Category: Convivència

Intersexualitat (5a Sessió Stop Diverfòbia)

La mamà d’un bebé intersexual ens visità el 22 de novembre de 2017 per a contar-nos la seua experiència. A l’entrada de Karícies “Fal·lòmetre o clitorímetre” podeu llegir el fragment d’una entrevista que li varen fer en el llibre de Fani Grande,  Jo sóc així i això no és un problema (Vincle. 2017).

Assisteixen: 10 alumnes de 1r d’ESO, 3 de 2n d’ESO, 5 de 3r d’ESO, 1 de 4t d’ESO, 8 de FPBàsica, 30 de Batxillerat, 3 exalumnes i 11 profes. Tota: 71 persones.

Començàrem la sessió llegint una entrada del seu blog Mi bébe intersexual i després vam escoltar la lluita amb els metges perquè no convertiren el seu bebé en un ninot de fira o de plastilina, mal·leable al gust del binarisme que només ens vols mascles i femelles, blaus i roses, masculins i femenines.

Us deixem ací un article on s’explica l’informe d’Amnistia Internacional  “En primer lloc, no perjudiqueu

Intersexualitat: alguna cosa ha eixit malament, ja ho arreglem

Carmen López, periodista en Amnistia Internacional Espanya, 22 de maig de 2017

S’estima que un 1’7 per cent de la població, percentatge similar al de persones pèl-roges en el món, té variacions de les característiques sexuals. Nombrosos països, entre ells Alemanya i Dinamarca, sotmeten als menors intersexuals a intervencions quirúrgiques innecessàries, invasives i traumàtiques.

Havia d’orinar i em dolia moltíssim, així que m’aguantava les ganes pel dolor. Estava en el bany cridant i corrent per tots costats, sense roba. Al final, vaig orinar pertot arreu. Cridava, tenia por, no entenia el que estava succeint. M’avergonyia d’haver orinat pertot arreu. És l’única cosa que recorde després de l’incident de 1984. H. tenia 5 anys quan el van operar a Dinamarca. Mai va entendre què li passava. A més del trauma de l’operació, les seqüeles físiques i psicològiques li han acompanyat tota la seua vida.

D. va nàixer a Alemanya: Les cirurgies van començar abans d’haver complit un any. Abans dels 18 em van operar almenys cinc vegades. Després entre 2004 i 2006, em van operar quatre vegades més. Em van dir que les cirurgies que m’havien fet en la infància no havien servit per res.

Tots dos van ser bebès que van nàixer amb variacions de les característiques sexuals com els cromosomes, els genitals o els òrgans reproductors. Perquè la intersexualitat es basa en característiques biològiques, no en la identitat de gènere ni en l’orientació sexual.

Amnistia Internacional acaba de presentar un informe “En primer lloc, no perjudicar”, en el qual denuncia que països com Dinamarca o Alemanya s’opera a menors solament per a complir amb els estereotips de gènere, és a dir, perquè semblen un xiquet o una xiqueta. Se’ls dóna forma a les seues vides sense que puguen expressar la seua opinió, i sobretot sense necessitat, perquè en la majoria dels casos, la intervenció no és urgent. Són intervencions basades en motius cosmètics, perquè la societat espera d’ells que s’adapten.

En general, les intervencions es duen a terme amb el consentiment dels progenitors, però la informació que reben en qüestionable. Pares en xoc, enfadats i preocupats perquè als seus bebès els pot passar alguna cosa; paraules com “tumors” que paralitzen a qualsevol amb un bebè d’hores en els braços, malgrat que no es puga demostrar que aquests menors tinguen més possibilitats de tenir càncer que qualsevol un altre. Por i desconeixement, i solament 72 hores per a registrar-los com a xiquet o xiqueta.

A qui beneficien aquestes intervencions? Per a les persones amb les quals ha parlat Amnistia Internacional, l’experiència ha sigut tràgica. Les seues intervencions poden tenir conseqüències a llarg termini sobre la seua salut com rebre tractament hormonal tota la vida. En algunes ocasions, aquestes intervencions mèdiques són necessàries des del punt de vista mèdic per a protegir la vida o la salut del menor d’edat, però no sempre és així.

Aquestes pràctiques que denuncia Amnistia Internacional també han sigut condemnades per experts de Nacions Unides que consideren que aquestes intervencions innecessàries són pràctiques nocives que violen els drets dels menors, els qui haurien de tenir dret a prendre per si mateixos decisions tan importants sobre el seu propi cos.

Amnistia Internacional considera que aquestes intervencions han de posposar-se fins que el menor siga madur per a prendre una decisió sobre què vol fer i sobre amb quin sexe s’identifica. Una anàlisi de cromosomes inclina la balança sobre la X o la Y i el que ha eixit malament, el personal mèdic ho arregla, però hi ha estudis que assenyalen que entre el 8’5 i el 20 per cent d’aquests menors rebutgen el gènere que els van assignar en nàixer.

H. reflexiona: Quan pense en el que va passar, m’enfade perquè ningú hauria d’haver decidit per mi, es podria haver esperat. És trist pensar que es considera necessari operar a aquests menors, només perquè una altra gent crea que és el que s’ha de fer.

D. assenyala: Em van operar i, encara que per a mi ja és tard, no parlar seria donar suport a les intervencions quirúrgiques, i només puc canviar les coses si em pronuncie.

