A Stop Diverfòbia, aquesta setmana la nostra companya Rosa Sanchis ens ha sorprès encetant un camí d’autoconeixement que ens encarava a la por i la vergonya. “Penseu en les coses que us fan vergonya, per què teniu vergonya i de què teniu vergonya.”, així se’ns ha adreçat tan bon punt hem arribat a la sessió. I mentre encara ens estàvem fent-nos a la idea de superar aquest obstacle, ha afegit: “Penseu també en les coses que us fan por…” . Ja sabem que venim de Halloween i de la festa dels difunts, però les pors pròpies i personals sempre són més terrorífiques! El temps, però, passa volant i l’activitat just acaba de començar. Cal alçar-se de la cadira i barrejar-nos entre nosaltres, per tal de buscar algú i comentar-li allò que hem escrit als nostres dits i als palmells de la mà. Sincerament, estic per sortir-me’n de la sessió, perquè aquestes coses les veig privades i no sé si podré compartir-les amb els meus companys i alumnes. L’aposta de Rosa per la confiança i la sinceritat és admirable! I ha tornat a passar el miracle: resulta que les pors i les vergonyes són compartides, no ets un bitxo rar i anormal, sinó que tothom pateix per coses semblants, i quan fem la posada en comú, l’alumnat és prou valents per dir en veu alta allò que tots sentim, i amb una profunditat que ens deixa bocabadats. Però l’activitat no acaba aquí. Ara hem de pensar en alguna cosa que hem fet al llarg de la nostra vida i que ens fa moltíssima vergonya: un secret. No es tracta de descobrir-la als altres però sí que hem d’acabar la frase condicional en veu alta: “Si tu saberes el meu secret, pensaries que sóc…” I també aquí tots ens n’adonem que darrere de la nostra màscara diària, com si fóssim icebergs que deixen només veure una petita part del seu volum, som també persones, amb molta més problemàtica i riquesa de la que aparentment deixem veure a primera vista, i ens mirem reconeixent-nos, amb uns nous ulls, deixant enrere els nostres rols de professors i d’alumnes. Moltes gràcies de bell nou, Rosa!

Eulàlia Ruiz

Relat de la sessió celebrada el 6 de novembre de 2019.

A l’etiqueta Stop Diverfòbia podeu llegir les sessions anteriors.

La darrera reunió l’hem dedicada al poliamor i a la confiança en les relacions. Tania, de primer de Batxillerat, ens ha explicat el que per a ella és una relació poliamorosa, i ens ha recomanat que escoltem Noemí Casquet, periodista que ha reflexionat sobre aquest model relacional i que també té un llibre: Mala mujer: la revolución que te hará libre.

En el debat que es va obrir, vàrem parlar de la gelosia i de la necessitat de confiança, no només en una relació poliamorosa sinó en qualsevol vincle. En general, a les persones –en especial a les dones– ens costa ser assertives i manifestar els nostres desitjos en les relacions, per por de ferir la parella i per falta d’empoderament. I també sol passar que sentim com un atac personal que ens diguen que no a determinades proposicions –en especial els homes. El sexisme fa que el control de la parella es veja com a normal i que la gelosia siga un ingredient habitual en la parella. Si a aquests sentiments afegim un model amorós fusional on mantenir un espai personal propi, al marge de la parella, no està massa ben vist, ja tenim el conflicte servit.

Amb aquest interessant debat, que va eixir de la sala d’actes i va continuar pels corredors i les classes, ens acomiadem fins al curs que ve.

Us deixem ací amb el vídeo “Poliamor con Noemí Casquet”. Que tingueu un final de curs divers i feminista!

Coneixeu el vocabulari divers al vostre institut? Celebreu la diversitat al vostre centre? A l’Isabel de Villena, sí!

En la cinquena reunió del curs 2018-19 acabem de decorar el nostra institut amb un segon cartell amb el vocabulari divers que ja controlem.

