De major vull ser com…

“De major vull ser com…” Las Naves i Fisabio premien els estudiants de la Comunitat compromesxs amb la igualtat de les dones a la ciència.

Las Naves, centre d’innovació de l’Ajuntament de València, i la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), dependent de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, han realitzat el concurs “De major vull ser com…” destinat a joves estudiants d’ESO, Batxillerat i Formació Professional dels centres educatius de la Comunitat. L’objectiu és reconèixer el paper clau de les dones en les disciplines científiques i tecnològiques, així com promoure el despertar de vocacions científiques i tecnològiques entre les xiquetes i adolescents.

Ací podem veure els treballs guanyadors.

Primer Premi Las Naves

María Martínez Chillarón/ Elvira Cremades Roca/ Juan de Marco Giménez Ayuste/ Roberto Braquehais Marín, IES El Clot (València):

Accèssits:

Primer Premi FISABIO:

  • Beatriz Ramírez Vicent, Victoria Torres Suay; IES Vicent Andrés Estellés

Accèssits:

 

 

 

Anuncis

T’agrada el teu cos?

Entrada de Yoana (1r Bat. Artístic)

“No m’agrada la meua alçada, el meu somriure, el meu pes, els meus cabells… No m’agrada el meu cos.” Quantes vegades hem sentit alguna d’aquestes expressions? Quantes vegades ho hem vist en televisió, xarxes socials, amics, familiars, o fins i tot, quantes vegades ho hem dit o pensat nosaltres?

Tothom tenim algú que no està a gust amb el seu cos o amb sí mateix; inclús tu mateix/a pots sentir menyspreu cap al teu cos. Personalment, tinc moltes amigues i amics, i quasi tots se senten a disgust amb el seu cos, i no solament gent de la meua edat, també familiars o inclús alguna professora. Per què aquest menyspreu?

En el vídeo de Jubilee media Comfortable: 50 People 1 Question (director: Jason Y. Lee, 2014), van ajuntar diferents persones, joves, més majors i menuts, i els van preguntar una cosa molt simple: “Si pogueres canviar alguna cosa del teu cos, què seria?” La gent més major va contestar que sí, i va explicar el que canviaria i el perquè. Els motius eren que la gent es burlava d’ells quan eren menuts. Uns altres deien que es veien diferents de la resta. Els nens, en canvi, contestaren coses com “Vull ales per a volar” “Una boca de tauró per a menjar més” “Orelles puntegudes”, etc., però cap d’ells va dir que no li agradava el seu cos; s’amaven tal com eren.

Ara és quan qüestione: des de quan comencem a sentir-nos malament amb el nostre cos? Diem que els xiquets són petits i no entenen moltes coses, i nosaltres? Nosaltres tanquem els ulls i no valorem el que de veritat importa. I no ho fem perquè ens deixem dur per les etiquetes: “Has de ser alta i prima, i dur els cabells llargs per a ser guapa”, “Has de ser fort, tenir abdominals i practicar esport per a ser un xic atractiu”. Qui no siga així o una miqueta diferent, ja no és bonic ni atractiu.

Hem d’agafar exemple d’ells i elles, dels xiquets, i acceptar-nos, perquè cadascú és diferent i únic; no hi ha persones iguals, i si ho fórem, quina seria la gràcia? La teua amiga, el teu amic, el teu familiar, la teua parella, tu mateix…, tots som diferents i únics. Per a què ser com la nova model, si ser nosaltres mateixos és més que suficient. Per això, has d’acceptar-te i valorar-te com eres, perquè sent tu eres preciós/preciosa.

Famílies i diversitat (Stop Diverfòbia 9)

9a reunió del grup Stop Diverfòbia. 14 de febrer de 2018.

Assistents: N’he comptat 40, però no tot el món ha signat. De la gent que sí que ho ha fet, n’hi havia 9 professors/es del centre i 4 professors/es en pràctiques; i 18 alumnes, 5 de 1r d’ESO, 3 de 2n, 3 de 3r, 2 de 4t, 4 de 1r de Batxillerat i 1 de 2n de Batxillerat.

La reunió comença amb el relat de Pilar, professora de Valencià del centre, que ens conta la naturalitat amb què varen acceptar l’homosexualitat de la seua filla. Després de comentar algunes anècdotes familiars, i d’animar la gent jove a parlar obertament amb la família i amb les amistats sobre la seua orientació sexual, ens explica que no li agrada la paraula “tolerància” perquè sembla que vulga dir que la gent ens ha de “tolerar” –com si fóra una gràcia que ens fan–, quan en realitat no es tracta de tolerància, sinó del dret de les persones a ser com volem ser.

Pilar continua explicant que, tot i que al principi utilitzava la paraula “parella” per a referir-se a les relacions de la seua filla, va decidir que era millor adoptar una postura activa que fera més visible la diversitat, i per això ara utilitza “nóvia”, i no cap altre eufemisme. A propòsit de noms, jo compartisc amb el grup que de vegades les famílies necessiten temps per a viure el seu procés d’acceptació, i que a ma mare li costava al principi dir “la teua nóvia” i preferia utilitzar “el teu amor”.

Pilar acaba la seua intervenció reiterant l’orgull de tindre una filla lesbiana i dient que qui tinga prejudicis, que vaja al metge i que s’ho faça mirar.

Després de l’exposició, obrim un torn de paraules i la gent explica experiències pròpies i d’amistats. Una professora relata la por de dir a la família que la seua parella masculina era de l’Equador i no tenia estudis. Una altra professora conta que té moltes amistats lesbianes i que això no ha suposat mai cap problema. Una professora en pràctiques ens relata que un amic tenia por que els pares, molt conservadors, el rebutjaren per homosexual; però quan va eixir de l’armari aquestos li digueren que ja ho sabien i que no tenien cap problema. Un alumne diu que a ell li havia passat el mateix, i afegeix que al principi deia que era bisexual fins que es va adonar que era homosexual. Una alumna parla de la seua germana bisexual i de com la gent confon l’expressió de gènere amb l’orientació sexual.

Encara que la majoria d’experiències són positives, una alumna ens conta que no sempre és així i que no totes les famílies accepten i donen suport als seus fills o filles, ja que ella té un amic trans a qui els pares qualifiquen d’antinatural i de monstre. Una altra professora afegeix que el nostre centre és excepcional, i que l’homotransfòbia continua ben viva. I posa com a exemple que la setmana anterior havia anat a veure la pel·lícula “120 pulsacions per minut”, que tracta sobre el contagi del VIH als anys 90, i hi hagué gent que se n’isqué del cinema perquè hi havia escenes de sexe explícit entre hòmens. A més, el film va ser ràpidament retirat de la cartellera.