Per això des d’Amnistia Internacional arrepleguem les seues veus.”

Anuncis

Quants privilegis tens?

Prova a respondre aquest qüestionari i revisa els teus privilegis.

I de regal, aquesta entrevista a l’activista Pol Galofre, que acaba la seua intervenció dient: ”

“Quan algú habita els espais de privilegi es pensa que les dissidències s’haurien de viure en privat; per exemple, la gent hetero diu que l’orientació sexual es privada i no se n’adonen que el món es heterosexual i llavors ells estan tot el temps dient que són heterosexuals sense adonar-se’n. Vivim en una societat blanca on hi ha gent que diu que la raça no importa però existeixen tota una sèrie de discriminacions pel color de pell, per la procedència i per milions d’altres coses. Llavors no és un fet que s’haja de quedar a casa sinó que hem d’estar contínuament parlant-ne, explicant i transmetent idees, valors, conceptes… perquè hi ha la vida de molta gent en joc.”

La masculinitat tradicional

Aquests vídeos formem part de la campanya #HeForShe o #NosotrosPorEllas (2017) de la Comisión Nacional para Prevenir y Erradicar la Violencia en contra de las Mujeres (Conavim), de Mèxic. Ací podeu veure més vídeos.

El model tradicional de masculinitat és limitat i condueix a la discriminació, al control i, eventualment, a la violència contra les dones i contra altres hòmens. Durant anys els hòmens han après que han de ser forts i que no han de plorar, la qual cosa converteix l’homofòbia o els comportaments violents en naturals.

Aquesta campanya vol demostrar que hi ha moltes més i millors formes de ser home.

Totxs diferents

Vídeo promocional del llibre “Niñas y niños” d’Aingeru Mayor y Susana Monteagudo, que també està en catala Nenes i nens” i en euskeraNeskak eta mutilak”

“En el món hi ha moltes xiquetes i molts xiquets. I no hi ha dos iguals. Cadascú, cadascuna, és un xiquet o una xiqueta a la seua manera.”

Bones idees per a regalar aquests Nadals.

El tercer sexe/gènere (Stop Diverfòbia 4)

En la reunió 4 d’Stop Diverfòbia hi assisteixen 12 profes i 23 alumnes: 6 de 1r, 5 de 2n, 6 de 3r, 1 de 4t, 1 de 1r de Batxillerat, 3 de 2n de Batxillerat i 1 de FPB. Veiem un fragment del documental “Intersexion” (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood) i el comentem.

Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N’hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se’ls ha d’operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.

Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris? El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis “normal”. La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè?

Quasi al mateix temps que un grup de joves i de profes ens interessem per la intersexualitat, ens assabentem que el tribunal constitucional alemany ha dictaminat que el govern aprove abans de 2018 la inclusió d’una tercera categoria de sexe, a més de la d’home o dona. Alemanya es convertiria així en el primer país europeu a admetre l’existència d’un altre sexe que no siga ni masculí ni femení. Països com Austràlia (2011), Nova Zelanda (2015), Índia (2009), el Pakistan (2009) o) Nepal (2012), ja han reconegut un tercer sexe o gènere, també anomenat sexe o gènere neutre, indeterminat, no especificat o intersexual. Als Estats Units, la ciutat de Nova York va emetre el 2016 el primer certificat de naixement amb la menció «intersexual». A Alemanya, ja era possible des del 2013 que els progenitors decidiren el sexe dels bebès, o que deixaren la casella en blanc.

Les persones intersexuals estan eixint de l’ostracisme, deixant enrere la culpa, i dient “prou”. Per exemple, al gener de 2017, la model Hánne Gaby Odiele va explicar al periòdic USA Today que era intersexual “És molt important per a mi, en aquest moment de la meua vida, que es trenquen els tabús. En aquest punt, en aquesta època, hauria de ser perfectament normal parlar de la intersexualitat.”

Tant de bo el nostre país es pose les piles també en aquest tema!!

Ací us deixe un fragment del documental “El clítoris” (Michéle Dominici, 2003) on una persona intersexual que va ser operada de xicoteta ens explica la seua experiència.

Ens volem fortes

“Esta canción nace de la bronca, el dolor, la angustia porque nos están matando. Nace de ahí, pero crece con la confianza y la esperanza en el encuentro, en que somos muchas diciendo la misma voz, en que estamos juntas y acompañadas, en que el mundo se puede cambiar. Este vídeo lo hicimos en Cabana, Córdoba, Argentina. Es de todas y para todas. Gracias!” Cecilia Griffa

#NiUnaMenos

Bebés intersexuals

En la reunió del grup Stop Diverfòbia del 8 de novembre parlarem de la intersexualitat. Ací us deixem un fragment del documental “Intersexion” (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood).

 

Fer-li bullying a una hamburguesa

Escanyolit. Nan. Lleig. Gros. Friki. El 30% dels xiquets i xiquetes de tot el món són assetjats ​​cada any i, segons la fundació ANAR (Ayuda a niños y adolescentes en riesgo), el 2016 es van registrar 1.207 casos reals de bullying a les escoles, un 87,7% més que l’any anterior. BURGER KING i ANAR varen decidir fer un experiment per a conscienciar sobre aquest problema. Mitjançant càmera oculta, enregistraren a gent en un restaurant, i la majoria va defensar la seua Whopper Jr en mal estat, i no va dir res d’un xiquet que patia assetjament davant dels seus ulls.

