Tagged: Stop Diverfòbia

Per què és important Stop Diverfòbia

Un any celebrant la diversitat amb Stop Diverfòbia. A l’IES Isabel de Villena, apostem fort per un món sense intolerància per gènere.

En la 13a reunió del curs, que té lloc el dia 6 de juny de 2018, veiem el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

En acabar, fem una valoració global de l’any, i la gent comenta el que més li ha agradat i per què és important que grups com aquest siguen una realitat als nostres centres. Les persones més valentes, es deixen grabar en vídeo per a fer un muntatge del curs. Les que no ho són tant, em regalen la seua veu. Amb tot aquest material, faré un vídeo ben xulo que servisca de recordatori d’aquest any que hem passat celebrant la diversitat.

Gràcies!!!

Ací podeu llegir les actes de les reunions d’Stop Diverfòbia 17-18 en PDF.

Anuncis

Creativitat de gènere

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’12a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.

Vocabulari divers (Stop Diverfòbia 11)

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia del dia 28 de març, i a la qual hi assistiren al voltant de 30 persones.

Férem una activitat aparentment senzilla que consistí a explicar els termes següents: Agènere, Al·losexual, Asexual, Binarisme, Bisexual, Bloquejadors hormonals, CRS (Cirurgia de reafirmació sexual), Cissexual, Cliteroplàstia, Contagi de l’estigma, Creativitat de gènere, Crossdresser, Demisexual, Drag King, Drag Queen, Estrés de les minories, Fal·loplàstia, Gènere fluid, Gènere no binari, Heteroflexible, Heteropatriarcat, Homosexual, Identitat de gènere, Intersexual, Intolerància per gènere, LGBTI, Mastectomia, Orientació sexual, Pansexual, Passing, Performativitat de gènere, Ploma, Poliamorós/a, Rols de gènere, Sistema sexe-gènere, Trans*, Transgènere, Transsexual, Transvestit, Homofòbia, Homofòbia interioritzada, Homotransfòbia social, Transfòbia, Bifòbia, Eixir de l’armari.

A cada persona se li donaven dos o tres termes i els havia de compartir amb una parella distinta cada vegada. La parella havia de definir la paraula que li diguérem i nosaltres havíem de definir la que triara de les seues. Si no en coneixíem el significat, intentàvem entre les dues persones, esbrinar-lo.

Només ens va donar temps a comentar-ne unes poquetes, així que la propera reunió seguirem.

Us deixe ací un comentari que el meu alumne Jose va deixar al blog Karícies sobre les reunions d’Stop Diverfòbia, i que resumeix millor que jo el sentit del que fem.

Jose Thompson ha dit…

Hola, sóc Jose, un alumne de batxillerat, tinc 16 anys i sóc homosexual. He anat a unes quantes reunions d’«Stop Diverfòbia» i la veritat és que crec que aquestes són molt necessàries, ja que ajuden els alumnes que hi acudeixen a conèixer nous conceptes que no estan tan normalitzats a la nostra societat actual com: al·losexualitat, crossdressers… i també ajuden els professors tant a conèixer els problemes dels alumnes com a aprendre aquests nous conceptes. 

Jo en aquest institut mai he tingut problemes per la meua sexualitat, mai he rebut comentaris negatius, i crec que açò és perquè ací es normalitza la situació de les persones que no som com tothom és. A més, gràcies a aquestes reunions els alumnes poden descobrir si pertanyen a algun d’aquestos col·lectius, i a més es poden sentir lliures de dir si hi pertanyen.

Clarament a aquest grup no hi anem com a alcohòlics anònims, no es diu nom, edat i a quin col·lectiu pertanys; sinó que hi anem tots com a persones iguals, que és el que som, i no distingim entre gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… Siga quina siga la teua condició, ets benvingut.

Per finalitzar, vull donar les gràcies a tots els professors i professores que hi van i als alumnes que també hi acudeixen. Tots fan possible aquests espais de relació que afavoreixen la convivència. Gràcies pel vostre temps.

 

Ens fa fortxs (Stop Diverfòbia 10)

“Stop Diverfòbia ens fa fortxs, i ens fa sentir que no estem a soles, sinó que hi ha més gent oberta i respectuosa que ens donarà la mà quan ho necessitem”

28 de febrer de 2018. 10a sessió d’Stop Diverfòbia a la qual assisteixen al voltant de 40 persones entre professors (la majoria professores) i alumnes.

Veiem el vídeo Stand up! (A. Rodgers i A. Keleher, 2011) i després ens posem en rogle per a reflexionar al voltant d’algunes qüestions:

  1. La reacció del grup pot donar-se en un institut o en una escola com la nostra?
  2. Quins motius provoquen que la gent respectuosa amb la diversitat no actue davant de les burles o l’assetjament homòfob o trànsfob?
  3. Quines característiques, qualitats o habilitats penseu que té la gent que sí que actua contra l’assetjament?
  4. Actuar contra l’homofòbia és més fàcil per als xics, per a les xiques o per als dos igual?
  5. S’acosten falles i en moltes xarangues es canta “maricón el que no bote”. Lambda va llençar una campanya fa uns anys proposant que es cantara “borinot el que no bote”. Se us acudeixen altres propostes perquè l’homofòbia desaparega del nostre voltant?

