Els ODC (Objectius de Convivència) de l’IES Isabel de Villena

En la tercera reunió de formació del curs 2017-18, i de la mà de l’ONG “Jóvenes y desarrollo”, el nostre alumnat observador estableix els que seran els ODC de l’IES Isabel de Villena:

  • ODC 1. Promoure i vetllar per l’equitat de gènere
  • ODC 2. Acabar amb l’assetjament escolar
  • ODC 3. Combatre l’LGBTIfòbia i celebrar la diversitat
  • ODC 4. Utilitzar la mediació en la resolució de conflictes
  • ODC 5. Promoure el bon ús de les xarxes socials
  • ODC 6. Evitar la marginació i l’aïllament de companys/es 
  • ODC 7. Promoure les crítiques constructives
  • ODC 8. Convertir els corredors en espais segurs per a tot el món
  • ODC 9. Convertir el pati en un espai segur, acollidor i igualitari
  • ODC 10. Fomentar la neteja i la cura del material i del mobiliari
  • ODC 11. Promoure la intervenció de companys/es quan hi ha bregues

De cadascun d’aquests objectius, l’alumnat debat en grups les actituds/situacions que vulneren aquest dret i les activitats/accions proposades per a canviar-ho. Les professores de l’equip de mediació considerem important afegir dos apartats més que intentarien buscar maneres de mesurar les accions que es duen a terme en el centre i també pautes per a orientar el treball educatiu del professorat, és a dir, els aspectes que s’han de conèixer per tal de poder treballar amb la classe l’ODC corresponent. Com a exemple, incloem els tres primers ODC:

ODC1ODC 2ODC3

 

Anuncis

Per què és important Stop Diverfòbia

Un any celebrant la diversitat amb Stop Diverfòbia. A l’IES Isabel de Villena, apostem fort per un món sense intolerància per gènere.

En la 13a reunió del curs, que té lloc el dia 6 de juny de 2018, veiem el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

En acabar, fem una valoració global de l’any, i la gent comenta el que més li ha agradat i per què és important que grups com aquest siguen una realitat als nostres centres. Les persones més valentes, es deixen grabar en vídeo per a fer un muntatge del curs. Les que no ho són tant, em regalen la seua veu. Amb tot aquest material, faré un vídeo ben xulo que servisca de recordatori d’aquest any que hem passat celebrant la diversitat.

Gràcies!!!

Ací podeu llegir les actes de les reunions d’Stop Diverfòbia 17-18 en PDF.

Enganxa’t 2018

ACTA ASSISTÈNCIA ENGANXA’T 24 D’ABRIL DE 2018

Activitat: Enganxa’t a l’IES Malilla.

Assistents: 3 alumnes de 1r A, 1 alumna de 1r B, 2 alumnes de 1r E i 1 alumna de 4t B. Professores: Catalina Machado i Pilar Soto.

Tema: “Tecnologia, poder i ciutadania”

Presentació a càrrec de Diego Álvarez

La presentació va començar amb un repàs dels objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides. Després, es van anar desgranant els objectius i, com a principal, el de poder influir en el món amb responsabilitat utilitzant les noves tecnologies. Per a fer-ho, necessitem prendre consciència, desenvolupar les nostres capacitats i un entorn favorable.

Per a la presa de consciència, el ponent va fer una sèrie de preguntes a l’alumnat assistent: Quines aplicacions utilitzes?, quant de temps passes al dia en aquestes aplicacions?, i has sigut testimoni d’algun tipus d’insult o assetjament quan has utilitzat les xarxes socials?

Després va explicar algunes iniciatives, com la campanya per a frenar el ciberassetjament I am a witness (ens podem descarregar la APP per al mòbil amb emoticones ben xules). També va donar una sèrie de consells sobre com actuar:

  • Tindre sentit comú per diferenciar les notícies falses (fake news) de les
  • Parar les falsedats i els rumors.
  • Comprovar les notícies que ens passen (fact checking)
  • Generar consciència (per exemple, contra la música misògina)
  • Respectar la p
  • Utilitzar, per exemple, emoticones per a parar insults o situacions violentes en les xarxes.

Pel que fa al desenvolupament de capacitats i a l’entorn favorable, va explicar que podem influir en el que ens envolta, involucrant-nos, participant i exigint transparència. També destacà que la qualitat més important és la capacitat d’escoltar. És important també tenir accés a informació que facilite la presa de decisions a nivell local, nacional i fins i tot internacional. I a més, posar en marxa processos de rendició de comptes.

El ponent va fer una exposició que va resultar molt interessant i dinàmica i la participació dels assistents va ser molt motivadora.

Tenim la tecnologia al palmell de la mà i no estem a soles:

“Ja estem en el futur; i volem construir-lo!

Acta feta per Pilar Soto

 

Repensar i sembrar

Acta de formació en mediació amb Flor Hoyos 2-5-18

Assistents: Pilar, Anabel, Àngels, Rosa S., Rosa J., Tania, Isabel i Amparo.

La sessió de formació amb Flor Hoyos té com a objectiu fer balanç dels 14 anys de l’equip de mediació, fer una definició conjunta dels problemes i dificultats actuals que ens ajude a trobar solucions, i preparar-nos per als nous reptes derivats de la jubilació de dos membre de l’equip i la incorporació de nou professorat.

Amb aquests objectius, fem dues dinàmiques: “Negatiu/positiu” i “Tècnica del grup nominal (TGN)”

Dinàmica “Negatiu/positiu”

La primera dinàmica consisteix en una pluja d’idees sobre les raons per a continuar en l’equip de mediació i els motius per a no fer-ho.