La música del final de l’esplai sona, i acabem la sessió comentant que és una sort tindre famílies orgulloses de les nostres diversitats però que, si no és així, ens hem de cuidar entre nosaltres, i aquest és, precisament, un dels objectius d’Stop Diverfòbia.

D’ací dues setmanes, més diversitat.

Us deixem un vídeo “En la pell de l’altre” (Sergi Silvestre, 2009) on parlen pares i mares de l’associació AMPGIL de famílies contra la intolerància per gènere.

 

 

 

 

 

Les xiquetes i la ciència

11 de febrer, Dia de la dona i de la xiqueta en la ciència

Les dones cursen menys carreres científiques i tecnològiques que els hòmens. A més, en el món de la ciència, les dones no arriben als nivells jeràrquics i de responsabilitat. Menys catedràtiques, menys investigadores principals, menys directores de centres de recerca, menys dones en llocs d’alta responsabilitat, i menys dones guardonades amb el premi Nobel i altres distincions.

La Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU  mostra la tasca científica de les dones en el blog Mujeres con ciencia.

Si piqueu en les fotos d’aquest enllaç Mujeres de la ciencia, que va publicar El País, trobareu informació sobre dones científiques.

Ese lugar” es una producció de K2000, dirigida per Jose A. Pérez Ledo.

El grup està viu (Stop Diverfòbia 8)

8a reunió del grup STOP DIVERFÒBIA

Assistència: 40 persones. 1r ESO (10), 2n ESO (3), 3r ESO (3), 4t ESO (1), I Batxillerat (10), Professorat (10), Professorat en pràctiques (4).

La sessió de hui ha sigut una mica caòtica, com ho són de vegades les coses que estan vives. La proposta era reflexionar al voltant de tres preguntes i gravar-se responent-les: I jo què faig per la diversitat?, per què és important el que faig?, i quin món voldria? La meua intenció era posar d’exemple un parell de vídeos de campanyes que m’agraden, però l’ordinador es resistia a funcionar; així que no ha pogut ser. Hem format grups d’alumnat gran i menut, i alguns hem eixit de la sala d’actes perquè per a gravar és un espai una mica obscur.

Un grup de profes del centre, i també de profes en pràctiques, ens hem posat a gravar-nos. Bé, si he de ser sincera, els he abordat, telèfon en mà, perquè contestaren les preguntes; però he de dir que s’han deixat atracar a gust i han fet unes reflexions ben interessants: “Jo per la diversitat faig veure que som diverses però també desiguals; i la discriminació que hem patit les dones al llarg de la història, per exemple, exemplifica que la diversitat no és la igualtat”; “Yo por la diversidad intento ser rara, distinta, no dar las clases como los demás, que se note que puede haber distintos profes de mates…”; “Jo per la diversitat m’interesse, em posicione, prenc consciencia del problema, respecte i visibilitze tota la diversitat d’opcions que hi ha”; “Per la diversitat intente estudiar i mantidre la ment oberta; i considere essencial que es tracte a l’escola per a evitar les discriminacions”; “Jo ho porte amb total naturalitat i el que m’agradaria és que tot el món ho portara també així”; “M’agradaria viure en un món on les diferències (allò realment interessant de les persones) no siguen un estigma sinó una oportunitat”, etc.

Mentre nosaltres ens posàvem nerviosxs davant de la càmera, una bona part del grup, amb ganes d’intimitat, s’ha quedat a la sala, han fet rogle i s’han posat a contar-se experiències que, segons ens han contat, han emocionat a més d’una persona. Així que… demostrat, el grup és divers, està viu i no li fa falta la meua “direcció”, cosa que m’alegra moltíssim. D’ací quinze dies, més.

Si voleu llegir les actes de les anteriors reunions, piqueu ací.

I de regalet, deixem el vídeo “Tengo dos mamás”, del canal de Vero Basku.

 

 

Estrenant-nos al blog!

Acta de la reunió de l’equip de mediació 

31 de gener de 2018

Ordre del dia:

  • Posada en comú de la trobada de Mediació al IES Benlliure
  • Valoració personal amb comentaris al blog

Assistents: 9 alumnes de 1r A i 8 profes (comptant les companyes que han vingut de pràctiques)

  1. Posada en comú de la trobada de Mediació al IES Benlliure

Hem anat a l’aula d’ordinadors per poder utilitzar-los després per a pujar els comentaris al blog Els punys no parlen. Hem començat la sessió llegint l’acta de la profe Anabel sobre la jornada de mediació que es va fer el passat dilluns 18 de desembre al IES Benlliure, trobada per posar en comú les diferents experiències que hi ha a altres centres.

Aquesta lectura i posterior comentari ha servit per recordar els alumnes que hi havien anat les activitats que es van fer, així com informar als que no hi havien anat i compartir l’experiència amb elles i ells.

  1. Valoració personal amb comentaris el blog

Un cop hem comentat amb la resta del grup les diferents parts que va tenir la trobada, era moment de pujar un comentari individualitzat al blog de mediació de l’institut per tal de donar a conèixer a la resta del centre i a la comunitat educativa l’opinió de cadascun dels alumnes que hi van anar.

Entre aquestes valoracions destaquen les relacions i gent que van conèixer d’altres instituts així com els vídeos i actuacions que van mostrar el que fan altres equips de mediació als seus centres. Els nostres alumnes també han destacat als seus comentaris el caràcter lúdic de moltes de les dinàmiques de grup que es van desenvolupar durant la jornada així com les fotos que estan penjades al blog on ixen ells i els profes acompanyants. En general la valoració és positiva i s’anima a participar-hi durant els propers cursos.

Acta feta per Alberto Molina

 

En som més

Què és En Som Més?

És una iniciativa per sensibilitzar i prevenir contra el discurs de l’odi i la radicalització violenta. Per aconseguir-ho, el nostre projecte uneix dos àmbits essencials: l’educació a l’aula i l’ús d’lnternet amb l’objectiu d’amplificar el respecte, la tolerància i la diversitat.

Vols saber més sobre aquest moviment i els seus protagonistes?

Andrea Compton, Arkano, Yellow Mellow, Rayden ja són ambaixadores d’En Som Més. I tu?

 

sumathi En Som Mes

Els ODS i l’Observatori de la Convivència

Segon dia de formació de l’Observatori de la Convivència per part de la ONG Jóvenes y desarrollo.

Dilluns, 29 de gener de 2018

26 assistents: 1A (3), 1B, 1C (2), 1D (2), 1E (2), 1F, 2B, 2D, 2E, 2F, 3A, 3B, 3C, 4A, 4B (2),1BatA (2), 1BatC, 1BatH, 2BatA

A la sessió anterior, quedàrem a seleccionar un dels problemes i respondre a les qüestions següents: per què ens preocupa?, quines en són les causes i les conseqüències, quines dues notícies sobre el tema podem aportar-hi, i si trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut, en quins moments i quines són les actituds. Per grups, fan un cartell on han d’aparéixer totes les qüestions del tema seleccionat.