1. Agènere. Persona que no s’identifica ni com a home ni com a dona. També es pot dir de gènere neutre.
2. Al·losexual. Terme utilitzat per l’associació asexual AVEN per a referir-se a les persones no asexuals. Consideren que és més adequat que “sexual” perquè un/a asexual pot ser sexual (tindre libido i/o fantasies, masturbar-se, o voler reproduir-se).
3. Binder. Anglicisme per a referir-se a la banda compressora o subjectadors que utilitzen els homes trans per a ocultar els pits.
4. Contagi de l’estigma. Por que senten les persones heterosexuals de ser preses per homosexuals, especialment si són amigues o ajuden algú homosexual.
5. Creativitat de gènere. Terme positiu per a designar els infants que no segueixen els rols de gènere tradicionals. També se’ls anomena “infants amb gènere independent” o “criatures amb independència de gènere”.
6. Crossdresser. Homes, generalment heterosexuals, a qui agrada vestir-se de dones. La seua expressió de gènere no coincideix amb la seua orientació sexual ni amb la seua identitat.
7. CRS. Sigles que signifiquen “Cirurgia de reassignació sexual”, però que els col·lectius trans crítics prefereixen dir anomenar “Cirurgia de reafirmació sexual”. Consisteix en la modificació dels genitals per a adequar-los al sexe sentit.
8. Demisexual. Persona que només sent desig quan experimenta connexió emocional amb una altra persona (no necessàriament romàntica). Una altre terme sinònim és “sapiosexual”.
9. Drag King. Dones que es vesteixen amb roba de l’altre sexe/gènere per a actuar i desmuntar els mecanismes de poder de la masculinitat tradicional.
10. Endosex. Persona no intersexual.
11. Fal·loplàstia. Cirurgia que consisteix en la construcció d’un penis en els homes transsexuals.
12. Hermafrodita. Terme inadequat per als humans, derivat de la mitologia, que designava les persones intersexuals. Mèdicament es parla de desordre del desenvolupament sexual (DSD, sigles en anglés)
13. Heteroflexible. Persona heterosexual que puntualment té relacions amb persones del seu sexe. També s’anomena bicuriosa.
14. Homofòbia interioritzada. Actitud hostil cap a altres persones homosexuals, denigració de la pròpia homosexualitat o vergonya per ser-ho.
15. Identitat de gènere. Sexe sentit, independentment del sexe assignat de naixença.
16. LGBTI+. Sigles que signifiquen lesbiana, gai, bisexual, transsexual, intersexual, etc. El + inclou altres identitats no especificades.
17. Orientació sexual. Es refereix al sexe pel qual una persona se sent atreta sexualment i/o romànticament. Les categories típiques són l’homosexualitat, l’heterosexualitat i la bisexualitat, però l’orientació pot ser fluïda o succeir-se en un contínuum.
18. Packer. Pròtesis que simula la forma d’un penis, generalment usada per xics transsexuals.
19. Plumofòbia. Rebuig cap a les persones que tenen una expressió de gènere (gestos, vestimenta…) pròpia de l’altre sexe. Per exemple, homes femenins o dones masculines.
20. Sexe sentit. Sexe que una persona sent que té, independentment del que se li ha assignat en nàixer.
21. Transsexual. Terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit.

En la 2a sessió (17 d’octubre de 2018). Fem una repassada a les accions dutes a terme després de tres anys d’Stop Diverfòbia i quedem per a pensar propostes per a enguay.

En la 3a sessió (4 de novembre de 2018) parlem de les etiquetes que ens posem o que ens posen, de com aquestes poden ser inclusives (Per fi sé que no sóc l’únic/a al món!!) o excloents; parlem del que representen per a uns i per a d’altres… i coincidim en el fet que les persones no són etiquetes sinó que aquestes ens haurien de servir de manera puntual o  estratègicament, mentre els drets de totes les persones no estiguen satisfets.

En la 4a sessió d’Stop Diverfòbia celebrada el dia 28 de novembre de 2018 (i a la qual hi assistiren una vintena de persones, alumnes i professorat), vàrem seguir parlant del vocabulari divers, i estiguérem comentant la importància d’utilitzar termes com ‘endosex’ –per a referir-se a les persones no intersexuals– i ‘cissexual’ o ‘cisgènere’ –per a referir-se a les persones conformes amb el sexe que se’ls va assignar en nàixer. Fer servir només els termes marcats (trans, intersex, normoatípic…), d’una banda, visibilitza realitats –i això és positiu–; però de l’altra, marca la diferència entre allò que socialment es considera ‘normal’ i allò que es percep fora de la norma, i que mereix, per tant, una denominació específica.