D’entre les raons per a no continuar, anotem les següents:

  • Hem de deixar espai per a activitats noves
  • Desgasta
  • Requereix un esforç i temps extra
  • Cal molta preparació
  • Ja hem acomplert la nostra feina; ara els altres que s’espavilen
  • No hi ha un canvi considerable a l’institut que justifique tant d’esforç

D’entre les raons per a continuar, anotem les següents:

  • La gent (alumnat, professorat) té un espai estructurat on acudir en cas de conflicte
  • És una font d’enriquiment personal
  • A l’equip trobem suport i confiança
  • És una font de cultura de pau; una altra forma de veure l’ensenyament
  • És un espai d’educació emocional
  • Ens permet entendre les altres persones, per exemple, el que tenen de bo
  • És un projecte col·lectiu; un treball en equip
  • Existeix un canvi real al centre gràcies a l’equip

Després, comentem, amb l’ajuda de Flor, les raons per a deixar l’equip. I anem fent contrapropostes:

  • A l’equip de mediació s’han de poder fer coses noves.
  • Per a compensar l’esforç i el temps de dedicació extra, hem de sol·licitar una compensació d’algun tipus.
  • Contra el possible cansament i desgast, hem d’aprendre a quedar-nos en una situació secundària i deixar que altres prenguen la iniciativa
  • La millora i el canvi sempre és relatiu ja que depén de la situació amb la qual comparem els beneficis de la mediació.

Dinàmica 2. Tècnica del grup nominal (TGN)

Aquesta tècnica consisteix a respondre a una pregunta en post-its (les respostes han de ser de 3 a 5). L’activitat és important per a facilitar la transició i ser conscients del llegat que volem deixar a les noves persones.

Ens dividim en dos grups: les veteranes i les noves. El primer grup respon a la pregunta a i el segon, a la b:

  1. Quines coses hauria de tindre la gent nova per a entrar a l’equip?
  2. Què hauria d’aportar-te l’equip per a interessar-te i voler participar-hi?

Les respostes a la primera pregunta són:

  • Valentia (voler treballar les emocions, capbussar-se en el conflicte…).
  • Creativitat, idees noves i ganes.
  • Ser visibles (un referent) per a la comunitat escolar.
  • Treballar bé en equip.
  • Compromís i responsabilitat amb l’alumnat i amb el grup.

Les respostes a la segona pregunta són:

  • Formació.
  • Informació i divulgació dels resultats (difusió). Fer partícips la resta de professorat del que fa l’equip.
  • Compensació horària.

Les dues hores passen ràpid i no tenim temps per a res més.

Flor prepararà la següent sessió amb les idees exposades.

La cultura de la violació

La cultura de la violació naturalitza la violència sexual. El guió de la por amb què eduquem les dones, i la falta d’educació als hòmens, ho acaben d’adobar.

Entrada en castellano

Estimat fill,

Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.

Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.

Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?

Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l’androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.

I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures…) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?

Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.

He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s’atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?

Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:

No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs… Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta’ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim… Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues.

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.

Albert

(Entrada publicada a Karícies)

Creativitat de gènere

A Stop Diverfòbia combatem la intolerància per gènere i celebrem la diversitat.

A l’12a reunió d’Stop Diverfòbia (18 d’abril de 2018) hi assisteixen al voltant de 15 persones, i seguim comentant el vocabulari que encetàrem en la sessió anterior. Al principi parlem d’etiquetes inclusives o excloents, del que representen per a uns i per a d’altres, del fet que haurien de ser “estratègiques”, etc. I acabem parlant de la creativitat de gènere, de la intolerància per gènere i de l’evolució de la consideració mèdica de les expressions de gènere no normatives.

Seguint Lucas Platero (Trans*exualidades. Bellaterra. 2015), ací va una mica d’història:

En la dècada dels 60 del segle XX, comença a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa. Això significa considerar que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” pateixen un trastorn que es pot curar amb teràpia psicològica. Els termes mèdics utilitzats per a parlar d’aquest “trastorn” són: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.

En els anys 80, i seguint la versió III del manual de referència de les malalties mentals (DSM), a un xiquet o xiqueta que tinguera rols o comportaments no adequats al seu gènere se li hauria dit que patia un “Trastorn d’Identitat de gènere infantil“. DSM és un acrònim anglès que significa Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (en català: Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). És un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals. Es va publicar per primera vegada l’any 1952, i ha patit diverses revisions, fins a la darrera versió (DSM-V, 2013). Com a anècdota, podem dir que al DSM-II (1973) es va eliminar l’homosexualitat com a categoria dins de la secció “Desviacions Sexuals”. Més greu és que l’OMS no ho fera fins al 1990 (en el CIE 10, Clasificación Internacional de Enfermedades y otros problemas de Salud).

Als anys 90, es va començar a posar en qüestió que les persones haguérem de seguir les normes de gènere, ja que aquestes expressions alternatives a la norma són una mostra de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, reclamaven autodenominar-se –i no deixar-se anomenar per altres– com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans” o “trans*”, etc. Altres termes en anglés són: gender non-conforming, gender diverse, gender atypical, genderqueer, etc.

Aquestos activismes crítics es van generalitzar en les primeres dècades del segle XXI, i reclamaven i reclamen, no solament una terminologia no patologitzant, sinó la critica de la validesa de la teràpia reparadora, i la defensa, en el seu lloc, de la teràpia afirmativa. Amb tot, en el DSM-V el terme “trastorn” va ser desplaçat pel de “Disfòria de gènere”.

Als EUS i al Canadà són moltes les famílies activistes que estan fartes de veure que als seus fills i filles se’ls etiqueta pensant en el que els falta –ajustar-se a les normes tradicionals– i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals prefereixen anomenar-se són: “infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.

En aquest sentit, convé tindre en compte el terme “Intolerància per gènere”, que fa referència a les diferents formes de violència que pateixen els i les xiquetes i adolescents, no per la seua orientació sexual, sinó perquè expressen actituds, rols i comportaments que no es consideren adequats per al gènere al qual se’ls va assignar en nàixer. És el que anomenem “assetjament escolar contra menors amb expressions de gènere diverses”. Aquesta violència té lloc en diversos àmbits de la vida quotidiana, entre ells l’educatiu, espai clau on detectar, intervenir i prevenir aquest tipus de violència. Alguns exemples de la intolerància de gènere tenen a veure amb les limitacions que viuen els i les xiquetes a l’hora d’escollir la roba, els jocs i joguets, el comportament, etc.

Un rap contra el masclisme

Entrada de Carles Claramunt (1r Batxillerat)

El passat divendres, fent zàping, em vaig trobar per casualitat amb un programa de televisió d’una cadena que no solc veure mai per la seua emissió vulgar (parle de Telecinco i de Factor X). Abans de canviar de canal, vaig decidir donar-li dos minuts al programa per tal de veure si eixia quelcom interessat que em poguera entretenir una mica. I així va ser: una grata sorpresa.