Per als observadores i observadores del nostre institut, els temes d’interés són els següents:

  • Les fronteres. Al cartell veiem, en color roig, les causes, i en negre, les conseqüències. També hi apareixen els països que tenen problemes amb les seues fronteres. Les causes que hi aporta el grup són: la política, les dictadures, el racisme, la intolerància… I les conseqüències: la mort, l’opressió… Quan el grup explica el seu mural, s’obri un interessant debat sobre si al nostre institut hi ha o no racisme. El cartell inclou també cites interessants, per exemple “Las fronteras son dibujos en mapas que aún no podemos entender”.
  • L’ús i abús de les tecnologies. Aquest grup explica les conseqüències negatives de l’abús de les noves tecnologies, entre les quals hi destaca el ciberbullying.
  • L’assetjament escolar. El grup aporta dades, per exemple que el 9’3% dels joves pateix assetjament escolar. Els missatges que omplin el cartell són de respecte i de desig de canvi: “Esto tiene que cambiar”.
  • El tabac i altres hàbits tòxics. Per a aquest grup, el tabac és un problema que fins i tot afecta a la convivència, ja que la necessitat de fumar porta a estar més nerviós a classe.

Després del treball en grups, ens posem en cercle i la formadora pregunta i explica què és l’ONU i que són els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible). Ens posa també un vídeo explicatiu (www.los17ods.org). L’any 2015, 193 països van acordar a la seu de Nacions Unides els 17 objectius següents, que s’havien d’acomplir abans de 2030: eradicar la pobresa; acabar amb la fam; garantir una bona salut; garantir una educació de qualitat; garantir la igualtat de gènere, l’accés a l’aigua i a l’energia, l’ocupació digna i economia sostenible, infraestructures; reduir de la desigualtat entre els països, ciutats i comunitats sostenibles; promoure un consum responsable; lluitar contra el canvi climàtic; conservar la flora i fauna aquàtiques, la biodiversitat; promoure la pau i la justícia, i enfortir aliances.

També aclarim el concepte de “sostenibilitat”. Sostenible és tot allò estable, que no cau… I quan parlem que el món ha de ser sostenible, volem dir que si no el cuidem ara, no estarà bé en el futur. Per tant, “sostenible” significa que el que nosaltres fem no ha de ser un problema per als que vindran després.

Amb els ODS es tracta d’avançar cap a un món sostenible, que no solament té a veure amb la conservació i cura de la naturalesa sinó amb les persones i amb el fet de relacionar-nos de manera sana i sense violència.

Durant el debat, algunes de les opinions són pessimistes quant a l’acompliment dels ODS, tot i que alguns dels observadors fan veure que el més depriment de tot és que la gent jove no confie en el seu acompliment. També es culpabilitza els governs, molts dels quals venen armes, per exemple, o no faciliten el reciclatge. La formadora ens posa un altre vídeo per a animar a actuar, i que ens adonem que la nostra manera d’actuar és important perquè serveix de model per als que ens envolten.

La formadora explica també que hi ha persones (observadors/es) que fan informes sobre l’acompliment dels ODS en els diferents països. De la mateixa manera que a l’ONU, els observadores de la convivència al nostre centre tenen diverses funcions, entre les quals destaquem: observar i/o detectar conflictes, solucionar el que estiga a les nostres mans, i informar del conflicte o derivar si no el podem solucionar.

La formació acaba després de quasi dues hores de treball ben interessant.

Projecte “Nada será igual”

“Nada será igual” és un projecte contra l’assetjament escolar en format audiovisual creat per Víctor Antolí, Director de l’Escola Municipal de Teatre de Castelló. El seu objectiu és conscienciar, a través de personatges de ficció, de la realitat d’assetjament que alguns joves viuen i denunciar el silenci còmplice de l’entorn. El projecte naix com a treball de final de curs amb els alumnes d’actuació, que graven el curt “Nada será como antes” i en el qual es denuncien els problemes que vivien a l’institut. Al canal de Youtube del projecte, podem trobar més vídeos.

Ací podem vore un vídeo de la campanya: “El acoso debe acabar #ypunto. Nada será Igual”.

I ací podem veure el curt “Nada será como antes” (7’4″)

 

Veig, sent, em pregunte…

Formació de l’Observatori de la Convivència per part de l’ONG Jóvenes y desarrollo

23 de gener de 2018

Assistència del total de 28 cursos: 21 alumnes. 1A (3), 1C (2), 1D (2), 1E, 2A, 2D (3), 2F, 3B, 3C, 4A (2), 4B (3), 2nBatH, 2nBatC.

Comencem la dinàmica a la biblioteca imaginant que és un museu ple de quadres. Cadascun d’aquests representa una escena i l’alumat ha d’anotar en un full: “Veig”, “Sent” i “Em pregunte” a partir de les imatges.

Una vegada fet això, per grups de 5 persones de diferents cursos posen en comú les anotacions, i en trien les cinc més destacades.

A continuació, han de pensar un hashtag per a cada imatge i, mentre l’enganxen al quadre corresponent, van explicant a la resta de grups les idees més destacades.

Alguns dels hashtags són:

  • #Integració. És necessària per a no marginar els/les companyes.
  • #BulismoyRaciling. Es tracta d’un joc de paraules a partir de bullying i racisme. Les preguntes més repetides són: per què fa això la gent?, per què no es pregunten si els agradaria que els ho feren. També es comenta que les xarxes socials intensifiquen el bullying.
  • #LágrimasTrasLaPantalla. Es comenta que darrere de la pantalla, la gent és molt valenta i posa coses que en directe no diria.
  • #SiEsAmorNoEsControl. És un hashtag aplicat a les relacions de parella en les quals ha d’haver respecte i confiança, no control.
  • #CryingAroundTheWorld. #ElMónPlora. #Autodestrucció. Es parla de la sostenibilitat, de la petjada ecològica… i s’apunta que cal intentar deixar un món igual o millor per als que vindran.
  • #EliminemFronteresComplimSomnis. Aquest hashtag fa referència a una imatge amb persones immigrants que no són ben rebudes els països als quals acudeixen per a poder viure i acomplir els seus somnis.
  • #AceptacióSocial. A partir d’una imatge on hi ha unes adolescents fumant, es parla de la immaduresa, de les inseguretats, del desig de ser igual a altres, del desig de “normalitat”, que ens porta de vegades a actuar d’una manera en la intimitat, i d’una altra de diferent davant de les amistats.
  • #TotsElsColors. Aquest hashtag és una petició d’acceptació de la diversitat.
  • Etc.

