Creativitat de gènere

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.

Anuncis

Un rap contra el masclisme

Entrada de Carles Claramunt (1r Batxillerat)

El passat divendres, fent zàping, em vaig trobar per casualitat amb un programa de televisió d’una cadena que no solc veure mai per la seua emissió vulgar (parle de Telecinco i de Factor X). Abans de canviar de canal, vaig decidir donar-li dos minuts al programa per tal de veure si eixia quelcom interessat que em poguera entretenir una mica. I així va ser: una grata sorpresa.

Factor X és un reality-show dedicat a la recerca de talents musicals. De sobte, em vaig trobar amb la presència de dos rapers, que en la seua presentació al jurat deien que cantarien un rap contra el masclisme; i això ja va ser prou per a atraure la meua atenció, fet pel qual no vaig canviar de programa. El rap podria haver estat millor? Doncs segurament (tampoc puc opinar si ho feren bé o malament perquè realment no és un gènere musical que m’interesse massa), però tenia una història per contar. Una història molt significativa i que, com més tard va dir el jurat, podria ajudar en un futur a totes aquelles dones que han de patir les conseqüències del masclisme en la seua pell. Els rapers van repetir en diverses ocasions la importància de trucar al 016 davant de qualsevol mostra de violència de gènere que evidenciem.

És més, el reconegut showman Risto Mejide va proposar d’incloure la cançó en la iniciativa “12 meses” de Mediaset, projecte social que la cadena du a terme des de l’any 2000, i que posa el  focus dels continguts a sensibilitzar els espectadors sobre assumptes socials des d’un punt de vista solidari, amb temes com la lluita contra la violència de gènere, el càncer, la drogoaddicció, l’assetjament escolar i la pirateria, el foment de la lectura, l’esport, la música, els hàbits de vida saludables, la igualtat, la conducció responsable, el suport als majors, els xiquets, els que conviuen amb l’Alzheimer…

I a vosaltres, què us sembla la cançó? Us ha aplegat el missatge?

Vocabulari divers (Stop Diverfòbia 11)

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia del dia 28 de març, i a la qual hi assistiren al voltant de 30 persones, férem una activitat aparentment senzilla que consistí a explicar els termes següents: Agènere, Al·losexual, Asexual, Binarisme, Bisexual, Bloquejadors hormonals, CRS (Cirurgia de reafirmació sexual), Cissexual, Cliteroplàstia, Contagi de l’estigma, Creativitat de gènere, Crossdresser, Demisexual, Drag King, Drag Queen, Estrés de les minories, Fal·loplàstia, Gènere fluid, Gènere no binari, Heteroflexible, Heteropatriarcat, Homosexual, Identitat de gènere, Intersexual, Intolerància per gènere, LGBTI, Mastectomia, Orientació sexual, Pansexual, Passing, Performativitat de gènere, Ploma, Poliamorós/a, Rols de gènere, Sistema sexe-gènere, Trans*, Transgènere, Transsexual, Transvestit, Homofòbia, Homofòbia interioritzada, Homotransfòbia social, Transfòbia, Bifòbia, Eixir de l’armari.

Només ens va donar temps a comentar-ne unes poquetes, així que la propera reunió seguirem.

Us deixe ací un comentari que el meu alumne Jose va deixar al blog Karícies sobre les reunions d’Stop Diverfòbia, i que resumeix millor que jo el sentit del que fem.

Jose Thompson ha dit…

Hola, sóc Jose, un alumne de batxillerat, tinc 16 anys i sóc homosexual. He anat a unes quantes reunions d’«Stop Diverfòbia» i la veritat és que crec que aquestes són molt necessàries, ja que ajuden els alumnes que hi acudeixen a conèixer nous conceptes que no estan tan normalitzats a la nostra societat actual com: al·losexualitat, crossdressers… i també ajuden els professors tant a conèixer els problemes dels alumnes com a aprendre aquests nous conceptes. 

Jo en aquest institut mai he tingut problemes per la meua sexualitat, mai he rebut comentaris negatius, i crec que açò és perquè ací es normalitza la situació de les persones que no som com tothom és. A més, gràcies a aquestes reunions els alumnes poden descobrir si pertanyen a algun d’aquestos col·lectius, i a més es poden sentir lliures de dir si hi pertanyen.

Clarament a aquest grup no hi anem com a alcohòlics anònims, no es diu nom, edat i a quin col·lectiu pertanys; sinó que hi anem tots com a persones iguals, que és el que som, i no distingim entre gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… Siga quina siga la teua condició, ets benvingut.

Per finalitzar, vull donar les gràcies a tots els professors i professores que hi van i als alumnes que també hi acudeixen. Tots fan possible aquests espais de relació que afavoreixen la convivència. Gràcies pel vostre temps.

 

Sota un paraigües

Curs de mediació

Acta de la formació de dia 21 de març de 2018

Assisteixen: 5 professors/es i 8 alumnes (6 de primer d’ESO i 2 de 4t)

Quan entrem a la sala d’actes, aquesta té les cadires situades de cara a l’escenari, i Flor, la formadora en mediació, ens fa reflexionar sobre la importància de l’espai, i les jerarquies que crea. De la mateixa manera que és important com ens situem per a fer una mediació, també ho és en l’espai de formació. Després Flor trau un paraigües que ens acull a tots els que hem decidit assistir a aquest curs. Així, d’un en un, anem dient una qualitat d’una altra persona, i ens anem posant davall del paraigües mentre fem una pinya que ens recorda que en mediació treballem en equip i ens centrem en les fortaleses. Una vegada asseguts en cercle, posem el nom en un adhesiu i escrivim l’aspecte que voldríem treballar en la formació. I Flor comença a portar-nos per l’apassionant camí de les relacions humanes i de la mediació de la mà dels nostres interessos i inquietuds. Alguns dels temes tractats són:

  • L’Empatia. L’empatia té un viatge d’anada i un altre de tornada, perquè si ens quedem en el que li passa a l’altra persona, no la podem ajudar bé. Per exemple, una professora pot entendre la situació difícil que pot estar passant un alumne, però ha de saber que el seu paper és ensenyar i que l’alumne ha d’aprendre; per això ha de tindre la capacitat d’escoltar per a després tornar al seu rol d’ensenyant.
  • El silenci. El silenci és important. De vegades, hem d’ajudar qui no parla amb bones preguntes: Com et sents quan ell/a fa això? I què fas tu quan ell/ella fa això? D’altres, hem de respectar el temps de l’altra persona, esperar callant i donar-li espai.
  • La teoria planar. Hi ha una imatge que explica molt bé el paper de les persones mediadores: les dues parts en conflicte caminen per la sala subjectant un palet xinés, i la persona mediadora està en el mateix plànol que aquestes mentre els ajuda a subjectar el problema. Amb les 12 típiques, en canvi, eixim del plànol perquè aconsellem, jutgem, renyem, etc.
  • El caucus. De vegades és necessari recórrer a un caucus o entrevista personal quan una mediació està estancada. Després d’aquest es pot reprendre la mediació.
  • La neutralitat. Per a mostrar la nostra neutralitat en la mediació és bo explicar amb sinceritat que no volem beneficiar ningú, i que si alguna de les persones mediades se sent tractada de manera diferent, és bo que ens ho faça saber. Amb això estem dient que ho volem intentar, però que som fal·libles i no tenim garantia de fer-ho.
  • L’equilibri. És important també equilibrar els temps, mirar les dues parts, etc., així com reforçar les conductes cooperatives i els esforços individuals i conjunts.
  • Les normes. Les normes de la mediació (respectar el torn de paraules, la confidencialitat…) són importants, però aquestes no s’imposen sinó que s’acorden. Tanmateix, si alguna de les parts no col·labora, podem dir-li que entenem el que està sentint però que no podem sostindré la mediació en aqueixes condicions.
  • El control de la ira (o control de crits). Una fórmula per a rebaixar el nivell de cabreig d’una de les parts sense cridar-li l’atenció és dir-li que ens mire a nosaltres i no a l’altra part: El que dius és molt important però, per favor, mira’m a mi. O bé: Necessite que em mires, si no, no em puc concentrar.
  • El llenguatge corporal i la sintonia. També és bo acomodar-se, buscar la sintonia o rapport amb les persones mediades, també físicament. Hem d’estar pendents del llenguatge corporal. De vegades ajuda adoptar la mateixa postura corporal que la persona mediada. També podem demanar-li, si trobem que la persona es mostra distant o esquiva, que necessitem que ens mire perquè si no és així, no ens podem concentrar. És important parlar des de nosaltres, sense imposar o fer sentir malament l’altra persona: Estaria més còmoda si…

Després de repassar aquestes i altres qüestions –i de mirar-nos per parelles en absolut silenci per a experimentar la potencialitat d’aquest–, fem una roda per explicar el que més ens ha arribat. Flor s’acomiada de nosaltres explicant-nos que no és una teòrica de la mediació sinó que està amb nosaltres perquè molta gent hem confiat en ella, i perquè en la mediació aprenem junts/es.

Ens fa fortxs (Stop Diverfòbia 10)

“Stop Diverfòbia ens fa fortxs, i ens fa sentir que no estem a soles, sinó que hi ha més gent oberta i respectuosa que ens donarà la mà quan ho necessitem”

28 de febrer de 2018. 10a sessió d’Stop Diverfòbia a la qual assisteixen al voltant de 40 persones entre professors (la majoria professores) i alumnes.

Veiem el vídeo Stand up! (A. Rodgers i A. Keleher, 2011) i després ens posem en rogle per a reflexionar al voltant d’algunes qüestions:

  1. La reacció del grup pot donar-se en un institut o en una escola com la nostra?
  2. Quins motius provoquen que la gent respectuosa amb la diversitat no actue davant de les burles o l’assetjament homòfob o trànsfob?
  3. Quines característiques, qualitats o habilitats penseu que té la gent que sí que actua contra l’assetjament?
  4. Actuar contra l’homofòbia és més fàcil per als xics, per a les xiques o per als dos igual?
  5. S’acosten falles i en moltes xarangues es canta “maricón el que no bote”. Lambda va llençar una campanya fa uns anys proposant que es cantara “borinot el que no bote”. Se us acudeixen altres propostes perquè l’homofòbia desaparega del nostre voltant?

En el debat, molt interessant, parlem sobretot de les dificultats que tenim les persones respectuoses amb la diversitat per a no actuar davant de les violències que presenciem. Algunes d’aquestes estan més desenvolupades en el text “Per què els espectadors no actuen contra la violència”, i en síntesi són:

  1. Ens costa actuar si pensem que som els/les úniques persones que estem en contra.
  2. Tenim por de convertir-nos en les víctimes.
  3. Quan els bullys són populars, és difícil oposar-s’hi.
  4. En el bullying homofòbic opera un concepte que es diu “contagi de l’estigma” i és la por que pensen que per defensar persones homosexuals nosaltres també ho som.
  5. No actuen davant de determinades violències, per exemple els insults, perquè no ens semblen greus.

Grups com el nostre serveixen per a fer-nos persones fortes i sentir que no estem a soles, sinó que hi ha més gent oberta i respectuosa que ens donarà la mà quan ho necessitem.

A l’etiqueta Stop Diverfòbia podem llegir les actes de les anteriors sessions.

