Alboraig 2021

Entrada d’Àngels Martínez Bonafé

Hola!!! Reprenem l’activitat a ELS PUNYS NO PARLEN perquè 34 ALUMNES I TRES PROFESSORES hem passat dos dies a l’alberg d’ALBORAIG plantant un arbre que vos volem mostrar. És l’arbre de CULTURA DE PAU, i l’hem portat al nostre institut Isabel de Villena.

Per fer-nos persones cultes i pacifistes hem fet les següents activitats:

  1. Hem vist que el CONFLICTE pot ser respost de diferents formes: OCULTAR-LO i fer com que no el veus, RESIGNAR-TE i aguantar el que t’imposen, COMPETIR i dominar a l’altre/a o bé, NEGOCIAR I COL·LABORAR. Nosaltres volem optar per negociar i col·laborar, però NO ÉS FÀCIL. Per aprendre, hem donat un segon pas.
  2. Diferenciar les POSICIONS de dues persones enfrontades de les seues NECESSITATS. Es veu molt clar en el conte de la taronja i les dues germanes que representaren Erika i Núria, i altres exemples que veiérem per equips.
  3. També veiérem que hi ha imposicions que ataquen els DRETS HUMANS de persones de grups socials als quals se’ls nega poder, com ara les dones, persones amb opcions sexuals diferents de la majoritària o que venen d’altres parts del món i no tenen diners. Davant d’això decidírem que la cultura de pau ens ha de portar a ACTUAR, a denunciar allò que veiem injust i a defensar la persona o grup que està en posició més dèbil.
  4. No podem esperar que siguen altres els que milloren el món. Cadascuna de nosaltres  havia de  fer una Fulla per a l’arbre de cultura de pau amb una frase que començara per  “JO….”. Així que estiguérem aprenent tècniques d’ESCOLTA ACTIVA , que ajuden a fer que persones que estan sofrint un conflicte se senten recolzades i troben SOLUCIONS PACÍFIQUES en les quals LES DUES PARTS GUANYEN.

Férem teatre, veiérem una pel·lícula, passejarem pel costat del riu, ens coneguérem més i ens regalàrem fulletes de tardor amb algun adjectiu que reflexa com ens han vist les que han format el nostre equip… i entre totes i tots  HEM FET UN ARBRE MOOOOOLT BONIC.

Tot això ho hem viscut les 36 PERSONES següents 

De 1r d’ESO: Tatiana, Josevi, Octavio, Andrea, Maria, Marcos, Ayxel, Jana, Sonia, Bianca, Elena, Aitor, Alejandro, Miguel, Rosa, Alfonso, César, Natalia i Lucas.

De 2n d’ESO: Sandra, Nora, Susana, Anny, Sofía, José María, Simón, Patricia, Rebeca i Alba.

De 3r d’ESO: Marcos, Iván i Ian.

De 4t d’ESO: Erika i Núria.

Profes: Carolina Andicoechea, Gabriela Amat i Àngels Martínez 

De tot açò podeu veure FOTOS ACÍ

12 anys i els que vindran…

El 25 de novembre de 2008 vaig començar a escriure les primeres entrades d’aquest blog i desconeixia llavors que aquest juny de 2021 faré l’última de les entrades des de l’Isabel de Villena, ja que, després de 17 anys mirant la mar per la finestra de l’aula, passaré a veure el claustre de l’IES Lluís Vives i els cèntrics carrers de Xàtiva, Arquebisbe Majoral, Sant Pau o l’avinguda del Marqués de Sotelo. 

El blog porta, doncs, més de 12 anys en dansa i compta amb 466 entrades i 1600 comentaris. No en són molts, si els comparem amb els 10.600 comentaris de Karícies (l’altre blog amb què he treballat també); però en són prou per a deixar constància del compromís del nostre alumnat i de la gent que ens ha visitat.

Durant tot aquest temps, Els punys no parlen ens ha servit per a fer visible el treball de l’Equip de Mediació: la formació de mediadores i mediadors, les accions dels Activistes pels Drets Humans, els Cercles de Convivència, les reunions d’Stop Diverfòbia, l’Observatori de la Convivència i tants altres temes relacionats amb el foment de la cultura de pau. Revisant algunes de les entrades, m’he trobat amb aquest vídeo que ens va fer Pandora Mirabilia fa 6 anys. Hi parlem Àngels Martínez Bonafé, ànima de l’equip fins que es va jubilar, i jo mateixa. També hi ha les nostres companyes Pilar Soto, Ana Frias i Rosa Sanz, motors potents que han fet possible que l’equip haja tingut un recorregut tan llarg –17 anys ja– des que es posara en marxa el curs 2004-2005.