Després de la dinàmica, la formadora explica que l’ONU s’ha marcat uns objectius per a intentar solucionar els problemes dels diferents països que la conformen. I per a saber si els problemes se solucionen, hi ha observadores i observadors que tenen com a missió veure si els objectius s’acompleixen. De la mateixa manera, nosaltres hem de marcar-nos també uns objectius de sostenibilitat a l’Isabel de Villena i observar si s’acompleixen. I si no és així, posar en marxa les mesures adequades per a aconseguir-ho.

En primer lloc ens hem de fer preguntes:

  • Quins problemes ens afecten al centre?
  • És l’Isabel de Villena un institut discriminador?, masclista? racista?…

Després de prendre la temperatura al nostre centre, han de triar un problema que destaque. La formadora reparteix un full perquè treballen amb el problema elegit per a la propera sessió.

Problemàtica elegida

  1. Quin problema hem elegit?
  2. Per què ens preocupa?
  3. Causes (enumerar les principals causes que originen aquest problema)
  4. Conseqüències
  5. Notícies (investiguem sobre el problema)
  6. Trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut? En quins moments? Quines són les actituds?

Tanquem la sessió després de quasi dues hores de treball ben interessant.

A l’escola no s’adonaren que… (Stop Diverfòbia 7)

A la reunió d’Stop Diverfòbia del dimecres 17 de gener de 2018 hi assisteixen 7 professores, 1 professor i 13 alumnes. Primer de tot, fem una ronda de presentacions que comença amb la següent frase: “A l’escola no se n’adonaren que…”. Molts dels assistents expliquen la timidesa o les mentides que contaven per a fer el que en realitat els apetia i no se jutjats (per exemple, un professor que fingia una lesió per a no jugar sempre al futbol i xarrar amb les seues amigues; una professora que es feia la malalta per a no fer educació física; o una professora que no se sabia les taules de multiplicar i havia de sumar cada vegada.). Altres persones expliquen que eren molt sensibles i tímides, que les seues professores les ignoraven, etc. Un xic transgènere conta que la seua psicòloga qüestionava la seua orientació sexual bisexual (estàs confosa!) i un xic Asperger explica que a l’escola no entenien les seues reaccions.

A la segona activitat, escrivim en un pòsit dos insults que ens hagen dit o que hagem sentit molt sovint, i l’apeguem en el dibuix d’un@ xiquet@ que s’anomena Merger* (Fusió). Després, llegim tots els insults en veu alta: foca, ulls de bitxo, maricó, marimatxo, puta, cuatro ojos, chica-chico, No eres un chico, estás confundido, gafotas, tiburona, adefesio, rarito, mariquita, agarrà, monyo fregit, bollera de mierda, etc. i parlem de les emocions que ens desperta sentir totes aquestes paraules i veure-les damunt d’un cos infantil.

En el debat, parlem d’una violència que ens empeny a ser “normals” des de ben menudets, fins i tot de part de la família, i comentem les estratègies que desenvolupem per a integrar-nos en la suposada normalitat. Tornem a repassar la diferència entre la identitat (qui sóc) o l’orientació sexual (qui m’agrada), entre ser cis (acceptació del sexe assignat) o trans (desacord amb el sexe assignat), entre ser transsexual (la persona vol modificar el seu cos amb hormones i/o operacions) i transgènere (la persona no vol prendre hormones ni sotmetre’s a operacions), etc.

Comentem que les persones trans que no modifiquen el seu cos han d’estar eixint de l’armari constantment i han d’explicar a la gent com volen ser tractats. Rosa explica que en els països anglosaxons la gent comença les reunions com la nostra dient en primer lloc el seu nom i els pronoms amb els quals vol ser tractat o tractada (she, he, them…). I afegeix que nosaltres hauríem de prendre en consideració la diversitat real i no donar per fet que una persona amb aparença “femenina” és una dona, o una amb aparença masculina és un home. Una professora comenta que aquests temes haurien de ser tractats a tutoria.

També parlem de les modificacions corporals, a les quals ens sotmetem tots i totes en diferents graus, siguem cis o trans, homes o dones –tot i que les dones tenim més obligació social (depilació, maquillatge, tacons, etc). Rosa explica que una part del col·lectiu trans, que lluita contra la patologització, no es defineix com “una persona en un cos equivocat” sinó com “una persona en una societat equivocada”. Moltes persones trans s’hormonen o s’operen, no perquè no estiguen a gust amb el seu cos, sinó perquè és molt complex suportar la pressió social normalitzadora. Per exemple, Miquel Missé, a qui sempre convidem a la nostra Vesprada Diversa, sol explicar-nos que és difícil suportar les mirades i els comentaris de la gent quan va a la mar o a la piscina perquè no s’ha operat els pits.

El temps de l’esplai no dóna per a més i quedem a veure’ns de nou en 15 dies, però tornem a les aules, cadascú a la seua, pensant i sentint que tenim dret a ser com som i que cuidar i cuidar-nos és el camí.

*Merger és un personatge que forma part dels materials “Somos como somos: 12 inclusiones, 12 transformaciones”, elaborat per Mercedes Sánchez Sáinz, Melani Penna Tosso i Belén de la Rosa Rodríguez, per a treballar la diversitat en infantil i primària. També està disponible en català.

Merger al Villena

Benlliure 2017. L’empremta que volem deixar al món

El nostre equip de mediació va participar, com tots els anys, en la XIV Trobada d’Alumnat Mediador a l’IES Benlliure el passat 18 de desembre de 2017. El tema d’enguany era “L’empremta que volem deixar al món”. Més de 500 persones ompliren la sala d’actes i la jornada va ser filmada per Barret produccions amb la finalitat de fer un documental sobre la mediació.

 

 

14 trobada d’alumnat mediador. 18 de desembre de 2017. IES BENLLIURE

Hastag #14mediació

Acollida i activitat de benvinguda coordinat per l’equip de mediació de l’IES Benlliure.

A l’entrada del Benlliure ens va rebre l’equip de mediació del centre i ens classificaren per a fer les dinàmiques. En primer lloc, separaren l’alumnat del professorat i després, uns alumnes anaren a identificar-se i a ficar-se el número, i els altres eren acompanyats al mural. Sofía Badal i Adrián Bárcenas deixaren la nostra empremta al mural comú.

Nosaltres havíem fet l’empremta a l’última sessió de mediació. Incapaços de decidir quina escollir, vàrem fer-ne una amb les de tot l’alumnat: retallàrem una part de cada petjada i férem un puzle, i així finalment duguérem una empremta col·lectiva del peu esquerre en format A3.

El mural de la trobada va ser creat i coordinat pel col·legi El Drac, i amb les petjades de tots els assistents es va anar construint el camí cap al món que volem.

Després, els alumnes marxaren al pati amb l’equip del Benlliure mentre al saló de graus es feia l’activitat de coordinació i organització per al professorat. Finalment, es presentà la jornada i es donà la benvinguda als participants, alumnat i professorat, amb la presentació de José Ignacio Madalena, el CEFIRE Específic d’Educació Inclusiva i Vicent amb el seu equip d’AME (Asociación de Mediación Educativa).

