Tagged: Stop Diverfòbia

Dir “mariquita” no és cap broma (Stop Diverfòbia, sessió 2)

Segona reunió del grup Stop Diverfòbia. 11 d’octubre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (21): 9 de primer d’ESO, 4 de segon, 3 de tercer, 1 de quart, 2 de primer de Batxillerat i 2 de segon de Batxillerat.

En la segona reunió, més nombrosa que la primera i amb representació de tots els nivells, comencem explicant el sistema binari heteropatriarcal i les exclusions que aquest comporta: les persones intersexuals, els hòmens femenins, les dones masculines, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals, transgènere, etc. (Més avall hi incloem algunes definicions extretes del protocol d’atenció a les persones amb identitats de gènere no normatives elaborat per la Conselleria.)

Obrim un torn d’intervencions i un alumne explica que a l’escola va rebre l’insult de «mariquita» durant anys. Cap dels professors va fer res per a evitar-ho; i només unes quantes amigues el defensaven. Una altra alumna comenta que en el seu anterior institut, que era privat, un jove va eixir de l’armari i uns quants companys de la classe defugien estar a prop d’ell o asseure’s al seu costat. En general, l’alumnat que ve d’altres centres comenta que en aquests no s’ha parlat mai de la diversitat, com sí que es fa al nostre.

Després d’aquestes experiències, aclarim alguns conceptes, per exemple cis, cissexual o cisgènere, pansexual, gènere fluïd… Un alumne explica que ell no s’identifica de manera permanent com a home o dona sinó que depén dels dies, i per això s’autodefineix com a persona de gènere fluïd. Parlem també de les persones agènere, no binàries o de gènere neutre. Per exemple, Norrie May-Welby, d’Austràlia, nasqué home, es va operar per a ser dona però no se sentia bé i va demanar ser reconeguda com a persona de gènere neutre. El 2014, va aconseguir que els documents oficials digueren “Sexe no específic”.

Un alumne pregunta què significa la pansexualitat i la moderadora ho explica. És una orientació sexual humana caracteritzada per l’atracció estètica, romàntica o sexual per una persona, sense importar-ne el sexe ni el gènere. Pot considerar-se una orientació sexual en si mateixa o una branca de la bisexualitat. La gent que s’identifica com a pansexual està oberta a relacions amb persones que no s’identifiquen estrictament com a homes o dones. Per tant, es considera un terme més ampli que la bisexualitat, tot i que, com assenyala un alumne, pot llevar visibilitat a la bisexualitat, orientació encara denostada perquè es considera pròpia de persones vicioses o que en realitat pretenen ocultar la seua homosexualitat.

La mitja hora del pati no dóna per a més i quedem a veure’ns el dia 25 d’octubre amb el compromís de rellegir i entendre el panell de vocabulari divers que elaboràrem fa dos anys (està penjat al corredor de l’institut), i també de prendre nota de totes les agressions homòfobes que sentim al llarg de la quinzena, encara que siguen «de broma».

sistema_binari_karicies

Vocabulari bàsic I

Sexe biològic: des d’un punt de vista anatòmic i fisiològic, el sexe és el conjunt de trets emprats per a distingir els mascles de les femelles al regne animal, i per tant, en l’espècie humana. Cal tindre en compte, però, l’existència d’éssers vius amb intersexualitats/DSD, també en l’àmbit escolar, i ser conscients que el sexe biològic és un tret biològic complex i sotmés a canvis al llarg de tot el cicle vital d’una persona.

Gènere: es pot definir com la construcció que la societat elabora a partir de les interpretacions que fa del sexe biològic. Societats distintes, en èpoques o contextos culturals diferents, defineixen i modelen aquesta construcció social del gènere, que va evolucionant. El gènere és una construcció social, que es transmet a través dels agents de socialització (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, etc.), es reprodueix i es transfereix amb un grau d’exigència variable, que l’estructura social determina per als seus integrants. La família transmet abans que ningú els valors vigents, i dins d’aquests valors, s’inclouen els rols, comportaments i expectatives que s’assignen a cada gènere i que afecten la identitat de les persones.

Identitat de gènere: és la vivència íntima i individual que cada persona fa del seu propi sexe i d’unes característiques de gènere, tal i com cada persona la sent i autodetermina, sense que puga ser definida per tercers, ja siga corresponent o no amb el gènere assignat socialment al moment de nàixer.

Rol de gènere: es refereix a la vivència social del gènere en aspectes com la vestimenta, el llenguatge i altres pautes de comportament que són considerades com a masculines, femenines o andrògines en una societat i moment històric concret. Orientació sexual: tendència d’una persona a sentir atracció sexual, emocional o afectiva per les persones del seu mateix gènere o d’un altre gènere.

