Category: Convivència

S’escriu ‘Nosaltres’

Campanya “València per la Justícia Global” organitzada per l’Ajuntament de València aquest 2019.

A València, més de 130 organitzacions socials i l’Ajuntament treballen dia a dia per la justícia social. No hi ha ‘nos’, no hi ‘altres’; s’escriu ‘Nosaltres”. T’hi apuntes?

Anuncis

El racisme que no es veu

Entrada de Lucia T. (1r Bat. Científic)

Si prens la decisió de llegir aquesta entrada, que siga amb la ment oberta; no et prengues la paraula “racista” com a “persona que va agredint pel carrer i enviant al seu país d’origen tots els negres perquè venen a furtar-nos el treball”, perquè la veritat és que no és així. El problema del racisme ve perquè gran part de qui té comportaments racistes no és conscient del que comporta. També vull aclarir que tot el que diré és perquè conec el tema, de fet, el visc dia a dia en la meua pròpia pell. Dit açò, comencem.

És irònic que penses que la societat segueix sent racista però que tu, especialment, no tens cap comportament racista –els tinc jo cap als negres i sóc negra. Inclús sent lleus, és irònic que digues que el racisme segueix molt present, però que no actues quan l’escoltes o el veus. Per què quan alguna cosa va malament, tots en formem part. El racisme segueix present, i tots, en distints graus, el mantenim.

Tens actes racistes quan t’incomoda dir la paraula “negre” o “mulato” i utilitzes diminutius per evitar-la com ara “negrito”, o bé paraules  com “morenet”. Eres racista quan fas acudits racistes o bé et rius d’ells; quan veus injustícies racistes i únicament et pares a observar, continues caminant o bé ho graves per publicar-lo en xarxes socials; quan li preguntes a un negre “d’on eres?” i et respon que “de València” i li repeteixes la pregunta: “però, de veritat, d’on vens?” És racisme perquè significa que no consideres “normal” el seu color de pell, la seua vestimenta, etc.

Hi ha un pas intermedi entre la falta de respecte i el racisme que s’anomena incomoditat. La incomoditat pel fet que et toquen el pèl pel simple fet de ser afro, sense demanar cap permís; pel fet que anomenes el teu pare ‘pare’ i, com que és blanc, et pregunten “però és ton pare? Valore l’admiració que molta gent té cap als negres, cap a la pell negra, el pèl afro, les cames llargues, les corbes d’una dona africana…, però hi ha vegades que eixos comentaris d’admiració es converteixen en incomoditat.

Finalment vull parlar de la paraula “nigga”. Per què no hem de dir la paraula “nigga”? En primer lloc, és un terme tabú que simbolitza la dolorosa història de segregació racial dels Estats Units. Explicat senzillament: aquest terme és utilitzat o era utilitzat entre els negres, es va popularitzar en la cultura general del rap i del hip hop de barri, en la comunitat afroamericana, i servia per a comunicar-se de negre a negre de forma col·loquial i amistosa: “Què passa, germà?” El problema és quan aprens que “nigga” significa “negrata”; sí, com ho lliges: no significa ni germà ni negre, sinó negrata, i és molt despectiu i humiliant.

Així que analitza el teu racisme i desfés-te d’ell. Tots eixirem guanyant.

Sóc la teua inspiració?

En la tercera sessió de mediació, celebrada el dijous dia 3 de gener de 2019, reprenem la formació amb un grup de 15 alumnes de quasi tots els cursos i tres professors: Cati, Joan Frederic i Rosa.

Comencem amb una dinàmica que consisteix a posar-se un pòsit al front amb una qualitat nostra com a mediadors/es. Caminem per la sala observant les altres persones i ens ajuntem amb aquelles que han assenyalat alguna qualitat semblant a la nostra per compartir-la. Després, fem una roda amb les nostres impressions.

En segon lloc, les persones assistents a la trobada d’equips de mediació a l’IES Benlliure expliquen la seua experiència. El tema d’enguany era la diversitat funcional. Reproduïm una de les dinàmiques que es van fer en la trobada, a partir de la lectura de la història de vida d’una persona neuroatípica (autisme).

En acabar, repartim el full d’acords de la mediació i el comentem, ja que es va quedar per treballar en la formació intensiva que férem a l’alberg Actio, d’Alboraig.

Finalment, l’alumnat que va anar a Actio explica també la seua experiència amb els membres de l’equip que no hi pogueren assistir.

Ens acomiadem fins a la propera sessió, després de fer-nos una fotografia de grup.

equip mediació 18-19

Us deixem també ací una xarrada de la còmica i periodista Stella Young, “I’m not your inspiration. Thank you very much” (2014), sobre el que ella anomena porno inspiracional o porno d’inspiració. Young explica que les imatges de gent amb diversitat funcional que fan les mateixes activitats que la gent “normal” tenen de positiu que no les representen com a víctimes o com a persones que fan pena o que porten una vida horrible. Però d’altra banda, alguns dels missatges que acompanyen aquestes fotografies, com ara La teua excusa és invàlida o L’única discapacitat és una actitud negativa, són al seu paper pornogràfiques perquè cosifiquen un col·lectiu en benefici d’un altre, ja que el que transmeten és que la discapacitat depén de l’actitud personal, i llancen el missatge que amb una actitud positiva, i força de voluntat, es pot superar la discapacitat. Per contra, Young opina que la força de voluntat no fa aparèixer rampes on no les hi ha, o subtítols per a persones amb dificultats d’oïda; i sovint no es té en compte que la classe social o econòmica és la que fa possible o no que les persones tinguen accés a entrenadors/es, classes específiques, etc.