Experiències i actuacions de centres. Duració: més o menys de 10 minuts.

  • IES Les Rodanes, Villamarxant. Uneix-te al taronja amb la temàtica: prou de violència contra les dones.
  • IES Pere d’Esplugues. Presentaren un vídeo que havien realitzat sobre la violència de gènere a partir d’una enquesta que passaren a la comunitat escolar amb el títol: Donem la cara contra el maltractament, és cosa de totes, de tots. Feren un vídeo dirigit a l’alumnat d’ESO i Batxillerat.
  • IES Benaguasil. Ens expliquen que han fet 10 anys d’equip de mediació, que va començar amb 1 pare, 1 mare, els conserges i 2 professors. Han passat de resoldre conflictes a fer cultura de pau. Els alumnes qualifiquen el seu institut com un lloc on estudiar i adquirir i aprendre valors per al futur. La temàtica d’aquest curs és el reciclatge i l’aula CIL. Han fet un vídeo que es titula El camí de la mediació: Escoltar més i jutjar menys. La finalitat és desenvolupar habilitats socials, la inclusió dels alumnes amb autisme, i afavorir la convivència.

Activitat de dinamització: Ona del WEEE!!!! Competició a partir del joc: qui guanya… babord (esquerra des de la proa del vaixell) o estribord (dreta des de la proa del vaixell). L’activitat consistia a sincronitzar les forces (la veu) i l’orella de forma que, depenent dels gestos de l’animador, tots havíem de parlar fluix o cridar molt fort. Aquell que no es fixava en la gestualitat o estava pendent d’altres coses, i es perdia la línia de treball feia que tot el grup, perdia la mà. Amb aquest activitat, AME centrà de nou l’atenció de l’alumnat amb l’objectiu que després es trobaren més motivats en les presentacions.

  • IES Clara Campoamor. Temàtica: facilitar la transició a secundària. Per a aconseguir-ho, han fet diverses activitats: un taller de convivència per a treballar el mal ús de les xarxes socials, una jornada de portes obertes, una jornada d’acollida, clubs de pati (en tenen 5 que estan completament dinamitzats pels alumnes: ball, teatre, revista, jocs de taula i anime, manga i cultura japonesa), un programa d’alumnes ajudants (que “tutoritzen” els nous alumnes o els menuts en aspectes acadèmics, personals…).
  • IES Sivera Font, Canals. Compten al seu centre amb els grups de mediació+, alumnes tutors, encarregats de biblioteca, mediadors de pati, etc. Com que no eren molt visibles al centre, decidiren fer un partit de futbol i crearen un conflicte perquè l’equip de mediació intervinguera, i d’aquesta forma es vera el seu treball. Aquest procés ens el mostren amb un vídeo.
  • IES Maria Ibars, Dènia. Tenen més de mil alumnes matriculats al centre i han fet un vídeo on mostren que tots col·laboren duent un cor gegant pel centre. Aquest posa de relleu la interacció entre els diferents nivells i àmbits educatius, i el seu títol és: Corazón gigante i està animat per la cançó Se buscan valientes.
  • IES San Vicent Ferrer. Obra de teatre: Teatre i llibertat a través del conte.

Activitat de dinamització: moment reflexiu encaminat a preparar l’activitat principal que es farà després del descans. Dirigit des de l’escenari per Vicent de l’equip AME i fent-ho visible a través de la web MENTIMETER amb la participació de l’alumnat a través del seu mòbil. Cada pregunta llançada té un codi que ens dóna accés a ficar la nostra resposta.

Blocs de treball de la jornada: 1 TOLERÀNCIA – 2 LLENGUATGE – 3 CULTURA DE PAU – 4 L’AIGUA – 5 ELS RESIDUS

Cada pregunta que formula l’animador serà contestada per una paraula introduïda amb el codi de l’aplicació. Les paraules apareixeran en un núvol que cada vegada es farà més gran a mesura que se’n van enviant de noves, i les paraules més repetides també es faran més grans.

Les preguntes varen ser: Què és per a tu la tolerància? Respecte, amor, comprensió, convivència… Què és per a tu la cultura de pau? Quin ús fem de l’aigua? Quin impacte tenen els residus en el món?

PATI . Descans de 20 minuts.

Tornada al treball: obra de teatre. IES Enric Valor, Silla. Grup de teatre per la convivència. A partir de l’obra: Com cuinar un conflicte de l’IES Isabel de Villena i del curt-metratge Binta i la gran idea, fan l’obra de teatre Soda i Binta i la idea de Madulí

Dinàmica principal: L’empremta que deixem en el món. Exposició de conclusions i reflexions.

Concreció d’idees i creació artística col·lectiva. Per grups de 12 alumnes i 2 professors dinamitzadors (28 grups en total), 5 grups per temàtica aproximadament. Cada temàtica té un color diferent i aquests colors marquen el grup i la temàtica a treballar; després, en una cartolina del color que ens corresponga, es fa el quadre-mural que serà exposat en primer lloc al saló d’actes del Benlliure però que després rodarà per tots els centres que han participat en aquestes jornades.

TEMES: 1 TOLERÀNCIA – 2 LLENGUATGE – 3 CULTURA DE PAU – 4 L’AIGUA – 5 ELS RESIDUS

Els professors del Villena estiguérem en un dels grup de Llenguatge (10), duguérem la nostra maleta amb retoladors, tisores i altres eines que ens ajudaren a decorar el nostre quadre, i comptàrem amb 12 alumnes de diferents centres.

Tinguérem 35 minuts de reflexió i creació. Per tant, des del primer moment tot allò que es pensava s’anava ficant en la cartolina, de forma que s’anava fent al mateix temps que es reflexionava.

El producte final d’aquest grup varen ser diferents escenes de la vida quotidiana en què generalment no ens fixem en la necessitat de parlar bé. Finalment férem un títol en gran demanant Parla’m bonic.

Les bases de la reflexió foren les següents:

Futur: Com t’agradaria que fóra el món? Com podríem fer per a tenir un món millor? Què podria passar si no fem res per a millorar el nostre món, el nostre entorn?

Passat: Què estem fent bé? Què hem fet malament fins ara?

Cloenda, activitat de comiat (dansa) i foto record al pati.

Després de penjar tots els quadres a l’exposició de les petjades, isquérem al pati a fer un ball col·lectiu en el qual tots acabàrem abraçats i fent grup. A continuació, ens férem la foto de grup i ens n’anàrem cadascú cap al nostre centre.

Opinió dels profes acompanyants.