La campanya de Burger King i la Fundació ANAR (2017) consisteix en un vídeo que pretén conscienciar sobre el bullying. Després de conèixer diferents xiquets que han patit assetjament, la primera escena comença en un restaurant de Burger King on uns actors adolescents insulten un d’ells, l’empenten, li tiren la beguda en el menjar… sense que cap persona del bar faça res.

En la següent escena un treballador destrossa una hamburguesa i la torna a embolicar i la serveix als comensals. Poc després, els clients es van acostant al mostrador per a increpar el cambrer. Mentrestant, els xiquets segueixen assetjant el xicotet. Només unes poquetes persones, s’acosten al menor per ajudar-lo. La majoria, segueix queixant-se de l’hamburguesa.

El valor de les aliades (Stop Diverfòbia, sessió 3a)

En la tercera sessió d’Stop Diverfòbia del dia 25 d’octubre de 2017, tornem a comptar amb l’assistència d’11 professors i professores, i de 17 alumnes (8 de primer d’ESO, 3 de segon d’ESO, 5 de tercer d’ESO i 1 de 4t d’ESO). L’alumnat de batxillerat no pot vindre perquè té examen.

Encetem la dinàmica passejant per la sala fins que busquen una parella i contem una situació de marginació o de maltractament que hagem patit. En acabar, ens ajuntem amb una altra parella i compartim els “deures” que teníem de la sessió anterior, i que consistien a estar atents/es a les situacions d’intolerància per gènere que es donaren al nostre voltant, tant a l’institut com a l’exterior.

Després, tornem al grup gran i la moderadora pregunta si, a l’hora d’elegir parella, hem triat o ens han triat, i si ens hem atrevit a dir que no si no ens abellia treballar amb algú. S’enceta un xicotet debat sobre la dificultat de dir “no”, com ens sentim quan ens rebutgen, la importància de triar i de tindre persones aliades que ens facen sentir-nos persones valuoses i estimades, etc.

Després, obrim un torn de paraules perquè qui vulga compartisca la pròpia experiència. Un professor conta que de jovenet l’insultaven per “xulet” –fet que el molestava molt perquè ell es considerava un xic igualitari que no volia estar per damunt de ningú–, i també el feien sentir malament perquè era l’únic xic que anava a dansa. Un alumne compateix també els 7 anys de bullying que va patir a l’escola sense que ningú fera res. Un altre alumne conta els insults homòbofs patits a la porta de l’institut.

Ens acomiadem formant un cercle amb les mans juntes i ens ratifiquem en el compromís de no xafardejar, de cuidar-nos i de veure’ns en la propera reunió el dia 8 de novembre a l’esplai.

L’iceberg de la mediació

iceberg mediació

«El conflicte és com un gran iceberg que acumula en el fons emocions, valors, sinceritat i espais teus que no has pogut dir»

 Entrevista a Neus Ferrer, mestra i pedagoga, especialista en mediació i resolució de conflictes.

09/07/2012. Helena Mullor

[…] Es necessiten unes habilitats especials per dedicar-se a la mediació? 

Per ser mediador cal tenir empatia, una comunicació fluida, bones relacions interpersonals i ganes d’ajudar els altres. Normalment són nois i noies que tenen una predisposició especial a ajudar. És curiós perquè molt sovint s’apunten a formar-se com a mediadors perquè ells mateixos han tingut conflictes, i tenen molta facilitat per detectar ràpidament on és el conflicte. Ho han passat malament i volen ajudar els altres. S’aprèn molt perquè els acords els prenen els altres; el mediador només posa en comunicació les persones, facilita la trobada, i la gent dóna solucions que tu mai no havies pensat. Hi ha altres maneres de solucionar-ho que tu ni tan sols havies imaginat. Tant el mediat com el mediador aprenen molt. Es treballa molt el pensament alternatiu, la creativitat. […]

 Quines pautes segueix el procés de mediació?
En primer lloc, s’ha de reconèixer que hi ha un conflicte, perquè moltes vegades d’entrada es nega. Des de la formació es faciliten recursos al mediador per treballar-ho. La mediació preveu la convivència a partir del fet que s’ha produït, com cal actuar per crear un model de convivència posterior al conflicte. És molt important perquè moltes vegades es deixen passar les coses pensant que no hi ha solució. I amb la mediació en trobem, de solucions; i a més hi guanyen totes les parts, tothom renuncia a una part, s’exploren interessos i necessitats, però el mediador mai no pot acceptar un acord que perjudiqui una de les parts…

Un cop s’ha reconegut el conflicte, s’estableix un dia o una hora per trobar-se. Sovint és l’hora de l’esbarjo, per falta de temps, tot i que alguns centres ho prioritzen i fan funcionar el servei de mediació el dia i hora que estan reunits. D’altres centres ho fan a les tardes, de manera voluntària, fora de l’horari escolar. Normalment hi ha una trobada prèvia en què se’ls calma i se’ls convoca al dia de la mediació. De vegades vénen dient que ja ho han arreglat, però no és així. Veiem el conflicte com una gran explosió, però és com un gran iceberg al fons del qual hi ha emocions, valors, sinceritat, espais teus que no has pogut dir. Són coses que es queden en el conflicte i que els mediadors, per mitjà de la mediació, volem fer aflorar a través de la comunicació.