A més, també parlàrem de la utilització de termes irrespectuosos (maricó, bollera…) per part de persones homosexuals, i la conclusió va ser que els col·lectius que pateixen aquests insults estan legitimats per a reapropiar-se’ls –i sovint la seua utilització és una manera d’apoderament. A més a més, també comentàrem que la burla o l’humor han d’anar cap amunt i cap a dins; és a dir, que podem ironitzar o burlar-nos de nosaltres mateix@s o d’altres persones que estiguen per dalt –per exemple en la consideració social–, però no cap a baix –cap a col·lectius que socialment són més desafavorits o que estan més discriminats– ja que això suposaria un exercici de poder.

Un altre terme comentat va ser la ‘plumofòbia’. Aquesta fòbia és distinta de l’homofòbia, la lesbofòbia o la bifòbia, ja que fa referència al rebuig de l’expressió de gènere que no es correspon amb el comportament convencional d’un home o d’una dona. L’LGBfòbia és un rebuig de les orientacions sexuals diferents de l’heterosexual. En canvi, la plumofòbia es refereix, no a l’orientació del desig (qui ens atrau) sinó a l’expressió de gènere (com ens comportem, com és la nostra gestualitat, la forma de caminar, etc.).

Finalment, parlàrem del terme ‘queer’, però li dedicarem una entrada específica més endavant.

Deixem ací part de la píndola informativa sobre les intersexualitats de “Els nostres cossos, els nostres drets”, ja que també estiguérem comentant les raons per les quals el terme ‘hermafrodita’ és inadequat en les persones.

Hermafrodita

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del Desenvolupament Sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació. […]

[Stop Diverfòbia comença de nou a l’IES Isabel de Villena]

En la primera sessió d’Stop Diverfòbia (SD) del curs 2018-2019, celebrada el dia 3 d’octubre de 2018, en som més de 30: 12 professors/es i 20 alumnes de tots els cursos.

Comencem amb una dinàmica per a conèixer-nos una mica. Hem de buscar tres persones amb les quals no hagem parlat mai i els hem de preguntar per què han vingut a SD i què esperen de les reunions. Ho anoten breument en un cartonet i després obrim una roda per a compartir-ho.

Les raons que aporten les persones assistents són les següents:

Vinc a stop per saber-ne més; per a escoltar i per a compartir; perquè m’han dit que ací pots expressar-te lliurement; per curiositat; perquè mola; per a ampliar coneixements; perquè es fan activitats on t’ho passes bé; perquè es parla de l’homosexualitat i de noves sexualitats; perquè sóc homosexual; perquè em pareix intel·ligent; per a aprendre igual o més que el curs anterior; perquè els amics m’han dit que està molt bé; per a aprendre de l’alumnat; per a saber com parlen i opinen els alumnes; per a ser diversa; per a estar informada i poder ser més oberta mentalment; per a aprendre més que l’any passat; perquè m’agrada; per a parlar de les desigualtats entre els gèneres; perquè m’agrada parlar dels meus problemes…

A Stop Diverfòbia no volem donar lliçons sinó compartir i fer-nos preguntes. Però també volem saber, i per això ens agrada usar el llenguatge de manera adequada. Així, parlem de sistema binari heteropatriarcal quan volem referir-nos metafòricament a una mena d’edifici que conté quatre categories: el sexe (l’anatomia), l’expressió de gènere (el comportament), la identitat de gènere (o tria personal al marge del sexe assignat) i l’orientació del desig.

Segons aquest sistema, només hi ha dos sexes (mascle i femella); l’heterosexualitat és l’orientació “normal” (la bisexualitat és un vici, l’homosexualitat no és natural…), i hi ha rols de gènere que defineixen l’home i la dona psicològicament saludables (els hòmens han de fer coses masculines i les dones, coses femenines).

Aquestes normes culturals o manaments socials provoquen que uns cossos, uns gèneres, unes sexualitats i unes relacions siguen més legítimes que unes altres, i, en conseqüència, es produeix el rebuig d’alguns subjectes, per exemple, de les dones amb expressions de gènere masculines o els homes femenins, de les persones intersexuals, transsexuals, transgèneres, homosexuals, bisexuals, amb diversitat funcional, etc.