En el debat, molt interessant, parlem sobretot de les dificultats que tenim les persones respectuoses amb la diversitat per a no actuar davant de les violències que presenciem. Algunes d’aquestes estan més desenvolupades en el text “Per què els espectadors no actuen contra la violència”, i en síntesi són:

  1. Ens costa actuar si pensem que som els/les úniques persones que estem en contra.
  2. Tenim por de convertir-nos en les víctimes.
  3. Quan els bullys són populars, és difícil oposar-s’hi.
  4. En el bullying homofòbic opera un concepte que es diu “contagi de l’estigma” i és la por que pensen que per defensar persones homosexuals nosaltres també ho som.
  5. No actuen davant de determinades violències, per exemple els insults, perquè no ens semblen greus.

Grups com el nostre serveixen per a fer-nos persones fortes i sentir que no estem a soles, sinó que hi ha més gent oberta i respectuosa que ens donarà la mà quan ho necessitem.

A l’etiqueta Stop Diverfòbia podem llegir les actes de les anteriors sessions.

PER QUÈ ELS ESPECTADORS NO ACTUEN CONTRA LA VIOLÈNCIA

Quan es parla de violència, un acostament superficial té només en compte dos vectors: la víctima i l’assetjador, i les intervencions es fan només cap a aquestes dues parts en el conflicte. Però l’esquema és molt més complex, i les darreres investigacions i programes eficaços (per exemple, el programa KIVA a Suècia) estan mostrant que cal actuar sobre el context i sobre els espectadors, intentant moure aquests contra la violència. Així, analitzar algunes de les causes que dificulten que els espectadors actuen contra la violència, és útil per a combatre-la. 

a) En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. Els insults o els acudits homòfobs, habituals encara hui en dia en broma o seriosament, influeixen negativament i desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió homòfoba. 

b) També pensen que ells mateixos es convertiran en víctimesperquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. 

c) En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix també la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual. 

d) La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent. 

e) Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Una agressió física es considera greu, però un insult no és percebut com a violència, encara que siga diari. 

Cal ensenyar els estudiants a prendre consciència de la violència que suposen els insults i els acudits homòfobs, ja que no són innocus sinó que van minant l’autoestima dels joves LGBTI o dels heterosexuals que encarnen masculinitats o feminitats no hegemòniques. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervindre amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Famílies i diversitat (Stop Diverfòbia 9)

9a reunió del grup Stop Diverfòbia. 14 de febrer de 2018.

Assistents: N’he comptat 40, però no tot el món ha signat. De la gent que sí que ho ha fet, n’hi havia 9 professors/es del centre i 4 professors/es en pràctiques; i 18 alumnes, 5 de 1r d’ESO, 3 de 2n, 3 de 3r, 2 de 4t, 4 de 1r de Batxillerat i 1 de 2n de Batxillerat.

La reunió comença amb el relat de Pilar, professora de Valencià del centre, que ens conta la naturalitat amb què varen acceptar l’homosexualitat de la seua filla. Després de comentar algunes anècdotes familiars, i d’animar la gent jove a parlar obertament amb la família i amb les amistats sobre la seua orientació sexual, ens explica que no li agrada la paraula “tolerància” perquè sembla que vulga dir que la gent ens ha de “tolerar” –com si fóra una gràcia que ens fan–, quan en realitat no es tracta de tolerància, sinó del dret de les persones a ser com volem ser.

Pilar continua explicant que, tot i que al principi utilitzava la paraula “parella” per a referir-se a les relacions de la seua filla, va decidir que era millor adoptar una postura activa que fera més visible la diversitat, i per això ara utilitza “nóvia”, i no cap altre eufemisme. A propòsit de noms, jo compartisc amb el grup que de vegades les famílies necessiten temps per a viure el seu procés d’acceptació, i que a ma mare li costava al principi dir “la teua nóvia” i preferia utilitzar “el teu amor”.

Pilar acaba la seua intervenció reiterant l’orgull de tindre una filla lesbiana i dient que qui tinga prejudicis, que vaja al metge i que s’ho faça mirar.

Després de l’exposició, obrim un torn de paraules i la gent explica experiències pròpies i d’amistats. Una professora relata la por de dir a la família que la seua parella masculina era de l’Equador i no tenia estudis. Una altra professora conta que té moltes amistats lesbianes i que això no ha suposat mai cap problema. Una professora en pràctiques ens relata que un amic tenia por que els pares, molt conservadors, el rebutjaren per homosexual; però quan va eixir de l’armari aquestos li digueren que ja ho sabien i que no tenien cap problema. Un alumne diu que a ell li havia passat el mateix, i afegeix que al principi deia que era bisexual fins que es va adonar que era homosexual. Una alumna parla de la seua germana bisexual i de com la gent confon l’expressió de gènere amb l’orientació sexual.

Encara que la majoria d’experiències són positives, una alumna ens conta que no sempre és així i que no totes les famílies accepten i donen suport als seus fills o filles, ja que ella té un amic trans a qui els pares qualifiquen d’antinatural i de monstre. Una altra professora afegeix que el nostre centre és excepcional, i que l’homotransfòbia continua ben viva. I posa com a exemple que la setmana anterior havia anat a veure la pel·lícula “120 pulsacions per minut”, que tracta sobre el contagi del VIH als anys 90, i hi hagué gent que se n’isqué del cinema perquè hi havia escenes de sexe explícit entre hòmens. A més, el film va ser ràpidament retirat de la cartellera.

La música del final de l’esplai sona, i acabem la sessió comentant que és una sort tindre famílies orgulloses de les nostres diversitats però que, si no és així, ens hem de cuidar entre nosaltres, i aquest és, precisament, un dels objectius d’Stop Diverfòbia.