Quan ha arribat el moment de la mediació, se’ls pregunta si han vingut lliurement i se’ls expliquen les normes de la mediació: la confidencialitat, el respecte a l’hora de parlar —han de parlar per torns— i que han de col·laborar en l’acord. Han de confirmar que estan d’acord amb les normes, a més, per legitimar el procés. A partir d’aquí, van parlant per torns sobre el que ha passat i com se senten. I quan s’ha definit el conflicte, el mediador ho recopila tot i en fa un resum. En aquest resum van apareixent els temes del conflicte: l’amistat, les mentides, la fidelitat, la confiança en l’altre, la lleialtat… Llavors es fa una agenda per tractar els temes que són més importants per a un i per a l’altre per arreglar el conflicte. Es formula quin és el problema de tots dos i es fa una pluja d’idees perquè proposin com resoldrien la situació cadascú i què volen de l’altre. Es llegeixen totes les propostes i s’intercanvien, i es fan petits acords que no se signen aquell dia. I es fa un pla d’acció, si s’han de demanar perdó, com ho faran i com es pot reparar. En tot acord sempre hi ha una part de reconciliació i una altra de reparació. Al cap de quinze dies es comenta com ha anat el pla, i si ha anat bé se signa l’acord. Puc dir que el conflicte que ha anat a mediació no tornarà a sorgir, perquè s’ha treballat tot: necessitats, expectatives, i conjugar tot això és molt difícil.

Qui intervé en la mediació?
Normalment són dos mediadors, que poden ser dos alumnes o un alumne i un professor. Segons la gravetat del conflicte, la mediació la fan els uns o els altres. Els nois i noies ho fan perfectament bé. No confiem en els alumnes i, en canvi, són boníssims. Tenen una capacitat d’empatia entre ells que sovint no tenim els adults respecte als seus problemes. No és aconsellable que hi intervingui ningú més, a part d’algun testimoni, si cal. De vegades el tutor ja ha parlat amb els alumnes, però no és bo que coneguin el tema perquè sovint tendim a generalitzar, i a fer interpretacions que no convenen.

Tots els conflictes es poden resoldre amb la mediació?

Hi ha o hi hauria d’haver una comissió de convivència als centres, que és la que ha de decidir si una incidència pot anar o no a mediació. Per exemple, no pot anar a mediació cap persona que es trobi en un procés psicològic, com una depressió o alguna cosa així, o un cas de bullying. La comunicació ha de ser al mateix nivell, no pot ser que un tingui més poder que l’altre. Tampoc no es pot fer mediació quan hi ha un delicte de sang, i en tot cas ha de ser posterior al càstig. En molts països, abans de jutjar es fa mediació, i de vegades ells mateixos es posen la pena, perquè hi ha un reconeixement de l’altre, del sentiment de l’altra persona. En casos d’absentisme tampoc no es pot fer mediació, s’han de treballar altres coses.
[…]

Font: Fem escola a Barcelona

El silencio roto

El documental ‘El silencio roto’, de Piluca Baquero (2017), reuneix testimonis commovedors de víctimes d’assetjament escolar. En la sinopsi podem llegir:

“María té sis anys, acaba d’arribar a un nou col·legi, però alguns dels seus companys han decidit amargar-li l’arribada: li han posat un malnom i no la deixen en pau. Victoria té 14 anys, va passar massa temps patint tot tipus de vexacions al seu centre escolar; el resultat va ser patir durant anys un quadre d’estrès postraumàtic. Mario té vuit anys, a l’escola li deien gros, i tres xiquets de la seua classe li pegaven diàriament; va perdre per complet l’autoestima i va començar a quequejar. Emma té deu anys, el protocol d’assetjament escolar la va convertir en la xiqueta assenyalada de l’escola, i es va quedar sense amics”.

Ací podeu vore el teaser.

Font: Insultos, agresiones, marginación: el infierno del acoso escolar (El País, 22-10-17)

Estabilitat feixista

El nostre alumnat opina.

Carles (1r Bat)

“No hi ha cap civilització sense estabilitat i no hi ha estabilitat social sense estabilitat individual”. Un país que es mou per ideologies de massa, radicals i violentes i alimentades pel poder per tal de sostenir les seues bases, és un país destinat a caure en l’abisme, destinat a caure en un desastre que, si no troba una complexa i ràpida solució podria tenir un tràgic desenllaç.

És cert que no puc comparar la situació actual amb temps anteriors a la nostra jove democràcia, puix que la meua joventut no m’ho permet fer, però em preocupa sentir a dir que les nostres hores recorden per les seues similituds a temps franquistes. Si bé és cert que la realitat és la que és. Espanya: un poble enfrontat, dividit i violent que no escolta, carrega.

Així doncs, i per tal de fer un breu però interessant anàlisi de la vertadera situació que vivim els darrers dies, repassarem sense entrar en terrenys polítics, però sí socials, els repudiables actes que esdeveniren el darrer 9 d’octubre: mostra de la trista i dolorosa situació de violència i confrontament social.

Per a milers de feixistes les escenes de repressió policial vistes durant la jornada de l’1 d’octubre els ha servit d’excusa per a tornar a establir-s’en el seu terreny. Com no haurien trobat l’oportunitat de fer-ho després d’observar els màxims responsables d’establir l’ordre i la seguretat apallissant als que pretenien trencar la unitat espanyola? Pare, jo seguiré els teus passos.

