòmens femenins, les dones masculines, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals, transgènere, etc. (Més avall hi incloem algunes definicions extretes del protocol d’atenció a les persones amb identitats de gènere no normatives elaborat per la Conselleria.)

Obrim un torn d’intervencions i un alumne explica que a l’escola va rebre l’insult de «mariquita» durant anys. Cap dels professors va fer res per a evitar-ho; i només unes quantes amigues el defensaven. Una altra alumna comenta que en el seu anterior institut, que era privat, un jove va eixir de l’armari i uns quants companys de la classe defugien estar a prop d’ell o asseure’s al seu costat. En general, l’alumnat que ve d’altres centres comenta que en aquests no s’ha parlat mai de la diversitat, com sí que es fa al nostre.

Després d’aquestes experiències, aclarim alguns conceptes, per exemple cis, cissexual o cisgènere, pansexual, gènere fluïd… Un alumne explica que ell no s’identifica de manera permanent com a home o dona sinó que depén dels dies, i per això s’autodefineix com a persona de gènere fluïd. Parlem també de les persones agènere, no binàries o de gènere neutre. Per exemple, Norrie May-Welby, d’Austràlia, nasqué home, es va operar per a ser dona però no se sentia bé i va demanar ser reconeguda com a persona de gènere neutre. El 2014, va aconseguir que els documents oficials digueren “Sexe no específic”.

Un alumne pregunta què significa la pansexualitat i la moderadora ho explica. És una orientació sexual humana caracteritzada per l’atracció estètica, romàntica o sexual per una persona, sense importar-ne el sexe ni el gènere. Pot considerar-se una orientació sexual en si mateixa o una branca de la bisexualitat. La gent que s’identifica com a pansexual està oberta a relacions amb persones que no s’identifiquen estrictament com a homes o dones. Per tant, es considera un terme més ampli que la bisexualitat, tot i que, com assenyala un alumne, pot llevar visibilitat a la bisexualitat, orientació encara denostada perquè es considera pròpia de persones vicioses o que en realitat pretenen ocultar la seua homosexualitat.

La mitja hora del pati no dóna per a més i quedem a veure’ns el dia 25 d’octubre amb el compromís de rellegir i entendre el panell de vocabulari divers que elaboràrem fa dos anys (està penjat al corredor de l’institut), i també de prendre nota de totes les agressions homòfobes que sentim al llarg de la quinzena, encara que siguen «de broma».

sistema_binari_karicies

Vocabulari bàsic I

Sexe biològic: des d’un punt de vista anatòmic i fisiològic, el sexe és el conjunt de trets emprats per a distingir els mascles de les femelles al regne animal, i per tant, en l’espècie humana. Cal tindre en compte, però, l’existència d’éssers vius amb intersexualitats/DSD, també en l’àmbit escolar, i ser conscients que el sexe biològic és un tret biològic complex i sotmés a canvis al llarg de tot el cicle vital d’una persona.

Gènere: es pot definir com la construcció que la societat elabora a partir de les interpretacions que fa del sexe biològic. Societats distintes, en èpoques o contextos culturals diferents, defineixen i modelen aquesta construcció social del gènere, que va evolucionant. El gènere és una construcció social, que es transmet a través dels agents de socialització (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, etc.), es reprodueix i es transfereix amb un grau d’exigència variable, que l’estructura social determina per als seus integrants. La família transmet abans que ningú els valors vigents, i dins d’aquests valors, s’inclouen els rols, comportaments i expectatives que s’assignen a cada gènere i que afecten la identitat de les persones.

Identitat de gènere: és la vivència íntima i individual que cada persona fa del seu propi sexe i d’unes característiques de gènere, tal i com cada persona la sent i autodetermina, sense que puga ser definida per tercers, ja siga corresponent o no amb el gènere assignat socialment al moment de nàixer.

Rol de gènere: es refereix a la vivència social del gènere en aspectes com la vestimenta, el llenguatge i altres pautes de comportament que són considerades com a masculines, femenines o andrògines en una societat i moment històric concret. Orientació sexual: tendència d’una persona a sentir atracció sexual, emocional o afectiva per les persones del seu mateix gènere o d’un altre gènere.