 

Vocabulari divers II (Stop Diverfòbia 5)

Coneixeu el vocabulari divers al vostre institut? Celebreu la diversitat al vostre centre? A l’Isabel de Villena, sí!

En la cinquena reunió del curs 2018-19 acabem de decorar el nostra institut amb un segon cartell amb el vocabulari divers que ja controlem.

  1. Agènere. Persona que no s’identifica ni com a home ni com a dona. També es pot dir de gènere neutre.
  2. Al·losexual. Terme utilitzat per l’associació asexual AVEN per a referir-se a les persones no asexuals. Consideren que és més adequat que “sexual” perquè un/a asexual pot ser sexual (tindre libido i/o fantasies, masturbar-se, o voler reproduir-se).
  3. Binder. Anglicisme per a referir-se a la banda compressora o subjectadors que utilitzen els homes trans per a ocultar els pits.
  4. Contagi de l’estigma. Por que senten les persones heterosexuals de ser preses per homosexuals, especialment si són amigues o ajuden algú homosexual.
  5. Creativitat de gènere. Terme positiu per a designar els infants que no segueixen els rols de gènere tradicionals. També se’ls anomena “infants amb gènere independent” o “criatures amb independència de gènere”.
  6. Crossdresser. Homes, generalment heterosexuals, a qui agrada vestir-se de dones. La seua expressió de gènere no coincideix amb la seua orientació sexual ni amb la seua identitat.
  7. CRS. Sigles que signifiquen “Cirurgia de reassignació sexual”, però que els col·lectius trans crítics prefereixen dir anomenar “Cirurgia de reafirmació sexual”. Consisteix en la modificació dels genitals per a adequar-los al sexe sentit.
  8. Demisexual. Persona que només sent desig quan experimenta connexió emocional amb una altra persona (no necessàriament romàntica). Una altre terme sinònim és “sapiosexual”.
  9. Drag King. Dones que es vesteixen amb roba de l’altre sexe/gènere per a actuar i desmuntar els mecanismes de poder de la masculinitat tradicional.
  10. Endosex. Persona no intersexual.
  11. Fal·loplàstia. Cirurgia que consisteix en la construcció d’un penis en els homes transsexuals.
  12. Hermafrodita. Terme inadequat per als humans, derivat de la mitologia, que designava les persones intersexuals. Mèdicament es parla de desordre del desenvolupament sexual (DSD, sigles en anglés)
  13. Heteroflexible. Persona heterosexual que puntualment té relacions amb persones del seu sexe. També s’anomena bicuriosa.
  14. Homofòbia interioritzada. Actitud hostil cap a altres persones homosexuals, denigració de la pròpia homosexualitat o vergonya per ser-ho.
  15. Identitat de gènere. Sexe sentit, independentment del sexe assignat de naixença.
  16. LGBTI+. Sigles que signifiquen lesbiana, gai, bisexual, transsexual, intersexual, etc. El + inclou altres identitats no especificades.
  17. Orientació sexual. Es refereix al sexe pel qual una persona se sent atreta sexualment i/o romànticament. Les categories típiques són l’homosexualitat, l’heterosexualitat i la bisexualitat, però l’orientació pot ser fluïda o succeir-se en un contínuum.
  18. Packer. Pròtesis que simula la forma d’un penis, generalment usada per xics transsexuals.
  19. Plumofòbia. Rebuig cap a les persones que tenen una expressió de gènere (gestos, vestimenta…) pròpia de l’altre sexe. Per exemple, homes femenins o dones masculines.
  20. Sexe sentit. Sexe que una persona sent que té, independentment del que se li ha assignat en nàixer.
  21. Transsexual. Terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit.

Vocabulari divers 2

Alboraig 2018

vaixell 2

vaixell 1

El dimarts 4 i el dimecres 5 de desembre de 2018 anàrem al  l’alberg Actio d’Alboraig per a fer la formació d’un grup de 23 alumnes d’ESO (6 de primer, 10 de segon, 4 de tercer i 3 de 4t). El professorat acompanyant fou J.F. Calabuig i K. Machado, i la formadora, Maria Jovani. Isquérem de l’institut a les 9.30 i a les 11 ja estàvem a punt per a començar la formació.

A llard del matí, Maria va fer activitats de coneixement de grup, practiques per escoltar de forma activa, exercicis de revisió del paper dels observadors/es de la mediació i pràctiques inicials de mediació entre alumnes, i entre professorat i alumnat.

En acabar de dinar, partírem el grup en dos i cada grup es va imaginar com seria l’institut si fora un vaixell, i com es veien (a ells i als altres) dins d’aquest vaixell. Després, es van explicar les diferents visions i es va obrir un debat ben interessant al voltant de les mirades diverses sobre el centre.

Després del berenar, repassàrem els passos de la mediació. Primer, cada grup va treballar un pas del procés. A continuació, es formaren nous grups amb “experts/es” de cada pas, i tot seguit, practicàrem situacions de mediació, sempre amb un alumne/a addicional que feia d’observador/a del procés. De forma pràctica, s’analitzaren els passos i les complicacions que podien aparèixer en una mediació real.