D’ací dues setmanes, més diversitat.

Us deixem un vídeo “En la pell de l’altre” (Sergi Silvestre, 2009) on parlen pares i mares de l’associació AMPGIL de famílies contra la intolerància per gènere.

El grup està viu (Stop Diverfòbia 8)

8a reunió del grup STOP DIVERFÒBIA. 31 de gener de 2018

Assistència: 40 persones. 1r ESO (10), 2n ESO (3), 3r ESO (3), 4t ESO (1), I Batxillerat (10), Professorat (10), Professorat en pràctiques (4).

La sessió de hui ha sigut una mica caòtica, com ho són de vegades les coses que estan vives. La proposta era reflexionar al voltant de tres preguntes i gravar-se responent-les: I jo què faig per la diversitat?, per què és important el que faig?, i quin món voldria? La meua intenció era posar d’exemple un parell de vídeos de campanyes que m’agraden, però l’ordinador es resistia a funcionar; així que no ha pogut ser. Hem format grups d’alumnat gran i menut, i alguns hem eixit de la sala d’actes perquè per a gravar és un espai una mica obscur.

Un grup de profes del centre, i també de profes en pràctiques, ens hem posat a gravar-nos. Bé, si he de ser sincera, els he abordat, telèfon en mà, perquè contestaren les preguntes; però he de dir que s’han deixat atracar a gust i han fet unes reflexions ben interessants: “Jo per la diversitat faig veure que som diverses però també desiguals; i la discriminació que hem patit les dones al llarg de la història, per exemple, exemplifica que la diversitat no és la igualtat”; “Yo por la diversidad intento ser rara, distinta, no dar las clases como los demás, que se note que puede haber distintos profes de mates…”; “Jo per la diversitat m’interesse, em posicione, prenc consciencia del problema, respecte i visibilitze tota la diversitat d’opcions que hi ha”; “Per la diversitat intente estudiar i mantidre la ment oberta; i considere essencial que es tracte a l’escola per a evitar les discriminacions”; “Jo ho porte amb total naturalitat i el que m’agradaria és que tot el món ho portara també així”; “M’agradaria viure en un món on les diferències (allò realment interessant de les persones) no siguen un estigma sinó una oportunitat”, etc.

Mentre nosaltres ens posàvem nerviosxs davant de la càmera, una bona part del grup, amb ganes d’intimitat, s’ha quedat a la sala, han fet rogle i s’han posat a contar-se experiències que, segons ens han contat, han emocionat a més d’una persona. Així que… demostrat, el grup és divers, està viu i no li fa falta la meua “direcció”, cosa que m’alegra moltíssim. D’ací quinze dies, més.

Si voleu llegir les actes de les anteriors reunions, piqueu ací.

I de regalet, deixem el vídeo “Tengo dos mamás“, del canal de Vero Basku.

 

 

A l’escola no s’adonaren que… (Stop Diverfòbia 7)

A la reunió d’Stop Diverfòbia del dimecres 17 de gener de 2018 hi assisteixen 7 professores, 1 professor i 13 alumnes. Primer de tot, fem una ronda de presentacions que comença amb la següent frase: “A l’escola no se n’adonaren que…”. Molts dels assistents expliquen la timidesa o les mentides que contaven per a fer el que en realitat els apetia i no se jutjats (per exemple, un professor que fingia una lesió per a no jugar sempre al futbol i xarrar amb les seues amigues; una professora que es feia la malalta per a no fer educació física; o una professora que no se sabia les taules de multiplicar i havia de sumar cada vegada.). Altres persones expliquen que eren molt sensibles i tímides, que les seues professores les ignoraven, etc. Un xic transgènere conta que la seua psicòloga qüestionava la seua orientació sexual bisexual (estàs confosa!) i un xic Asperger explica que a l’escola no entenien les seues reaccions.

A la segona activitat, escrivim en un pòsit dos insults que ens hagen dit o que hagem sentit molt sovint, i l’apeguem en el dibuix d’un@ xiquet@ que s’anomena Merger* (Fusió). Després, llegim tots els insults en veu alta: foca, ulls de bitxo, maricó, marimatxo, puta, cuatro ojos, chica-chico, No eres un chico, estás confundido, gafotas, tiburona, adefesio, rarito, mariquita, agarrà, monyo fregit, bollera de mierda, etc. i parlem de les emocions que ens desperta sentir totes aquestes paraules i veure-les damunt d’un cos infantil.

En el debat, parlem d’una violència que ens empeny a ser “normals” des de ben menudets, fins i tot de part de la família, i comentem les estratègies que desenvolupem per a integrar-nos en la suposada normalitat. Tornem a repassar la diferència entre la identitat (qui sóc) o l’orientació sexual (qui m’agrada), entre ser cis (acceptació del sexe assignat) o trans (desacord amb el sexe assignat), entre ser transsexual (la persona vol modificar el seu cos amb hormones i/o operacions) i transgènere (la persona no vol prendre hormones ni sotmetre’s a operacions), etc.

Comentem que les persones trans que no modifiquen el seu cos han d’estar eixint de l’armari constantment i han d’explicar a la gent com volen ser tractats. Rosa explica que en els països anglosaxons la gent comença les reunions com la nostra dient en primer lloc el seu nom i els pronoms amb els quals vol ser tractat o tractada (she, he, them…). I afegeix que nosaltres hauríem de prendre en consideració la diversitat real i no donar per fet que una persona amb aparença “femenina” és una dona, o una amb aparença masculina és un home. Una professora comenta que aquests temes haurien de ser tractats a tutoria.