Persona trans: és un terme genèric que s’usa per a referir-se a aquella persona que té una identitat de gènere divergent o expressa un rol de gènere diferent a l’assignat per la societat. Aquestes vivències i identitats de gènere poden mostrar una gran varietat de formes i expressions que, de vegades, reben denominacions específiques, que ací no es detallen, a excepció dels termes transsexual i transgènere.

Persona transsexual: és aquella que naix amb un sexe biològic associat a un gènere concret, amb el qual no se sent identificada. La transsexualitat és, per tant, un exemple més de la diversitat humana, i el procés de transició de gènere, per adaptar-se al gènere sentit de forma íntima, ha de ser acompanyada des de l’escola per part de totes les persones integrants de la comunitat escolar, de forma natural, sense prejudicis, tot evitant l’assumpció de models tipus o l’adopció de respostes úniques.

Persona transgènere: és la persona trans que no s’identifica amb el gènere que se li pressuposa, però que no requereix assistència mèdica per a adequar les seues característiques físiques al gènere sentit com a propi.

Persona intersexual (amb intersexualitats o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD): es dóna quan una persona presenta un conjunt de variacions fora de l’estàndard corporal masculí o femení, o dit d’una altra manera, quan una persona naix amb un cos que no pareix encaixar dins les definicions i pressupostos biomèdics i culturals que estableixen una coherència entre sexe cromosòmic, gonadal, hormonal i l’anatomia sexual i/o reproductiva.

Parlem, per exemple, de dones amb cromosomes XY i testicles, dones sense vagina ni úter, dones amb un clítoris gran i extern, paregut a un penis, o d’homes amb un desenvolupament diferent dels seus genitals, amb cromosomes XX, o fins i tot amb menstruació. El terme intersexualitat és un terme controvertit. De fet, la majoria de persones amb cossos intersexuals o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD) no solen reconèixer-se amb aquestes etiquetes, i fins i tot, les refusen, mentre s’identifiquen més amb etiquetes diagnòstiques o nosològiques concretes.

El tracte social i el tractament mèdic cap a aquestes persones ha suscitat una gran controvèrsia per considerar aquestes situacions no com una possibilitat anatòmica i reproductiva més dins de la diversitat humana, sinó com a malalties i patologies que havien de tractar-se des d’una perspectiva mèdica (com ara intervencions de cirurgia estètica per a normalitzar genitals que no presentaven problemes de salut afegits), pel costum i la necessitat social d’assignar un sexe definit a cada persona, i per la necessitat sociocultural de transformar i normalitzar els genitals el més d’acord possible amb la norma social dicotòmica.

Persona cisgènere: s’usa per a referir-se a les persones la identitat de gènere de les quals concorda amb el gènere biològic assignat al nàixer.

Normal és un programa de la meua rentadora (Stop Diverfòbia 1)

Primera reunió del grup Stop Diverfòbia. 27 de setembre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (10): 6 de primer d’ESO, 3 de tercer, 1 de quart.

El grup STOP DIVERFÒBIA ha encetat la temporada prenent consciència de la diversitat que hi ha dins que cadascú i de cadascuna de nosaltres. Hem fet una dinàmica que consistia a situar-se en la sala, més a prop o més lluny de dos pols oposats: discapacitat/no discapacitat; valencià 100%/no valencià; físicament home/dona; masculinitat/feminitat; homosexualitat/heterosexualitat… La moderadora feia una pregunta, per exemple “El nostre comportament correspon 100% al que es considera la masculinitat o la feminitat tradicional?” i indicava que a un costat de la sala hi havia una línia imaginària que representava «ser masculí al 100%» i a l’altra, «ser 100% femení». El resultat de les qüestions ens ve fer prendre consciència que hi havia més gent al mig de la sala que als pols, de manera que la pretesa «normalitat» de ser home o dona, masculí o femení, valencià o foraster… no era tal sinó que el «normal» era la diversitat. Com a molt, és pot parlar del més habitual estadísticament, però no d’allò normal o anormal. 