PER QUÈ ELS ESPECTADORS NO ACTUEN CONTRA LA VIOLÈNCIA

Quan es parla de violència, un acostament superficial té només en compte dos vectors: la víctima i l’assetjador, i les intervencions es fan només cap a aquestes dues parts en el conflicte. Però l’esquema és molt més complex, i les darreres investigacions i programes eficaços (per exemple, el programa KIVA a Suècia) estan mostrant que cal actuar sobre el context i sobre els espectadors, intentant moure aquests contra la violència. Així, analitzar algunes de les causes que dificulten que els espectadors actuen contra la violència, és útil per a combatre-la. 

a) En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. Els insults o els acudits homòfobs, habituals encara hui en dia en broma o seriosament, influeixen negativament i desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió homòfoba. 

b) També pensen que ells mateixos es convertiran en víctimesperquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. 

c) En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix també la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual. 

d) La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent. 

e) Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Una agressió física es considera greu, però un insult no és percebut com a violència, encara que siga diari. 

Cal ensenyar els estudiants a prendre consciència de la violència que suposen els insults i els acudits homòfobs, ja que no són innocus sinó que van minant l’autoestima dels joves LGBTI o dels heterosexuals que encarnen masculinitats o feminitats no hegemòniques. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervindre amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Campiones invisibles

El documental “Campeonas invisibles” (Paqui Méndez i Ana Victòria Pérez, 2017) mostra algunes de les desigualtats i injustícies que es donen en la pràctica esportiva amb les dones professionals. Aquestes, malgrat obtenir millors resultats i triomfs que els seus companys homes, no reben el mateix tracte social, ni elles, ni els seus èxits esportius, especialment dels mitjans de comunicació.

Practicando la mediación

Acta de mediación del 28 de febrero de 2018

Asistentes: Profesores: Rosa Sanchis, Àngels Martínez, Alberto Molina i Anabel González. Dos profesores en prácticas. Alumnos: 4 de 4º de ESO y 6 de 1º

Hoy hemos tenido una jornada muy activa en la sesión de mediación, pues la actividad propuesta era la observación y el análisis de un caso práctico. Para ello, los alumnos de 4º ESO han escenificado una mediación en directo para el grupo de mediadores de iniciación (1º y 2º ESO).

Para una mejor comprensión, les hemos dado a los iniciados dos esquemas necesarios para iniciarse en la mediación; el primero contiene las técnicas eficaces de escucha activa y las técnicas ineficaces. Hemos leído en voz alta las actuaciones que no debemos tener ante ninguna mediación y para asegurarnos la buena comprensión de éstas y el entendimiento de todo aquello que no se debe hacer cuando se quiere ser mediador, las hemos comentado brevemente, éstas son:

  • Interrumpir
  • Interpretar
  • Sermonear
  • Criticar
  • Dar/quitar la razón
  • Aconsejar
  • Ignorar
  • Consolar
  • Quitar importancia
  • Amenazar

Es clave que los alumnos entiendan que una mediación ha de ser completamente neutra, debemos estar a la escucha del conflicto de los participantes y muy atentos a sus comentarios y acciones para poder actuar de forma eficaz y llegar al fondo del conflicto.

A continuación, los alumnos de 4º han escenificado un caso práctico desde la premediación (momento en el que el mediador se reúne por separado con las partes implicadas y les pregunta si quieren solucionar el conflicto a través de la mediación) hasta la firma del contrato con los acuerdos tomados.

El conflicto que se ha presentado es un modelo usual en un centro educativo: un profesor pide un trabajo en grupo y es el profesor quien organiza el equipo de trabajo. El día de entrega de dicho trabajo, el grupo no ha trabajado al mismo nivel y hay partes no entregadas, pero como la nota es grupal, todos los participantes se ven afectados. El grupo de alumnos se enfada entre ellos porque hay compañeros que no han realizado las tareas que deberían haber hecho y piden al profesor que les cambien de grupo. Hecho que el profesor no acepta y les obliga a trabajar conjuntamente y a solucionar sus diferencias.

Después de la puesta en escena, nos hemos sentado todos en círculo para conversar y cambiar impresiones de lo que acababan de presenciar. Por una parte, los mediadores veteranos explicaban que éste era un caso ficticio pero que estaba muy cerca de la realidad. Hemos comenzado por detectar las fases de la mediación en la obra de teatro:

  • Premediación
  • Presentación y reglas
  • Cuéntame
  • Aclarar el problema
  • Proponer soluciones
  • Llegar a acuerdos

Los iniciados iban diciendo a qué momentos de la obra asociaban cada una de las partes y por qué se habían dado cuenta, si había quedado claro, incluso los actores explicaban si lo habían hecho bien o si podían haberlo hecho de otra forma.

Los alumnos veteranos han explicado a los iniciados el concepto de iceberg (cuando hay un acto/hecho que hace que surja el conflicto, la mayoría de las veces el problema reside en algo que no se ve a simple vista, de esta forma, el mediador debe estar muy atento a las señales de las personas que sufren el conflicto para darse cuenta de que hay un problema de fondo que hay que subsanar previamente para lograr la resolución del conflicto total). Este concepto se ha visto reflejado completamente en el teatro, puesto que el enfado ya residía en el grupo y el deber trabajar juntos no ha ayudado a olvidar sus diferencias.

También hemos analizado cómo llegar a la base de los conflictos, muchas veces no lo vemos en las palabras, sino en los silencios y para ello es necesario preguntar. O también, hay veces que se ve a través de la actitud, por este motivo es tan importante escuchar y observar. También se ha hecho hincapié en la necesidad de que el mediador sea insistente para lograr que las personas quieran acceder a la mediación y solucionar sus problemas, ya que, normalmente, cuando dos personas están enfadadas, ninguna tiene ganas de sentarse frente a la otra para hablar y solucionar un problema.