Paradigmes interpretatius

Antigament, es pensava que nàixer mascle comportava automàticament ser masculí i heterosexual, i nàixer femella, ser femenina i desitjar i estimar els homes; en altres paraules, sexe i gènere eren les dues cares d’una única moneda i qui no acomplia aquesta correspondència, anava contra natura. Per això, si un home era homosexual, per exemple, es pensava que en realitat volia ser una dona.

El feminisme va introduir una altra explicació: el sexe era allò natural i el gènere allò cultural. Per tant, les persones no ens comportàvem de manera masculina o femenina perquè ho dictara la naturalesa sinó perquè ens educaven així (amb major o menor violència).

Darrerament, hi ha una tercera explicació segons la qual el gènere precedeix el sexe, és a dir, que vivim en un sistema binari que només veu, o vol veure, dos sexes. Així, la idea d’un contínuum sexual, de persones amb configuracions cromosòmiques, hormonals o gonadals diverses, xoca de ple amb una concepció de partida que només té dos elements.

A Stop Diverfòbia hi haurà gent d’acord amb el segon paradigma o amb el tercer. Nosaltres no tenim la veritat ni ens interessa entrar en el debat de si el sexe o el gènere són naturals o culturals. Més aviat volem, com hem comentat abans, despertar dubtes:

• Què és ser home o ser dona?
• Per què la nostra cultura esmerça tant d’esforç, i tanta violència, per mantenir dos sexes si aquestos són suposadament naturals?
• Com ens afectesn els models socials de gènere tradicional (en els gustos estètics, en les relacions, en la sexualitat…)?
• La cultura o el sistema, són entitats amb el poder de controlar les nostres decisions? No som nosaltres també aquesta cultura? Quin és el paper que desenvolupem en el manteniment del sistema?

Si t’agrada fer-te preguntes. Vine amb nosaltres! La propera reunió és el proper dia 17 d’octubre a l’hora de l’esplai.

Aquest és el cartell de convocatòria del curs 2018-2019:

Un any celebrant la diversitat amb Stop Diverfòbia. A l’IES Isabel de Villena, apostem fort per un món sense intolerància per gènere.

En la 13a reunió del curs, que té lloc el dia 6 de juny de 2018, veiem el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

En acabar, fem una valoració global de l’any, i la gent comenta el que més li ha agradat i per què és important que grups com aquest siguen una realitat als nostres centres. Les persones més valentes, es deixen grabar en vídeo per a fer un muntatge del curs. Les que no ho són tant, em regalen la seua veu. Amb tot aquest material, faré un vídeo ben xulo que servisca de recordatori d’aquest any que hem passat celebrant la diversitat.

Gràcies!!!

Ací podeu llegir les actes de les reunions d’Stop Diverfòbia 17-18 en PDF.

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’12a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia del dia 28 de març, i a la qual hi assistiren al voltant de 30 persones.

Férem una activitat aparentment senzilla que consistí a explicar els termes següents: Agènere, Al·losexual, Asexual, Binarisme, Bisexual, Bloquejadors hormonals, CRS (Cirurgia de reafirmació sexual), Cissexual, Cliteroplàstia, Contagi de l’estigma, Creativitat de gènere, Crossdresser, Demisexual, Drag King, Drag Queen, Estrés de les minories, Fal·loplàstia, Gènere fluid, Gènere no binari, Heteroflexible, Heteropatriarcat, Homosexual, Identitat de gènere, Intersexual, Intolerància per gènere, LGBTI, Mastectomia, Orientació sexual, Pansexual, Passing, Performativitat de gènere, Ploma, Poliamorós/a, Rols de gènere, Sistema sexe-gènere, Trans*, Transgènere, Transsexual, Transvestit, Homofòbia, Homofòbia interioritzada, Homotransfòbia social, Transfòbia, Bifòbia, Eixir de l’armari.

A cada persona se li donaven dos o tres termes i els havia de compartir amb una parella distinta cada vegada. La parella havia de definir la paraula que li diguérem i nosaltres havíem de definir la que triara de les seues. Si no en coneixíem el significat, intentàvem entre les dues persones, esbrinar-lo.

Només ens va donar temps a comentar-ne unes poquetes, així que la propera reunió seguirem.