Després de la dinàmica, vam obrir una roda d’intervencions perquè la gent explicara les seues expectatives pel que feia al grup. Una professora va manifestar la preocupació per l’acollida que podia tindre Stop Diverfòbia en les famílies de primer d’ESO. La moderadora va explicar que els insults homofòbics comencen a la primària, i que molts xiquets i xiquetes reben insults (mariquita, xicotot), quan encara no saben la seua orientació sexual, pel simple fet de no ser «masculins» o «femenines» segons el model estereotipat. Tenint en compte aquest fet, la diversitat s’hauria de treballar a totes les edats, i les protestes de les famílies haurien de vindre quan a les escoles o instituts no treballem per protegir els seus fills i filles del bullying. Una exalumna del nostre centre, molt activa en la lluita contra les injustícies, va recordar que l’institut és un lloc hostil per a molts joves, i que és necessari un compromís ferm per a celebrar la diversitat i lluitar contra la diverfòbia.

Hi van haver més intervencions interessants sobre les motivacions i la periodicitat de les reunions, i el professorat va coincidir en la necessitat de formació en diversitat. El pla inicial era veure’ns l’últim dimecres de cada mes, però tot el món va estar d’acord a fer-ho més sovint; de manera que decidírem reunir-nos cada 15 dies a l’hora del pati. Per a aquesta reunió ens vam comprometre a investigar una mica sobre els termes trans i transsexual, i també havíem de veure el vídeo següent: 

¿Qué es la diversidad sexual? (Gorka Pérez, 2017)

 

Encenent motors amb la mediació (sessió 1, 17-18)

Comencem el curs 2017-2018 amb ganes, i a la primera reunió de l’equip de mediació i convivència, que ha tingut lloc el dimecres 27 de novembre de 2017, hi han assistit 19 alumnes i 7 professores i professors. Hi han vingut 11 alumnes de primer d’ESO, 3 de segon, 1 de tercer, i 4 de quart. L’alumnat de Batxillerat no pot assistir a les sessions de formació perquè té classe, però ja hem establert un horari de mediadors i mediadores de guàrdia amb experiència, que podran atendre els conflictes que s’hi presenten.

En aquesta sessió, l’alumnat veterà s’ha presentat i ha explicat la seua experiència en l’equip, especialment el que els ha aportat a nivell personal. El nou alumnat s’ha presentat també, hem format grups i els experts i les expertes han exposat què és la mediació, quin és el paper de la persona mediadora, quins conflictes es poden tractar, qui forma part de l’equip de mediació del nostre institut i com es pot sol·licitar una mediació. També han explicat en què consisteix l’equip de mediació, què és i què no és una persona mediadora i les principals habilitats que requereix algú que es vol dedicar a l’art de la mediació.

Com sempre, hem acabat la sessió fent un cercle i celebrant amb un crit antibèl·lic que ens agrada estar i aprendre junts/es, i defensar la cultura de pau.

QUÈ ÉS LA MEDIACIÓ EN CONFLICTES?

La mediació és una forma alternativa de resoldre conflictes entre dues o més persones, amb l’ajuda d’una tercera persona imparcial, la mediadora o mediador.

QUIN ÉS EL PAPER DE LA PERSONA MEDIADORA?

Les persones mediadores no són jutges ni àrbitres, no imposen solucions ni opinen sobre qui té la raó; el que busquen és satisfer les necessitats de les parts en disputa, ajudant les persones a comunicar-se, lliurement i respectuosament, i a trobar solucions als seus conflictes.

QUINS CONFLICTES ES PODEN TRACTAR EN MEDIACIÓ

  • Amistats que s’han deteriorat
  • Amenaces, insults, ofenses, comportaments que t’angoixen
  • Situacions que et resulten desagradables o injustes
  • Rumors sobre la teua persona que et desagraden o perjudiquen
  • Conflictes entre iguals o entre alumnat i professorat
  • Etc.

QUI ÉS L’EQUIP DE MEDIACIÓ DE L’IES ISABEL DE VILLENA?

Som un grup de persones format per alumnes, professorat, mares i personal no docent que, de forma voluntària, ens hem format per a poder mediar en conflictes en l’àmbit escolar.

Ens comprometem a escoltar-te des del respecte. Serem confidencials i neutrals, i farem tot el possible per ajudar-te a trobar solucions al teu conflicte.

COM POTS SOL·LICITAR UNA MEDIACIÓ?

Pots sol·licitar una mediació parlant amb el professorat que forma part de l’equip, amb el cap d’estudis, amb la directora o amb qualsevol dels alumnes mediadors.