Otro aspecto tratado ha sido la importancia de saber expresar los sentimientos y saber dar el adjetivo necesario cuando los afectados no saben decirlos es el mediador quien debe expresar esos sentimientos para que queden identificados y se muestre, de esta forma, el sentimiento real que impera en el conflicto: rechazo, despecho, frustración, confusión…

Hemos asistido a una sesión muy dinámica, divertida, de intercambio, de sinceridad en la que el grupo, profesores y alumnos de todos los niveles de mediación, han logrado compartir, formarse y confiar en sus compañeros mediadores.

Sin más, hemos acabado la sesión a las 14’30h.

Anabel González

No sense nosaltres

Vídeo “No existe una historia ni una cultura sin mujeres” en el qual la investigadora Ana López-Navajas explica l’ocultació de les dones en els llibres de text.

Anna López Navajas: una història de lluita contra la invisibilitat de les nostres dones

Carla Pons. El temps. 25.03.2017

[…]

Ana López Navajas va coordinar el projecte d’investigació TRACE-La visibilidad de las mujeres en los contenidos de la Enseñanza Secundaria Obligatoria, a la Universitat de València. Aquest treball va quedar reflectit en la base de dades mujeresenlaeso.uv.es, on es troben els resultats de les diferents matèries. Finalment, va ser la seua tesi doctoral, titulada Las mujeres que nos faltan. Análisis de la ausencia de las mujeres en los libros de texto, on s’hi van arreplegar aquestes dades minuciosament.

En aquesta, s’hi van analitzar un total de 109 llibres dels quatre cursos de l’ESO. I els resultats van ser demolidors: les dones mencionades eren 1.266, enfront de les 15.319 referències a homes. O el que és el mateix: un 7,5% de referència femenina enfront de un 92,5% masculina. Tota una evidència de l’exclusió de les dones d’allò que considerem el coneixement legítim: el dels manuals, aquell que arriba a la totalitat de la població.

Aquesta absència és la negació explícita de la participació de les dones en la cultura, la història i la ciència. La mostra de la seua irrellevància social. “En el discurs general de l’ESO hi ha uns —els homes— que conten, que són protagonistes; i d’altres —les dones— que no ho fan. No obstant això, elles sempre han participat en tot, i la història i la cultura no es poden entendre sense elles. Deixar-les de costat significa no només transmetre una cultura fallida i tramposa sinó també perpetuar les desigualtats des del sistema educatiu”.

El 70% de totes les matèries, entre elles la totalitat de les ciències, la història, la literatura, la música i la plàstica tenen un percentatge encara menor de dones. Les xifres, però, són més escandaloses si es desglossen per assignatures. La matèria més damnificada és la Tecnologia (1%), on només apareixen dues dones entre 211 homes al llarg dels tres cursos en els quals s’imparteix. Al contrari, la xifra augmenta per damunt de la mitja en les assignatures de llengües estrangeres com l’anglès o el francès, donades les referències a personatges més ancorats en l’actualitat, com poden ser actrius, models o cantants.

I per acabar-ho d’adobar, la presència de dones disminueix a mesura que els cursos augmenten de nivell i els continguts guanyen en profunditat. En la segona etapa, 3r i 4t de l’ESO, la presència de dones és menor, amb un 6%, que en 1r i 2n de l’ESO, amb una xifra al voltant del 9%.

La causa d’aquests resultats és “la vigència d’un mecanisme de discriminació molt estudiat que consisteix a deixar les dones fora de l’escrit”, cosa que produeix “la perpetuació d’un desconeixement que et fa prendre com natural el fet que la meitat de la població no hàgem pogut participar en els àmbits del saber. Ens demostra clarament que el focus l’hem posat en uns i no en les altres”, confessa la filòloga valenciana. “Aquesta ignorància es reprodueix perquè a l’alumnat l’eduquem amb uns referents culturals que són parcials, perquè sols es refereixen a figures masculines. Tanmateix, els venem com universals. Ací està la trampa que no som capaços de discernir amb claredat. Al mateix professorat no se’ns ha llevat la bena dels ulls encara. Pensem que allò que impartim és la cultura universal i ens ho creguem de veritat. Res més lluny”.

Dones de la nostra història, recopilades a una base de dades

“Es parla d’un discurs d’igualtat. Sembla que ho hem aconseguit tot: les lleis, la política… Tanmateix, la cultura és el gran forat que falta per assolir”, remarca la investigadora. “Buscar solucions, i no sols posar-les de relleu, és una cosa que m’ha preocupat molt. I les solucions comencen per diversos nivells”. La formació del professorat; la revisió dels continguts dins dels graus universitaris; l’adequació del material didàctic de les editorials i un major ímpetu per part de les administracions públiques per a divulgar les obres de les dones a través de la programació de concerts, exposicions, obres de teatre o òperes. Aquesta és la base, segons el criteri de López-Navajas, per poder revertir la situació actual de desigualtat.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

Podem trobar l’article complet a El temps

Quan deixarà de restar ser dona?

Diversos estudis proven que la desigualtat no és natural sinó apresa i imposada. En el món dels negocis, de la música, de l’esport, de la ciència…  ser dona resta. #TotsElsDieses8deMarç

L’any 2000, les economistes Claudia Goldin i Cecilia Rouse publicaren un estudi en America Economic Review demostrant que les orquestres nacionals que feien audicions a cegues, és a dir, només sentint tocar el o la músic darrere d’una mampara, seleccionaven més dones que les que ho feien veient les persones. La probabilitat que una dona es guanyara el lloc en una orquestra augmentava en un 200% quan s’usava mampara.

L’any 2002 es va publicar a Harvard un altre estudi amb estudiants d’un MBA (Master of Business Administration). Se’ls van lliurar còpies d’un treball de Heidi Roizen, una inversora de capital de risc, i a altres alumnes còpies del mateix treball però canviant el nom de Heidi per Howard. El grup que va llegir el treball signat per Howard va concloure que era un tipus molt competent amb el qual voldrien treballar, a més de semblar un bon home; el grup que va llegir el treball signat per Heidi la va considerar “molt política”, va pensar que buscava “el seu propi benefici”, que era “manaire” i que no els abelliria treballar amb ella.