A l’actualitat  hi ha més membres, Katy, Carolina, Xelo i Joanfre, i per davant tenen el repte de seguir formant generacions d’alumnes que facen seu el lema del nostre equip: la paraula és més valenta que els punys.

Per molts anys!

Violència justiciera

Aquest vídeo d’animació que hem agafat de la pàgina d’Escola de Cultura de Pau qüestiona la violència justiciera i els mites que sustenten aconseguir la pau per mitjans violents. Podeu veure altres vídeos sobre el tema a Mou la noviolència, un projecte que dona eines contra el discurs d’odi en la nostra societat.

Alerta convivència!

Alerta convivència! és una iniciativa de l’àrea d’Educació de la Diputació de València que té com a objectiu desenvolupar una campanya de conscienciació i sensibilització als centres educatius sobre la prevenció de l’assetjament escolar amb motiu del 2 de maig, Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar o Bullying.

Podem trobar en el projecte una Guia didàctica amb recursos i Activitats pràctiques que es poden descarregar des d’ací: www.dival.es/alertaconvivencia.

#MyGameMyName

L’any 2019 la campanya MyGameMyName va sorgir per a conscienciar de la violència que pateixen les dones en el món dels videojocs. En la pàgina del projecte (http://www.mygamemyname.com/es) expliquen que quasi la meitat de gamers del món són dones però moltes s’amaguen darrere de noms masculins per a evitar l’assetjament. Alguns jugadors professionals han adoptat noms femenins i han experimentat en primera persona els insults i humiliacions que pateixen les xiques que juguen a diari. En la pàgina pots escoltar-los així com també les experiències de dones jugadores.

Dia del poble gitano

El 8 d’abril es commemora el Dia del Poble Gitano.

Fins fa no res (encara l’any 2015) la RAE incloïa en la seua definició de ‘gitano’ l’accepció ‘trapacero”, terme que es refereix a algú que “con astucias, falsedades y mentiras procura engañar a alguien en un asunto”.

El vídeo “Yo no soy trapacero” correspon a una campanya de sensibilització que va realitzar l’any 2015 el Consell Estatal del Poble Gitano, amb finançament del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i del Fons Social Europeu.

Afortunadament, recentment la RAE ha afegit que ‘trapacero” és ofensiu o discriminatori; així, ningú podrà seguir pensant que aquest terme és sinònim de gitano.

Cua de sirena

“En Roc estava més marejat que un allioli. No entenia res de res del que el cranc li havia dit… No entenia per què era una cosa que s’havia de convertir en una altra. A més a més, per sempre més! Una cosa o l’altra. Blanc o negre. Carn o peix. Nen o nena, humà o sirena… Com si només hi hagués dues opcions! No pot ser que una decisió sigui també que no vols prendre una decisió?”

El curt Cua de sirena és una producció d’Actuavallès – Ca l’Enredus i va ser estrenat l’any 2020. El guió original és d’Alba Barbé Serra i de Sara Carro i està basat en l’àlbum il·lustrat del mateix nom publicat per Edicions Bellaterra (2016).

L’escolta activa

L’escolta activa és una qualitat imprescindible per a una persona mediadora, però també ho és en qualsevol situació comunicativa. Escoltar atentament no significa només sentir les paraules de l’altra persona, sinó parar atenció al llenguatge no verbal que l’acompanya ja que hi ha persones que no tenen el vocabulari ni les estratègies de comunicació per a expressar amb paraules acurades el que volen dir, per exemple, les criatures.

L’escolta activa guarda una relació molt estreta amb l’empatia ja que implica comprendre els sentiments de qui ens parla i, en el cas d’una mediació, ens permet parafrasejar amb altres paraules el que ens estan dient per tal de clarificar els missatges i comprovar així que entenem el que ens expliquen.

L’escolta activa es pot millorar amb la pràctica. Aquests són alguns consells extrets del Web de la Teresa:

a. Cal escoltar sense interrompre, mantenint una posició corporal oberta al diàleg i un contacte visual no intimidatori o que indique superioritat, fent veure amb gestos (per exemple, amb expressions d’assentiment) que ens interessa el que ens diuen.

b. Cal tractar de comprendre el punt de vista de qui parla i acceptar les seues opinions, encara que no les compartim.

c. Hem d’evitar els obstacles que frenen la comunicació, com ara les crítiques, desqualificacions, exigències, prejudicis, estereotips…

d. S’ha de respectar l’espai vital que l’altra persona vol mantenir.