Us deixe ací un comentari que el meu alumne Jose va deixar al blog Karícies sobre les reunions d’Stop Diverfòbia, i que resumeix millor que jo el sentit del que fem.

Jose Thompson ha dit…

Hola, sóc Jose, un alumne de batxillerat, tinc 16 anys i sóc homosexual. He anat a unes quantes reunions d’«Stop Diverfòbia» i la veritat és que crec que aquestes són molt necessàries, ja que ajuden els alumnes que hi acudeixen a conèixer nous conceptes que no estan tan normalitzats a la nostra societat actual com: al·losexualitat, crossdressers… i també ajuden els professors tant a conèixer els problemes dels alumnes com a aprendre aquests nous conceptes. 

Jo en aquest institut mai he tingut problemes per la meua sexualitat, mai he rebut comentaris negatius, i crec que açò és perquè ací es normalitza la situació de les persones que no som com tothom és. A més, gràcies a aquestes reunions els alumnes poden descobrir si pertanyen a algun d’aquestos col·lectius, i a més es poden sentir lliures de dir si hi pertanyen.

Clarament a aquest grup no hi anem com a alcohòlics anònims, no es diu nom, edat i a quin col·lectiu pertanys; sinó que hi anem tots com a persones iguals, que és el que som, i no distingim entre gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… Siga quina siga la teua condició, ets benvingut.

Per finalitzar, vull donar les gràcies a tots els professors i professores que hi van i als alumnes que també hi acudeixen. Tots fan possible aquests espais de relació que afavoreixen la convivència. Gràcies pel vostre temps.

A la reunió d’Stop Diverfòbia del dimecres 17 de gener de 2018 hi assisteixen 7 professores, 1 professor i 13 alumnes. Primer de tot, fem una ronda de presentacions que comença amb la següent frase: “A l’escola no se n’adonaren que…”. Molts dels assistents expliquen la timidesa o les mentides que contaven per a fer el que en realitat els apetia i no se jutjats (per exemple, un professor que fingia una lesió per a no jugar sempre al futbol i xarrar amb les seues amigues; una professora que es feia la malalta per a no fer educació física; o una altra que no se sabia les taules de multiplicar i amagava que sumava amb els dits). Altres persones expliquen que eren molt sensibles i tímides, que les seues professores les ignoraven, etc. Un xic transgènere conta que la seua psicòloga qüestionava la seua orientació sexual bisexual dient-li: estàs confosa!, i un xic amb autisme explica que a l’escola no entenien les seues reaccions.

A la segona activitat, escrivim en un pòsit dos insults que ens hagen dit o que hagem sentit molt sovint, i l’apeguem en el dibuix d’un@ xiquet@ que s’anomena Merger* (Fusió). Després, llegim tots els insults en veu alta: foca, ulls de bitxo, maricó, marimatxo, puta, cuatro ojos, chica-chico, No eres un chico, estás confundido, gafotas, tiburona, adefesio, rarito, mariquita, agarrà, monyo fregit, bollera de mierda, etc. i parlem de les emocions que ens desperta sentir totes aquestes paraules i veure-les damunt d’un cos infantil.

En el debat, parlem d’una violència que ens empeny a ser “normals” des de ben menudets, fins i tot de part de la família, i comentem les estratègies que desenvolupem per a integrar-nos en la suposada normalitat. Tornem a repassar la diferència entre la identitat (qui sóc) o l’orientació sexual (qui m’agrada), entre ser cis (acceptació del sexe assignat) o trans (desacord amb el sexe assignat), entre ser transsexual (la persona vol modificar el seu cos amb hormones i/o operacions) i transgènere (la persona no vol prendre hormones ni sotmetre’s a operacions), etc.

Comentem que les persones trans que no modifiquen el seu cos han d’estar eixint de l’armari constantment i han d’explicar a la gent com volen ser tractats. Rosa explica que en els països anglosaxons la gent comença les reunions com la nostra dient en primer lloc el seu nom i els pronoms amb els quals vol ser tractat o tractada (she, he, them…). I afegeix que nosaltres hauríem de prendre en consideració la diversitat real i no donar per fet que una persona amb aparença “femenina” és una dona, o una amb aparença masculina és un home. Una professora comenta que aquests temes haurien de ser tractats a tutoria.