Anabel. La veritat és que cada vegada està millor organitzada aquesta jornada. És un moment d’aprenentatge per a tots: el professorat pot agafar moltes idees de companys d’altres centres i això fa que ens motivem de veure que tots estem treballant per una cultura de pau, de respecte, de tolerància, de benestar… i posem el nostre granet per a fer un món millor.

L’alumnat veu que hi ha molts joves com ells, interessats a fer del món un lloc més agradable.

Tot això és una gran recompensa per a tots nosaltres, no solament per les jornades que en sí mateixes són llocs de trobada i de convivència, sinó també perquè treballem a diari en els nostres centres, inverteixen els alumnes una hora a la setmana de més en el seu horari personal i moltes més els professors, i amb aquests moments veiem que té molt de sentit tot allò que fem en solitari i que som molts els interessats en que la cosa funcione.

Alberto. Les dos voltes en les quals he participat a les trobades de mediació han sigut dues experiències molt enriquidores. D’una banda, és un plaer anar-hi amb el nostre alumnat i trobar que hi ha molta més gent en altres instituts i comarques que tenen iniciatives molt interessants quant a millorar la convivència en els centres i potenciar una educació en valors compromesa amb el nostre món. És prou motivador.

D’altra banda, tant l’organització de la trobada com les dinàmiques de grup que es fan, aconsegueixen crear un clima que afavoreix el compartir experiències, aprendre en col·lectiu i passar una bona estona amb altres companyes i companys.

És per això que espere poder continuar assistint a aquesta trobada anual i que els nostres alumnes puguen gaudir d’una experiència que els anime a continuar treballant per una cultura de pau.

Acta feta per Anabel

Magues de Gener

El passat 7 de gener es va celebrar a València la Festa de la Infantesa i la cavalcada Magues de Gener 2018 amb el lema de l’ecologisme. És la tercera edició de la Cavalcada Magues de Gener, organitzada per la Societat Coral el Micalet amb la col·laboració d’un gran nombre d’entitats i col·lectius socials que pretén recuperar l’esperit de la Festa de la Infantesa que es va celebrar sota el govern de la República el 1937, després d’establir-se a València per l’esclat de la Guerra Civil.

La nostra exalumna Laura va ser una de les magues i ens va deixar una sàvies paraules:

“Bon dia a la infantesa i a la no tan infantesa que està avui ací. Per començar, volia presentar-me: jo sóc la maga sororitat-fraternitat. Pense que la fraternitat, totes i tots ja sabem el que és –solidaritat específica entre homes–; en canvi, la sororitat es la solidaritat específica entre dones que neix de l’autoconsciència com a oprimides en una societat patriarcal. Representar aquest valor suposa una gran responsabilitat perquè implica parlar per totes les dones, i això significa parlar per les que estan i per les que ens ha furtat el patriarcat. I sense oblidar que aquesta setmana és la setmana de la infantesa, m’agradaria que s’entenguera que no només les dones patim la violència de gènere, sinó també les criatures. A més, vosaltres (les criatures) teniu el poder de canviar aquesta societat per fer-la més justa. Xiquetes: no esteu soles, si alguna cosa no us agrada, ho podeu dir; si no voleu un bes o una abraçada, podeu dir que no, i si algun dia us passa alguna cosa, –esperem que no–, heu de saber que mai serà la vostra culpa.

Perquè és normal que les dones tinguem por a patir una agressió, ja que des de menudes ens han ensenyat que no podem anar soles pel carrer, que no és lloc per a nosaltres de nit, que ens pot passar alguna cosa… A més, i per això, si patim una agressió i la denunciem, sempre se’ns posa en dubte (què portàvem, on estàvem, què fèiem, si havíem deixat clar que no volíem res…)  o, directament, no es considera una agressió perquè és un comportament que està normalitzat.

Ara és el moment de canviar la perspectiva, d’educar des d’un altre punt de vista. No hem d’educar a les nenes a que tinguen por d’eixir al carrer o por de ser agredides. Si algú ha de tindre por que siguen els maltractadors. Hem d’aprendre que la solució més efectiva és conscienciar als xiquets de no tindre comportaments masclistes amb les xiquetes en compte de ficar-les dins la por a elles.

Per això, xiquets: cregueu a les xiquetes, no les menyspreeu i no els doneu besets o carinyets si elles no volen, no us heu d’esperar que diguen que no, pregunteu primer. En vosaltres, infantesa, està la clau. Si les persones majors no aprenen a respectar-se, vosaltres encara esteu a temps de fer les coses bé. Valeu molt!

Per un 2018 net de masclisme!

 

Celebrem la diversitat (Sessió 6a Stop Diverfòbia)

En la sessió de hui, 13 de desembre de 2017, ens ha visitat una tècnica de diversitats, el nou programa d’igualtat en la diversitat que enceta enguany la Universitat de València, per a fer un reportatge en la revista de divulgació educativa Futura. Amb els nervis, se m’ha oblidat passar el full de signatures però hi devien haver més de 50 persones: el professorat habitual (entre 10 i 12) i alumnat de tots els cursos (més de 40), inclosa l’aula CIL.

Hem començat la reunió amb una dinàmica en la qual a cada persona se li donava una tarja amb un rol, i havia de buscar una parella i parlar-li del seu dia a dia i de les seues pors. La majoria de targes responien a identitats diverses, generalment excloses per l’orientació no heterosexual (pròpia o dels progenitors), per la identitat, per l’expressió de gènere, per la diversitat funcional o intel·lectual, per l’ètnia, per no tenir cossos a la moda, per la classe social, per la situació socioeconòmica, etc. Algunes targes responien a identitats més o menys privilegiades (persones blanques, amb diners, heteros, cossos a la moda, etc.)

Alguns exemples:

  • 14 anys. Vas en cadira de rodes des que tenies 5 anys. Tens moltes amigues. T’agrada un xic de classe però penses que no tens cap possibilitat.
  • Eres intersexual. Per sort, els pares decidiren no operar-te. Però el teu penis és més xicotet que la mitjana i et fa vergonya despullar-te davant d’amics.
  • 14 anys. Eres trans i has decidit dir-ho a la classe i als profes. Al pati, sempre hi ha algun idiota que es burla de tu, per això no ixes mai a jugar.
  • 14 anys. Els teus pares són homosexuals. No saps si dir-ho per por a la crítica. A més, el teu tutor va fer un acudit homòfob a classe i això et fa sentir insegura.
  • 14 anys. Eres autista. Vas a l’aula CIL del teu insti però quan estàs en classe alguns companys es burlen.

Les targes també incloïen instruccions per a repondre quan la parella ens contava la seua vida. Aquestes eren de tres tipus:

  1. Escoltes amb atenció l’altra persona, li preguntes i empatitzes. Li contes que tu també t’has sentit malament de vegades.
  2. Escoltes el que et diuen amb indiferència. No critiques, però tampoc fas res per donar suport o mostrar empatia.
  3. No t’agrada el que escoltes i no vols que ningú et veja parlant amb una persona com aquesta; així que, només pots, canvies de tema o te’n vas.