En el vídeo “El vendedor de cepillos” veiem que Coco no escolta el que la granota Gustavo està intentant dir-li i això crea greus problemes de comunicació. A més, només pensa a acomplir el seu objectiu -vendre-li un raspall de dents- sense respectar els desitjos de Gustavo. Creus que situacions com aquestes es donen en la realitat?

Ets un jove corresponsable?

El vídeo “Hombres practicando la igualdad” forma part de la campanya #Adelante, de Cepaim, i pretén que els homes es responsabilitzen de les tasques domèstiques, de la cura de filles/es i/o persones dependents. Ets un jove corresponsable?

No jugues amb mi

“No juegues conmigo” és un curt d’animació elaborat per la Fundació de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid en col·laboració amb Socioescuela, que aborda des d’un punt de vista pedagògic l’assetjament escolar. Es va estrenar el dia 2 de maig de 2018, en el Dia Mundial contra el Bullying. Pots trobar més informació en Tiny Cosmonauts.

Els Missatges Tu i els Missatges Jo

En la sessió de mediació celebrada el 4 de març de 2020, treballem els Missatges tu i els Missatges jo amb l’ajuda de l’ONG Cultura de Pau.

La formadora ens conta una situació perquè reflexionem: 

“Una adolescent arriba a casa al mig dia i sa mare li pregunta com ha anat, i aquesta li respon que és una pesada i que la deixe tranquil·la. Sa mare es disgusta i el dinar sembla un velatori.” 

La formadora ens explica que la resposta de la filla és un Missatge tu, on li tirem la culpa a l’altre. En canvi, un Missatge jo és assertiu i respectuós: “Mama, quan entre cada dia a casa a les 3, estic cansada i el que tinc és gana. Necessite dinar i després, en les postres, ja et conte com ha anat”. Què respondrà sa mare? Que molt bé, perquè la resposta de la filla li permet entendra-la. 

Estructura del Missatge jo: 

  1. Per a respectar l’altre, primer em tracte amb respecte a mi i em controle. 
  2. Explique què ha passat, com em sent i què necessite.

Aleshores la formadora ens posa més exemples i l’alumnat ix a representar aquestes situacions:

Exemple 1: Joan, es diu per ací que has tret un 10 perquè has copiat. 

Missatges tu: (Joan) “Calla’t ja, mentidera”, “Què t’estàs inventant?”, “Tu de què vas?”. Amb aquestes respostes, Helena es posarà a la defensiva i contraatacarà amb un altre Missatge tu.

Missatge jo: (Joan) “Helena, he sentit que diuen a l’institut que he tret un 10 per copiar, però no és cert. M’agradaria que no ho digueres més perquè no és veritat.” 

Possible continuació del diàleg:

  • (Helena) “Ja, però jo crec que és així perquè no crec que sigues tan bo en castellà i per això crec que has copiat.”
  • (Joan) “Helena, he estat estudiant molt. I m’agradaria que no ho digueres. 
  • (Helena) També ho diuen altres.”
  • (Joan) “Doncs, per favor, digues a eixos “altres” que si tenen algun dubte que vinguen i jo els explicaré què ha passat.”

Exemple 2: La teua germana Eva s’està menjant l’entrepà que t’havia preparat ton pare.

Missatge tu: (Helena) “Li ho diré al pare. No toques el meu menjar, és sagrat!” 

Missatge tu: (Helena) “Eva, t’estàs menjant l’entrepà que m’ha preparat papa. Estic molt molesta perquè ara me n’he de fer un altre i si no tindré fam a l’esplai. Et demane que no ho tornes a fer. Podries ajudar-me a fer-me’n un altre.” 

Exemple 3: La teua amiga Anna t’ha deixat unes sabates per anar a una festa i una s’ha trencat. 

Missatge tu: “M’has passat una porqueria de sabates i Joan les ha trencades perquè em va xafar”.

Missatge jo: “Ahir se’m varen trencar les teues sabatilles. Em sent trista perquè són teues i s’han trencat. M’agradaria que em perdonares. No tinc diners per a comprar-te’n unes de noves, però t’he portat aquestes altres que pense que et poden fer paper.” 

Exemple 4: Li agafes de broma els auriculars a un amic i es trenquen, sense voler.