Després de sopar, vérem el documental “56”, que explicava el treball d’una ONG que estava construint una escola per a xiquets i xiquetes en una aldea de Madagascar. En acabar, férem un xicotet debat, i a les 11 tot el món estava ja a l’habitació.

A l’endemà, després del desdejuni, férem una excursió per la zona, fins a la Cova dels Coloms; però ens va ocupar més temps del previst i no poguérem fer l’activitat sobre el full d’acords de mediació. Queda pendent, doncs, per a una propera sessió de formació. La visita a la zona natural va tindre un efecte molt positiu en la cohesió del grup.

Després de dinar, tornàrem a l’institut.

La valoració global de l’estada a l’alberg és molt positiva per molts motius. En primer lloc, per la qualitat de la formació i pel  comportament excel·lent de tot l’alumnat, que va mostrar molt interès i va participar activament en les activitats plantejades per Maria Jovani –podem dir que hi ha almenys quatre parelles d’alumnes que ja poden realitzar mediacions senzilles entre companys. En segon lloc, que l’activitat es realitze en un entorn diferent a les aules afavoreix la cohesió de grup i permet establir relacions interpersonals entre els membres de l’equip –ara tots/es coneixen els companys mediadors/es. Ens queda pendent, com hem comentat abans, aprendre a omplir el full dels acords de mediació, repassar el seguiment posterior a una mediació i, com a proposta, ens queda lliurar un diploma que acredite la formació com a alumne/a mediador.

 

(R)evolucionem

Text col·lectiu elaborat pel 2n de Batxillerat Humanístic per al Festival de les paraules 2018

Som dones, treballadores, heroïnes no reconegudes, inexistents a les pel·lícules, rebels i lliures. No volem superhòmens que ens defensen; tenim prou a cobrar el mateix per igual treball. I ens sabem fortes perquè la sororitat ens guia. Som la meitat del món i ens pertoca la meitat de tot, perquè el masclisme és retrocés i el feminisme és evolució.

Som hòmens que ens creguérem ser el fruit de l’evolució. Ara que hem aprés a ser sensibles i a veure els privilegis que ostentem, ens adonem que era només androcentrisme, la forma subtil i amagada que pren el masclisme en els temps que ens ha tocat habitar. Sou la meitat del món i us pertoca la meitat de tot, perquè els privilegis masclistes són retrocés i el feminisme és evolució.

Som lesbianes, som gais, som trans, som intersexuals, som queer… Som persones que estimem, sense importar el gènere, sense importar l’orientació, perquè l’amor és amor i el desig és vida. Som una part del món que reclama orgullosa el seu lloc, perquè la intolerància és retrocés i la diversitat és evolució.

Som negres, gitanes, grosses, prims, altes, baixos…; venim d’altres països buscant oportunitats; som sensibles, però hem d’amagar les emocions darrere de màscares. Som també diversos funcionals que topem amb rampes impossibles de passar. I patim assetjament, racisme, xenofòbia, capacitisme, masclisme… Som el món sencer i ens volem úniques i diversos, perquè la intolerància és retrocés i la inclusió és evolució.

Som estudiants que intentem llaurar-nos un futur, però a ulls de qui ens mira només som notes i números. Si evolucionar és canviar, necessitem un sistema educatiu que ens ensenye a ser empàtics, a veure el món des de diferents perspectives, a respectar més i a memoritzar menys. Som estudiants, som mestres, som el futur d’un món que hem de canviar, perquè el fanatisme és retrocés i el sentit crític és evolució.

Som antibel·licistes i ecologistes. Lluitem per un món sostenible on tots els éssers tinguen vides dignes. Creiem en la ciència i en l’evolució, que ens aparta de la superstició. Apostem per un periodisme que ens informe de veritat. Som també republicanes, i necessitem un canvi polític que es preocupe de la gent. Som generoses, solidaris, respectuoses i amorosos, perquè el feixisme és retrocés i la democràcia és evolució.

I a la nostra taula no hi convidem l’egoisme o la hipocresia. Al convit hi tenen cadira preferent la força col·lectiva, la lluita, l’esperança, la rebel·lia i la reivindicació. Perquè sabem que evolucionar és lluitar contra els prejudicis i la discriminació, evolucionar és construir ciutats amb rampes i sense murs, evolucionar és canviar de pensament i de comportament, evolucionar és ser lliure d’opinar, de ser i de pensar. Evolucionem, revolucionem. Perquè l’immobilisme és retrocés i un futur millor ens espera.

evolucionem

Stop Diverfòbia 4

Saps què significa endosex? I cissexual? I normotípic? És correcte utilitzar el terme ‘hermafrodita”? Què significa ‘queer’?

En la 4a sessió d’Stop Diverfòbia celebrada el dia 28 de novembre de 2018 (i a la qual hi assistiren una vintena de persones, alumnes i professorat), vàrem seguir parlant del vocabulari divers, i estiguérem comentant la importància d’utilitzar termes com ‘endosex’ –per a referir-se a les persones no intersexuals– i ‘cissexual’ o ‘cisgènere’ –per a referir-se a les persones conformes amb el sexe que se’ls va assignar en nàixer. Fer servir només els termes marcats (trans, intersex, normoatípic…), d’una banda, visibilitza realitats –i això és positiu–; però de l’altra, marca la diferència entre allò que socialment es considera ‘normal’ i allò que es percep fora de la norma, i que mereix, per tant, una denominació específica.