També parlem de les modificacions corporals, a les quals ens sotmetem tots i totes en diferents graus, siguem cis o trans, homes o dones –tot i que les dones tenim més obligació social (depilació, maquillatge, tacons, etc). Rosa explica que una part del col·lectiu trans, que lluita contra la patologització, no es defineix com “una persona en un cos equivocat” sinó com “una persona en una societat equivocada”. Moltes persones trans s’hormonen o s’operen, no perquè no estiguen a gust amb el seu cos, sinó perquè és molt complex suportar la pressió social normalitzadora. Per exemple, Miquel Missé, a qui sempre convidem a la nostra Vesprada Diversa, sol explicar-nos que és difícil suportar les mirades i els comentaris de la gent quan va a la mar o a la piscina perquè no s’ha operat els pits.

El temps de l’esplai no dóna per a més i quedem a veure’ns de nou en 15 dies, però tornem a les aules, cadascú a la seua, pensant i sentint que tenim dret a ser com som i que cuidar i cuidar-nos és el camí.

*Merger és un personatge que forma part dels materials “Somos como somos: 12 inclusiones, 12 transformaciones”, elaborat per Mercedes Sánchez Sáinz, Melani Penna Tosso i Belén de la Rosa Rodríguez, per a treballar la diversitat en infantil i primària. També està disponible en català.

Merger al Villena

Celebrem la diversitat (Sessió 6a Stop Diverfòbia)

En la sessió de hui, 13 de desembre de 2017, ens ha visitat una tècnica de Diversitats, el nou programa d’igualtat en la diversitat que enceta enguany la Universitat de València, per a fer un reportatge en la revista de divulgació educativa Futura. Amb els nervis, se m’ha oblidat passar el full de signatures però hi devien haver més de 50 persones: el professorat habitual (entre 10 i 12) i alumnat de tots els cursos (més de 40), inclosa l’aula CIL.

Hem començat la reunió amb una dinàmica en la qual a cada persona se li donava una tarja amb un rol, i havia de buscar una parella i parlar-li del seu dia a dia i de les seues pors. La majoria de targes responien a identitats diverses, generalment excloses per l’orientació no heterosexual (pròpia o dels progenitors), per la identitat, per l’expressió de gènere, per la diversitat funcional o intel·lectual, per l’ètnia, per no tenir cossos a la moda, per la classe social, per la situació socioeconòmica, etc. Algunes targes responien a identitats més o menys privilegiades (persones blanques, amb diners, heteros, cossos a la moda, etc.)

Alguns exemples:

  • 14 anys. Vas en cadira de rodes des que tenies 5 anys. Tens moltes amigues. T’agrada un xic de classe però penses que no tens cap possibilitat.
  • Eres intersexual. Per sort, els pares decidiren no operar-te. Però el teu penis és més xicotet que la mitjana i et fa vergonya despullar-te davant d’amics.
  • 14 anys. Eres trans i has decidit dir-ho a la classe i als profes. Al pati, sempre hi ha algun idiota que es burla de tu, per això no ixes mai a jugar.
  • 14 anys. Els teus pares són homosexuals. No saps si dir-ho per por a la crítica. A més, el teu tutor va fer un acudit homòfob a classe i això et fa sentir insegura.
  • 14 anys. Eres autista. Vas a l’aula CIL del teu insti però quan estàs en classe alguns companys es burlen.

Les targes també incloïen instruccions per a repondre quan la parella ens contava la seua vida. Aquestes eren de tres tipus:

  1. Escoltes amb atenció l’altra persona, li preguntes i empatitzes. Li contes que tu també t’has sentit malament de vegades.
  2. Escoltes el que et diuen amb indiferència. No critiques, però tampoc fas res per donar suport o mostrar empatia.
  3. No t’agrada el que escoltes i no vols que ningú et veja parlant amb una persona com aquesta; així que, només pots, canvies de tema o te’n vas.

Després de la dinàmica, hem fet rogle i hem compartit l’experiència.

L’alumnat explica com de diferent és sentir-se acceptat, ignorat o rebutjat. Un alumne comenta que li ha semblat molt interessant posar-se en el paper d’una dona i recorda una tradició del seu país, l’Equador, en la qual els hòmens es vesteixen de dones vídues que ploren la pèrdua del marit (l’any que se’n va).

La dinamitzadora comenta que tots i totes necessitem ser acceptats, i per això, ser socialment rebutjat pot ser tan perillós com una malaltia. Després explica que per a animar a una persona que pateix, no serveix de molt dir-li que no patisca o que no escolte les veus que l’insulten. El millor és dir: “jo també”, és a dir, mostrar empatia i connectar amb alguna circumstància en la qual també nosaltres hagem patit: “Jo també he sentit vergonya, he patit rebuig, crítica i menyspreu per mostrar alguna diferència, etc.”. Després ha explicat que el 80% dels joves LGBT no ho diuen per por al rebuig. I només 1 de cada 7 pensa que rebria el suport de la classe si isquera de l’armari. Aquesta por al rebuig afecta també al professorat.

El timbre ha tocat i ni ens hem adonat, així que en tornar de vacances continuarem aprenent a celebrar la diversitat.

I de regal, us deixem el vídeo “Es cuestión de gustos”, elaborat per l’associació Plena Inclusión Extremadura, formada per persones amb diversitat intel·lectual (i les seues famílies).