Factor X és un reality-show dedicat a la recerca de talents musicals. De sobte, em vaig trobar amb la presència de dos rapers, que en la seua presentació al jurat deien que cantarien un rap contra el masclisme; i això ja va ser prou per a atraure la meua atenció, fet pel qual no vaig canviar de programa. El rap podria haver estat millor? Doncs segurament (tampoc puc opinar si ho feren bé o malament perquè realment no és un gènere musical que m’interesse massa), però tenia una història per contar. Una història molt significativa i que, com més tard va dir el jurat, podria ajudar en un futur a totes aquelles dones que han de patir les conseqüències del masclisme en la seua pell. Els rapers van repetir en diverses ocasions la importància de trucar al 016 davant de qualsevol mostra de violència de gènere que evidenciem.

És més, el reconegut showman Risto Mejide va proposar d’incloure la cançó en la iniciativa “12 meses” de Mediaset, projecte social que la cadena du a terme des de l’any 2000, i que posa el  focus dels continguts a sensibilitzar els espectadors sobre assumptes socials des d’un punt de vista solidari, amb temes com la lluita contra la violència de gènere, el càncer, la drogoaddicció, l’assetjament escolar i la pirateria, el foment de la lectura, l’esport, la música, els hàbits de vida saludables, la igualtat, la conducció responsable, el suport als majors, els xiquets, els que conviuen amb l’Alzheimer…

I a vosaltres, què us sembla la cançó? Us ha aplegat el missatge?

Vocabulari divers (Stop Diverfòbia 11)

A l’11a reunió d’Stop Diverfòbia del dia 28 de març, i a la qual hi assistiren al voltant de 30 persones.

Férem una activitat aparentment senzilla que consistí a explicar els termes següents: Agènere, Al·losexual, Asexual, Binarisme, Bisexual, Bloquejadors hormonals, CRS (Cirurgia de reafirmació sexual), Cissexual, Cliteroplàstia, Contagi de l’estigma, Creativitat de gènere, Crossdresser, Demisexual, Drag King, Drag Queen, Estrés de les minories, Fal·loplàstia, Gènere fluid, Gènere no binari, Heteroflexible, Heteropatriarcat, Homosexual, Identitat de gènere, Intersexual, Intolerància per gènere, LGBTI, Mastectomia, Orientació sexual, Pansexual, Passing, Performativitat de gènere, Ploma, Poliamorós/a, Rols de gènere, Sistema sexe-gènere, Trans*, Transgènere, Transsexual, Transvestit, Homofòbia, Homofòbia interioritzada, Homotransfòbia social, Transfòbia, Bifòbia, Eixir de l’armari.

A cada persona se li donaven dos o tres termes i els havia de compartir amb una parella distinta cada vegada. La parella havia de definir la paraula que li diguérem i nosaltres havíem de definir la que triara de les seues. Si no en coneixíem el significat, intentàvem entre les dues persones, esbrinar-lo.

Només ens va donar temps a comentar-ne unes poquetes, així que la propera reunió seguirem.

Us deixe ací un comentari que el meu alumne Jose va deixar al blog Karícies sobre les reunions d’Stop Diverfòbia, i que resumeix millor que jo el sentit del que fem.

Jose Thompson ha dit…

Hola, sóc Jose, un alumne de batxillerat, tinc 16 anys i sóc homosexual. He anat a unes quantes reunions d’«Stop Diverfòbia» i la veritat és que crec que aquestes són molt necessàries, ja que ajuden els alumnes que hi acudeixen a conèixer nous conceptes que no estan tan normalitzats a la nostra societat actual com: al·losexualitat, crossdressers… i també ajuden els professors tant a conèixer els problemes dels alumnes com a aprendre aquests nous conceptes. 

Jo en aquest institut mai he tingut problemes per la meua sexualitat, mai he rebut comentaris negatius, i crec que açò és perquè ací es normalitza la situació de les persones que no som com tothom és. A més, gràcies a aquestes reunions els alumnes poden descobrir si pertanyen a algun d’aquestos col·lectius, i a més es poden sentir lliures de dir si hi pertanyen.

Clarament a aquest grup no hi anem com a alcohòlics anònims, no es diu nom, edat i a quin col·lectiu pertanys; sinó que hi anem tots com a persones iguals, que és el que som, i no distingim entre gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals… Siga quina siga la teua condició, ets benvingut.

Per finalitzar, vull donar les gràcies a tots els professors i professores que hi van i als alumnes que també hi acudeixen. Tots fan possible aquests espais de relació que afavoreixen la convivència. Gràcies pel vostre temps.

 

Sota un paraigües

Curs de mediació

Acta de la formació de dia 21 de març de 2018

Assisteixen: 5 professors/es i 8 alumnes (6 de primer d’ESO i 2 de 4t)

Quan entrem a la sala d’actes, aquesta té les cadires situades de cara a l’escenari, i Flor, la formadora en mediació, ens fa reflexionar sobre la importància de l’espai, i les jerarquies que crea. De la mateixa manera que és important com ens situem per a fer una mediació, també ho és en l’espai de formació. Després Flor trau un paraigües que ens acull a tots els que hem decidit assistir a aquest curs. Així, d’un en un, anem dient una qualitat d’una altra persona, i ens anem posant davall del paraigües mentre fem una pinya que ens recorda que en mediació treballem en equip i ens centrem en les fortaleses. Una vegada asseguts en cercle, posem el nom en un adhesiu i escrivim l’aspecte que voldríem treballar en la formació. I Flor comença a portar-nos per l’apassionant camí de les relacions humanes i de la mediació de la mà dels nostres interessos i inquietuds. Alguns dels temes tractats són:

  • L’Empatia. L’empatia té un viatge d’anada i un altre de tornada, perquè si ens quedem en el que li passa a l’altra persona, no la podem ajudar bé. Per exemple, una professora pot entendre la situació difícil que pot estar passant un alumne, però ha de saber que el seu paper és ensenyar i que l’alumne ha d’aprendre; per això ha de tindre la capacitat d’escoltar per a després tornar al seu rol d’ensenyant.
  • El silenci. El silenci és important. De vegades, hem d’ajudar qui no parla amb bones preguntes: Com et sents quan ell/a fa això? I què fas tu quan ell/ella fa això? D’altres, hem de respectar el temps de l’altra persona, esperar callant i donar-li espai.
  • La teoria planar. Hi ha una imatge que explica molt bé el paper de les persones mediadores: les dues parts en conflicte caminen per la sala subjectant un palet xinés, i la persona mediadora està en el mateix plànol que aquestes mentre els ajuda a subjectar el problema. Amb les 12 típiques, en canvi, eixim del plànol perquè aconsellem, jutgem, renyem, etc.
  • El caucus. De vegades és necessari recórrer a un caucus o entrevista personal quan una mediació està estancada. Després d’aquest es pot reprendre la mediació.
  • La neutralitat. Per a mostrar la nostra neutralitat en la mediació és bo explicar amb sinceritat que no volem beneficiar ningú, i que si alguna de les persones mediades se sent tractada de manera diferent, és bo que ens ho faça saber. Amb això estem dient que ho volem intentar, però que som fal·libles i no tenim garantia de fer-ho.
  • L’equilibri. És important també equilibrar els temps, mirar les dues parts, etc., així com reforçar les conductes cooperatives i els esforços individuals i conjunts.
  • Les normes. Les normes de la mediació (respectar el torn de paraules, la confidencialitat…) són importants, però aquestes no s’imposen sinó que s’acorden. Tanmateix, si alguna de les parts no col·labora, podem dir-li que entenem el que està sentint però que no podem sostindré la mediació en aqueixes condicions.
  • El control de la ira (o control de crits). Una fórmula per a rebaixar el nivell de cabreig d’una de les parts sense cridar-li l’atenció és dir-li que ens mire a nosaltres i no a l’altra part: El que dius és molt important però, per favor, mira’m a mi. O bé: Necessite que em mires, si no, no em puc concentrar.
  • El llenguatge corporal i la sintonia. També és bo acomodar-se, buscar la sintonia o rapport amb les persones mediades, també físicament. Hem d’estar pendents del llenguatge corporal. De vegades ajuda adoptar la mateixa postura corporal que la persona mediada. També podem demanar-li, si trobem que la persona es mostra distant o esquiva, que necessitem que ens mire perquè si no és així, no ens podem concentrar. És important parlar des de nosaltres, sense imposar o fer sentir malament l’altra persona: Estaria més còmoda si…

Després de repassar aquestes i altres qüestions –i de mirar-nos per parelles en absolut silenci per a experimentar la potencialitat d’aquest–, fem una roda per explicar el que més ens ha arribat. Flor s’acomiada de nosaltres explicant-nos que no és una teòrica de la mediació sinó que està amb nosaltres perquè molta gent hem confiat en ella, i perquè en la mediació aprenem junts/es.

Ens fa fortxs (Stop Diverfòbia 10)

“Stop Diverfòbia ens fa fortxs, i ens fa sentir que no estem a soles, sinó que hi ha més gent oberta i respectuosa que ens donarà la mà quan ho necessitem”

28 de febrer de 2018. 10a sessió d’Stop Diverfòbia a la qual assisteixen al voltant de 40 persones entre professors (la majoria professores) i alumnes.

Veiem el vídeo Stand up! (A. Rodgers i A. Keleher, 2011) i després ens posem en rogle per a reflexionar al voltant d’algunes qüestions:

  1. La reacció del grup pot donar-se en un institut o en una escola com la nostra?
  2. Quins motius provoquen que la gent respectuosa amb la diversitat no actue davant de les burles o l’assetjament homòfob o trànsfob?
  3. Quines característiques, qualitats o habilitats penseu que té la gent que sí que actua contra l’assetjament?
  4. Actuar contra l’homofòbia és més fàcil per als xics, per a les xiques o per als dos igual?
  5. S’acosten falles i en moltes xarangues es canta “maricón el que no bote”. Lambda va llençar una campanya fa uns anys proposant que es cantara “borinot el que no bote”. Se us acudeixen altres propostes perquè l’homofòbia desaparega del nostre voltant?

En el debat, molt interessant, parlem sobretot de les dificultats que tenim les persones respectuoses amb la diversitat per a no actuar davant de les violències que presenciem. Algunes d’aquestes estan més desenvolupades en el text “Per què els espectadors no actuen contra la violència”, i en síntesi són:

  1. Ens costa actuar si pensem que som els/les úniques persones que estem en contra.
  2. Tenim por de convertir-nos en les víctimes.
  3. Quan els bullys són populars, és difícil oposar-s’hi.
  4. En el bullying homofòbic opera un concepte que es diu “contagi de l’estigma” i és la por que pensen que per defensar persones homosexuals nosaltres també ho som.
  5. No actuen davant de determinades violències, per exemple els insults, perquè no ens semblen greus.

Grups com el nostre serveixen per a fer-nos persones fortes i sentir que no estem a soles, sinó que hi ha més gent oberta i respectuosa que ens donarà la mà quan ho necessitem.

A l’etiqueta Stop Diverfòbia podem llegir les actes de les anteriors sessions.

PER QUÈ ELS ESPECTADORS NO ACTUEN CONTRA LA VIOLÈNCIA

Quan es parla de violència, un acostament superficial té només en compte dos vectors: la víctima i l’assetjador, i les intervencions es fan només cap a aquestes dues parts en el conflicte. Però l’esquema és molt més complex, i les darreres investigacions i programes eficaços (per exemple, el programa KIVA a Suècia) estan mostrant que cal actuar sobre el context i sobre els espectadors, intentant moure aquests contra la violència. Així, analitzar algunes de les causes que dificulten que els espectadors actuen contra la violència, és útil per a combatre-la. 

a) En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. Els insults o els acudits homòfobs, habituals encara hui en dia en broma o seriosament, influeixen negativament i desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió homòfoba. 

b) També pensen que ells mateixos es convertiran en víctimesperquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. 

c) En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix també la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual. 

d) La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent. 

e) Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Una agressió física es considera greu, però un insult no és percebut com a violència, encara que siga diari. 