Missatge tu: “M’has trencat els auriculars i estic furiosa perquè no tinc diners per a comprar-me’n uns altres. Me’ls has de pagar!”

Imagina el missatge jo.

Exemple 5: El teu germà menut vol jugar i tu estàs atenen en eixos moments al mòbil. 

Missatge jo: Calla, enano, i deixa’m en pau, que ets un pesat!!

Aquest missatge és irrespectuós: no li diem el nom, i no respectem que té ganes d’estar amb nosaltres; a més li estem ensenyant una forma violenta de relacionar-se.

És important que siguem conscients de la manera en la qual ens relacionem, sobretot amb els més menuts i menudes perquè podem estar ensenyant ferramentes positives i també negatives. 

Imaginem bons Missatges jo i desterrem els Missatges tu!!

 

Roll Red Roll

Per què no actuen els espectadors?

(En castellano)

L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i a més de la violació, entre d’altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridaren per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?

El documental Roll Red Roll és una pel·lícula  (2018), dirigit per Nancy Schwartzman i produït per Jessica Devaney i Steven Lake, està basat en aquesta cas de violació en la Steubenville High School. El fet va passar sense pena ni glòria fins que una destacada bloguera, Alexandria Goddard, va parlar-ne públicament. El documental analitza la violació i documenta la investigació.

Arran dels fets, un grup d’investigadors/es es van posar a estudiar no ja el per què de la violació sinó per què ningú no va fer res per denunciar els fets al llarg de la nit. Resultat d’aquests estudis són alguns dels factors facilitadors de la violència següents:

1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l’escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.

2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals…) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.

3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.

4.  La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.

5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.

Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?…”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu explícit) és una violació, en una parella estable o una d’esporàdica.

6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.

7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.

A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.

En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.

No sigues còmplice i actua!

Olweus_2001

Com explicaries què és la mediació?

Com explicaries què és la mediació? Amb aquesta pregunta, Elena, de l’ONG Cultura de Pau, comença la sessió de formació del nostre equip de mediació. La sessió té lloc el 12 de febrer de 2020, i hi assisteixen 12 alumnes de primer d’ESO, 7 de segon i 6 de tercer.

Les bafarades que ha repartit Elena per grups s’omplin de bones idees: som persones que faciliten que altres puguen solucionar els seus problemes sense violència, mitjançant el diàleg, però sense donar-los la solució; també ajudem a restaurar la comunicació; procurem que les persones en conflicte troben punts en comú; propiciem que s’entenguen els sentiments que entren en joc en una situació conflictiva; promovem l’empatia, etc.

Des de quina edat és una persona empàtica?, pregunta, de nou, Elena. Cadascú diu la seua, però la formadora ens explica que si tenim un entorn que ho fomente, l’empatia és una capacitat humana, i als 2 anys ja podem ser empàtiques.

Després d’aquestes interessants preguntes, Elena reparteix per grups tires de frases perquè les situem com a adequades o no en la mediació. Tot el món té clar les que clarament no són pròpies de la mediació:

  • Fem la mediació en qualsevol lloc, no importa si hi ha soroll o persones al voltant.
  • S’utilitzen insults i crits.
  • Els renyem per barallar-se.
  • Donem suport a la persona que més ens agrada.
  • Ens riem i/o burlem del que diuen.
  • Els diem com han de solucionar el seu problema.

Les que sí que són pròpies de la mediació són les següents:

  • Ajudem perquè puguen dialogar amb respecte. Respecte.
  • El que diem en mediació es queda en mediació. Confidencialitat.
  • El animem a col·laborar per a solucionar el conflicte.
  • Les persones s’escolten tranquil·lament.
  • Les parts decideixen el que faran per a solucionar-ho. Compromís amb la solució.
  • Les persones tenen ganes de solucionar el conflicte.
  • Ajudem perquè pensen opcions per a solucionar el conflicte. Facilitació.
  • S’han de trobar després per vore com van els acords. Revisar el compromís.
  • Les persones mediadores no donen la seua opinió. Neutralitat i imparcialitat.

En mediació creem espais de confiança i de respecte. Les persones que usen habitualment la violència, no han tingut possibilitat d’aprendre què és la confiança. Pensen que la violència és una ferrament de resposta per a solucionar els seus conflictes, però en realitat els empitjora. També hi ha gent a qui mai han escoltat amb tranquil·litat, ni han tingut en compte les seues emocions; i quan els passa per primera vegada, que algú els atén i els escolta, els canvia la cara.