Intersexualitat (5a Sessió Stop Diverfòbia)

La mamà d’un bebé intersexual ens visità el 22 de novembre de 2017 per a contar-nos la seua experiència. A l’entrada de Karícies “Fal·lòmetre o clitorímetre” podeu llegir el fragment d’una entrevista que li varen fer en el llibre de Fani Grande,  Jo sóc així i això no és un problema (Vincle. 2017).

Assisteixen: 10 alumnes de 1r d’ESO, 3 de 2n d’ESO, 5 de 3r d’ESO, 1 de 4t d’ESO, 8 de FPBàsica, 30 de Batxillerat, 3 exalumnes i 11 profes. Total: 71 persones.

Començàrem la sessió llegint una entrada del seu blog Mi bébe intersexual i després vam escoltar la lluita amb els metges perquè no convertiren el seu bebé en un ninot de fira o de plastilina, mal·leable al gust del binarisme que només ens vols mascles i femelles, blaus i roses, masculins i femenines.

Us deixem ací un article on s’explica l’informe d’Amnistia Internacional  “En primer lloc, no perjudiqueu“:

Intersexualitat: alguna cosa ha eixit malament, ja ho arreglem

Carmen López, periodista en Amnistia Internacional Espanya, 22 de maig de 2017

S’estima que un 1’7 per cent de la població, percentatge similar al de persones pèl-roges en el món, té variacions de les característiques sexuals. Nombrosos països, entre ells Alemanya i Dinamarca, sotmeten als menors intersexuals a intervencions quirúrgiques innecessàries, invasives i traumàtiques.

Havia d’orinar i em dolia moltíssim, així que m’aguantava les ganes pel dolor. Estava en el bany cridant i corrent per tots costats, sense roba. Al final, vaig orinar pertot arreu. Cridava, tenia por, no entenia el que estava succeint. M’avergonyia d’haver orinat pertot arreu. És l’única cosa que recorde després de l’incident de 1984. H. tenia 5 anys quan el van operar a Dinamarca. Mai va entendre què li passava. A més del trauma de l’operació, les seqüeles físiques i psicològiques li han acompanyat tota la seua vida.

D. va nàixer a Alemanya: Les cirurgies van començar abans d’haver complit un any. Abans dels 18 em van operar almenys cinc vegades. Després entre 2004 i 2006, em van operar quatre vegades més. Em van dir que les cirurgies que m’havien fet en la infància no havien servit per res.

Tots dos van ser bebès que van nàixer amb variacions de les característiques sexuals com els cromosomes, els genitals o els òrgans reproductors. Perquè la intersexualitat es basa en característiques biològiques, no en la identitat de gènere ni en l’orientació sexual.

Amnistia Internacional acaba de presentar un informe “En primer lloc, no perjudicar”, en el qual denuncia que països com Dinamarca o Alemanya s’opera a menors solament per a complir amb els estereotips de gènere, és a dir, perquè semblen un xiquet o una xiqueta. Se’ls dóna forma a les seues vides sense que puguen expressar la seua opinió, i sobretot sense necessitat, perquè en la majoria dels casos, la intervenció no és urgent. Són intervencions basades en motius cosmètics, perquè la societat espera d’ells que s’adapten.

En general, les intervencions es duen a terme amb el consentiment dels progenitors, però la informació que reben en qüestionable. Pares en xoc, enfadats i preocupats perquè als seus bebès els pot passar alguna cosa; paraules com “tumors” que paralitzen a qualsevol amb un bebè d’hores en els braços, malgrat que no es puga demostrar que aquests menors tinguen més possibilitats de tenir càncer que qualsevol un altre. Por i desconeixement, i solament 72 hores per a registrar-los com a xiquet o xiqueta.

A qui beneficien aquestes intervencions? Per a les persones amb les quals ha parlat Amnistia Internacional, l’experiència ha sigut tràgica. Les seues intervencions poden tenir conseqüències a llarg termini sobre la seua salut com rebre tractament hormonal tota la vida. En algunes ocasions, aquestes intervencions mèdiques són necessàries des del punt de vista mèdic per a protegir la vida o la salut del menor d’edat, però no sempre és així.

Aquestes pràctiques que denuncia Amnistia Internacional també han sigut condemnades per experts de Nacions Unides que consideren que aquestes intervencions innecessàries són pràctiques nocives que violen els drets dels menors, els qui haurien de tenir dret a prendre per si mateixos decisions tan importants sobre el seu propi cos.

Amnistia Internacional considera que aquestes intervencions han de posposar-se fins que el menor siga madur per a prendre una decisió sobre què vol fer i sobre amb quin sexe s’identifica. Una anàlisi de cromosomes inclina la balança sobre la X o la Y i el que ha eixit malament, el personal mèdic ho arregla, però hi ha estudis que assenyalen que entre el 8’5 i el 20 per cent d’aquests menors rebutgen el gènere que els van assignar en nàixer.

H. reflexiona: Quan pense en el que va passar, m’enfade perquè ningú hauria d’haver decidit per mi, es podria haver esperat. És trist pensar que es considera necessari operar a aquests menors, només perquè una altra gent crea que és el que s’ha de fer.

D. assenyala: Em van operar i, encara que per a mi ja és tard, no parlar seria donar suport a les intervencions quirúrgiques, i només puc canviar les coses si em pronuncie.

Per això des d’Amnistia Internacional arrepleguem les seues veus.”