Ens comprometem a atendre la teua demanda immediatament.

UNA PERSONA MEDIADORA

Què no és: espieta (chivata), xafardera, pilota, més que les altres persones, psicòloga, ajudant del professorat…

Què és: escolta, parla amb les persones aïllades o marginades, intenta ajudar, acompanya, es posa en el lloc de l’altra persona, media en els conflictes, respecta la paraula, dóna confiança, anima, es compromet, deriva els problemes greus…

HABILITATS DE LES PERSONES MEDIADORES

  • Bon comunicador/a
  • Millor oient que parlador/a
  • Prudent en la forma i en el contingut del que diu
  • Capacitat/ada per a estimular l’altra persona perquè parle
  • Empàtic/a: connecta bé amb els sentiments i les emocions de les altres persones
  • Formula preguntes clares i directes sense ser rude/a
  • Respecta, sense angoixar-se, els estats emocionals alterats
  • No qualifica ni critica les opinions que escolta
  • És assertiu/va sense ser excessivament autoafirmatiu/va
  • Contacta cara a cara sense arrogància ni timidesa
  • Manifesta un sentiment honest d’ajuda
  • Etc.

Stop Diverfòbia 17-18

Stop 17-18 convocatòria

Si ets delxs que penses que la diversitat és una riquesa i que s’ha de celebrar, aquest és el teu grup: Stop Diverfòbia. Ens reunim el darrer dimecres de cada mes a l’hora de l’esplai.

El teu institut et necessita!

La islamofòbia no ens deixa veure clar

Pensa per tu mateix i no et deixes dur per la islamofòbia!

Activitats per a treballar sobre els atemptats a Barcelona i Cambrils.

#Esracisme

Experiment de SOS Racisme (2017). Una actriu convida a persones del carrer a participar en un sorteig fictici. Una altra actriu intervé i es desencadena una discriminació islamòfoba. L’experiment es va repetir 23 vegades. Van intervenir 42 persones. Algunes van callar, unes altres van recolzar l’agressora, però la majoria va defensar la víctima.

REFLEXIONA. ACTUA. DENÚNCIA.
Davant del racisme, no calles.

Les etiquetes són per a les llaunes

Campanya antidiscriminació i prejudicis de Coca-cola per al Ramadan en Orient Mitjà: “Les etiquetes són per a les llaunes, no per a les persones” (2016).

Tot el que compartim

Ens obstinem a diferenciar-nos, a dividir-nos, a separar-nos… però compartim més del que pensem. La televisió danesa TV2 va llançar un campanya a favor de la torelància a la fi de gener del 2017, “All that we share” (Tot el que compartim), i en meny de deu dies va aconseguir una repercussió inaudita.

 

El viatge de l’ADN

En aquesta campanya del cercador de viatges Momondo (2016) es mostra un experiment: 67 persones de diferents nacionalitats se sotmeten a una prova d’ADN. Una entrevista prèvia descobreix com de patriotes que són els protagonistes. Quan arriben els resultats arriba la sorpresa.

Enganxa’t 2017

Els alumnes Elena Ramos, Sandra Navarro i Raül Abella i la professora Pilar Soto vàrem fer una activitat el dia 25 d’abril del 2017 a l’institut Malilla. L’objectiu de la xarrada era treballar i fomentar la conscienciació de la violència de gènere en els estudiants dels equips de mediació.

La magistrada Hermínia Rangel va dur a terme la xerrada junt al director de l’institut Malilla i el coordinador de mediació de tots els equips de mediació.

Primerament vàrem anar a l’institut, i a la entrada trobàrem una escultura plena d’ulls amb frases de reflexió que els diferents instituts havien fet. Desprès vàrem entrar al saló d’actes on la magistrada i els alumnes ens esperaven.

Durant la xerrada, una de les xifres que més ens va sorprendre és que segons l’ONU havien arribat més de 130.000 denúncies de violència de gènere cap a la dona en 2016. Moltes d’aquestes denúncies no són en primera persona, sinó de les persones del voltant ho denuncien quan el grau de violència ja és molt alt i se n’adonen, majoritàriament és la família qui ho fa més sovint. També ens comentà que existeixen tres tipus de violència de gènere: psicològica, sexual i física, i que totes aquestes violències es poden denunciar. Recordem també que digué que la majoria de la violència comença amb «micromasclismes» que de vegades no veiem, no som capaços d’observar-los i van a més.