A més, també parlàrem de la utilització de termes irrespectuosos (maricó, bollera…) per part de persones homosexuals, i la conclusió va ser que els col·lectius que pateixen aquests insults estan legitimats per a reapropiar-se’ls –i sovint la seua utilització és una manera d’apoderament. A més a més, també comentàrem que la burla o l’humor han d’anar cap amunt i cap a dins; és a dir, que podem ironitzar o burlar-nos de nosaltres mateix@s o d’altres persones que estiguen per dalt –per exemple en la consideració social–, però no cap a baix –cap a col·lectius que socialment són més desafavorits o que estan més discriminats– ja que això suposaria un exercici de poder.

Un altre terme comentat va ser la ‘plumofòbia’. Aquesta fòbia és distinta de l’homofòbia, la lesbofòbia o la bifòbia, ja que fa referència al rebuig de l’expressió de gènere que no es correspon amb el comportament convencional d’un home o d’una dona. L’LGBfòbia és un rebuig de les orientacions sexuals diferents de l’heterosexual. En canvi, la plumofòbia es refereix, no a l’orientació del desig (qui ens atrau) sinó a l’expressió de gènere (com ens comportem, com és la nostra gestualitat, la forma de caminar, etc.).

Finalment, parlàrem del terme ‘queer’, però li dedicarem una entrada específica més endavant.

Deixem ací part de la píndola informativa sobre les intersexualitats de “Els nostres cossos, els nostres drets”, ja que també estiguérem comentant les raons per les quals el terme ‘hermafrodita’ és inadequat en les persones.

Hermafrodita

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del Desenvolupament Sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació. […]

 

Per una masculinitat creadora d’igualtat

Justificació 

Per combatre les violències, no són suficients les polítiques destinades a la protecció de les dones; cal adreçar-se també als barons perquè reflexionen i es qüestionen la seua implicació en la violència. A més, és important que els homes prenguen consciència que el model de masculinitat tradicional els ofereix privilegis però també té costos, i limita el que un home té dret a ser o a fer: no sigues gallina, els homes no ploren, no jugues com una nena, no sigues marica…

La nostra campanya vol posar el focus en els xics joves i adolescents, tant en els que exerceixen violència com en els que no diuen res quan veuen actituds masclistes de companys o amics. Pretén també conscienciar i donar veu a aquelles masculinitats creadores d’igualtat que qüestionen els seus privilegis, comparteixen la cura, i renuncien al domini i a les violències.

Material

  • (Opcional) Article: “48 frases que todo hombre escucha a lo largo de su vida (y nos perjudican a todos)”. Enllaç: https://bit.ly/2OVMoE8
  • (Opcional) Campanya ‘Reacciona! Bloqueja el masclisme al teu mòbil’ (2017, Govern de les Illes Balears).

Desenvolupament

Vegem el vídeo “48 frases que los hombres escuchan a lo largo de su vida”. Triem una frase (que hagem sentit, que ens hagen dit, que ens haja impactat….) i pensem i escrivim una resposta igualitària. Per exemple:

  • Frase: “Ya veo quien lleva los pantalones en tu casa”.
  • Resposta: “A ma casa porta pantalons qui vol portar-los. I estic pensant a posar-me falda perquè crec que aniria molt fresquet a l’estiu. Vols que anem junts a comprar-nos-en una?”

Després, agafem una cartolina i escrivim la frase masclista i la nostra resposta. Podem fer-la més vistosa, fent un dibuix o apegant una fotografia que hi tinga relació.

A les cartolines haurà d’aparèixer la frase de la campanya: “Per una masculinitat creadora d’igualtat”.

En acabar, fem una foto a la cartolina i la pugem a Instagram, fem una piulada, la compartim en Facebook o en qualsevol altra xarxa social.

Podem fer l’activitat individualment o per parelles. I podem fer més d’una cartolina. També podem donar respostes igualitàries a diverses frases en veu alta amb el grup classe, abans de fer el treball individual.

Descarrega’t l’activitat ací:  Masculinitat creadora d’igualtat 25 novembre 2018 IES Isabel de Villena

T’apuntes a mediació?

Entrada de Vanessa (1r de batxillerat artístic)

Durant aquests primers mesos de curs, unes companyes de 1r de batxillerat artístic i jo, junt amb uns alumnes de 2n de batxillerat, hem estat preparant una representació per a mostrar el procés que ha de seguir una mediació, el seu desenvolupament i com s’arriba a una possible solució. En aquesta representació mostrem un conflicte que perfectament es podria donar a qualsevol institut; de fet, en acabar hem preguntat al públic si algú s’havia trobat en eixa situació alguna vegada, i la majoria s’ha sentit identificat.

Aquest problema se situa a una classe on dues xiques han de fer un treball d’equip amb altres companys, i es neguen a col·laborar. A més s’insulten i són incapaces de parlar sense cridar-se. Donada aquesta situació, els mediadors entren a l’acció i els proposen fer una mediació (aquesta mai serà una obligació, ja que la mediació és un procés voluntari).

Una vegada accepten, comencen a sortir tots els pensaments i sentiments de les dues parts implicades fins que arriben a l’arrel del problema, o el que en mediació solem anomenar ‘iceberg’, ja que un conflicte que pot semblar superflu (la punta de l’iceberg), té en realitat un rerefons (la base de l’iceberg) que cal resoldre.