Cal ensenyar els estudiants a prendre consciència de la violència que suposen els insults i els acudits homòfobs, ja que no són innocus sinó que van minant l’autoestima dels joves LGBTI o dels heterosexuals que encarnen masculinitats o feminitats no hegemòniques. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervindre amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Campiones invisibles

El documental “Campeonas invisibles” (Paqui Méndez i Ana Victòria Pérez, 2017) mostra algunes de les desigualtats i injustícies que es donen en la pràctica esportiva amb les dones professionals. Aquestes, malgrat obtenir millors resultats i triomfs que els seus companys homes, no reben el mateix tracte social, ni elles, ni els seus èxits esportius, especialment dels mitjans de comunicació.

Practicando la mediación

Acta de mediación del 28 de febrero de 2018

Asistentes: Profesores: Rosa Sanchis, Àngels Martínez, Alberto Molina i Anabel González. Dos profesores en prácticas. Alumnos: 4 de 4º de ESO y 6 de 1º

Hoy hemos tenido una jornada muy activa en la sesión de mediación, pues la actividad propuesta era la observación y el análisis de un caso práctico. Para ello, los alumnos de 4º ESO han escenificado una mediación en directo para el grupo de mediadores de iniciación (1º y 2º ESO).

Para una mejor comprensión, les hemos dado a los iniciados dos esquemas necesarios para iniciarse en la mediación; el primero contiene las técnicas eficaces de escucha activa y las técnicas ineficaces. Hemos leído en voz alta las actuaciones que no debemos tener ante ninguna mediación y para asegurarnos la buena comprensión de éstas y el entendimiento de todo aquello que no se debe hacer cuando se quiere ser mediador, las hemos comentado brevemente, éstas son:

  • Interrumpir
  • Interpretar
  • Sermonear
  • Criticar
  • Dar/quitar la razón
  • Aconsejar
  • Ignorar
  • Consolar
  • Quitar importancia
  • Amenazar

Es clave que los alumnos entiendan que una mediación ha de ser completamente neutra, debemos estar a la escucha del conflicto de los participantes y muy atentos a sus comentarios y acciones para poder actuar de forma eficaz y llegar al fondo del conflicto.

A continuación, los alumnos de 4º han escenificado un caso práctico desde la premediación (momento en el que el mediador se reúne por separado con las partes implicadas y les pregunta si quieren solucionar el conflicto a través de la mediación) hasta la firma del contrato con los acuerdos tomados.

El conflicto que se ha presentado es un modelo usual en un centro educativo: un profesor pide un trabajo en grupo y es el profesor quien organiza el equipo de trabajo. El día de entrega de dicho trabajo, el grupo no ha trabajado al mismo nivel y hay partes no entregadas, pero como la nota es grupal, todos los participantes se ven afectados. El grupo de alumnos se enfada entre ellos porque hay compañeros que no han realizado las tareas que deberían haber hecho y piden al profesor que les cambien de grupo. Hecho que el profesor no acepta y les obliga a trabajar conjuntamente y a solucionar sus diferencias.

Después de la puesta en escena, nos hemos sentado todos en círculo para conversar y cambiar impresiones de lo que acababan de presenciar. Por una parte, los mediadores veteranos explicaban que éste era un caso ficticio pero que estaba muy cerca de la realidad. Hemos comenzado por detectar las fases de la mediación en la obra de teatro:

  • Premediación
  • Presentación y reglas
  • Cuéntame
  • Aclarar el problema
  • Proponer soluciones
  • Llegar a acuerdos

Los iniciados iban diciendo a qué momentos de la obra asociaban cada una de las partes y por qué se habían dado cuenta, si había quedado claro, incluso los actores explicaban si lo habían hecho bien o si podían haberlo hecho de otra forma.

Los alumnos veteranos han explicado a los iniciados el concepto de iceberg (cuando hay un acto/hecho que hace que surja el conflicto, la mayoría de las veces el problema reside en algo que no se ve a simple vista, de esta forma, el mediador debe estar muy atento a las señales de las personas que sufren el conflicto para darse cuenta de que hay un problema de fondo que hay que subsanar previamente para lograr la resolución del conflicto total). Este concepto se ha visto reflejado completamente en el teatro, puesto que el enfado ya residía en el grupo y el deber trabajar juntos no ha ayudado a olvidar sus diferencias.

También hemos analizado cómo llegar a la base de los conflictos, muchas veces no lo vemos en las palabras, sino en los silencios y para ello es necesario preguntar. O también, hay veces que se ve a través de la actitud, por este motivo es tan importante escuchar y observar. También se ha hecho hincapié en la necesidad de que el mediador sea insistente para lograr que las personas quieran acceder a la mediación y solucionar sus problemas, ya que, normalmente, cuando dos personas están enfadadas, ninguna tiene ganas de sentarse frente a la otra para hablar y solucionar un problema.

Otro aspecto tratado ha sido la importancia de saber expresar los sentimientos y saber dar el adjetivo necesario cuando los afectados no saben decirlos es el mediador quien debe expresar esos sentimientos para que queden identificados y se muestre, de esta forma, el sentimiento real que impera en el conflicto: rechazo, despecho, frustración, confusión…

Hemos asistido a una sesión muy dinámica, divertida, de intercambio, de sinceridad en la que el grupo, profesores y alumnos de todos los niveles de mediación, han logrado compartir, formarse y confiar en sus compañeros mediadores.

Sin más, hemos acabado la sesión a las 14’30h.

Anabel González

No sense nosaltres

Vídeo “No existe una historia ni una cultura sin mujeres” en el qual la investigadora Ana López-Navajas explica l’ocultació de les dones en els llibres de text.

Anna López Navajas: una història de lluita contra la invisibilitat de les nostres dones

Carla Pons. El temps. 25.03.2017

[…]

Ana López Navajas va coordinar el projecte d’investigació TRACE-La visibilidad de las mujeres en los contenidos de la Enseñanza Secundaria Obligatoria, a la Universitat de València. Aquest treball va quedar reflectit en la base de dades mujeresenlaeso.uv.es, on es troben els resultats de les diferents matèries. Finalment, va ser la seua tesi doctoral, titulada Las mujeres que nos faltan. Análisis de la ausencia de las mujeres en los libros de texto, on s’hi van arreplegar aquestes dades minuciosament.