Les nostres propostes per tal de contribuir a superar aquesta violència són: fer una xerrada reflexionant sobre la violència de gènere en les tutories; que vinga una xiqueta  que haja eixit de la violència i ens conte com va aconseguir fer-ho, i teatres i vídeos amb situacions de violència.

Acta feta per Raúl Abella

Riure’t et fa còmplice

Set de cada 10 víctimes de ciberassetjament són noies i la persecució és diària

  • L’edat mitjana d’inici del ciberassetjament és de 13,6 anys, superior a la de l’assetjament escolar en general (11,6 anys)
  • Són dades de l’Estudi sobre ‘ciberbullying’ segons els afectats, elaborat per les fundacions ANAR (Ajuda a Nens i Adolescents en Risc) i Mutua Madrileña

NOTÍCIA ORIGINAL: El Periódico

“Es fiquen amb ell, l’esperen a la sortida per riure-se’n, pugen fotos a les xarxes socials com Instagram o les envien per WhatsApp, li fan fotos sense que de n’adoni a classe (…) i amenacen de pujar més fotos burlant-se d’ell”. Aquest és el dramàtic testimoni de la mare d’un noi de 13 anys i que està inclòs en aquest estudi, realitzat amb trucades rebudes a ANAR del 2013 al 2015; en concret, sobre 550 casos escollits de manera aleatòria respecte a un total de 1.363 casos de ciberassetjament.

En aquests tres anys, ANAR ha atès més d’un milió de trucades, 60.408 de les quals estaven relacionades amb l’assetjament escolar.

Les noies són les víctimes del 70 per cent dels casos de ciberassetjament, un percentatge diferent de l’assetjament escolar en general, en què els afectats estan més equilibrats per sexes, i la persecució dels joves que pateixen ‘ciberbullying’ és diària.

Els ciberassetjadors pertanyen en la majoria dels casos al mateix centre que la víctima i actuen en grup (entre 2 i 5 persones) del mateix sexe que la víctima.

El telèfon mòbil és l’eina més habitual per assetjar, i el WhatsApp, l’aplicació més utilitzada (81% dels afectats). L’agressió “passa factura als que la pateixen” i el 92% de les víctimes tenen seqüelescom ansietat, tristesa, soledat i baixa autoestima.

Un 10% de les víctimes han tingut conductes autolesives, pensaments suïcides i fins i tot intents d’acabar amb la seva vida.

Els experts han arribat a la conclusió que és necessari adoptar un protocol d’actuació unificat per a tot Espanya en què es contemplin les mesures que han d’adoptar els centres escolars.

Font: Sortim BCN

No ballem amb els masclisme

No ballem amb el masclisme

Els dos darrers dimarts, l’equip de mediació ha estat escoltant cançons, després que ens arribara la proposta dels estudiants de l’institut Malilla de recollir signatures demanant la prohibició de cançons que incitaren a la violència i a la desvalorització de les dones, menudes, joves i adultes. Després d’escoltar diversos exemples, veiérem que era fastigosament real la manera en la qual alguns cantants parlen del cos de la dona, de la sexualitat i de l’amor, com una forma de dominar les xiques. Així que buscàrem cançons alternatives, que defensaren la llibertat de les dones a estimar, parlar, vestir o pensar en la manera que els fera més autònomes, sàvies i lliures. Com a resultat de tot això va eixir aquest mural, on hem copiat frases de la cançó Estima’t, del grup de raperes valencianes Pupil·les dilatives. També hem passat a l’equip directiu la proposta perquè en totes les tutories de l’institut es parle de les cançons masclistes. Àngels Martínez Bonafé

Lletra d’Estima’t (Pupil·les dilatives)

M’ha mirat als ulls, hui la veig diferent,
ha decidit voler-se i ha agafat les regnes.
M’ha mirat als ulls, hui la veig diferent,
ha fet fora els dimonis, hui s’aprecia encara més.