Doncs bé, Què va passar? Com són habituals tots els 9 d’octubre als 18.00 h del vespre, tenia lloc la ja quasi més que tradicional manifestació nacional valenciana, quan de sobte grups d’ultradreta i vinculats a moviments extremistes contraris al procés sobiranista de Catalunya, després de convocar una contra manifestació per les xarxes socials van rebentar la manifestació organitzada per la Comissió 9 d’octubre integrada per partits de l’àmbit de l’esquerra i amb el lema de ’Si al valencià’.

Centenars de persones, amb banderes espanyoles, senyeres i amb nombrosos càntics i insults, ocuparen el punt des d’on havia de sortir la marxa, sense que la policia fes cap acte de presència. Així doncs, l’inici de la marxa en la qual va participar un miler de persones, es va veure interromput durant mitja hora pel tap format. Es palpava la tensió en l’ambient i la provocació d’aquells que allí es trobaven per a rebentar el màxim dret de llibertat d’expressió.

Al matí i durant l’acte inaugural de la jornada festiva ja un grup d’ultres comandats pel sector Yomus propugnaven una sèrie de Crits que recordaven els successos de l’1-O: “a per ells”, “no passaran”, “som valencians, mai catalans” i “catalanistes terroristes”; i uns altres tan escandalosos i brutals com “Puigdemont mur d’afusellament”, “contra el podemita dinamita”, “contra el coleta metralleta”, “Mònica Oltra filla de puta” o “Artur Mas cambra de gas”. Aquests brams serien la bestreta dels fets que anirien a ocórrer aquella mateixa vesprada.

Uns fets que acabarien amb desenes de manifestants i periodistes agredits. La Policia Nacional es va veure obligada a acordonar tota la marxa i a canviar el rumb d’aquesta, ja que eixos grups radicals també van envair Parterre, als peus de l’estàtua de Jaume I, lloc habitual de la finalització de la marxa on finalment es lligen manifests.

9 d’octubre, a priori un dia de festa i alegria per als valencians, però no aquest any, resumida en una jornada plena de malenconia i desesperació per als milers de valencians que somien amb una terra sense opressió, sense pors i valenta. El feixisme, la violència i l’odi ha tornat a les nostres terres, i és que potser mai se’n van anar, estaven amagats. On quedaren tots aquells dinosaures, seguidors del franquisme durant 40 anys, després de la mort del seu generalíssim? El cometa de la transició no fou prou fort per a causar la seua extinció i ara el feixisme torna a estar viu, pot ser més viu que mai.

Crònica del 9 d’Octubre

machismo por bandera

Vull contar-vos el que m’ha passat esta vesprada. Venia de l’aniversari del meu nebot amb un vestit blanc d’estrena i sabates amb un poquet de tacó, i a les 18’30 m’he afegit a la manifestació del 9 d’Octubre. La plaça de Sant Agustí estava plena de gent amb banderes d’Espanya, i també amb banderes de la ciutat de València, que cridaven, insultaven i amenaçaven a un altres que tocaven la dolçaina i portaven banderes quadribarrades sense blau i una pancarta que recordava Guillem Agulló. Allí estaven alguns profes que conec, veïnes del meu barri i moltes altres persones, dones i homes, joves i majors, que amb expressió descomposta, trista i estranyada es miraven tota aquella bandada de gent que els cridava “hijos de puta” amb uns ulls plens de ràbia i els punys tancats, i usaven les banderes d’Espanya com a pals amenaçants. M’he unit al grup dels que eren insultats, i m’han contat que els de les banderes espanyoles havien atacat un grup de joves fins a fer-los eixir corrent, havien trencat una tauleta amb el periòdic “Jornada” i havien aconseguit dividir en dos parts la manifestació, després d’acorralar la part en la qual jo em trobava ara, amenaçant-nos literalment de trencar-nos la cara, obrir-nos el cap i matar-nos a pals allí mateix. He de dir, en honor a la veritat, que si no arriba a estar la policia, és possible que ara jo estaria a l’hospital. He caminat pel carrer Colon separada dels que ens amenaçaven i intentaven entrar a pegar-nos, per una cadena i tres camionetes de policia antidisturbis amb cascos, escuts i fusells, M’he agafat de la mà de dones que no coneixia, amb els ulls amb llàgrimes, mentres altres dones, des de les voreres, amb la boca esgarrada i els ulls plens d’odi, ens insultaven. Uns altres hòmens es tocaven aparatosament els testicles, movien els genitals cap a nosaltres i es portaven la mà la boca com si xuplaren alguna cosa, mentre dotzenes de xavals cantaven “Yo soy español, español, español”,Puigdemon al paredón i Mas a la cámara de gas “. Hem tornat a Benimaclet en grup perquè fins el darrer moment els de les banderes espanyoles han estat amenaçant-nos  cridant “a por ellos, a por ellos”, seguint-nos i, provocant-nos; tant que, després de passar l’Albereda, un altre grup de policies en moto ha arribat i, novament, ens han salvat d’acabar amb la bandera espanyola trencada al cap.