Quines frases podem dir per animar a participar en la mediació? pregunta Elena. Els nostres mediadors i mediadores ofereixen frases d’ànim: En mediació et podràs desfogar i aconseguiràs que l’altra persona t’escolte; Pots contar-ho, estem per ajudar; Al final et sentiràs més alliberat; Tot anirà millor

L’hora passa volant i ho deixem per a la següent sessió, que serà més pràctica. Un plaer, com sempre.

Fem viral tot el que compartim!

Ens obstinem a diferenciar-nos, a dividir-nos, a criticar els que són diferents a nosaltres… però compartim més del que pensem. La televisió danesa TV2 va llançar, a finals del 2017, una campanya  que es deia “All that we share” (Tot el que compartim), i en pocs dies es va viralitzar.

Fem virals els discursos d’amor, no els d’odi!

 

Davant del racisme, no calles!

En aquest experiment de SOS Racisme (2017), una actriu convida persones del carrer a un sorteig fictici, i una altra actriu amb hijab diu que vol participar-hi; llavors es desencadena la discriminació islamòfoba.

L’experiment es va repetir 23 vegades. Van intervenir-hi 42 persones. Algunes van callar; unes altres van donar suport a l’agressora, però la majoria va defensar la víctima.

REFLEXIONA. ACTUA. DENUNCIA. Davant del racisme, no calles.

Revisant els ODC

L’Observatori de la Convivència es reuneix aquest 6 de febrer de 2020 i, amb l’ajuda de Jóvenes y Desarrollo, es posa a reflexionar sobre els ODC.A la formació hi assisteixen 22 observadors/es de 19 grups diferents. Trobem a faltar els grups següents: d’ESO, 1r C, 2n D, 4t B; de Batxillerat, 1r artístic, 2n artístic i 2n científic, i d’FPB, 1r informàtica, 2n informàtica.

Comencem amb una dinàmica de cohesió grupal en la qual cada observador/a explica l’ODC que li sembla més important. Després es treballa en grup i es reparteixen els diferents ODC perquè anoten les actituds que vulneren el dret, i les accions de canvi i millora. També se’ls passen fulls en blanc per proposar nous ODC.

De les propostes noves que no havíem tingut en compte en anteriors sessions, destaquen les següents:

De l’ODC 5, Promoure el bon ús de les xarxes socials, es donen com a accions de canvi: no culpar la víctima sinó qui compateix imatges o vídeos sense consentiment de la protagonista; avisar la persona quan algú haja pujat una foto seua sense consentiment, i promoure contingut contra els discursos d’odi en les xarxes socials.

De l’ODC 8, Convertir els corredors en espais segurs per a tot el món, es proposa una acció de canvi molt interessant: fer intervencions artístiques en les taquilles per conscienciar sobre aquest tema.

Pel que fa a les propostes de nous ODC, en destaquem dues:

ODC 12. Promoure la sororitat

Fer un grup de dones per compartir vivències, experiències i propostes, a l’igual que ja existeix un grup d’homes.

ODC 13. Obrir-se a altres cultures per evitar la xenofòbia i el racisme

El grup que proposa aquest ODC vol també un canvi curricular perquè s’aprenga més d’altres cultures i menys coneixements que no serveixen per a la vida.

 

Stop Diverfòbia 4: ser home o dona al segle XXI

En la tercera sessió d’Stop Diverfòbia, Andi va abordar de manera valenta, però en clau humorística, el tema del suïcidi.

En la quarta sessió, hem reflexionat al voltant de la masculinitat i de la feminitat. Les 17 persones assistents (10 alumnes i 7 professors) hem contestat les preguntes següents:

  1. Per què et sents home o dona? Escriu 3 raons. Pots explicar també quan o en quines circumstàncies t’has sentit home o dona.
  2. Recorda alguns comentaris o missatges que t’hagen donat perquè sigues home o dona d’una determinada manera. Escriu-ne tres.
  3. Què fas (o què has fet) per a mostrar-te com a dona o home, o perquè es note que eres un home o una dona?
  4. Què és el que més t’agrada de ser home o dona? I el que menys?
  5. Què significa ser un home o una dona cis, cisgènere o cissexual?

En el debat, s’han explicat diferents motivacions per a la primera pregunta. Una professora comenta que va sentir que era dona quan li va abaixar la regla i sa mare li digué que ja era una dona i que es podia quedar embarassada. Un altre moment que la va fer sentir “dona” va ser quan els xics començaren a mirar-li els pits i a fer-li comentaris obscens, fent-la sentir un objecte sexual. El tercer moment vingué quan va conéixer el feminisme i va sentir la unió de les dones per les experiències comunes compartides i la sororitat.