Para atenció, fixa’t, mira-la,
el seu renaixement comença a caminar.
El cap ben alt i xafa fort,
rebosa força, vol menjar-se el món.
Sap de sobres que se’n sortirà,
que ha de donar-se una oportunitat.
Tota la vida es tindrà a ella mateixa,
ha arribat l’hora que ho assumesca.
Així doncs, s’empodera, s’aixeca,
escriu quan fa nosa i no desespera.
Malgrat els moments de baixó,
per fi somriu lliure a l’habitació.
Pensa fer-ho gran i ja està preparada,
ha vingut amb força i una mica accelerada.
Li brillen els ulls pensant en la victòria.
Tots els moments li saben a glòria!

ESTIMA’T, AIXECA’T I SOMRIU AL MÓN
ESTIMA’T, HUI COMENÇA UN DIA NOU
ESTIMA’T, ENTERRAREM TOTS ELS MALSONS
ESTIMA’T, ESTIMA’T, ESTIMA’T.

Farta d’escoltar els sermonets de sempre,
que si se maquilla que si tiene pretendientes.
Pretendientas, palabra necia oído sordo,
fardo, te jodo y estás comiendo lodo.
Femme fatal desprenent fatalisme,
cisme en l’abisme, ja tens un aforisme.
Un cataclisme a cada pas que done,
en els pitjors moments als llibres m’abandone.
M’has pillat llegint a deshora,
en la nocturnitat que cerca, es qüestiona.
Inspiració ve quan vol, ella és l’ama,
reina i senyora que em porta la calma.
Jo m’aprecie, m’estime,
creativitat em diu que no em subestime,
que em mime, que em cuide,
que està quedant sublime.
El metrònom marca el tempo, seguim vives!

ESTIMA’T, AIXECA’T I SOMRIU AL MÓN
ESTIMA’T, HUI COMENÇA UN DIA NOU
ESTIMA’T, ENTERRAREM TOTS ELS MALSONS
ESTIMA’T, ESTIMA’T, ESTIMA’T.

En peores plazas hemos toreado,
hecha de golpes, porrazos, pareados.
Això que no et mata diuen que et fa més forta,
a la vida sobrevisc, que és el que em recomforta.

Nena, con el morado por bandera,
nos soñamos libres, nos queremos vivas,
nos sabemos fuertes, rebeldes,
apretando los dientes,
sabemos respirar, contra la corriente.
Somos cientos repartidas por el globo,
llevamos la historia pegada a la piel,
valientes, diversas, mujeres en guerra
no habrá quien nos pueda.
Tremenda Jauría, Pupil·les,
des del corazón de la bestia a València.

Raperes antipatriarcals

#TotsElsDiesEs8DeMarç

 

Algunes raperes antipatriarcals:

Gata Cattana. Andalusa. No et perdes la seua cançó Lisístrata.

Furia Soprano. Rapera basca anticapitalista. No hay clemencia.

Rebeca Lane. Feminista i anarquista guatemalteca. Bandera Negra.

Lúa. Cantautora anarkofeminista d’Almeria. Ganas de cambiar

Gaby Baca. Rockera alternativa i experimental de Nicaragua. Con la misma moneda.

Caye Cayejera. Rapera d’Equador. Puro estereotipo.

Efecto Doppler. Duo valencià. 13 roses i un bala

Mare Advertencia Lirika. Rapera mexicana d’origen zapoteca. Algodón de azúcar.

Si en coneixes més… Deixa el teu comentari!

#TransfoBus

Ella. Argentina. 2013. Dir. Sheila Coto. (10 min.)

Lucía arriba a l’institut a meitat de curs. En el DNI hi apareix el seu nom masculí. La directiva no vol una xica trans però elxs companyxs de classe decideixen actuar…

#PerUnaEscolaSenseTransfòbia

Ciutadania d’un lloc anomenat món

XIII Encuentro de mediación CIUDADANOS DE UN LUGAR LLAMADO MUNDO

Sobre el encuentro:

Lugar: IES Benlliure – 19 de diciembre de 2016 – 8 alumnos y 2 profesores

Coordinación:

El encuentro estaba muy bien organizado puesto que la primera parte de la jornada era entre profesores y la segunda con los alumnos, para ello había un grupo de educadores-animadores que se encargaron de hacer actividades con los alumnos durante una hora y media que fue el tiempo dedicado a coordinar al profesorado para realizar las actividades en conjunto profesores-alumnos.