El 2017, a la revista Science es va publicar un estudi amb 400 escolars d’entre cinc i set anys i concloïa que a partir dels sis anys les xiquetes deixen de considerar-se tan llestes com els xiquets. En una de les proves, se’ls explicava la història d’una persona molt intel·ligent sense dir-los el sexe. Als cinc anys, els xiquets deien que el protagonista era un xiquet i les xiquetes, una xiqueta. Als sis i set anys, moltes xiquetes ja deien que el protagonista era un xiquet.

L’any 2014, Always va llençar una campanya per a mostrar que fer les coses #ComUnaXica era positiu. Usar “com una xica” com a insult és un colp a la confiança de qualsevol adolescent, siga xic o xica. A elles, les desempodera; a ells, els fa misògins i masclistes. Ací deixem el vídeo que va fer Lauren Greenfield: ¿Qué significa hacer algo #ComoNiña?

Redraw The Balance

De veritat són les criatures lliures de triar el que volen ser? Inspiring The Future vol inspirar-nos perquè redibuixem i restablim l’equilibri. #TotsElsDiesEs8deMarç

Aquest vídeo de MullenLowe London per a Inspiring The Future mostra com els xiquets i les xiquetes defineixen des de ben aviat els treballs com a propis d’homes i de dones. Quan se’ls demana que dibuixen un bomber, un cirurgià o un pilot de combat, 61 dels dibuixos són d’homes i només 5 són de dones.

Podem veure el vídeo sense subtítols al seu canal: Inspiring The Future – Redraw The Balance.

De major vull ser com…

“De major vull ser com…” Las Naves i Fisabio premien els estudiants de la Comunitat compromesxs amb la igualtat de les dones a la ciència.

Las Naves, centre d’innovació de l’Ajuntament de València, i la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), dependent de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, han realitzat el concurs “De major vull ser com…” destinat a joves estudiants d’ESO, Batxillerat i Formació Professional dels centres educatius de la Comunitat. L’objectiu és reconèixer el paper clau de les dones en les disciplines científiques i tecnològiques, així com promoure el despertar de vocacions científiques i tecnològiques entre les xiquetes i adolescents.

Ací podem veure els treballs guanyadors.

Primer Premi Las Naves

María Martínez Chillarón/ Elvira Cremades Roca/ Juan de Marco Giménez Ayuste/ Roberto Braquehais Marín, IES El Clot (València):

Accèssits:

Primer Premi FISABIO:

  • Beatriz Ramírez Vicent, Victoria Torres Suay; IES Vicent Andrés Estellés

Accèssits:

 

 

 

T’agrada el teu cos?

Entrada de Yoana (1r Bat. Artístic)

“No m’agrada la meua alçada, el meu somriure, el meu pes, els meus cabells… No m’agrada el meu cos.” Quantes vegades hem sentit alguna d’aquestes expressions? Quantes vegades ho hem vist en televisió, xarxes socials, amics, familiars, o fins i tot, quantes vegades ho hem dit o pensat nosaltres?

Tothom tenim algú que no està a gust amb el seu cos o amb sí mateix; inclús tu mateix/a pots sentir menyspreu cap al teu cos. Personalment, tinc moltes amigues i amics, i quasi tots se senten a disgust amb el seu cos, i no solament gent de la meua edat, també familiars o inclús alguna professora. Per què aquest menyspreu?

En el vídeo de Jubilee media Comfortable: 50 People 1 Question (director: Jason Y. Lee, 2014), van ajuntar diferents persones, joves, més majors i menuts, i els van preguntar una cosa molt simple: “Si pogueres canviar alguna cosa del teu cos, què seria?” La gent més major va contestar que sí, i va explicar el que canviaria i el perquè. Els motius eren que la gent es burlava d’ells quan eren menuts. Uns altres deien que es veien diferents de la resta. Els nens, en canvi, contestaren coses com “Vull ales per a volar” “Una boca de tauró per a menjar més” “Orelles puntegudes”, etc., però cap d’ells va dir que no li agradava el seu cos; s’amaven tal com eren.

Ara és quan qüestione: des de quan comencem a sentir-nos malament amb el nostre cos? Diem que els xiquets són petits i no entenen moltes coses, i nosaltres? Nosaltres tanquem els ulls i no valorem el que de veritat importa. I no ho fem perquè ens deixem dur per les etiquetes: “Has de ser alta i prima, i dur els cabells llargs per a ser guapa”, “Has de ser fort, tenir abdominals i practicar esport per a ser un xic atractiu”. Qui no siga així o una miqueta diferent, ja no és bonic ni atractiu.

Hem d’agafar exemple d’ells i elles, dels xiquets, i acceptar-nos, perquè cadascú és diferent i únic; no hi ha persones iguals, i si ho fórem, quina seria la gràcia? La teua amiga, el teu amic, el teu familiar, la teua parella, tu mateix…, tots som diferents i únics. Per a què ser com la nova model, si ser nosaltres mateixos és més que suficient. Per això, has d’acceptar-te i valorar-te com eres, perquè sent tu eres preciós/preciosa.

Famílies i diversitat (Stop Diverfòbia 9)

9a reunió del grup Stop Diverfòbia. 14 de febrer de 2018.

Assistents: N’he comptat 40, però no tot el món ha signat. De la gent que sí que ho ha fet, n’hi havia 9 professors/es del centre i 4 professors/es en pràctiques; i 18 alumnes, 5 de 1r d’ESO, 3 de 2n, 3 de 3r, 2 de 4t, 4 de 1r de Batxillerat i 1 de 2n de Batxillerat.