Persona trans: és un terme genèric que s’usa per a referir-se a aquella persona que té una identitat de gènere divergent o expressa un rol de gènere diferent a l’assignat per la societat. Aquestes vivències i identitats de gènere poden mostrar una gran varietat de formes i expressions que, de vegades, reben denominacions específiques, que ací no es detallen, a excepció dels termes transsexual i transgènere.

Persona transsexual: és aquella que naix amb un sexe biològic associat a un gènere concret, amb el qual no se sent identificada. La transsexualitat és, per tant, un exemple més de la diversitat humana, i el procés de transició de gènere, per adaptar-se al gènere sentit de forma íntima, ha de ser acompanyada des de l’escola per part de totes les persones integrants de la comunitat escolar, de forma natural, sense prejudicis, tot evitant l’assumpció de models tipus o l’adopció de respostes úniques.

Persona transgènere: és la persona trans que no s’identifica amb el gènere que se li pressuposa, però que no requereix assistència mèdica per a adequar les seues característiques físiques al gènere sentit com a propi.

Persona intersexual (amb intersexualitats o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD): es dóna quan una persona presenta un conjunt de variacions fora de l’estàndard corporal masculí o femení, o dit d’una altra manera, quan una persona naix amb un cos que no pareix encaixar dins les definicions i pressupostos biomèdics i culturals que estableixen una coherència entre sexe cromosòmic, gonadal, hormonal i l’anatomia sexual i/o reproductiva.

Parlem, per exemple, de dones amb cromosomes XY i testicles, dones sense vagina ni úter, dones amb un clítoris gran i extern, paregut a un penis, o d’homes amb un desenvolupament diferent dels seus genitals, amb cromosomes XX, o fins i tot amb menstruació. El terme intersexualitat és un terme controvertit. De fet, la majoria de persones amb cossos intersexuals o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD) no solen reconèixer-se amb aquestes etiquetes, i fins i tot, les refusen, mentre s’identifiquen més amb etiquetes diagnòstiques o nosològiques concretes.

El tracte social i el tractament mèdic cap a aquestes persones ha suscitat una gran controvèrsia per considerar aquestes situacions no com una possibilitat anatòmica i reproductiva més dins de la diversitat humana, sinó com a malalties i patologies que havien de tractar-se des d’una perspectiva mèdica (com ara intervencions de cirurgia estètica per a normalitzar genitals que no presentaven problemes de salut afegits), pel costum i la necessitat social d’assignar un sexe definit a cada persona, i per la necessitat sociocultural de transformar i normalitzar els genitals el més d’acord possible amb la norma social dicotòmica.

Persona cisgènere: s’usa per a referir-se a les persones la identitat de gènere de les quals concorda amb el gènere biològic assignat al nàixer.

Anuncis

Normal és un programa de la meua rentadora (Stop Diverfòbia 1)

Primera reunió del grup Stop Diverfòbia. 27 de setembre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (10): 6 de primer d’ESO, 3 de tercer, 1 de quart.

El grup STOP DIVERFÒBIA ha encetat la temporada prenent consciència de la diversitat que hi ha dins que cadascú i de cadascuna de nosaltres. Hem fet una dinàmica que consistia a situar-se en la sala, més a prop o més lluny de dos pols oposats: discapacitat/no discapacitat; valencià 100%/no valencià; físicament home/dona; masculinitat/feminitat; homosexualitat/heterosexualitat… La moderadora feia una pregunta, per exemple “El nostre comportament correspon 100% al que es considera la masculinitat o la feminitat tradicional?” i indicava que a un costat de la sala hi havia una línia imaginària que representava «ser masculí al 100%» i a l’altra, «ser 100% femení». El resultat de les qüestions ens ve fer prendre consciència que hi havia més gent al mig de la sala que als pols, de manera que la pretesa «normalitat» de ser home o dona, masculí o femení, valencià o foraster… no era tal sinó que el «normal» era la diversitat. Com a molt, és pot parlar del més habitual estadísticament, però no d’allò normal o anormal. 

Després de la dinàmica, vam obrir una roda d’intervencions perquè la gent explicara les seues expectatives pel que feia al grup. Una professora va manifestar la preocupació per l’acollida que podia tindre Stop Diverfòbia en les famílies de primer d’ESO. La moderadora va explicar que els insults homofòbics comencen a la primària, i que molts xiquets i xiquetes reben insults (mariquita, xicotot), quan encara no saben la seua orientació sexual, pel simple fet de no ser «masculins» o «femenines» segons el model estereotipat. Tenint en compte aquest fet, la diversitat s’hauria de treballar a totes les edats, i les protestes de les famílies haurien de vindre quan a les escoles o instituts no treballem per protegir els seus fills i filles del bullying. Una exalumna del nostre centre, molt activa en la lluita contra les injustícies, va recordar que l’institut és un lloc hostil per a molts joves, i que és necessari un compromís ferm per a celebrar la diversitat i lluitar contra la diverfòbia.