El tercer sexe/gènere (Stop Diverfòbia 4)

En la reunió 4 d’Stop Diverfòbia del dia 8 de novembre de 2017, hi assisteixen 12 profes i 23 alumnes: 6 de 1r, 5 de 2n, 6 de 3r, 1 de 4t, 1 de 1r de Batxillerat, 3 de 2n de Batxillerat i 1 de FPB. Veiem un fragment del documental “Intersexion” (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood) i el comentem.

Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N’hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se’ls ha d’operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.

Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris? El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis “normal”. La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè?

Quasi al mateix temps que un grup de joves i de profes ens interessem per la intersexualitat, ens assabentem que el tribunal constitucional alemany ha dictaminat que el govern aprove abans de 2018 la inclusió d’una tercera categoria de sexe, a més de la d’home o dona. Alemanya es convertiria així en el primer país europeu a admetre l’existència d’un altre sexe que no siga ni masculí ni femení. Països com Austràlia (2011), Nova Zelanda (2015), Índia (2009), el Pakistan (2009) o) Nepal (2012), ja han reconegut un tercer sexe o gènere, també anomenat sexe o gènere neutre, indeterminat, no especificat o intersexual. Als Estats Units, la ciutat de Nova York va emetre el 2016 el primer certificat de naixement amb la menció «intersexual». A Alemanya, ja era possible des del 2013 que els progenitors decidiren el sexe dels bebès, o que deixaren la casella en blanc.

Les persones intersexuals estan eixint de l’ostracisme, deixant enrere la culpa, i dient “prou”. Per exemple, al gener de 2017, la model Hánne Gaby Odiele va explicar al periòdic USA Today que era intersexual “És molt important per a mi, en aquest moment de la meua vida, que es trenquen els tabús. En aquest punt, en aquesta època, hauria de ser perfectament normal parlar de la intersexualitat.”

Tant de bo el nostre país es pose les piles també en aquest tema!!

Ací us deixe un fragment del documental “El clítoris” (Michéle Dominici, 2003) on una persona intersexual que va ser operada de xicoteta ens explica la seua experiència.

El valor de les aliades (Stop Diverfòbia, sessió 3a)

En la tercera sessió d’Stop Diverfòbia del dia 25 d’octubre de 2017, tornem a comptar amb l’assistència d’11 professors i professores, i de 17 alumnes (8 de primer d’ESO, 3 de segon d’ESO, 5 de tercer d’ESO i 1 de 4t d’ESO). L’alumnat de batxillerat no pot vindre perquè té examen.

Encetem la dinàmica passejant per la sala fins que busquen una parella i contem una situació de marginació o de maltractament que hagem patit. En acabar, ens ajuntem amb una altra parella i compartim els “deures” que teníem de la sessió anterior, i que consistien a estar atents/es a les situacions d’intolerància per gènere que es donaren al nostre voltant, tant a l’institut com a l’exterior.

Després, tornem al grup gran i la moderadora pregunta si, a l’hora d’elegir parella, hem triat o ens han triat, i si ens hem atrevit a dir que no si no ens abellia treballar amb algú. S’enceta un xicotet debat sobre la dificultat de dir “no”, com ens sentim quan ens rebutgen, la importància de triar i de tindre persones aliades que ens facen sentir-nos persones valuoses i estimades, etc.

Després, obrim un torn de paraules perquè qui vulga compartisca la pròpia experiència. Un professor conta que de jovenet l’insultaven per “xulet” –fet que el molestava molt perquè ell es considerava un xic igualitari que no volia estar per damunt de ningú–, i també el feien sentir malament perquè era l’únic xic que anava a dansa. Un alumne compateix també els 7 anys de bullying que va patir a l’escola sense que ningú fera res. Un altre alumne conta els insults homòbofs patits a la porta de l’institut.

Ens acomiadem formant un cercle amb les mans juntes i ens ratifiquem en el compromís de no xafardejar, de cuidar-nos i de veure’ns en la propera reunió el dia 8 de novembre a l’esplai.

Dir “mariquita” no és cap broma (Stop Diverfòbia, sessió 2)

Segona reunió del grup Stop Diverfòbia. 11 d’octubre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (21): 9 de primer d’ESO, 4 de segon, 3 de tercer, 1 de quart, 2 de primer de Batxillerat i 2 de segon de Batxillerat.

En la segona reunió, més nombrosa que la primera i amb representació de tots els nivells, comencem explicant el sistema binari heteropatriarcal i les exclusions que aquest comporta: les persones intersexuals, els hòmens femenins, les dones masculines, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals, transgènere, etc. (Més avall hi incloem algunes definicions extretes del protocol d’atenció a les persones amb identitats de gènere no normatives elaborat per la Conselleria.)

Obrim un torn d’intervencions i un alumne explica que a l’escola va rebre l’insult de «mariquita» durant anys. Cap dels professors va fer res per a evitar-ho; i només unes quantes amigues el defensaven. Una altra alumna comenta que en el seu anterior institut, que era privat, un jove va eixir de l’armari i uns quants companys de la classe defugien estar a prop d’ell o asseure’s al seu costat. En general, l’alumnat que ve d’altres centres comenta que en aquests no s’ha parlat mai de la diversitat, com sí que es fa al nostre.

Després d’aquestes experiències, aclarim alguns conceptes, per exemple cis, cissexual o cisgènere, pansexual, gènere fluïd… Un alumne explica que ell no s’identifica de manera permanent com a home o dona sinó que depén dels dies, i per això s’autodefineix com a persona de gènere fluïd. Parlem també de les persones agènere, no binàries o de gènere neutre. Per exemple, Norrie May-Welby, d’Austràlia, nasqué home, es va operar per a ser dona però no se sentia bé i va demanar ser reconeguda com a persona de gènere neutre. El 2014, va aconseguir que els documents oficials digueren “Sexe no específic”.