Després de la dinàmica, hem fet rogle i hem compartit l’experiència.

L’alumnat explica com de diferent és sentir-se acceptat, ignorat o rebutjat. Un alumne comenta que li ha semblat molt interessant posar-se en el paper d’una dona i recorda una tradició del seu país, l’Equador, en la qual els hòmens es vesteixen de dones vídues que ploren la pèrdua del marit (l’any que se’n va).

La dinamitzadora comenta que tots i totes necessitem ser acceptats, i per això, ser socialment rebutjat pot ser tan perillós com una malaltia. Després explica que per a animar a una persona que pateix, no serveix de molt dir-li que no patisca o que no escolte les veus que l’insulten. El millor és dir: “jo també”, és a dir, mostrar empatia i connectar amb alguna circumstància en la qual també nosaltres hagem patit: “Jo també he sentit vergonya, he patit rebuig, crítica i menyspreu per mostrar alguna diferència, etc.”. Després ha explicat que el 80% dels joves LGBT no ho diuen per por al rebuig. I només 1 de cada 7 pensa que rebria el suport de la classe si isquera de l’armari. Aquesta por al rebuig afecta també al professorat.

El timbre ha tocat i ni ens hem adonat, així que en tornar de vacances continuarem aprenent a celebrar la diversitat.

I de regal, us deixem el vídeo “Es cuestión de gustos”, elaborat per l’associació Plena Inclusión Extremadura, formada per persones amb diversitat intel·lectual (i les seues famílies).

La nostra petjada

Acta de la reunió de l’equip de mediació del 13 de desembre de 2017

15 alumnes de primer, tercer i quart d’ESO, i 5 profes

La sessió d’avui l’hem feta tot l’alumnat junt, els que s’inicien a la mediació aquest curs i les veteranes. El motiu és preparar el treball que el nostre centre durà a la XIV Trobada d’alumnat mediador, que es realitzarà a l’IES Benlliure el pròxim dilluns 18 de desembre.

En primer lloc, els hem explicat en què consisteixen aquestes trobades, la necessitat d’ajuntar tot l’alumnat mediador perquè es coneguen i vegen que allò que fan és un treball de molta gent, que hi ha més joves que lluiten i treballen per aconseguir la millora de la convivència.

Aquest any el tema de la Trobada és La petjada que volem deixar al món, i per a fer les petjades havíem de reflexionar al voltant de les 5 temàtiques centrals de la jornada: Tolerància, Llenguatge, Cultura de pau, Aigua i Reciclatge. Com que aquest treball el farem més aprofundidament el pròxim dilluns, el que havíem de pensar hui era quina petjada volíem dur i sota quina temàtica.

Finalment, hem decidit treballar la Cultura de pau i hem estat pensant en situacions que no ens agraden i que hauríem de canviar per a tenir un món millor i aconseguir la cultura de pau. Desprès de reflexionar entre totes i tots, hem aportat idees diferents relacionades amb el tractament que fem al nostre ecosistema, als animals, a les dones, als refugiats… Finalment hem decidit fer una pluja de paraules relacionades amb aquestes idees i que considerem importants per a lluitar per un món millor, i això és el que hem tret:

Feminisme – Acció – Activisme – Solidaritat – No al maltractament animal – No a la violència – Llibertat – Ajuda – Empatia – Tot és de tot el món – Amor – Amistat – Pau – Recolzament – Justícia – Unió – Afecte – Tolerància – Compartir – Sinceritat – Diàleg

I amb aquesta mar d’idees, l’alumna s’ha posat a fer la seua petjada.

En un principi volíem triar la més representativa per a dur-la al Benlliure, però finalment, hem decidit que com que havíem de fer una petjada gegant (el format és A3), en faríem una amb les petjades del nostre alumnat mediador perquè en totes elles hi ha un aspecte important que no volem oblidar en la nostra lluita.

Malauradament s’ha fet l’hora i alguns encara no havien acabat; per tant hem decidit que el proper divendres, a l’hora de l’esplai, acabarem la nostra gran petjada i ho deixarem tot preparat per anar el dilluns a la trobada.

Hem tancat la sessió a les 14’40h.

Acta feta per Anabel González

Intersexualitat (5a Sessió Stop Diverfòbia)

La mamà d’un bebé intersexual ens visità el 22 de novembre de 2017 per a contar-nos la seua experiència. A l’entrada de Karícies “Fal·lòmetre o clitorímetre” podeu llegir el fragment d’una entrevista que li varen fer en el llibre de Fani Grande,  Jo sóc així i això no és un problema (Vincle. 2017).

Assisteixen: 10 alumnes de 1r d’ESO, 3 de 2n d’ESO, 5 de 3r d’ESO, 1 de 4t d’ESO, 8 de FPBàsica, 30 de Batxillerat, 3 exalumnes i 11 profes. Tota: 71 persones.

Començàrem la sessió llegint una entrada del seu blog Mi bébe intersexual i després vam escoltar la lluita amb els metges perquè no convertiren el seu bebé en un ninot de fira o de plastilina, mal·leable al gust del binarisme que només ens vols mascles i femelles, blaus i roses, masculins i femenines.

Us deixem ací un article on s’explica l’informe d’Amnistia Internacional  “En primer lloc, no perjudiqueu

Intersexualitat: alguna cosa ha eixit malament, ja ho arreglem

Carmen López, periodista en Amnistia Internacional Espanya, 22 de maig de 2017

S’estima que un 1’7 per cent de la població, percentatge similar al de persones pèl-roges en el món, té variacions de les característiques sexuals. Nombrosos països, entre ells Alemanya i Dinamarca, sotmeten als menors intersexuals a intervencions quirúrgiques innecessàries, invasives i traumàtiques.

Havia d’orinar i em dolia moltíssim, així que m’aguantava les ganes pel dolor. Estava en el bany cridant i corrent per tots costats, sense roba. Al final, vaig orinar pertot arreu. Cridava, tenia por, no entenia el que estava succeint. M’avergonyia d’haver orinat pertot arreu. És l’única cosa que recorde després de l’incident de 1984. H. tenia 5 anys quan el van operar a Dinamarca. Mai va entendre què li passava. A més del trauma de l’operació, les seqüeles físiques i psicològiques li han acompanyat tota la seua vida.

D. va nàixer a Alemanya: Les cirurgies van començar abans d’haver complit un any. Abans dels 18 em van operar almenys cinc vegades. Després entre 2004 i 2006, em van operar quatre vegades més. Em van dir que les cirurgies que m’havien fet en la infància no havien servit per res.

Tots dos van ser bebès que van nàixer amb variacions de les característiques sexuals com els cromosomes, els genitals o els òrgans reproductors. Perquè la intersexualitat es basa en característiques biològiques, no en la identitat de gènere ni en l’orientació sexual.