Mai havia viscut una situació de tanta barbàrie desenfrenada en massa; mai m’havia vist insultada per tanta gent (em venien al cap aquells que la Inquisició feia anar pels carrers perquè la gent els escridassara); mai havia vist tanta gent feixista junta més que a les pel·lícules dels anys 30 a Alemanya. No vull veure més eixa bandera espanyola que era la de Franco i ara és la dels feixistes. Internament, amb sinceritat, mai m’havia irritat eixa bandera, que no era més que la de l’estanc que tenien els meus pares. Ara em fa fàstic. Aquesta vesprada, he deixat de ser espanyola. No sé què soc, però espanyola no. No sé què podem fer: tinc clar que l’única eixida a la barbàrie és la no-violència, però estic segura que no podem quedar-nos de braços creuats mentres eixa fera monstruosa es desperta i creix i creix i creix. No sé si puc seguir sent membre de l’equip de mediació perquè en absolut sóc ni vull ser neutral en aquest conflicte (votar no és igual a pegar). Perdoneu-me si vos he importunat, però necessitava compartir aquest dolor i la ràbia que he sentit, i la urgència d’obrir a les nostres aules més i més espais que ensenyen a raonar i a entendre les emocions que ens poden cegar i que ens fan manipulables. No sé com fer-ho, però estic disposada a aprendre amb vosaltres. Gràcies.

Àngels

Recomanem la lectura de la notícia Con el machismo por bandera (Levante EMV 16.10.17)

Dir “mariquita” no és cap broma (Stop Diverfòbia, sessió 2)

Segona reunió del grup Stop Diverfòbia. 11 d’octubre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (21): 9 de primer d’ESO, 4 de segon, 3 de tercer, 1 de quart, 2 de primer de Batxillerat i 2 de segon de Batxillerat.

En la segona reunió, més nombrosa que la primera i amb representació de tots els nivells, comencem explicant el sistema binari heteropatriarcal i les exclusions que aquest comporta: les persones intersexuals, els hòmens femenins, les dones masculines, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals, transgènere, etc. (Més avall hi incloem algunes definicions extretes del protocol d’atenció a les persones amb identitats de gènere no normatives elaborat per la Conselleria.)

Obrim un torn d’intervencions i un alumne explica que a l’escola va rebre l’insult de «mariquita» durant anys. Cap dels professors va fer res per a evitar-ho; i només unes quantes amigues el defensaven. Una altra alumna comenta que en el seu anterior institut, que era privat, un jove va eixir de l’armari i uns quants companys de la classe defugien estar a prop d’ell o asseure’s al seu costat. En general, l’alumnat que ve d’altres centres comenta que en aquests no s’ha parlat mai de la diversitat, com sí que es fa al nostre.

Després d’aquestes experiències, aclarim alguns conceptes, per exemple cis, cissexual o cisgènere, pansexual, gènere fluïd… Un alumne explica que ell no s’identifica de manera permanent com a home o dona sinó que depén dels dies, i per això s’autodefineix com a persona de gènere fluïd. Parlem també de les persones agènere, no binàries o de gènere neutre. Per exemple, Norrie May-Welby, d’Austràlia, nasqué home, es va operar per a ser dona però no se sentia bé i va demanar ser reconeguda com a persona de gènere neutre. El 2014, va aconseguir que els documents oficials digueren “Sexe no específic”.

Un alumne pregunta què significa la pansexualitat i la moderadora ho explica. És una orientació sexual humana caracteritzada per l’atracció estètica, romàntica o sexual per una persona, sense importar-ne el sexe ni el gènere. Pot considerar-se una orientació sexual en si mateixa o una branca de la bisexualitat. La gent que s’identifica com a pansexual està oberta a relacions amb persones que no s’identifiquen estrictament com a homes o dones. Per tant, es considera un terme més ampli que la bisexualitat, tot i que, com assenyala un alumne, pot llevar visibilitat a la bisexualitat, orientació encara denostada perquè es considera pròpia de persones vicioses o que en realitat pretenen ocultar la seua homosexualitat.

La mitja hora del pati no dóna per a més i quedem a veure’ns el dia 25 d’octubre amb el compromís de rellegir i entendre el panell de vocabulari divers que elaboràrem fa dos anys (està penjat al corredor de l’institut), i també de prendre nota de totes les agressions homòfobes que sentim al llarg de la quinzena, encara que siguen «de broma».

sistema_binari_karicies

Vocabulari bàsic I

Sexe biològic: des d’un punt de vista anatòmic i fisiològic, el sexe és el conjunt de trets emprats per a distingir els mascles de les femelles al regne animal, i per tant, en l’espècie humana. Cal tindre en compte, però, l’existència d’éssers vius amb intersexualitats/DSD, també en l’àmbit escolar, i ser conscients que el sexe biològic és un tret biològic complex i sotmés a canvis al llarg de tot el cicle vital d’una persona.

Gènere: es pot definir com la construcció que la societat elabora a partir de les interpretacions que fa del sexe biològic. Societats distintes, en èpoques o contextos culturals diferents, defineixen i modelen aquesta construcció social del gènere, que va evolucionant. El gènere és una construcció social, que es transmet a través dels agents de socialització (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, etc.), es reprodueix i es transfereix amb un grau d’exigència variable, que l’estructura social determina per als seus integrants. La família transmet abans que ningú els valors vigents, i dins d’aquests valors, s’inclouen els rols, comportaments i expectatives que s’assignen a cada gènere i que afecten la identitat de les persones.

Identitat de gènere: és la vivència íntima i individual que cada persona fa del seu propi sexe i d’unes característiques de gènere, tal i com cada persona la sent i autodetermina, sense que puga ser definida per tercers, ja siga corresponent o no amb el gènere assignat socialment al moment de nàixer.