Un alumne pregunta què significa la pansexualitat i la moderadora ho explica. És una orientació sexual humana caracteritzada per l’atracció estètica, romàntica o sexual per una persona, sense importar-ne el sexe ni el gènere. Pot considerar-se una orientació sexual en si mateixa o una branca de la bisexualitat. La gent que s’identifica com a pansexual està oberta a relacions amb persones que no s’identifiquen estrictament com a homes o dones. Per tant, es considera un terme més ampli que la bisexualitat, tot i que, com assenyala un alumne, pot llevar visibilitat a la bisexualitat, orientació encara denostada perquè es considera pròpia de persones vicioses o que en realitat pretenen ocultar la seua homosexualitat.

La mitja hora del pati no dóna per a més i quedem a veure’ns el dia 25 d’octubre amb el compromís de rellegir i entendre el panell de vocabulari divers que elaboràrem fa dos anys (està penjat al corredor de l’institut), i també de prendre nota de totes les agressions homòfobes que sentim al llarg de la quinzena, encara que siguen «de broma».

sistema_binari_karicies

Vocabulari bàsic I

Sexe biològic: des d’un punt de vista anatòmic i fisiològic, el sexe és el conjunt de trets emprats per a distingir els mascles de les femelles al regne animal, i per tant, en l’espècie humana. Cal tindre en compte, però, l’existència d’éssers vius amb intersexualitats/DSD, també en l’àmbit escolar, i ser conscients que el sexe biològic és un tret biològic complex i sotmés a canvis al llarg de tot el cicle vital d’una persona.

Gènere: es pot definir com la construcció que la societat elabora a partir de les interpretacions que fa del sexe biològic. Societats distintes, en èpoques o contextos culturals diferents, defineixen i modelen aquesta construcció social del gènere, que va evolucionant. El gènere és una construcció social, que es transmet a través dels agents de socialització (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, etc.), es reprodueix i es transfereix amb un grau d’exigència variable, que l’estructura social determina per als seus integrants. La família transmet abans que ningú els valors vigents, i dins d’aquests valors, s’inclouen els rols, comportaments i expectatives que s’assignen a cada gènere i que afecten la identitat de les persones.

Identitat de gènere: és la vivència íntima i individual que cada persona fa del seu propi sexe i d’unes característiques de gènere, tal i com cada persona la sent i autodetermina, sense que puga ser definida per tercers, ja siga corresponent o no amb el gènere assignat socialment al moment de nàixer.

Rol de gènere: es refereix a la vivència social del gènere en aspectes com la vestimenta, el llenguatge i altres pautes de comportament que són considerades com a masculines, femenines o andrògines en una societat i moment històric concret. Orientació sexual: tendència d’una persona a sentir atracció sexual, emocional o afectiva per les persones del seu mateix gènere o d’un altre gènere.

Persona trans: és un terme genèric que s’usa per a referir-se a aquella persona que té una identitat de gènere divergent o expressa un rol de gènere diferent a l’assignat per la societat. Aquestes vivències i identitats de gènere poden mostrar una gran varietat de formes i expressions que, de vegades, reben denominacions específiques, que ací no es detallen, a excepció dels termes transsexual i transgènere.

Persona transsexual: és aquella que naix amb un sexe biològic associat a un gènere concret, amb el qual no se sent identificada. La transsexualitat és, per tant, un exemple més de la diversitat humana, i el procés de transició de gènere, per adaptar-se al gènere sentit de forma íntima, ha de ser acompanyada des de l’escola per part de totes les persones integrants de la comunitat escolar, de forma natural, sense prejudicis, tot evitant l’assumpció de models tipus o l’adopció de respostes úniques.

Persona transgènere: és la persona trans que no s’identifica amb el gènere que se li pressuposa, però que no requereix assistència mèdica per a adequar les seues característiques físiques al gènere sentit com a propi.

Persona intersexual (amb intersexualitats o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD): es dóna quan una persona presenta un conjunt de variacions fora de l’estàndard corporal masculí o femení, o dit d’una altra manera, quan una persona naix amb un cos que no pareix encaixar dins les definicions i pressupostos biomèdics i culturals que estableixen una coherència entre sexe cromosòmic, gonadal, hormonal i l’anatomia sexual i/o reproductiva.

Parlem, per exemple, de dones amb cromosomes XY i testicles, dones sense vagina ni úter, dones amb un clítoris gran i extern, paregut a un penis, o d’homes amb un desenvolupament diferent dels seus genitals, amb cromosomes XX, o fins i tot amb menstruació. El terme intersexualitat és un terme controvertit. De fet, la majoria de persones amb cossos intersexuals o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD) no solen reconèixer-se amb aquestes etiquetes, i fins i tot, les refusen, mentre s’identifiquen més amb etiquetes diagnòstiques o nosològiques concretes.

El tracte social i el tractament mèdic cap a aquestes persones ha suscitat una gran controvèrsia per considerar aquestes situacions no com una possibilitat anatòmica i reproductiva més dins de la diversitat humana, sinó com a malalties i patologies que havien de tractar-se des d’una perspectiva mèdica (com ara intervencions de cirurgia estètica per a normalitzar genitals que no presentaven problemes de salut afegits), pel costum i la necessitat social d’assignar un sexe definit a cada persona, i per la necessitat sociocultural de transformar i normalitzar els genitals el més d’acord possible amb la norma social dicotòmica.

