Bosc de sureres al barranc de la Mosquera (Serra d’Espadà, Castelló)

L’any 2004 vaig arribar definitiva a l’Isabel de Villena. A les poques setmanes començà un curs de mediació obert a tota la comunitat educativa, però jo no m’hi vaig apuntar perquè, d’una banda, encara havia de fer meu aquell espai que mirava a la mar, i de l’altra, estava escrivint el primer llibre en solitari, Tot per amor, i necessitava per al projecte les poques hores que em deixava la jornada laboral i la preparació de classes. Amb tot, una taula de les grans de la sala del professorat es va omplir de llibres sobre la mediació escolar, l’assetjament, les emocions, els conflictes… i no vaig poder resistir la temptació d’emportar-me’ls a casa i de llegir-los, l’un darrere de l’altre, amb l’entusiasme de qui descobreix una nova illa en l’oceà, plena de vegetació i de vida.

L’any següent, el 2005, ja em vaig apuntar al curs, i Pilar, la meua companya de valencià, va dir en una de les primeres sessions una frase que se’m va quedar tatuada al cos: “Fa més soroll un arbre caient que un bosc creixent”. De seguida vaig vore clar que l’arbre caient representava el conflicte, la confrontació o la violència, i el bosc que creixia era l’equip de mediació i la xarxa de convivència que anàvem creant a poc a poc, sense pressa però sense pausa. Aquell bosc, que començàrem a plantar a principis del segle XXI, ja porta una dècada creixent a l’Isabel de Villena, i molts dels exemplars han donat uns fruits ben saborosos.

Enguany hem decidit plantar dues varietats noves:

• les TEI (tutories entre iguals) o, com a mi m’agradaria que es digueren, les TAI (Tutories Afectives entre Iguals), i
• les OC (persones Observadores de la Convivència).

En les TAI, hem format 50 parelles d’alumnat de 3r i de 1r d’ESO amb l’objectiu que entre els menuts i l’alumnat gran –que seran les Tutores i els Tutors–, s’establisca una relació de cura, d’atenció i de suport afectiu que faça possible que a l’institut les persones vinguen a gust, se senten acompanyades i segures, i patisquen tan poc com es puga.

La persona Observadora serà elegida per cada classe, juntament amb la Representant (o Delegada en la denominació tradicional). L’OC tindrà com a paper fonamental estar atenta a l’ambient socioafectiu de la classe i també ajudar els companys i les companyes en els conflictes que hi puguen sorgir (per exemple, en el grup de whatsapp). És molt important deixar clar que l’OC no és una amiga o amic del professorat, ni un acuseta o una delatora (xivata). La seua tasca tampoc no consisteix a dir si la classe està bruta o neta, o si el grup és molt parlador en determinada matèria –això ho ha de fer el professorat–; l’OC està per a ajudar els companys i les companyes que ho necessiten.

Tant les persones tutores com les observadores estaran atentes als problemes d’integració –al possible alumnat marginat–, i ajudaran en la prevenció dels conflictes mitjançant mediacions informals o detectant els conflictes en la primera fase, quan encara no han esclatat. Per a poder fer tot això, l’equip de mediació donarà una formació específica on es treballaran tècniques de resolució de problemes i habilitats socials com l’empatia, l’escolta activa, l’assertivitat, etc.

I ja per acabar, voldria compartir unes quantes certeses. La primera és que, després d’anys de formació amb l’alumnat del Villena, sabem que l’institut està ple de joves amb recursos i habilitats socials per a respondre als conflictes amb les paraules, i no amb els punys. La segona, és que sabem, perquè l’experiència d’altres centres així ens ho confirma, que les intervencions vertaderament efectives han de vindre no solament de dalt (del professorat, del cap d’estudis, de direcció…), sinó de baix (de l’alumnat mateix). En tercer lloc, som conscients que anem una miqueta a contracorrent i que no està molt de moda cuidar de les altres persones; més aviat ho està mirar-se el melic i cuidar-se només a un mateix. I finalment, veiem clar que estem encomanant-vos una tasca tan difícil que ni nosaltres, professores formades, duem a terme adequadament en els nostres cercles.

I totes aquestes certeses, que en algun cas són dificultats, ens porten al mateix lloc: al convenciment que són necessaris –i imprescindibles– com més ulls millor, i com més mans millor, per aconseguir que el bosc que estem plantant continue creixent i donant fruits. És el vostre torn, perquè aquest també és el vostre bosc.

Enguany comencem amb il·lusió les tutories entre iguals. Ja us anirem contant com va la cosa!!!

Ací deixem uns vídeos per anar obrint boca.