La reunió comença amb el relat de Pilar, professora de Valencià del centre, que ens conta la naturalitat amb què varen acceptar l’homosexualitat de la seua filla. Després de comentar algunes anècdotes familiars, i d’animar la gent jove a parlar obertament amb la família i amb les amistats sobre la seua orientació sexual, ens explica que no li agrada la paraula “tolerància” perquè sembla que vulga dir que la gent ens ha de “tolerar” –com si fóra una gràcia que ens fan–, quan en realitat no es tracta de tolerància, sinó del dret de les persones a ser com volem ser.

Pilar continua explicant que, tot i que al principi utilitzava la paraula “parella” per a referir-se a les relacions de la seua filla, va decidir que era millor adoptar una postura activa que fera més visible la diversitat, i per això ara utilitza “nóvia”, i no cap altre eufemisme. A propòsit de noms, jo compartisc amb el grup que de vegades les famílies necessiten temps per a viure el seu procés d’acceptació, i que a ma mare li costava al principi dir “la teua nóvia” i preferia utilitzar “el teu amor”.

Pilar acaba la seua intervenció reiterant l’orgull de tindre una filla lesbiana i dient que qui tinga prejudicis, que vaja al metge i que s’ho faça mirar.

Després de l’exposició, obrim un torn de paraules i la gent explica experiències pròpies i d’amistats. Una professora relata la por de dir a la família que la seua parella masculina era de l’Equador i no tenia estudis. Una altra professora conta que té moltes amistats lesbianes i que això no ha suposat mai cap problema. Una professora en pràctiques ens relata que un amic tenia por que els pares, molt conservadors, el rebutjaren per homosexual; però quan va eixir de l’armari aquestos li digueren que ja ho sabien i que no tenien cap problema. Un alumne diu que a ell li havia passat el mateix, i afegeix que al principi deia que era bisexual fins que es va adonar que era homosexual. Una alumna parla de la seua germana bisexual i de com la gent confon l’expressió de gènere amb l’orientació sexual.

Encara que la majoria d’experiències són positives, una alumna ens conta que no sempre és així i que no totes les famílies accepten i donen suport als seus fills o filles, ja que ella té un amic trans a qui els pares qualifiquen d’antinatural i de monstre. Una altra professora afegeix que el nostre centre és excepcional, i que l’homotransfòbia continua ben viva. I posa com a exemple que la setmana anterior havia anat a veure la pel·lícula “120 pulsacions per minut”, que tracta sobre el contagi del VIH als anys 90, i hi hagué gent que se n’isqué del cinema perquè hi havia escenes de sexe explícit entre hòmens. A més, el film va ser ràpidament retirat de la cartellera.

La música del final de l’esplai sona, i acabem la sessió comentant que és una sort tindre famílies orgulloses de les nostres diversitats però que, si no és així, ens hem de cuidar entre nosaltres, i aquest és, precisament, un dels objectius d’Stop Diverfòbia.

D’ací dues setmanes, més diversitat.

Us deixem un vídeo “En la pell de l’altre” (Sergi Silvestre, 2009) on parlen pares i mares de l’associació AMPGIL de famílies contra la intolerància per gènere.

 

 

 

 

 

Les xiquetes i la ciència

11 de febrer, Dia de la dona i de la xiqueta en la ciència

Les dones cursen menys carreres científiques i tecnològiques que els hòmens. A més, en el món de la ciència, les dones no arriben als nivells jeràrquics i de responsabilitat. Menys catedràtiques, menys investigadores principals, menys directores de centres de recerca, menys dones en llocs d’alta responsabilitat, i menys dones guardonades amb el premi Nobel i altres distincions.

La Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU  mostra la tasca científica de les dones en el blog Mujeres con ciencia.

Si piqueu en les fotos d’aquest enllaç Mujeres de la ciencia, que va publicar El País, trobareu informació sobre dones científiques.

Ese lugar” es una producció de K2000, dirigida per Jose A. Pérez Ledo.

El grup està viu (Stop Diverfòbia 8)

8a reunió del grup STOP DIVERFÒBIA

Assistència: 40 persones. 1r ESO (10), 2n ESO (3), 3r ESO (3), 4t ESO (1), I Batxillerat (10), Professorat (10), Professorat en pràctiques (4).

La sessió de hui ha sigut una mica caòtica, com ho són de vegades les coses que estan vives. La proposta era reflexionar al voltant de tres preguntes i gravar-se responent-les: I jo què faig per la diversitat?, per què és important el que faig?, i quin món voldria? La meua intenció era posar d’exemple un parell de vídeos de campanyes que m’agraden, però l’ordinador es resistia a funcionar; així que no ha pogut ser. Hem format grups d’alumnat gran i menut, i alguns hem eixit de la sala d’actes perquè per a gravar és un espai una mica obscur.

Un grup de profes del centre, i també de profes en pràctiques, ens hem posat a gravar-nos. Bé, si he de ser sincera, els he abordat, telèfon en mà, perquè contestaren les preguntes; però he de dir que s’han deixat atracar a gust i han fet unes reflexions ben interessants: “Jo per la diversitat faig veure que som diverses però també desiguals; i la discriminació que hem patit les dones al llarg de la història, per exemple, exemplifica que la diversitat no és la igualtat”; “Yo por la diversidad intento ser rara, distinta, no dar las clases como los demás, que se note que puede haber distintos profes de mates…”; “Jo per la diversitat m’interesse, em posicione, prenc consciencia del problema, respecte i visibilitze tota la diversitat d’opcions que hi ha”; “Per la diversitat intente estudiar i mantidre la ment oberta; i considere essencial que es tracte a l’escola per a evitar les discriminacions”; “Jo ho porte amb total naturalitat i el que m’agradaria és que tot el món ho portara també així”; “M’agradaria viure en un món on les diferències (allò realment interessant de les persones) no siguen un estigma sinó una oportunitat”, etc.