També parlem de les modificacions corporals, a les quals ens sotmetem tots i totes en diferents graus, siguem cis o trans, homes o dones –tot i que les dones tenim més obligació social (depilació, maquillatge, tacons, etc). Rosa explica que una part del col·lectiu trans, que lluita contra la patologització, no es defineix com “una persona en un cos equivocat” sinó com “una persona en una societat equivocada”. Moltes persones trans s’hormonen o s’operen, no perquè no estiguen a gust amb el seu cos, sinó perquè és molt complex suportar la pressió social normalitzadora. Per exemple, Miquel Missé, a qui sempre convidem a la nostra Vesprada Diversa, sol explicar-nos que és difícil suportar les mirades i els comentaris de la gent quan va a la mar o a la piscina perquè no s’ha operat els pits.

El temps de l’esplai no dóna per a més i quedem a veure’ns de nou en 15 dies, però tornem a les aules, cadascú a la seua, pensant i sentint que tenim dret a ser com som i que cuidar i cuidar-nos és el camí.

*Merger és un personatge que forma part dels materials “Somos como somos: 12 inclusiones, 12 transformaciones”, elaborat per Mercedes Sánchez Sáinz, Melani Penna Tosso i Belén de la Rosa Rodríguez, per a treballar la diversitat en infantil i primària. També està disponible en català.

La mamà d’un bebé intersexual ens visità el 22 de novembre de 2017 per a contar-nos la seua experiència. A l’entrada de Karícies “Fal·lòmetre o clitorímetre” podeu llegir el fragment d’una entrevista que li varen fer en el llibre de Fani Grande,  Jo sóc així i això no és un problema (Vincle. 2017).

Assisteixen: 10 alumnes de 1r d’ESO, 3 de 2n d’ESO, 5 de 3r d’ESO, 1 de 4t d’ESO, 8 de FPBàsica, 30 de Batxillerat, 3 exalumnes i 11 profes. Total: 71 persones.

Començàrem la sessió llegint una entrada del seu blog Mi bébe intersexual i després vam escoltar la lluita amb els metges perquè no convertiren el seu bebé en un ninot de fira o de plastilina, mal·leable al gust del binarisme que només ens vols mascles i femelles, blaus i roses, masculins i femenines.

Us deixem ací un article on s’explica l’informe d’Amnistia Internacional  “En primer lloc, no perjudiqueu“:

“Intersexualitat: alguna cosa ha eixit malament, ja ho arreglem

Carmen López, periodista en Amnistia Internacional Espanya, 22 de maig de 2017

S’estima que un 1’7 per cent de la població, percentatge similar al de persones pèl-roges en el món, té variacions de les característiques sexuals. Nombrosos països, entre ells Alemanya i Dinamarca, sotmeten als menors intersexuals a intervencions quirúrgiques innecessàries, invasives i traumàtiques.

Havia d’orinar i em dolia moltíssim, així que m’aguantava les ganes pel dolor. Estava en el bany cridant i corrent per tots costats, sense roba. Al final, vaig orinar pertot arreu. Cridava, tenia por, no entenia el que estava succeint. M’avergonyia d’haver orinat pertot arreu. És l’única cosa que recorde després de l’incident de 1984. H. tenia 5 anys quan el van operar a Dinamarca. Mai va entendre què li passava. A més del trauma de l’operació, les seqüeles físiques i psicològiques li han acompanyat tota la seua vida.

D. va nàixer a Alemanya: Les cirurgies van començar abans d’haver complit un any. Abans dels 18 em van operar almenys cinc vegades. Després entre 2004 i 2006, em van operar quatre vegades més. Em van dir que les cirurgies que m’havien fet en la infància no havien servit per res.

Tots dos van ser bebès que van nàixer amb variacions de les característiques sexuals com els cromosomes, els genitals o els òrgans reproductors. Perquè la intersexualitat es basa en característiques biològiques, no en la identitat de gènere ni en l’orientació sexual.

Amnistia Internacional acaba de presentar un informe “En primer lloc, no perjudicar”, en el qual denuncia que països com Dinamarca o Alemanya s’opera a menors solament per a complir amb els estereotips de gènere, és a dir, perquè semblen un xiquet o una xiqueta. Se’ls dóna forma a les seues vides sense que puguen expressar la seua opinió, i sobretot sense necessitat, perquè en la majoria dels casos, la intervenció no és urgent. Són intervencions basades en motius cosmètics, perquè la societat espera d’ells que s’adapten.