En aquesta, s’hi van analitzar un total de 109 llibres dels quatre cursos de l’ESO. I els resultats van ser demolidors: les dones mencionades eren 1.266, enfront de les 15.319 referències a homes. O el que és el mateix: un 7,5% de referència femenina enfront de un 92,5% masculina. Tota una evidència de l’exclusió de les dones d’allò que considerem el coneixement legítim: el dels manuals, aquell que arriba a la totalitat de la població.

Aquesta absència és la negació explícita de la participació de les dones en la cultura, la història i la ciència. La mostra de la seua irrellevància social. “En el discurs general de l’ESO hi ha uns —els homes— que conten, que són protagonistes; i d’altres —les dones— que no ho fan. No obstant això, elles sempre han participat en tot, i la història i la cultura no es poden entendre sense elles. Deixar-les de costat significa no només transmetre una cultura fallida i tramposa sinó també perpetuar les desigualtats des del sistema educatiu”.

El 70% de totes les matèries, entre elles la totalitat de les ciències, la història, la literatura, la música i la plàstica tenen un percentatge encara menor de dones. Les xifres, però, són més escandaloses si es desglossen per assignatures. La matèria més damnificada és la Tecnologia (1%), on només apareixen dues dones entre 211 homes al llarg dels tres cursos en els quals s’imparteix. Al contrari, la xifra augmenta per damunt de la mitja en les assignatures de llengües estrangeres com l’anglès o el francès, donades les referències a personatges més ancorats en l’actualitat, com poden ser actrius, models o cantants.

I per acabar-ho d’adobar, la presència de dones disminueix a mesura que els cursos augmenten de nivell i els continguts guanyen en profunditat. En la segona etapa, 3r i 4t de l’ESO, la presència de dones és menor, amb un 6%, que en 1r i 2n de l’ESO, amb una xifra al voltant del 9%.

La causa d’aquests resultats és “la vigència d’un mecanisme de discriminació molt estudiat que consisteix a deixar les dones fora de l’escrit”, cosa que produeix “la perpetuació d’un desconeixement que et fa prendre com natural el fet que la meitat de la població no hàgem pogut participar en els àmbits del saber. Ens demostra clarament que el focus l’hem posat en uns i no en les altres”, confessa la filòloga valenciana. “Aquesta ignorància es reprodueix perquè a l’alumnat l’eduquem amb uns referents culturals que són parcials, perquè sols es refereixen a figures masculines. Tanmateix, els venem com universals. Ací està la trampa que no som capaços de discernir amb claredat. Al mateix professorat no se’ns ha llevat la bena dels ulls encara. Pensem que allò que impartim és la cultura universal i ens ho creguem de veritat. Res més lluny”.

Dones de la nostra història, recopilades a una base de dades

“Es parla d’un discurs d’igualtat. Sembla que ho hem aconseguit tot: les lleis, la política… Tanmateix, la cultura és el gran forat que falta per assolir”, remarca la investigadora. “Buscar solucions, i no sols posar-les de relleu, és una cosa que m’ha preocupat molt. I les solucions comencen per diversos nivells”. La formació del professorat; la revisió dels continguts dins dels graus universitaris; l’adequació del material didàctic de les editorials i un major ímpetu per part de les administracions públiques per a divulgar les obres de les dones a través de la programació de concerts, exposicions, obres de teatre o òperes. Aquesta és la base, segons el criteri de López-Navajas, per poder revertir la situació actual de desigualtat.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

I ella, amb el seu treball, està contribuint a fer-ho. A més d’evidenciar el fet que les dones tenen molt poca presència als llibres de text, vol posar solució. Mitjançant un projecte d’innovació educativa, la investigadora ha elaborat una base de dades que recopila la tasca de multitud de dones rellevants per a nombroses disciplines al llarg de la nostra història. “Serveix perquè el professorat de secundària no haja d’anar buscant i encaixant, sinó que, senzillament, puga recórrer directament a aquest material. D’aquesta manera, es pot anar omplint l’imaginari de l’alumnat amb referents femenins”.

A més, també ha posat en marxa una metodologia d’inclusió de dones: “no és el mateix incloure-les en ciències que en música o plàstica. A més, una cosa de la que cal fugir com de la pesta són els apartats del tipus ‘Les dones en la història’ o ‘Les dones en la música’. Això suposa condemnar-les a l’excepcionalitat”. Aquest model ja compta amb el seu primer fruit: el llibre de text Musicaliès, realitzat per Laura Caspir i editat per l’editorial Bromera.

Prompte, aquesta base de dades “sense fi” veurà la llum. Segons els càlculs de la filòloga valenciana, entre l’estiu i la tardor estarà a disposició de tot el món que vulga un instrument que aspira “no sols a ser la referència per a l’Educació Secundària, sinó a construir un relat alternatiu de la història de la ciència, de l’art, de la música, de la literatura i de la història mateixa”.

Podem trobar l’article complet a El temps

Quan deixarà de restar ser dona?

Diversos estudis proven que la desigualtat no és natural sinó apresa i imposada. En el món dels negocis, de la música, de l’esport, de la ciència…  ser dona resta. #TotsElsDieses8deMarç

L’any 2000, les economistes Claudia Goldin i Cecilia Rouse publicaren un estudi en America Economic Review demostrant que les orquestres nacionals que feien audicions a cegues, és a dir, només sentint tocar el o la músic darrere d’una mampara, seleccionaven més dones que les que ho feien veient les persones. La probabilitat que una dona es guanyara el lloc en una orquestra augmentava en un 200% quan s’usava mampara.

L’any 2002 es va publicar a Harvard un altre estudi amb estudiants d’un MBA (Master of Business Administration). Se’ls van lliurar còpies d’un treball de Heidi Roizen, una inversora de capital de risc, i a altres alumnes còpies del mateix treball però canviant el nom de Heidi per Howard. El grup que va llegir el treball signat per Howard va concloure que era un tipus molt competent amb el qual voldrien treballar, a més de semblar un bon home; el grup que va llegir el treball signat per Heidi la va considerar “molt política”, va pensar que buscava “el seu propi benefici”, que era “manaire” i que no els abelliria treballar amb ella.