Amnistia Internacional acaba de presentar un informe “En primer lloc, no perjudicar”, en el qual denuncia que països com Dinamarca o Alemanya s’opera a menors solament per a complir amb els estereotips de gènere, és a dir, perquè semblen un xiquet o una xiqueta. Se’ls dóna forma a les seues vides sense que puguen expressar la seua opinió, i sobretot sense necessitat, perquè en la majoria dels casos, la intervenció no és urgent. Són intervencions basades en motius cosmètics, perquè la societat espera d’ells que s’adapten.

En general, les intervencions es duen a terme amb el consentiment dels progenitors, però la informació que reben en qüestionable. Pares en xoc, enfadats i preocupats perquè als seus bebès els pot passar alguna cosa; paraules com “tumors” que paralitzen a qualsevol amb un bebè d’hores en els braços, malgrat que no es puga demostrar que aquests menors tinguen més possibilitats de tenir càncer que qualsevol un altre. Por i desconeixement, i solament 72 hores per a registrar-los com a xiquet o xiqueta.

A qui beneficien aquestes intervencions? Per a les persones amb les quals ha parlat Amnistia Internacional, l’experiència ha sigut tràgica. Les seues intervencions poden tenir conseqüències a llarg termini sobre la seua salut com rebre tractament hormonal tota la vida. En algunes ocasions, aquestes intervencions mèdiques són necessàries des del punt de vista mèdic per a protegir la vida o la salut del menor d’edat, però no sempre és així.

Aquestes pràctiques que denuncia Amnistia Internacional també han sigut condemnades per experts de Nacions Unides que consideren que aquestes intervencions innecessàries són pràctiques nocives que violen els drets dels menors, els qui haurien de tenir dret a prendre per si mateixos decisions tan importants sobre el seu propi cos.

Amnistia Internacional considera que aquestes intervencions han de posposar-se fins que el menor siga madur per a prendre una decisió sobre què vol fer i sobre amb quin sexe s’identifica. Una anàlisi de cromosomes inclina la balança sobre la X o la Y i el que ha eixit malament, el personal mèdic ho arregla, però hi ha estudis que assenyalen que entre el 8’5 i el 20 per cent d’aquests menors rebutgen el gènere que els van assignar en nàixer.

H. reflexiona: Quan pense en el que va passar, m’enfade perquè ningú hauria d’haver decidit per mi, es podria haver esperat. És trist pensar que es considera necessari operar a aquests menors, només perquè una altra gent crea que és el que s’ha de fer.

D. assenyala: Em van operar i, encara que per a mi ja és tard, no parlar seria donar suport a les intervencions quirúrgiques, i només puc canviar les coses si em pronuncie.

Per això des d’Amnistia Internacional arrepleguem les seues veus.”

Quants privilegis tens?

Prova a respondre aquest qüestionari i revisa els teus privilegis.

I de regal, aquesta entrevista a l’activista Pol Galofre, que acaba la seua intervenció dient: ”

“Quan algú habita els espais de privilegi es pensa que les dissidències s’haurien de viure en privat; per exemple, la gent hetero diu que l’orientació sexual es privada i no se n’adonen que el món es heterosexual i llavors ells estan tot el temps dient que són heterosexuals sense adonar-se’n. Vivim en una societat blanca on hi ha gent que diu que la raça no importa però existeixen tota una sèrie de discriminacions pel color de pell, per la procedència i per milions d’altres coses. Llavors no és un fet que s’haja de quedar a casa sinó que hem d’estar contínuament parlant-ne, explicant i transmetent idees, valors, conceptes… perquè hi ha la vida de molta gent en joc.”

La masculinitat tradicional

Aquests vídeos formem part de la campanya #HeForShe o #NosotrosPorEllas (2017) de la Comisión Nacional para Prevenir y Erradicar la Violencia en contra de las Mujeres (Conavim), de Mèxic. Ací podeu veure més vídeos.

El model tradicional de masculinitat és limitat i condueix a la discriminació, al control i, eventualment, a la violència contra les dones i contra altres hòmens. Durant anys els hòmens han après que han de ser forts i que no han de plorar, la qual cosa converteix l’homofòbia o els comportaments violents en naturals.

Aquesta campanya vol demostrar que hi ha moltes més i millors formes de ser home.

Totxs diferents

Vídeo promocional del llibre “Niñas y niños” d’Aingeru Mayor y Susana Monteagudo, que també està en catala Nenes i nens” i en euskeraNeskak eta mutilak”

“En el món hi ha moltes xiquetes i molts xiquets. I no hi ha dos iguals. Cadascú, cadascuna, és un xiquet o una xiqueta a la seua manera.”

Bones idees per a regalar aquests Nadals.

El tercer sexe/gènere (Stop Diverfòbia 4)

En la reunió 4 d’Stop Diverfòbia hi assisteixen 12 profes i 23 alumnes: 6 de 1r, 5 de 2n, 6 de 3r, 1 de 4t, 1 de 1r de Batxillerat, 3 de 2n de Batxillerat i 1 de FPB. Veiem un fragment del documental “Intersexion” (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood) i el comentem.

Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N’hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se’ls ha d’operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.

Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris? El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis “normal”. La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè?

Quasi al mateix temps que un grup de joves i de profes ens interessem per la intersexualitat, ens assabentem que el tribunal constitucional alemany ha dictaminat que el govern aprove abans de 2018 la inclusió d’una tercera categoria de sexe, a més de la d’home o dona. Alemanya es convertiria així en el primer país europeu a admetre l’existència d’un altre sexe que no siga ni masculí ni femení. Països com Austràlia (2011), Nova Zelanda (2015), Índia (2009), el Pakistan (2009) o) Nepal (2012), ja han reconegut un tercer sexe o gènere, també anomenat sexe o gènere neutre, indeterminat, no especificat o intersexual. Als Estats Units, la ciutat de Nova York va emetre el 2016 el primer certificat de naixement amb la menció «intersexual». A Alemanya, ja era possible des del 2013 que els progenitors decidiren el sexe dels bebès, o que deixaren la casella en blanc.

Les persones intersexuals estan eixint de l’ostracisme, deixant enrere la culpa, i dient “prou”. Per exemple, al gener de 2017, la model Hánne Gaby Odiele va explicar al periòdic USA Today que era intersexual “És molt important per a mi, en aquest moment de la meua vida, que es trenquen els tabús. En aquest punt, en aquesta època, hauria de ser perfectament normal parlar de la intersexualitat.”

Tant de bo el nostre país es pose les piles també en aquest tema!!

Ací us deixe un fragment del documental “El clítoris” (Michéle Dominici, 2003) on una persona intersexual que va ser operada de xicoteta ens explica la seua experiència.