En general, les intervencions es duen a terme amb el consentiment dels progenitors, però la informació que reben en qüestionable. Pares en xoc, enfadats i preocupats perquè als seus bebès els pot passar alguna cosa; paraules com “tumors” que paralitzen a qualsevol amb un bebè d’hores en els braços, malgrat que no es puga demostrar que aquests menors tinguen més possibilitats de tenir càncer que qualsevol un altre. Por i desconeixement, i solament 72 hores per a registrar-los com a xiquet o xiqueta.

A qui beneficien aquestes intervencions? Per a les persones amb les quals ha parlat Amnistia Internacional, l’experiència ha sigut tràgica. Les seues intervencions poden tenir conseqüències a llarg termini sobre la seua salut com rebre tractament hormonal tota la vida. En algunes ocasions, aquestes intervencions mèdiques són necessàries des del punt de vista mèdic per a protegir la vida o la salut del menor d’edat, però no sempre és així.

Aquestes pràctiques que denuncia Amnistia Internacional també han sigut condemnades per experts de Nacions Unides que consideren que aquestes intervencions innecessàries són pràctiques nocives que violen els drets dels menors, els qui haurien de tenir dret a prendre per si mateixos decisions tan importants sobre el seu propi cos.

Amnistia Internacional considera que aquestes intervencions han de posposar-se fins que el menor siga madur per a prendre una decisió sobre què vol fer i sobre amb quin sexe s’identifica. Una anàlisi de cromosomes inclina la balança sobre la X o la Y i el que ha eixit malament, el personal mèdic ho arregla, però hi ha estudis que assenyalen que entre el 8’5 i el 20 per cent d’aquests menors rebutgen el gènere que els van assignar en nàixer.

H. reflexiona: Quan pense en el que va passar, m’enfade perquè ningú hauria d’haver decidit per mi, es podria haver esperat. És trist pensar que es considera necessari operar a aquests menors, només perquè una altra gent crea que és el que s’ha de fer.

D. assenyala: Em van operar i, encara que per a mi ja és tard, no parlar seria donar suport a les intervencions quirúrgiques, i només puc canviar les coses si em pronuncie.

Per això des d’Amnistia Internacional arrepleguem les seues veus.”

En la tercera sessió d’Stop Diverfòbia del dia 25 d’octubre de 2017, tornem a comptar amb l’assistència d’11 professors i professores, i de 17 alumnes (8 de primer d’ESO, 3 de segon d’ESO, 5 de tercer d’ESO i 1 de 4t d’ESO). L’alumnat de batxillerat no pot vindre perquè té examen.

Encetem la dinàmica passejant per la sala fins que busquen una parella i contem una situació de marginació o de maltractament que hagem patit. En acabar, ens ajuntem amb una altra parella i compartim els “deures” que teníem de la sessió anterior, i que consistien a estar atents/es a les situacions d’intolerància per gènere que es donaren al nostre voltant, tant a l’institut com a l’exterior.

Després, tornem al grup gran i la moderadora pregunta si, a l’hora d’elegir parella, hem triat o ens han triat, i si ens hem atrevit a dir que no si no ens abellia treballar amb algú. S’enceta un xicotet debat sobre la dificultat de dir “no”, com ens sentim quan ens rebutgen, la importància de triar i de tindre persones aliades que ens facen sentir-nos persones valuoses i estimades, etc.

Després, obrim un torn de paraules perquè qui vulga compartisca la pròpia experiència. Un professor conta que de jovenet l’insultaven per “xulet” –fet que el molestava molt perquè ell es considerava un xic igualitari que no volia estar per damunt de ningú–, i també el feien sentir malament perquè era l’únic xic que anava a dansa. Un alumne compateix també els 7 anys de bullying que va patir a l’escola sense que ningú fera res. Un altre alumne conta els insults homòbofs patits a la porta de l’institut.

Ens acomiadem formant un cercle amb les mans juntes i ens ratifiquem en el compromís de no xafardejar, de cuidar-nos i de veure’ns en la propera reunió el dia 8 de novembre a l’esplai.