El 2017, a la revista Science es va publicar un estudi amb 400 escolars d’entre cinc i set anys i concloïa que a partir dels sis anys les xiquetes deixen de considerar-se tan llestes com els xiquets. En una de les proves, se’ls explicava la història d’una persona molt intel·ligent sense dir-los el sexe. Als cinc anys, els xiquets deien que el protagonista era un xiquet i les xiquetes, una xiqueta. Als sis i set anys, moltes xiquetes ja deien que el protagonista era un xiquet.

L’any 2014, Always va llençar una campanya per a mostrar que fer les coses #ComUnaXica era positiu. Usar “com una xica” com a insult és un colp a la confiança de qualsevol adolescent, siga xic o xica. A elles, les desempodera; a ells, els fa misògins i masclistes. Ací deixem el vídeo que va fer Lauren Greenfield: ¿Qué significa hacer algo #ComoNiña?

Redraw The Balance

De veritat són les criatures lliures de triar el que volen ser? Inspiring The Future vol inspirar-nos perquè redibuixem i restablim l’equilibri. #TotsElsDiesEs8deMarç

Aquest vídeo de MullenLowe London per a Inspiring The Future mostra com els xiquets i les xiquetes defineixen des de ben aviat els treballs com a propis d’homes i de dones. Quan se’ls demana que dibuixen un bomber, un cirurgià o un pilot de combat, 61 dels dibuixos són d’homes i només 5 són de dones.

Podem veure el vídeo sense subtítols al seu canal: Inspiring The Future – Redraw The Balance.

De major vull ser com…

“De major vull ser com…” Las Naves i Fisabio premien els estudiants de la Comunitat compromesxs amb la igualtat de les dones a la ciència.

Las Naves, centre d’innovació de l’Ajuntament de València, i la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), dependent de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, han realitzat el concurs “De major vull ser com…” destinat a joves estudiants d’ESO, Batxillerat i Formació Professional dels centres educatius de la Comunitat. L’objectiu és reconèixer el paper clau de les dones en les disciplines científiques i tecnològiques, així com promoure el despertar de vocacions científiques i tecnològiques entre les xiquetes i adolescents.

Ací podem veure els treballs guanyadors.

Primer Premi Las Naves

María Martínez Chillarón/ Elvira Cremades Roca/ Juan de Marco Giménez Ayuste/ Roberto Braquehais Marín, IES El Clot (València):

Accèssits:

Primer Premi FISABIO:

  • Beatriz Ramírez Vicent, Victoria Torres Suay; IES Vicent Andrés Estellés

Accèssits:

 

 

 

T’agrada el teu cos?

Entrada de Yoana (1r Bat. Artístic)

“No m’agrada la meua alçada, el meu somriure, el meu pes, els meus cabells… No m’agrada el meu cos.” Quantes vegades hem sentit alguna d’aquestes expressions? Quantes vegades ho hem vist en televisió, xarxes socials, amics, familiars, o fins i tot, quantes vegades ho hem dit o pensat nosaltres?

Tothom tenim algú que no està a gust amb el seu cos o amb sí mateix; inclús tu mateix/a pots sentir menyspreu cap al teu cos. Personalment, tinc moltes amigues i amics, i quasi tots se senten a disgust amb el seu cos, i no solament gent de la meua edat, també familiars o inclús alguna professora. Per què aquest menyspreu?

En el vídeo de Jubilee media Comfortable: 50 People 1 Question (director: Jason Y. Lee, 2014), van ajuntar diferents persones, joves, més majors i menuts, i els van preguntar una cosa molt simple: “Si pogueres canviar alguna cosa del teu cos, què seria?” La gent més major va contestar que sí, i va explicar el que canviaria i el perquè. Els motius eren que la gent es burlava d’ells quan eren menuts. Uns altres deien que es veien diferents de la resta. Els nens, en canvi, contestaren coses com “Vull ales per a volar” “Una boca de tauró per a menjar més” “Orelles puntegudes”, etc., però cap d’ells va dir que no li agradava el seu cos; s’amaven tal com eren.

Ara és quan qüestione: des de quan comencem a sentir-nos malament amb el nostre cos? Diem que els xiquets són petits i no entenen moltes coses, i nosaltres? Nosaltres tanquem els ulls i no valorem el que de veritat importa. I no ho fem perquè ens deixem dur per les etiquetes: “Has de ser alta i prima, i dur els cabells llargs per a ser guapa”, “Has de ser fort, tenir abdominals i practicar esport per a ser un xic atractiu”. Qui no siga així o una miqueta diferent, ja no és bonic ni atractiu.

Hem d’agafar exemple d’ells i elles, dels xiquets, i acceptar-nos, perquè cadascú és diferent i únic; no hi ha persones iguals, i si ho fórem, quina seria la gràcia? La teua amiga, el teu amic, el teu familiar, la teua parella, tu mateix…, tots som diferents i únics. Per a què ser com la nova model, si ser nosaltres mateixos és més que suficient. Per això, has d’acceptar-te i valorar-te com eres, perquè sent tu eres preciós/preciosa.

Famílies i diversitat (Stop Diverfòbia 9)

9a reunió del grup Stop Diverfòbia. 14 de febrer de 2018.

Assistents: N’he comptat 40, però no tot el món ha signat. De la gent que sí que ho ha fet, n’hi havia 9 professors/es del centre i 4 professors/es en pràctiques; i 18 alumnes, 5 de 1r d’ESO, 3 de 2n, 3 de 3r, 2 de 4t, 4 de 1r de Batxillerat i 1 de 2n de Batxillerat.

La reunió comença amb el relat de Pilar, professora de Valencià del centre, que ens conta la naturalitat amb què varen acceptar l’homosexualitat de la seua filla. Després de comentar algunes anècdotes familiars, i d’animar la gent jove a parlar obertament amb la família i amb les amistats sobre la seua orientació sexual, ens explica que no li agrada la paraula “tolerància” perquè sembla que vulga dir que la gent ens ha de “tolerar” –com si fóra una gràcia que ens fan–, quan en realitat no es tracta de tolerància, sinó del dret de les persones a ser com volem ser.