Arribat el final de la mediació, les persones mediades fan propostes per tal de solucionar el conflicte, i es comprometen a complir-les en el cas que estiguen d’acord. També és important tindre en compte que la mediació és només una ajuda; a més, tal volta és necessària més d’una sessió, però és un començament.

Ara passaré a parlar de la meua experiència personal amb la mediació. Jo mai havia participat en una mediació, ni com a mediadora ni com a mediada, i la veritat és que tan sols fent aquesta representació he aprés coses que em serviran d’ací en endavant per solucionar qualsevol problema d’una manera molt més eficaç que a crits o simplement ignorant el problema.

I açò és només des de la meua curta experiència amb la mediació. Si algú de vosaltres està pensant a aprendre a mediar, teniu a la vostra disposició un curset a l’institut on aprendreu infinitat de tècniques que podreu aplicar a la vostra vida quotidiana, a més d’unes activitats molt interessants que es realitzen a l’equip de mediació del centre. Espere que us animeu a provar-ho; no us en penedireu.

Convocatòria mediació 18-19

Compartim ADN o humanitat?

En aquesta campanya del cercador de viatges Momondo (2016) es mostra un experiment: 67 persones de diferents nacionalitats se sotmeten a una prova d’ADN. En una entrevista prèvia veiem que en general són tots molt patriotes; però quan arriben els resultats de la prova genètica, es troben amb una inesperada sorpresa.

Sense dubte, el vídeo està molt ben fet, i els participants s’emporten una gran lliçó. Però trobe que té un rerafons massa biologicista i em venen preguntes: Compartir la mateixa sang és la raó per a estimar-nos? Si no fora així, en lloc d’amics seguiríem sent enemics? És necessari compartir ADN per a respectar i estimar les altres persones?

Cruz, oro y sangre

Marichiweu és una paraula maputxe que significa “deu vegades vencerem” i va ser pronunciada el 2010 en suport i solidaritat amb diversos maputxes presoners en vaga de fam en protesta contra la llei antiterrorista promulgada per l’estat xilé, una llei que acusa de terrorisme tot maputxe que protesta.

La cançó d’Ska-P, “Cruz, oro y sangre”, forma part del seu últim disc “Game Over”, i denuncia l’ocupació colonial d’Amèrica. En el seu compte de Twitter escrivien: “… 12 d’octubre, per tots els pobles originaris de les Amèriques, que sone ben alt per tot arreu Cruz, Oro y Sangre.”

 

 

Què esperes d’Stop Diverfòbia? (1a sessió)

[Stop Diverfòbia comença de nou a l’IES Isabel de Villena]

En la primera sessió d’Stop Diverfòbia (SD) del curs 2018-2019, celebrada el dia 3 d’octubre de 2018, en som més de 30: 12 professors/es i 20 alumnes de tots els cursos.

Comencem amb una dinàmica per a conèixer-nos una mica. Hem de buscar tres persones amb les quals no hagem parlat mai i els hem de preguntar per què han vingut a SD i què esperen de les reunions. Ho anoten breument en un cartonet i després obrim una roda per a compartir-ho.

Stop Diverfòbia Els punys no parlen

Les raons que aporten les persones assistents són les següents:

Vinc a stop per saber-ne més; per a escoltar i per a compartir; perquè m’han dit que ací pots expressar-te lliurement; per curiositat; perquè mola; per a ampliar coneixements; perquè es fan activitats on t’ho passes bé; perquè es parla de l’homosexualitat i de noves sexualitats; perquè sóc homosexual; perquè em pareix intel·ligent; per a aprendre igual o més que el curs anterior; perquè els amics m’han dit que està molt bé; per a aprendre de l’alumnat; per a saber com parlen i opinen els alumnes; per a ser diversa; per a estar informada i poder ser més oberta mentalment; per a aprendre més que l’any passat; perquè m’agrada; per a parlar de les desigualtats entre els gèneres; perquè m’agrada parlar dels meus problemes…

A Stop Diverfòbia no volem donar lliçons sinó compartir i fer-nos preguntes. Però també volem saber, i per això ens agrada usar el llenguatge de manera adequada. Així, parlem de sistema binari heteropatriarcal quan volem referir-nos metafòricament a una mena d’edifici que conté quatre categories: el sexe (l’anatomia), l’expressió de gènere (el comportament), la identitat de gènere (o tria personal al marge del sexe assignat) i l’orientació del desig.

Segons aquest sistema, només hi ha dos sexes (mascle i femella); l’heterosexualitat és l’orientació “normal” (la bisexualitat és un vici, l’homosexualitat no és natural…), i hi ha rols de gènere que defineixen l’home i la dona psicològicament saludables (els hòmens han de fer coses masculines i les dones, coses femenines).

Aquestes normes culturals o manaments socials provoquen que uns cossos, uns gèneres, unes sexualitats i unes relacions siguen més legítimes que unes altres, i, en conseqüència, es produeix el rebuig d’alguns subjectes, per exemple, de les dones amb expressions de gènere masculines o els homes femenins, de les persones intersexuals, transsexuals, transgèneres, homosexuals, bisexuals, amb diversitat funcional, etc.

Paradigmes interpretatius

Antigament, es pensava que nàixer mascle comportava automàticament ser masculí i heterosexual, i nàixer femella, ser femenina i desitjar i estimar els homes; en altres paraules, sexe i gènere eren les dues cares d’una única moneda i qui no acomplia aquesta correspondència, anava contra natura. Per això, si un home era homosexual, per exemple, es pensava que en realitat volia ser una dona.