Persona cisgènere: s’usa per a referir-se a les persones la identitat de gènere de les quals concorda amb el gènere biològic assignat al nàixer.

Normal és un programa de la meua rentadora (Stop Diverfòbia 1)

Primera reunió del grup Stop Diverfòbia. 27 de setembre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (10): 6 de primer d’ESO, 3 de tercer, 1 de quart.

El grup STOP DIVERFÒBIA ha encetat la temporada prenent consciència de la diversitat que hi ha dins que cadascú i de cadascuna de nosaltres. Hem fet una dinàmica que consistia a situar-se en la sala, més a prop o més lluny de dos pols oposats: discapacitat/no discapacitat; valencià 100%/no valencià; físicament home/dona; masculinitat/feminitat; homosexualitat/heterosexualitat… La moderadora feia una pregunta, per exemple “El nostre comportament correspon 100% al que es considera la masculinitat o la feminitat tradicional?” i indicava que a un costat de la sala hi havia una línia imaginària que representava «ser masculí al 100%» i a l’altra, «ser 100% femení». El resultat de les qüestions ens ve fer prendre consciència que hi havia més gent al mig de la sala que als pols, de manera que la pretesa «normalitat» de ser home o dona, masculí o femení, valencià o foraster… no era tal sinó que el «normal» era la diversitat. Com a molt, és pot parlar del més habitual estadísticament, però no d’allò normal o anormal. 

Després de la dinàmica, vam obrir una roda d’intervencions perquè la gent explicara les seues expectatives pel que feia al grup. Una professora va manifestar la preocupació per l’acollida que podia tindre Stop Diverfòbia en les famílies de primer d’ESO. La moderadora va explicar que els insults homofòbics comencen a la primària, i que molts xiquets i xiquetes reben insults (mariquita, xicotot), quan encara no saben la seua orientació sexual, pel simple fet de no ser «masculins» o «femenines» segons el model estereotipat. Tenint en compte aquest fet, la diversitat s’hauria de treballar a totes les edats, i les protestes de les famílies haurien de vindre quan a les escoles o instituts no treballem per protegir els seus fills i filles del bullying. Una exalumna del nostre centre, molt activa en la lluita contra les injustícies, va recordar que l’institut és un lloc hostil per a molts joves, i que és necessari un compromís ferm per a celebrar la diversitat i lluitar contra la diverfòbia.

Hi van haver més intervencions interessants sobre les motivacions i la periodicitat de les reunions, i el professorat va coincidir en la necessitat de formació en diversitat. El pla inicial era veure’ns l’últim dimecres de cada mes, però tot el món va estar d’acord a fer-ho més sovint; de manera que decidírem reunir-nos cada 15 dies a l’hora del pati. Per a aquesta reunió ens vam comprometre a investigar una mica sobre els termes trans i transsexual, i també havíem de veure el vídeo següent: 

¿Qué es la diversidad sexual? (Gorka Pérez, 2017)

 

Stop Diverfòbia

5a reunió del grup Stop Diverfòbia (1-2-16) on parlàrem de les situacions de violència sentides en la pròpia carn i de la necessitat d’espais segurs i de persones significatives en el centre.

En l’anterior (4a reunió) parlàrem dels referents.

Ací tens l’horari per si t’animes a vindre:

stop-diverfobia_15-16

Stop Diverfòbia

Tercera reunió del curs del grup Stop Diverfòbia (14/12/15):

Pinta la teua samarreta (i el teu institut) d’igualtat i de diversitat!!

STOP DIVERFÒBIA

stop diverfobia

stop diverfobia2

Ɵ T’han insultat alguna vegada per no comportar-te (o ser) com se suposa que ho ha de fer un xic o una xica? Maricó, guarra, marimatxo, foca, gordo, travelo… Ɵ Has sentit alguna vegada que no encaixaves? Ɵ Has maleït en alguna ocasió no ser com les altres persones? Ɵ Els insults i les crítiques t’han portat a desitjar voler ser “normal”? Ɵ Has volgut lluitar alguna vegada contra la “normalitat” però t’has sentit a soles i sense saber què fer?

Ɵ Si has contestat que sí a alguna d’aquestes preguntes, potser t’interessa assistir a la segona reunió del grup Stop Diverfòbia el proper dimecres 3 de juny (Saló d’actes, 13.30).

“Homofobia en las aulas 2013: ¿Educamos en la diversidad afectivo-sexual?”. COGAM

Estudi a partir de 5272 enquestes realitzades en instituts de la comunitat de Madrid en 2012-13. Alguns resutats:

  • El 80% de l’alumnat oculta la seua orientació sexual en classe per por al rebuig.
  • 1 de cada 10 estudiants que han revelat la seua orientació sexual, pateix agressions físiques homofòbiques en el seu centre educatiu, tres vegades més que entre els qui decideixen mantenir-la oculta.
  • Quasi 1 de cada 4 alumnes/as (el 21,5%) creu que patiria rebuig si “isquera de l’armari” i només el 15,5% considera que rebria el suport de la resta de la classe; 63% no sap què esperar.
  • El 42% de l’alumnat enquestat opina que el professorat mostra una preocupant passivitat davant comportaments homófobos en l’aula, percepció que arriba a un 53% entre l’alumnat LGB.

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH. 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:

  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment.
  • El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).