Un professor explica que, quan era menut, sentia que era un xic perquè jugava a futbol amb altres xics. Però en una ocasió es va lesionar i no podia jugar; llavors es va quedar amb les xiques i va descobrir altres jocs també divertits als quals podia accedir-hi sense deixar de ser un xic.

A propòsit d’aquesta experiència, la moderadora, Rosa Sanchis, comenta que les propostes de patis coeducatius ofereixen precisament la possibilitat als xics de conèixer altres jocs, més enllà del futbol. I contràriament a aquelles persones que els critiquen dient que es coarta la llibertat de les criatures, el que en realitat es fa és obrir el ventall de possibilitats lúdiques per a xiquetes i xiquets.

Una alumna comenta que mai s’havia plantejat aquestes preguntes i la moderadora explica que habitualment s’adreça la qüestió a les persones trans (I tu per què et sent home o dona?) i no a les persones cisgènere o cissexuals (que estan d’acord amb el gènere assignat en nàixer).

 En referència al que és millor o pitjor de ser dona o home, una professora explica que una de les pitjors coses de ser dona és no poder viatjar sola sense por. I explica el cas de dues xiques a les quals van agredir sexualment i finalment assassinar, i de les quals es va dir que “anaven a soles”. Sobre això, la moderadora comenta que alguns xics tradicionals, quan s’acosten a un grup de xiques, diuen “Què feu tan a soles?”, de manera que “estar a soles” significa estar “sense un home”.

Una professora conta que va fer un experiment amb un amic amb el qual eixia a córrer pels horts. Van provar a córrer el dos, ell sol i ella sola; i quan anava la dona sense companyia, els collidors o llauradors de la zona li feien comentaris; en canvi, a l’home o als dos, no els digueren res.

Un alumne comenta que es va pintar les ungles de negre i que tenia por del comentari de son pare; però va ser sa mare qui el va obligar a llevar-se l’esmalt per temor del que pensara la resta de la família. La moderadora comenta que, sovint, les famílies no deixen que transgredim els estereotips de gènere per protegir-nos de la discriminació que pensen que patirem; però al mateix temps estan fent-nos encaixar en la norma i anar contra els nostres desitjos, i estan també impedint que la societat canvie i avance.

Pel que fa a les frases que ens han dit per a ser homes o dones, una alumna diu que els seus pares li han donat lliberta total, però que la seua àvia sí que li ha dit alguna vegada que no es pot asseure amb les cames obertes o altres comentaris semblants. Altres alumnes i profes comenten que no podien jugar a futbol o practicar esports –les xiques–, o que els havia d’agradar necessàriament aquest esport –els xics– i que rebien insults per no fer coses “masculines”.

La moderadora recomana veure el vídeo de Pol Galofre “Este chico sufrió el machismo en sus carnes“, on aquest explica que l’alegria de ser reconegut com a home per part dels iguals masculins es va veure entelada per una masculinitat que no el representava –mirar les xiques que feien top-less, fer-los comentaris obcens, lligar de manera invasiva… Per això, Pol va decidir “amariconar-se” per a distanciar-se d’aquest model, per exemple posant-se arracades en els orelles, abraçant altres homes, tenint gestos “femenins” –curiosament,  com a xica, era molt masculina, i li deien matxorra–, etc.

No tenim més temps de comentar la resta de qüestions, però ens hem adonat de fins a quin punt estem condicionades i condicionats socialment per a tenir una orientació, una identat i uns rols de gènere “com cal”.

Com voldries que fora el teu pati?

Com voldries que fora el teu pati? T’has fixat en el pati del nostre institut? Qui juga a futbol? Qui juga al ping-pong? Qui fa parkour? I si ens plantejàrem una utilització de l’espai diferent?

En algunes escoles, per exemple, a l’escola Tiana de Ripollet, han decidit canviar la utilització de l’espai per tal d’evitar els conflictes.

També hi ha propostes per fer patis més igualitaris. Un pati igualitari és aquell que compleix dos requisits: la primera és que no hi ha jocs segregats, és a dir, jocs on només juguen xics o jocs on només juguen xiques; la segona és que no hi ha cap activitat que ocupa la major part de l’espai.

En el documental Patis vius, patis coeducatius i en les pàgines Col·lectiu Punt 6 i Arquitectura i urbanisme amb perspectiva feminista podeu trobar idees.