Me pareció muy buena idea ese tiempo de encuentro entre profesores porque realmente es donde se puede producir el intercambio de experiencias entre centro, ya que cuando estamos en la vorágine de nuestros centros se nos olvida compartir con otros centros, así como descubrir/conocer lo que hacen.

En cuanto a las actividades de los alumnos, en un principio a ellos les gustaron mucho, el único inconveniente es que tuvimos la mala suerte de estar en plena alerta naranja por lluvias y pasaron un poco de frío, todo y que sabemos que los adolescentes tienen capacidad de entrar en calor rápidamente.

Dinámica:

En el apartado anterior he explicado la parte de coordinación que sucedió durante la primera hora y media, después tuvimos tiempo de almorzar y a continuación seguimos con la dinámica conjunta. Para ello había centros que habían preparado presentaciones de acciones/actividades que se habían realizado en sus centros para llevar a cabo la mediación y mostrarse, algo muy importante para solucionar conflictos, puesto que los alumnos necesitan saber que no están solos (el groso del centro) y los mediadores (sólo son unos cuantos) necesitan sentirse útiles y visibles para poder ayudar.

Además, este tipo de actividades da muchas ideas para seguir adelante. A veces estamos escasos de iniciativas y cuando visualizamos los resultados de los demás nos damos cuenta que podemos seguir adelante e idear nuevas acciones con los alumnos.

Después, hicimos el juego, la actividad central de la jornada. Con una posterior reflexión por grupos compuestos por unos 8 alumnos y dos profesores, los profesores del mismo centro (Alberto y yo) con alumnos de diferentes centros; hecho que nos permitió conocer realidades diferentes a la nuestra (en cuanto a nuestro centro y a nuestros alumnos).

Acabamos la jornada con dos espectáculos, el de las activistas de nuestro centro y el grupo de teatro de otro que fue como la continuación de nuestra historia.

Presentaciones de los centros:

Las presentaciones de los centros fueron muy interesantes, no sólo por los productos finales que habían realizado sino porque fueron llevadas a cabo por los alumnos. Esto es muy sugestivo, porque finalmente nosotros estamos aprendiendo y guiando a nuestros alumnos por un camino de paz y de conciliación y hay momentos en los que no se sabe si se hace bien, si se llega al fin deseado y si es útil, cuando los vemos a ellos expresarse y explicar cuál es su función y cómo la llevan a cabo es cuando nos damos cuenta de la labor que realizamos.

Juego:

Nuestros adolescentes son muy rápidos en captar el motivo del juego y fue sorprendente cómo en dos minutos de juego sabían que había colores que en unos países no iban a ser aceptados y en otros sí. Sin motivo aparente. Cuando hicimos el coloquio, tenían clarísimo que hay países que no aceptan inmigrantes por motivos de raza, religión o país de origen y todos estaban de acuerdo que es algo inconcebible puesto que todos somos personas.

Mural:

El mural fue una actividad visual muy bonita, porque la patera era grande como para poder observarla y verla llena de personas, cada una con su realidad, incluso con personalidades famosas que nunca hubieran imaginado que fueron marginadas, como cualquiera de nosotros.

Sobre lo vivido:

Sensaciones:

Muy positivas y emocionantes porque cada uno desde su origen lucha por los mismos objetivos.

Impresiones:

Es una pena tener que seleccionar sólo a 8 alumnos porque este tipo de actividades es el premio al esfuerzo de quedarse todas las semanas una hora más de formación, de participar en actividades extra y pedirles cierta madurez, aunque sea voluntario.

Además, se generan vínculos más estrechos que facilitan el trabajo posterior. Por ejemplo, esta reflexión la estoy haciendo casi dos meses después de la jornada y ya hemos podido ver el trabajo del grupo de segundo ciclo de mediación, la obra de teatro: Cómo cocinar un conflicto, que ha sido un éxito, grupo en el que dos de los actores vinieron al Benlliure y notas en sus gestos el apoyo continuo.

Es una gran experiencia que Alberto y yo hemos tenido la suerte de vivir y representar a nuestro centro.

Anabel González