Hi van haver més intervencions interessants sobre les motivacions i la periodicitat de les reunions, i el professorat va coincidir en la necessitat de formació en diversitat. El pla inicial era veure’ns l’últim dimecres de cada mes, però tot el món va estar d’acord a fer-ho més sovint; de manera que decidírem reunir-nos cada 15 dies a l’hora del pati. Per a aquesta reunió ens vam comprometre a investigar una mica sobre els termes trans i transsexual, i també havíem de veure el vídeo següent: 

¿Qué es la diversidad sexual? (Gorka Pérez, 2017)

 

Stop Diverfòbia

5a reunió del grup Stop Diverfòbia (1-2-16) on parlàrem de les situacions de violència sentides en la pròpia carn i de la necessitat d’espais segurs i de persones significatives en el centre.

En l’anterior (4a reunió) parlàrem dels referents.

Ací tens l’horari per si t’animes a vindre:

stop-diverfobia_15-16

Per tu, Alan

Camarada Alan

Miquel Missé

30/12/2015

Casi te conozco, Alan. Me habían propuesto visitarte hace un par de semanas para animarte un poco. Para contarte lo mucho que se liga cuando eres un chico trans, o que el mejor remedio contra el bullying son las amigas, o que en Barcelona hay un estupendo grupo de Joves Trans que se te iban a comer a besos y te iban a enseñar a hablar el lenguaje no-binario, o que te vinieras a ver una peli algún viernes de Espai Trans y te trajeras a la mama contigo para que se tomara un café con el resto de mamis-militantes del Grupo de Familias Trans en la sala de al lado, o que te asomaras a algún evento de la gran familia de Generem o que te vinieras a un concierto de Viruta FtM. Muchos espacios en los que hubieras sido muy bien recibido, en los que te hubieras sentido algo menos solo, pero a los que nunca llegaste. Desde luego, si hay alguien que podía entenderte éramos tus iguales, las decenas de chicos y chicas trans que ayer nos agolpábamos en una concentración para recordarte. Los que, como tú, hicimos carreras de obstáculos para sobrevivir al instituto, con serias dudas de conseguirlo. Los que nos inventamos cada día mil estratagemas para pasar desapercibidos en espacios hostiles, o contando milongas para no enseñar nuestra documentación. Los que sabemos los mil y un agujeros negros en los que es fácil caer cuando uno empieza a construir una identidad de chico sin saber por dónde empezar.

Casi te conozco, y a la vez es casi como si te conociera.

Estos días muchas personas se preguntan cómo ha podido suceder. Se llevan las manos a la cabeza. Yo lo que pienso es cómo no pasa más a menudo. Es más, la pregunta debería ser: por qué no debería pasar. Seguramente esta reflexión la deben compartir muchas compañeras y compañeros que trabajan dando charlas y talleres en cientos de institutos sobre diversidad sexual y de género y que cada día descubren cómo hay quien literalmente sobrevive en su clase. El acoso escolar por tener una expresión o identidad de género distinta está a la orden del día. Y no hace falta esforzarse mucho para encontrarlo en patios, pasillos, vestuarios. No es ningún misterio. La mayoría de personas LGTB adultas cuentan historias de discriminación en su adolescencia. Se han escrito decenas de informes para decirlo pero aun así, todavía hay quien se sorprende. Más que ingenuidad, es una terrible hipocresía. Tu muerte volverá a llevar el debate del acoso escolar a la primera línea mediática, sin duda. Lo que no tengo claro es si se desarrollarán políticas para transformar este escenario.

Hoy es muy fácil decir #YoTambienSoyAlan. A eso se apunta todo el mundo. Pero lo difícil es ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul… que siguen con vida. Luchando algunos días entre mantas para no ir a clase o buscando un nuevo instituto. Resistiendo con terapias o con alguna que otra pastilla para calmarles el malestar generado en parte por muchos chicos y chicas que ejercen violencia para demostrar que ellos han triunfado en la reproducción de los roles de género hegemónicos pero que al final también son víctimas disfrazadas de verdugos. Sobreviviendo con remedios como parches que sólo buscan como readaptarl*s como si eso dependiera de ell*s, escondiendo nuestra responsabilidad colectiva. Y teniendo que escuchar cada día como un mantra que el entorno es TAN difícil de cambiar, la realidad asfixiante y binaria está TAN enraizada… Tratando así de implantarnos la derrota.