El feminisme va introduir una altra explicació: el sexe era allò natural i el gènere allò cultural. Per tant, les persones no ens comportàvem de manera masculina o femenina perquè ho dictara la naturalesa sinó perquè ens educaven així (amb major o menor violència).

Darrerament, hi ha una tercera explicació segons la qual el gènere precedeix el sexe, és a dir, que vivim en un sistema binari que només veu, o vol veure, dos sexes. Així, la idea d’un contínuum sexual, de persones amb configuracions cromosòmiques, hormonals o gonadals diverses, xoca de ple amb una concepció de partida que només té dos elements.

A Stop Diverfòbia hi haurà gent d’acord amb el segon paradigma o amb el tercer. Nosaltres no tenim la veritat ni ens interessa entrar en el debat de si el sexe o el gènere són naturals o culturals. Més aviat volem, com hem comentat abans, despertar dubtes:

  • Què és ser home o ser dona?
  • Per què la nostra cultura esmerça tant d’esforç, i tanta violència, per mantenir dos sexes si aquestos són suposadament naturals?
  • Com ens afectesn els models socials de gènere tradicional (en els gustos estètics, en les relacions, en la sexualitat…)?
  • La cultura o el sistema, són entitats amb el poder de controlar les nostres decisions? No som nosaltres també aquesta cultura? Quin és el paper que desenvolupem en el manteniment del sistema?

Si t’agrada fer-te preguntes. Vine amb nosaltres! La propera reunió és el proper dia 17 d’octubre a l’hora de l’esplai.

 

 

Res no seria el mateix…

[Res no seria el mateix si l’entorn no mirara cap a un altre costat]

“Nada será igual” és un projecte contra l’assetjament escolar en format audiovisual creat per Víctor Antolí, Director de l’Escola Municipal de Teatre de Castelló. El seu objectiu és conscienciar sobre l’assetjament que alguns/es joves han viscut i/o viuen als instituts, i denunciar el silenci còmplice de l’entorn. L’alumnat d’interpretació ha elaborat el curt “Nada será como antes” com a treball de final de curs.

Ací podem vore un vídeo de la campanya: “El acoso debe acabar #ypunto. Nada será Igual”.

I ací podem veure el curt “Nada será como antes” (7’4″). Al canal de Youtube del projecte, podem trobar més vídeos.


 

[Entrada publicada amb el nom Projecte “Nada será igual”]

Tercermundista?

Entrada d’Helena i de Yoana

L’altre dia vaig ser testimoni d’un comentari racista completament innecessari. Estava amb unes amigues i vam escoltar a una persona dir-li a un altra «tercermundista». No sé quina era la raó, si era pel seu color de pell o per la procedència; però no tenia molt de sentit perquè aquesta persona era de l’est d’Europa.

El primer que volia comentar és que la gent no s’informa sobre la resta d’Europa, o del món en general, perquè moltes persones es perden amb els països de l’Est, Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia… I estaria bé que sapigueren més i així no dirien tantes ximpleries.

L’altra cosa que més em va xocar va ser el fet de dir-li a una persona «tercermundista». En primer lloc, és una gran falta de respecte cap a aquesta persona. En segon lloc, ningú té el dret de dir-li a una altra persona que és del tercer món. I si ho fora, què més et dóna si aquesta persona és d’aquest lloc?

Tots i totes som persones i som d’on som; ningú ha elegit d’on ser, de la mateixa manera que ningú ha elegit quins pares tindre ni en quines condicions viure. I per aquest fet ningú té dret de dir a altres que són d’un lloc determinat.

Tampoc saps com ho passa o ho ha passat aquesta persona per a estar dient-li d’on és o com és; no saps els problemes que té ni tampoc com li pot afectar el teu comentari estúpid, perquè aquesta persona no va elegir canviar-se de país ni tampoc ha vingut per molestar-te, sinó perquè no podia viure bé en el seu lloc d’origen.

De veritat penseu que les persones que emigren ho fan perquè volem? De veritat penseu que volem separar-nos de les nostres famílies i anar a un altre país per a estudiar un altre idioma que no sabem i conviure amb gent que no coneixem? Ja n’hi ha prou de separar les persones per països, colors, cultures, creences o «races». Perquè hi ha una raça i és la humana, i tothom és igual, independentment del lloc d’on venim.

Els ODC (Objectius de Convivència) de l’IES Isabel de Villena

En la tercera reunió de formació del curs 2017-18, i de la mà de l’ONG “Jóvenes y desarrollo”, el nostre alumnat observador estableix els que seran els ODC de l’IES Isabel de Villena:

  • ODC 1. Promoure i vetllar per l’equitat de gènere
  • ODC 2. Acabar amb l’assetjament escolar
  • ODC 3. Combatre l’LGBTIfòbia i celebrar la diversitat
  • ODC 4. Utilitzar la mediació en la resolució de conflictes
  • ODC 5. Promoure el bon ús de les xarxes socials
  • ODC 6. Evitar la marginació i l’aïllament de companys/es 
  • ODC 7. Promoure les crítiques constructives
  • ODC 8. Convertir els corredors en espais segurs per a tot el món
  • ODC 9. Convertir el pati en un espai segur, acollidor i igualitari
  • ODC 10. Fomentar la neteja i la cura del material i del mobiliari
  • ODC 11. Promoure la intervenció de companys/es quan hi ha bregues