Mentre nosaltres ens posàvem nerviosxs davant de la càmera, una bona part del grup, amb ganes d’intimitat, s’ha quedat a la sala, han fet rogle i s’han posat a contar-se experiències que, segons ens han contat, han emocionat a més d’una persona. Així que… demostrat, el grup és divers, està viu i no li fa falta la meua “direcció”, cosa que m’alegra moltíssim. D’ací quinze dies, més.

Si voleu llegir les actes de les anteriors reunions, piqueu ací.

I de regalet, deixem el vídeo “Tengo dos mamás”, del canal de Vero Basku.

 

 

Estrenant-nos al blog!

Acta de la reunió de l’equip de mediació 

31 de gener de 2018

Ordre del dia:

  • Posada en comú de la trobada de Mediació al IES Benlliure
  • Valoració personal amb comentaris al blog

Assistents: 9 alumnes de 1r A i 8 profes (comptant les companyes que han vingut de pràctiques)

  1. Posada en comú de la trobada de Mediació al IES Benlliure

Hem anat a l’aula d’ordinadors per poder utilitzar-los després per a pujar els comentaris al blog Els punys no parlen. Hem començat la sessió llegint l’acta de la profe Anabel sobre la jornada de mediació que es va fer el passat dilluns 18 de desembre al IES Benlliure, trobada per posar en comú les diferents experiències que hi ha a altres centres.

Aquesta lectura i posterior comentari ha servit per recordar els alumnes que hi havien anat les activitats que es van fer, així com informar als que no hi havien anat i compartir l’experiència amb elles i ells.

  1. Valoració personal amb comentaris el blog

Un cop hem comentat amb la resta del grup les diferents parts que va tenir la trobada, era moment de pujar un comentari individualitzat al blog de mediació de l’institut per tal de donar a conèixer a la resta del centre i a la comunitat educativa l’opinió de cadascun dels alumnes que hi van anar.

Entre aquestes valoracions destaquen les relacions i gent que van conèixer d’altres instituts així com els vídeos i actuacions que van mostrar el que fan altres equips de mediació als seus centres. Els nostres alumnes també han destacat als seus comentaris el caràcter lúdic de moltes de les dinàmiques de grup que es van desenvolupar durant la jornada així com les fotos que estan penjades al blog on ixen ells i els profes acompanyants. En general la valoració és positiva i s’anima a participar-hi durant els propers cursos.

Acta feta per Alberto Molina

 

En som més

Què és En Som Més?

És una iniciativa per sensibilitzar i prevenir contra el discurs de l’odi i la radicalització violenta. Per aconseguir-ho, el nostre projecte uneix dos àmbits essencials: l’educació a l’aula i l’ús d’lnternet amb l’objectiu d’amplificar el respecte, la tolerància i la diversitat.

Vols saber més sobre aquest moviment i els seus protagonistes?

Andrea Compton, Arkano, Yellow Mellow, Rayden ja són ambaixadores d’En Som Més. I tu?

 

sumathi En Som Mes

Els ODS i l’Observatori de la Convivència

Segon dia de formació de l’Observatori de la Convivència per part de la ONG Jóvenes y desarrollo.

Dilluns, 29 de gener de 2018

26 assistents: 1A (3), 1B, 1C (2), 1D (2), 1E (2), 1F, 2B, 2D, 2E, 2F, 3A, 3B, 3C, 4A, 4B (2),1BatA (2), 1BatC, 1BatH, 2BatA

A la sessió anterior, quedàrem a seleccionar un dels problemes i respondre a les qüestions següents: per què ens preocupa?, quines en són les causes i les conseqüències, quines dues notícies sobre el tema podem aportar-hi, i si trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut, en quins moments i quines són les actituds. Per grups, fan un cartell on han d’aparéixer totes les qüestions del tema seleccionat.

Per als observadores i observadores del nostre institut, els temes d’interés són els següents:

  • Les fronteres. Al cartell veiem, en color roig, les causes, i en negre, les conseqüències. També hi apareixen els països que tenen problemes amb les seues fronteres. Les causes que hi aporta el grup són: la política, les dictadures, el racisme, la intolerància… I les conseqüències: la mort, l’opressió… Quan el grup explica el seu mural, s’obri un interessant debat sobre si al nostre institut hi ha o no racisme. El cartell inclou també cites interessants, per exemple “Las fronteras son dibujos en mapas que aún no podemos entender”.
  • L’ús i abús de les tecnologies. Aquest grup explica les conseqüències negatives de l’abús de les noves tecnologies, entre les quals hi destaca el ciberbullying.
  • L’assetjament escolar. El grup aporta dades, per exemple que el 9’3% dels joves pateix assetjament escolar. Els missatges que omplin el cartell són de respecte i de desig de canvi: “Esto tiene que cambiar”.
  • El tabac i altres hàbits tòxics. Per a aquest grup, el tabac és un problema que fins i tot afecta a la convivència, ja que la necessitat de fumar porta a estar més nerviós a classe.

Després del treball en grups, ens posem en cercle i la formadora pregunta i explica què és l’ONU i que són els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible). Ens posa també un vídeo explicatiu (www.los17ods.org). L’any 2015, 193 països van acordar a la seu de Nacions Unides els 17 objectius següents, que s’havien d’acomplir abans de 2030: eradicar la pobresa; acabar amb la fam; garantir una bona salut; garantir una educació de qualitat; garantir la igualtat de gènere, l’accés a l’aigua i a l’energia, l’ocupació digna i economia sostenible, infraestructures; reduir de la desigualtat entre els països, ciutats i comunitats sostenibles; promoure un consum responsable; lluitar contra el canvi climàtic; conservar la flora i fauna aquàtiques, la biodiversitat; promoure la pau i la justícia, i enfortir aliances.