Pero a pesar de todo este ruido, Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul… todavía siguen vivas.

Todavía recuerdo no hace ni siquiera un año, cuando lanzamos el proyecto OASIS, unas colonias de verano para adolescentes LGTB en Barcelona, haber tenido que tener que escuchar por parte de algunas administraciones públicas que el acoso escolar hacia jóvenes LGTB no era para tanto, que al final la gente se espabila, que no hay que dramatizar… En fin. También te habría llevado al OASIS.

Que no nos ciegue toda esta tristeza que estos días nos inunda. Que esta tristeza nos devuelva la rabia contra un sistema para el que tu muerte es un daño colateral. Como lo son las mujeres que enterramos cada mes, como lo son los maricones de mierda grafiteados en las puertas de un baño. Tu muerte como el mejor ejemplo de que nuestra cultura está anclada en que sólo hay hombres y mujeres, chicos y chicas, niños y niñas. Con sus dos cuerpos opuestos, sus cerebros binarios, sus comportamientos polarizados, sus deseos heterosexuales. Tu muerte como el mejor ejemplo de un desastre estructural: el sexismo.

Que los chicos y chicas trans no tengan que ocultar nunca su identidad en sus clases, ese será el éxito. Que puedan ser gente trans de su instituto, colegas trans de sus amigos y amigas, alumnado trans de sus profes. Sin que haya que guardar ningún secreto. Y para llegar a eso, para que los jóvenes trans puedan sentirse seguros, hacen falta referentes, cultura y mucho orgullo trans.

Que nadie crea que esto se resuelve con cambiar nuestros nombres en el DNI, ni siquiera cambiando nuestros cuerpos. Eso nos ayudará a vivir mejor, pero no terminará con el sistema que te ha llevado a la muerte. La respuesta está en dejar de centrarnos en todo lo que la gente trans tendríamos que cambiar, y empezar a cambiar este sistema social que, para empezar, patologiza nuestra experiencia exigiéndonos a cada paso un certificado de trastorno mental.

Que tu sonrisa rebelde con la que nos martirizan los medios nos sirva para traspasar el llanto y mantenernos en lucha. Que nos sirva para mantener viva tu memoria desde la más profunda rabia trans. Porque camarada es aquel del que, sin llegarlo a conocer, podemos conocer sus luchas diarias y cotidianas, así como sus grandes batallas, compartirlas y amarlas.

Casi te conozco, camarada Alan. Pero desde ahora no vamos a olvidarte.

Idemtv.com

Stop Diverfòbia

Tercera reunió del curs del grup Stop Diverfòbia (14/12/15):

Pinta la teua samarreta (i el teu institut) d’igualtat i de diversitat!!

STOP DIVERFÒBIA

stop diverfobia

stop diverfobia2

Ɵ T’han insultat alguna vegada per no comportar-te (o ser) com se suposa que ho ha de fer un xic o una xica? Maricó, guarra, marimatxo, foca, gordo, travelo… Ɵ Has sentit alguna vegada que no encaixaves? Ɵ Has maleït en alguna ocasió no ser com les altres persones? Ɵ Els insults i les crítiques t’han portat a desitjar voler ser “normal”? Ɵ Has volgut lluitar alguna vegada contra la “normalitat” però t’has sentit a soles i sense saber què fer?

Ɵ Si has contestat que sí a alguna d’aquestes preguntes, potser t’interessa assistir a la segona reunió del grup Stop Diverfòbia el proper dimecres 3 de juny (Saló d’actes, 13.30).

“Homofobia en las aulas 2013: ¿Educamos en la diversidad afectivo-sexual?”. COGAM

Estudi a partir de 5272 enquestes realitzades en instituts de la comunitat de Madrid en 2012-13. Alguns resutats:

  • El 80% de l’alumnat oculta la seua orientació sexual en classe per por al rebuig.
  • 1 de cada 10 estudiants que han revelat la seua orientació sexual, pateix agressions físiques homofòbiques en el seu centre educatiu, tres vegades més que entre els qui decideixen mantenir-la oculta.
  • Quasi 1 de cada 4 alumnes/as (el 21,5%) creu que patiria rebuig si “isquera de l’armari” i només el 15,5% considera que rebria el suport de la resta de la classe; 63% no sap què esperar.
  • El 42% de l’alumnat enquestat opina que el professorat mostra una preocupant passivitat davant comportaments homófobos en l’aula, percepció que arriba a un 53% entre l’alumnat LGB.

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH. 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:

  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment.
  • El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).