Pilar continua explicant que, tot i que al principi utilitzava la paraula “parella” per a referir-se a les relacions de la seua filla, va decidir que era millor adoptar una postura activa que fera més visible la diversitat, i per això ara utilitza “nóvia”, i no cap altre eufemisme. A propòsit de noms, jo compartisc amb el grup que de vegades les famílies necessiten temps per a viure el seu procés d’acceptació, i que a ma mare li costava al principi dir “la teua nóvia” i preferia utilitzar “el teu amor”.

Pilar acaba la seua intervenció reiterant l’orgull de tindre una filla lesbiana i dient que qui tinga prejudicis, que vaja al metge i que s’ho faça mirar.

Després de l’exposició, obrim un torn de paraules i la gent explica experiències pròpies i d’amistats. Una professora relata la por de dir a la família que la seua parella masculina era de l’Equador i no tenia estudis. Una altra professora conta que té moltes amistats lesbianes i que això no ha suposat mai cap problema. Una professora en pràctiques ens relata que un amic tenia por que els pares, molt conservadors, el rebutjaren per homosexual; però quan va eixir de l’armari aquestos li digueren que ja ho sabien i que no tenien cap problema. Un alumne diu que a ell li havia passat el mateix, i afegeix que al principi deia que era bisexual fins que es va adonar que era homosexual. Una alumna parla de la seua germana bisexual i de com la gent confon l’expressió de gènere amb l’orientació sexual.

Encara que la majoria d’experiències són positives, una alumna ens conta que no sempre és així i que no totes les famílies accepten i donen suport als seus fills o filles, ja que ella té un amic trans a qui els pares qualifiquen d’antinatural i de monstre. Una altra professora afegeix que el nostre centre és excepcional, i que l’homotransfòbia continua ben viva. I posa com a exemple que la setmana anterior havia anat a veure la pel·lícula “120 pulsacions per minut”, que tracta sobre el contagi del VIH als anys 90, i hi hagué gent que se n’isqué del cinema perquè hi havia escenes de sexe explícit entre hòmens. A més, el film va ser ràpidament retirat de la cartellera.

La música del final de l’esplai sona, i acabem la sessió comentant que és una sort tindre famílies orgulloses de les nostres diversitats però que, si no és així, ens hem de cuidar entre nosaltres, i aquest és, precisament, un dels objectius d’Stop Diverfòbia.

D’ací dues setmanes, més diversitat.

Us deixem un vídeo “En la pell de l’altre” (Sergi Silvestre, 2009) on parlen pares i mares de l’associació AMPGIL de famílies contra la intolerància per gènere.

Les xiquetes i la ciència

11 de febrer, Dia de la dona i de la xiqueta en la ciència

Les dones cursen menys carreres científiques i tecnològiques que els hòmens. A més, en el món de la ciència, les dones no arriben als nivells jeràrquics i de responsabilitat. Menys catedràtiques, menys investigadores principals, menys directores de centres de recerca, menys dones en llocs d’alta responsabilitat, i menys dones guardonades amb el premi Nobel i altres distincions.

La Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU  mostra la tasca científica de les dones en el blog Mujeres con ciencia.

Si piqueu en les fotos d’aquest enllaç Mujeres de la ciencia, que va publicar El País, trobareu informació sobre dones científiques.

Ese lugar” es una producció de K2000, dirigida per Jose A. Pérez Ledo.

El grup està viu (Stop Diverfòbia 8)

8a reunió del grup STOP DIVERFÒBIA. 31 de gener de 2018

Assistència: 40 persones. 1r ESO (10), 2n ESO (3), 3r ESO (3), 4t ESO (1), I Batxillerat (10), Professorat (10), Professorat en pràctiques (4).

La sessió de hui ha sigut una mica caòtica, com ho són de vegades les coses que estan vives. La proposta era reflexionar al voltant de tres preguntes i gravar-se responent-les: I jo què faig per la diversitat?, per què és important el que faig?, i quin món voldria? La meua intenció era posar d’exemple un parell de vídeos de campanyes que m’agraden, però l’ordinador es resistia a funcionar; així que no ha pogut ser. Hem format grups d’alumnat gran i menut, i alguns hem eixit de la sala d’actes perquè per a gravar és un espai una mica obscur.

Un grup de profes del centre, i també de profes en pràctiques, ens hem posat a gravar-nos. Bé, si he de ser sincera, els he abordat, telèfon en mà, perquè contestaren les preguntes; però he de dir que s’han deixat atracar a gust i han fet unes reflexions ben interessants: “Jo per la diversitat faig veure que som diverses però també desiguals; i la discriminació que hem patit les dones al llarg de la història, per exemple, exemplifica que la diversitat no és la igualtat”; “Yo por la diversidad intento ser rara, distinta, no dar las clases como los demás, que se note que puede haber distintos profes de mates…”; “Jo per la diversitat m’interesse, em posicione, prenc consciencia del problema, respecte i visibilitze tota la diversitat d’opcions que hi ha”; “Per la diversitat intente estudiar i mantidre la ment oberta; i considere essencial que es tracte a l’escola per a evitar les discriminacions”; “Jo ho porte amb total naturalitat i el que m’agradaria és que tot el món ho portara també així”; “M’agradaria viure en un món on les diferències (allò realment interessant de les persones) no siguen un estigma sinó una oportunitat”, etc.

Mentre nosaltres ens posàvem nerviosxs davant de la càmera, una bona part del grup, amb ganes d’intimitat, s’ha quedat a la sala, han fet rogle i s’han posat a contar-se experiències que, segons ens han contat, han emocionat a més d’una persona. Així que… demostrat, el grup és divers, està viu i no li fa falta la meua “direcció”, cosa que m’alegra moltíssim. D’ací quinze dies, més.

Si voleu llegir les actes de les anteriors reunions, piqueu ací.

I de regalet, deixem el vídeo “Tengo dos mamás“, del canal de Vero Basku.