Rol de gènere: es refereix a la vivència social del gènere en aspectes com la vestimenta, el llenguatge i altres pautes de comportament que són considerades com a masculines, femenines o andrògines en una societat i moment històric concret. Orientació sexual: tendència d’una persona a sentir atracció sexual, emocional o afectiva per les persones del seu mateix gènere o d’un altre gènere.

Persona trans: és un terme genèric que s’usa per a referir-se a aquella persona que té una identitat de gènere divergent o expressa un rol de gènere diferent a l’assignat per la societat. Aquestes vivències i identitats de gènere poden mostrar una gran varietat de formes i expressions que, de vegades, reben denominacions específiques, que ací no es detallen, a excepció dels termes transsexual i transgènere.

Persona transsexual: és aquella que naix amb un sexe biològic associat a un gènere concret, amb el qual no se sent identificada. La transsexualitat és, per tant, un exemple més de la diversitat humana, i el procés de transició de gènere, per adaptar-se al gènere sentit de forma íntima, ha de ser acompanyada des de l’escola per part de totes les persones integrants de la comunitat escolar, de forma natural, sense prejudicis, tot evitant l’assumpció de models tipus o l’adopció de respostes úniques.

Persona transgènere: és la persona trans que no s’identifica amb el gènere que se li pressuposa, però que no requereix assistència mèdica per a adequar les seues característiques físiques al gènere sentit com a propi.

Persona intersexual (amb intersexualitats o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD): es dóna quan una persona presenta un conjunt de variacions fora de l’estàndard corporal masculí o femení, o dit d’una altra manera, quan una persona naix amb un cos que no pareix encaixar dins les definicions i pressupostos biomèdics i culturals que estableixen una coherència entre sexe cromosòmic, gonadal, hormonal i l’anatomia sexual i/o reproductiva.

Parlem, per exemple, de dones amb cromosomes XY i testicles, dones sense vagina ni úter, dones amb un clítoris gran i extern, paregut a un penis, o d’homes amb un desenvolupament diferent dels seus genitals, amb cromosomes XX, o fins i tot amb menstruació. El terme intersexualitat és un terme controvertit. De fet, la majoria de persones amb cossos intersexuals o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD) no solen reconèixer-se amb aquestes etiquetes, i fins i tot, les refusen, mentre s’identifiquen més amb etiquetes diagnòstiques o nosològiques concretes.

El tracte social i el tractament mèdic cap a aquestes persones ha suscitat una gran controvèrsia per considerar aquestes situacions no com una possibilitat anatòmica i reproductiva més dins de la diversitat humana, sinó com a malalties i patologies que havien de tractar-se des d’una perspectiva mèdica (com ara intervencions de cirurgia estètica per a normalitzar genitals que no presentaven problemes de salut afegits), pel costum i la necessitat social d’assignar un sexe definit a cada persona, i per la necessitat sociocultural de transformar i normalitzar els genitals el més d’acord possible amb la norma social dicotòmica.

Persona cisgènere: s’usa per a referir-se a les persones la identitat de gènere de les quals concorda amb el gènere biològic assignat al nàixer.

Normal és un programa de la meua rentadora (Stop Diverfòbia 1)

Primera reunió del grup Stop Diverfòbia. 27 de setembre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (10): 6 de primer d’ESO, 3 de tercer, 1 de quart.

El grup STOP DIVERFÒBIA ha encetat la temporada prenent consciència de la diversitat que hi ha dins que cadascú i de cadascuna de nosaltres. Hem fet una dinàmica que consistia a situar-se en la sala, més a prop o més lluny de dos pols oposats: discapacitat/no discapacitat; valencià 100%/no valencià; físicament home/dona; masculinitat/feminitat; homosexualitat/heterosexualitat… La moderadora feia una pregunta, per exemple “El nostre comportament correspon 100% al que es considera la masculinitat o la feminitat tradicional?” i indicava que a un costat de la sala hi havia una línia imaginària que representava «ser masculí al 100%» i a l’altra, «ser 100% femení». El resultat de les qüestions ens ve fer prendre consciència que hi havia més gent al mig de la sala que als pols, de manera que la pretesa «normalitat» de ser home o dona, masculí o femení, valencià o foraster… no era tal sinó que el «normal» era la diversitat. Com a molt, és pot parlar del més habitual estadísticament, però no d’allò normal o anormal. 

Després de la dinàmica, vam obrir una roda d’intervencions perquè la gent explicara les seues expectatives pel que feia al grup. Una professora va manifestar la preocupació per l’acollida que podia tindre Stop Diverfòbia en les famílies de primer d’ESO. La moderadora va explicar que els insults homofòbics comencen a la primària, i que molts xiquets i xiquetes reben insults (mariquita, xicotot), quan encara no saben la seua orientació sexual, pel simple fet de no ser «masculins» o «femenines» segons el model estereotipat. Tenint en compte aquest fet, la diversitat s’hauria de treballar a totes les edats, i les protestes de les famílies haurien de vindre quan a les escoles o instituts no treballem per protegir els seus fills i filles del bullying. Una exalumna del nostre centre, molt activa en la lluita contra les injustícies, va recordar que l’institut és un lloc hostil per a molts joves, i que és necessari un compromís ferm per a celebrar la diversitat i lluitar contra la diverfòbia.