De cadascun d’aquests objectius, l’alumnat debat en grups les actituds/situacions que vulneren aquest dret i les activitats/accions proposades per a canviar-ho. Les professores de l’equip de mediació considerem important afegir dos apartats més que intentarien buscar maneres de mesurar les accions que es duen a terme en el centre i també pautes per a orientar el treball educatiu del professorat, és a dir, els aspectes que s’han de conèixer per tal de poder treballar amb la classe l’ODC corresponent. Com a exemple, incloem els tres primers ODC:

ODC 1. Promoure i vetllar per l’equitat de gènere

Actituds/situacions que vulneren aquest dret

  • Comentaris masclistes (“les dones a la cuina”, “tu no jugues perquè eres xica”, “amb una xica en el grup de tecnologia, no, que segur que ho fa malament…”)
  • Visió negativa de les xiques en algunes assignatures (ciències, tecnologia…)
  • Micromasclismes o manifestacions masclistes de baixa intensitat

Activitats/accions proposades per a canviar-ho

  • Xarrades, campanyes…
  • Més intervenció del professorat contra aquestes accions
  • Visibilitzar la importància de les dones en la ciència i en altres camps
  • Visibilitzar el treball de cura de les dones
  • Fomentar l’empatia
  • Detectar i intervindre davant dels micromasclismes

Accions mesurables

  • La classe fa (com a mínim) una acció durant el curs.

Treball educatiu (formació del professorat i de l’alumnat)

  • Micromasclismes; rols de gènere; androcentrisme…
  • Ocultació de les dones en els llibres de text

ODC 2. Acabar amb l’assetjament escolar

Actituds/situacions que vulneren aquest dret

  • Racisme i/o xenofòbia cap a persones no blanques, amb trets físics no occidentals, accent diferent… (“no me gusta que hables panchito”)
  • Rebuig d’altres personalitats: xics femenins, persones tímides, que visten diferent, escolten altres músiques, són més o menys estudioses…
  • Insults per orientació sexual o masclisme: maricó, tortillera, guarra…

Activitats/accions proposades per a canviar-ho

  • Activitats per conèixer millor les altres cultures (menjar, música, expressions…)
  • Treball a classe sobre el tema
  • Stop Diverfòbia, tallers amb ONG no sols voluntaris, sinó a classe
  • Que la gent cansada d’assetjadors es reunisca per a intentar canviar les coses

Accions mesurables

  • La classe fa (com a mínim) una acció durant el curs.

Treball educatiu (formació del professorat i de l’alumnat)

  • Diferenciar entre el bullying i els conflictes puntuals; programes i dinàmiques d’intervenció contra l’assetjament (Kiva, Pikas…); importància dels espectadors de la violència; factors que impedeixen actuar contra les violències…

ODC 3. Combatre l’LGBTIfòbia i celebrar la diversitat

Actituds/situacions que vulneren aquest dret

  • Insults, menyspreu, “bulos” destructius… contra altres orientacions o altres identitats de gènere no tradicionals
  • Tabú i rebuig a parlar del tema (especialment entre xics)

Activitats/accions proposades per a canviar-ho

  • Parlar lliurement de la nostra sexualitat
  • Parar els insults
  • No tolerar els insults homotransfòbics
  • Aïllar les persones que marginen i donar suport a les marginades
  • Dedicar temps a tractar aquest temes…

Accions mesurables

  • La classe fa (com a mínim) una acció contra la LGBTIfòbia i/o a favor de la diversitat durant el curs.

Treball educatiu (formació del professorat i de l’alumnat)

Ací hi ha el document que recull tots els ODC i també les actes de les formacions de L’Observatori de la convivència 2015-2018

 

Per què és important Stop Diverfòbia

Un any celebrant la diversitat amb Stop Diverfòbia. A l’IES Isabel de Villena, apostem fort per un món sense intolerància per gènere.

En la 13a reunió del curs, que té lloc el dia 6 de juny de 2018, veiem el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

En acabar, fem una valoració global de l’any, i la gent comenta el que més li ha agradat i per què és important que grups com aquest siguen una realitat als nostres centres. Les persones més valentes, es deixen grabar en vídeo per a fer un muntatge del curs. Les que no ho són tant, em regalen la seua veu. Amb tot aquest material, faré un vídeo ben xulo que servisca de recordatori d’aquest any que hem passat celebrant la diversitat.

Gràcies!!!

Ací podeu llegir les actes de les reunions d’Stop Diverfòbia 17-18 en PDF.

Enganxa’t 2018

ACTA ASSISTÈNCIA ENGANXA’T 24 D’ABRIL DE 2018

Activitat: Enganxa’t a l’IES Malilla.

Assistents: 3 alumnes de 1r A, 1 alumna de 1r B, 2 alumnes de 1r E i 1 alumna de 4t B. Professores: Catalina Machado i Pilar Soto.

Tema: “Tecnologia, poder i ciutadania”

Presentació a càrrec de Diego Álvarez

La presentació va començar amb un repàs dels objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides. Després, es van anar desgranant els objectius i, com a principal, el de poder influir en el món amb responsabilitat utilitzant les noves tecnologies. Per a fer-ho, necessitem prendre consciència, desenvolupar les nostres capacitats i un entorn favorable.