També aclarim el concepte de “sostenibilitat”. Sostenible és tot allò estable, que no cau… I quan parlem que el món ha de ser sostenible, volem dir que si no el cuidem ara, no estarà bé en el futur. Per tant, “sostenible” significa que el que nosaltres fem no ha de ser un problema per als que vindran després.

Amb els ODS es tracta d’avançar cap a un món sostenible, que no solament té a veure amb la conservació i cura de la naturalesa sinó amb les persones i amb el fet de relacionar-nos de manera sana i sense violència.

Durant el debat, algunes de les opinions són pessimistes quant a l’acompliment dels ODS, tot i que alguns dels observadors fan veure que el més depriment de tot és que la gent jove no confie en el seu acompliment. També es culpabilitza els governs, molts dels quals venen armes, per exemple, o no faciliten el reciclatge. La formadora ens posa un altre vídeo per a animar a actuar, i que ens adonem que la nostra manera d’actuar és important perquè serveix de model per als que ens envolten.

La formadora explica també que hi ha persones (observadors/es) que fan informes sobre l’acompliment dels ODS en els diferents països. De la mateixa manera que a l’ONU, els observadores de la convivència al nostre centre tenen diverses funcions, entre les quals destaquem: observar i/o detectar conflictes, solucionar el que estiga a les nostres mans, i informar del conflicte o derivar si no el podem solucionar.

La formació acaba després de quasi dues hores de treball ben interessant.

Projecte “Nada será igual”

“Nada será igual” és un projecte contra l’assetjament escolar en format audiovisual creat per Víctor Antolí, Director de l’Escola Municipal de Teatre de Castelló. El seu objectiu és conscienciar, a través de personatges de ficció, de la realitat d’assetjament que alguns joves viuen i denunciar el silenci còmplice de l’entorn. El projecte naix com a treball de final de curs amb els alumnes d’actuació, que graven el curt “Nada será como antes” i en el qual es denuncien els problemes que vivien a l’institut. Al canal de Youtube del projecte, podem trobar més vídeos.

Ací podem vore un vídeo de la campanya: “El acoso debe acabar #ypunto. Nada será Igual”.

I ací podem veure el curt “Nada será como antes” (7’4″)

 

Veig, sent, em pregunte…

Formació de l’Observatori de la Convivència per part de l’ONG Jóvenes y desarrollo

23 de gener de 2018

Assistència del total de 28 cursos: 21 alumnes. 1A (3), 1C (2), 1D (2), 1E, 2A, 2D (3), 2F, 3B, 3C, 4A (2), 4B (3), 2nBatH, 2nBatC.

Comencem la dinàmica a la biblioteca imaginant que és un museu ple de quadres. Cadascun d’aquests representa una escena i l’alumat ha d’anotar en un full: “Veig”, “Sent” i “Em pregunte” a partir de les imatges.

Una vegada fet això, per grups de 5 persones de diferents cursos posen en comú les anotacions, i en trien les cinc més destacades.

A continuació, han de pensar un hashtag per a cada imatge i, mentre l’enganxen al quadre corresponent, van explicant a la resta de grups les idees més destacades.

Alguns dels hashtags són:

  • #Integració. És necessària per a no marginar els/les companyes.
  • #BulismoyRaciling. Es tracta d’un joc de paraules a partir de bullying i racisme. Les preguntes més repetides són: per què fa això la gent?, per què no es pregunten si els agradaria que els ho feren. També es comenta que les xarxes socials intensifiquen el bullying.
  • #LágrimasTrasLaPantalla. Es comenta que darrere de la pantalla, la gent és molt valenta i posa coses que en directe no diria.
  • #SiEsAmorNoEsControl. És un hashtag aplicat a les relacions de parella en les quals ha d’haver respecte i confiança, no control.
  • #CryingAroundTheWorld. #ElMónPlora. #Autodestrucció. Es parla de la sostenibilitat, de la petjada ecològica… i s’apunta que cal intentar deixar un món igual o millor per als que vindran.
  • #EliminemFronteresComplimSomnis. Aquest hashtag fa referència a una imatge amb persones immigrants que no són ben rebudes els països als quals acudeixen per a poder viure i acomplir els seus somnis.
  • #AceptacióSocial. A partir d’una imatge on hi ha unes adolescents fumant, es parla de la immaduresa, de les inseguretats, del desig de ser igual a altres, del desig de “normalitat”, que ens porta de vegades a actuar d’una manera en la intimitat, i d’una altra de diferent davant de les amistats.
  • #TotsElsColors. Aquest hashtag és una petició d’acceptació de la diversitat.
  • Etc.

Després de la dinàmica, la formadora explica que l’ONU s’ha marcat uns objectius per a intentar solucionar els problemes dels diferents països que la conformen. I per a saber si els problemes se solucionen, hi ha observadores i observadors que tenen com a missió veure si els objectius s’acompleixen. De la mateixa manera, nosaltres hem de marcar-nos també uns objectius de sostenibilitat a l’Isabel de Villena i observar si s’acompleixen. I si no és així, posar en marxa les mesures adequades per a aconseguir-ho.

En primer lloc ens hem de fer preguntes:

  • Quins problemes ens afecten al centre?
  • És l’Isabel de Villena un institut discriminador?, masclista? racista?…

Després de prendre la temperatura al nostre centre, han de triar un problema que destaque. La formadora reparteix un full perquè treballen amb el problema elegit per a la propera sessió.

Problemàtica elegida

  1. Quin problema hem elegit?
  2. Per què ens preocupa?
  3. Causes (enumerar les principals causes que originen aquest problema)
  4. Conseqüències
  5. Notícies (investiguem sobre el problema)
  6. Trobem aquest problema en el dia a dia del nostre institut? En quins moments? Quines són les actituds?

Tanquem la sessió després de quasi dues hores de treball ben interessant.