Hi van haver més intervencions interessants sobre les motivacions i la periodicitat de les reunions, i el professorat va coincidir en la necessitat de formació en diversitat. El pla inicial era veure’ns l’últim dimecres de cada mes, però tot el món va estar d’acord a fer-ho més sovint; de manera que decidírem reunir-nos cada 15 dies a l’hora del pati. Per a aquesta reunió ens vam comprometre a investigar una mica sobre els termes trans i transsexual, i també havíem de veure el vídeo següent: 

¿Qué es la diversidad sexual? (Gorka Pérez, 2017)

 

Encenent motors amb la mediació (sessió 1, 17-18)

Comencem el curs 2017-2018 amb ganes, i a la primera reunió de l’equip de mediació i convivència, que ha tingut lloc el dimecres 27 de novembre de 2017, hi han assistit 19 alumnes i 7 professores i professors. Hi han vingut 11 alumnes de primer d’ESO, 3 de segon, 1 de tercer, i 4 de quart. L’alumnat de Batxillerat no pot assistir a les sessions de formació perquè té classe, però ja hem establert un horari de mediadors i mediadores de guàrdia amb experiència, que podran atendre els conflictes que s’hi presenten.

En aquesta sessió, l’alumnat veterà s’ha presentat i ha explicat la seua experiència en l’equip, especialment el que els ha aportat a nivell personal. El nou alumnat s’ha presentat també, hem format grups i els experts i les expertes han exposat què és la mediació, quin és el paper de la persona mediadora, quins conflictes es poden tractar, qui forma part de l’equip de mediació del nostre institut i com es pot sol·licitar una mediació. També han explicat en què consisteix l’equip de mediació, què és i què no és una persona mediadora i les principals habilitats que requereix algú que es vol dedicar a l’art de la mediació.

Com sempre, hem acabat la sessió fent un cercle i celebrant amb un crit antibèl·lic que ens agrada estar i aprendre junts/es, i defensar la cultura de pau.

QUÈ ÉS LA MEDIACIÓ EN CONFLICTES?

La mediació és una forma alternativa de resoldre conflictes entre dues o més persones, amb l’ajuda d’una tercera persona imparcial, la mediadora o mediador.

QUIN ÉS EL PAPER DE LA PERSONA MEDIADORA?

Les persones mediadores no són jutges ni àrbitres, no imposen solucions ni opinen sobre qui té la raó; el que busquen és satisfer les necessitats de les parts en disputa, ajudant les persones a comunicar-se, lliurement i respectuosament, i a trobar solucions als seus conflictes.

QUINS CONFLICTES ES PODEN TRACTAR EN MEDIACIÓ

  • Amistats que s’han deteriorat
  • Amenaces, insults, ofenses, comportaments que t’angoixen
  • Situacions que et resulten desagradables o injustes
  • Rumors sobre la teua persona que et desagraden o perjudiquen
  • Conflictes entre iguals o entre alumnat i professorat
  • Etc.

QUI ÉS L’EQUIP DE MEDIACIÓ DE L’IES ISABEL DE VILLENA?

Som un grup de persones format per alumnes, professorat, mares i personal no docent que, de forma voluntària, ens hem format per a poder mediar en conflictes en l’àmbit escolar.

Ens comprometem a escoltar-te des del respecte. Serem confidencials i neutrals, i farem tot el possible per ajudar-te a trobar solucions al teu conflicte.

COM POTS SOL·LICITAR UNA MEDIACIÓ?

Pots sol·licitar una mediació parlant amb el professorat que forma part de l’equip, amb el cap d’estudis, amb la directora o amb qualsevol dels alumnes mediadors.

Ens comprometem a atendre la teua demanda immediatament.

UNA PERSONA MEDIADORA

Què no és: espieta (chivata), xafardera, pilota, més que les altres persones, psicòloga, ajudant del professorat…

Què és: escolta, parla amb les persones aïllades o marginades, intenta ajudar, acompanya, es posa en el lloc de l’altra persona, media en els conflictes, respecta la paraula, dóna confiança, anima, es compromet, deriva els problemes greus…

HABILITATS DE LES PERSONES MEDIADORES

  • Bon comunicador/a
  • Millor oient que parlador/a
  • Prudent en la forma i en el contingut del que diu
  • Capacitat/ada per a estimular l’altra persona perquè parle
  • Empàtic/a: connecta bé amb els sentiments i les emocions de les altres persones
  • Formula preguntes clares i directes sense ser rude/a
  • Respecta, sense angoixar-se, els estats emocionals alterats
  • No qualifica ni critica les opinions que escolta
  • És assertiu/va sense ser excessivament autoafirmatiu/va
  • Contacta cara a cara sense arrogància ni timidesa
  • Manifesta un sentiment honest d’ajuda
  • Etc.

Stop Diverfòbia 17-18

Stop 17-18 convocatòria

Si ets delxs que penses que la diversitat és una riquesa i que s’ha de celebrar, aquest és el teu grup: Stop Diverfòbia. Ens reunim el darrer dimecres de cada mes a l’hora de l’esplai.

El teu institut et necessita!

La islamofòbia no ens deixa veure clar

Pensa per tu mateix i no et deixes dur per la islamofòbia!

Activitats per a treballar sobre els atemptats a Barcelona i Cambrils.