Per a la presa de consciència, el ponent va fer una sèrie de preguntes a l’alumnat assistent: Quines aplicacions utilitzes?, quant de temps passes al dia en aquestes aplicacions?, i has sigut testimoni d’algun tipus d’insult o assetjament quan has utilitzat les xarxes socials?

Després va explicar algunes iniciatives, com la campanya per a frenar el ciberassetjament I am a witness (ens podem descarregar la APP per al mòbil amb emoticones ben xules). També va donar una sèrie de consells sobre com actuar:

  • Tindre sentit comú per diferenciar les notícies falses (fake news) de les
  • Parar les falsedats i els rumors.
  • Comprovar les notícies que ens passen (fact checking)
  • Generar consciència (per exemple, contra la música misògina)
  • Respectar la p
  • Utilitzar, per exemple, emoticones per a parar insults o situacions violentes en les xarxes.

Pel que fa al desenvolupament de capacitats i a l’entorn favorable, va explicar que podem influir en el que ens envolta, involucrant-nos, participant i exigint transparència. També destacà que la qualitat més important és la capacitat d’escoltar. És important també tenir accés a informació que facilite la presa de decisions a nivell local, nacional i fins i tot internacional. I a més, posar en marxa processos de rendició de comptes.

El ponent va fer una exposició que va resultar molt interessant i dinàmica i la participació dels assistents va ser molt motivadora.

Tenim la tecnologia al palmell de la mà i no estem a soles:

“Ja estem en el futur; i volem construir-lo!

Acta feta per Pilar Soto

 

Repensar i sembrar

Acta de formació en mediació amb Flor Hoyos 2-5-18

Assistents: Pilar, Anabel, Àngels, Rosa S., Rosa J., Tania, Isabel i Amparo.

La sessió de formació amb Flor Hoyos té com a objectiu fer balanç dels 14 anys de l’equip de mediació, fer una definició conjunta dels problemes i dificultats actuals que ens ajude a trobar solucions, i preparar-nos per als nous reptes derivats de la jubilació de dos membre de l’equip i la incorporació de nou professorat.

Amb aquests objectius, fem dues dinàmiques: “Negatiu/positiu” i “Tècnica del grup nominal (TGN)”

Dinàmica “Negatiu/positiu”

La primera dinàmica consisteix en una pluja d’idees sobre les raons per a continuar en l’equip de mediació i els motius per a no fer-ho.

D’entre les raons per a no continuar, anotem les següents:

  • Hem de deixar espai per a activitats noves
  • Desgasta
  • Requereix un esforç i temps extra
  • Cal molta preparació
  • Ja hem acomplert la nostra feina; ara els altres que s’espavilen
  • No hi ha un canvi considerable a l’institut que justifique tant d’esforç

D’entre les raons per a continuar, anotem les següents:

  • La gent (alumnat, professorat) té un espai estructurat on acudir en cas de conflicte
  • És una font d’enriquiment personal
  • A l’equip trobem suport i confiança
  • És una font de cultura de pau; una altra forma de veure l’ensenyament
  • És un espai d’educació emocional
  • Ens permet entendre les altres persones, per exemple, el que tenen de bo
  • És un projecte col·lectiu; un treball en equip
  • Existeix un canvi real al centre gràcies a l’equip

Després, comentem, amb l’ajuda de Flor, les raons per a deixar l’equip. I anem fent contrapropostes:

  • A l’equip de mediació s’han de poder fer coses noves.
  • Per a compensar l’esforç i el temps de dedicació extra, hem de sol·licitar una compensació d’algun tipus.
  • Contra el possible cansament i desgast, hem d’aprendre a quedar-nos en una situació secundària i deixar que altres prenguen la iniciativa
  • La millora i el canvi sempre és relatiu ja que depén de la situació amb la qual comparem els beneficis de la mediació.

Dinàmica 2. Tècnica del grup nominal (TGN)

Aquesta tècnica consisteix a respondre a una pregunta en post-its (les respostes han de ser de 3 a 5). L’activitat és important per a facilitar la transició i ser conscients del llegat que volem deixar a les noves persones.

Ens dividim en dos grups: les veteranes i les noves. El primer grup respon a la pregunta a i el segon, a la b:

  1. Quines coses hauria de tindre la gent nova per a entrar a l’equip?
  2. Què hauria d’aportar-te l’equip per a interessar-te i voler participar-hi?

Les respostes a la primera pregunta són:

  • Valentia (voler treballar les emocions, capbussar-se en el conflicte…).
  • Creativitat, idees noves i ganes.
  • Ser visibles (un referent) per a la comunitat escolar.
  • Treballar bé en equip.
  • Compromís i responsabilitat amb l’alumnat i amb el grup.

Les respostes a la segona pregunta són:

  • Formació.
  • Informació i divulgació dels resultats (difusió). Fer partícips la resta de professorat del que fa l’equip.
  • Compensació horària.

Les dues hores passen ràpid i no tenim temps per a res més.

Flor prepararà la següent sessió amb les idees exposades.

La cultura de la violació

La cultura de la violació naturalitza la violència sexual. El guió de la por amb què eduquem les dones, i la falta d’educació als hòmens, ho acaben d’adobar.

Entrada en castellano

Estimat fill,

Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.

Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.

Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?

Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l’androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.

I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures…) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?

Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.

He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s’atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?

Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:

No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs… Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta’ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim… Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues.

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.

Albert

(Entrada publicada a Karícies)

Creativitat de gènere

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’12a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.