Benlliure 2017. L’empremta que volem deixar al món

El nostre equip de mediació va participar, com tots els anys, en la XIV Trobada d’Alumnat Mediador a l’IES Benlliure el passat 18 de desembre de 2017. El tema d’enguany era “L’empremta que volem deixar al món”. Més de 500 persones ompliren la sala d’actes i la jornada va ser filmada per Barret produccions amb la finalitat de fer un documental sobre la mediació.

14 trobada d’alumnat mediador. 18 de desembre de 2017. IES BENLLIURE

Hastag #14mediació

Acollida i activitat de benvinguda coordinat per l’equip de mediació de l’IES Benlliure.

A l’entrada del Benlliure ens va rebre l’equip de mediació del centre i ens classificaren per a fer les dinàmiques. En primer lloc, separaren l’alumnat del professorat i després, uns alumnes anaren a identificar-se i a ficar-se el número, i els altres eren acompanyats al mural. Sofía Badal i Adrián Bárcenas deixaren la nostra empremta al mural comú.

Nosaltres havíem fet l’empremta a l’última sessió de mediació. Incapaços de decidir quina escollir, vàrem fer-ne una amb les de tot l’alumnat: retallàrem una part de cada petjada i férem un puzle, i així finalment duguérem una empremta col·lectiva del peu esquerre en format A3.

El mural de la trobada va ser creat i coordinat pel col·legi El Drac, i amb les petjades de tots els assistents es va anar construint el camí cap al món que volem.

Després, els alumnes marxaren al pati amb l’equip del Benlliure mentre al saló de graus es feia l’activitat de coordinació i organització per al professorat. Finalment, es presentà la jornada i es donà la benvinguda als participants, alumnat i professorat, amb la presentació de José Ignacio Madalena, el CEFIRE Específic d’Educació Inclusiva i Vicent amb el seu equip d’AME (Asociación de Mediación Educativa).

Experiències i actuacions de centres. Duració: més o menys de 10 minuts.

  • IES Les Rodanes, Villamarxant. Uneix-te al taronja amb la temàtica: prou de violència contra les dones.
  • IES Pere d’Esplugues. Presentaren un vídeo que havien realitzat sobre la violència de gènere a partir d’una enquesta que passaren a la comunitat escolar amb el títol: Donem la cara contra el maltractament, és cosa de totes, de tots. Feren un vídeo dirigit a l’alumnat d’ESO i Batxillerat.
  • IES Benaguasil. Ens expliquen que han fet 10 anys d’equip de mediació, que va començar amb 1 pare, 1 mare, els conserges i 2 professors. Han passat de resoldre conflictes a fer cultura de pau. Els alumnes qualifiquen el seu institut com un lloc on estudiar i adquirir i aprendre valors per al futur. La temàtica d’aquest curs és el reciclatge i l’aula CIL. Han fet un vídeo que es titula El camí de la mediació: Escoltar més i jutjar menys. La finalitat és desenvolupar habilitats socials, la inclusió dels alumnes amb autisme, i afavorir la convivència.

Activitat de dinamització: Ona del WEEE!!!! Competició a partir del joc: qui guanya… babord (esquerra des de la proa del vaixell) o estribord (dreta des de la proa del vaixell). L’activitat consistia a sincronitzar les forces (la veu) i l’orella de forma que, depenent dels gestos de l’animador, tots havíem de parlar fluix o cridar molt fort. Aquell que no es fixava en la gestualitat o estava pendent d’altres coses, i es perdia la línia de treball feia que tot el grup, perdia la mà. Amb aquest activitat, AME centrà de nou l’atenció de l’alumnat amb l’objectiu que després es trobaren més motivats en les presentacions.

  • IES Clara Campoamor. Temàtica: facilitar la transició a secundària. Per a aconseguir-ho, han fet diverses activitats: un taller de convivència per a treballar el mal ús de les xarxes socials, una jornada de portes obertes, una jornada d’acollida, clubs de pati (en tenen 5 que estan completament dinamitzats pels alumnes: ball, teatre, revista, jocs de taula i anime, manga i cultura japonesa), un programa d’alumnes ajudants (que “tutoritzen” els nous alumnes o els menuts en aspectes acadèmics, personals…).
  • IES Sivera Font, Canals. Compten al seu centre amb els grups de mediació+, alumnes tutors, encarregats de biblioteca, mediadors de pati, etc. Com que no eren molt visibles al centre, decidiren fer un partit de futbol i crearen un conflicte perquè l’equip de mediació intervinguera, i d’aquesta forma es vera el seu treball. Aquest procés ens el mostren amb un vídeo.
  • IES Maria Ibars, Dènia. Tenen més de mil alumnes matriculats al centre i han fet un vídeo on mostren que tots col·laboren duent un cor gegant pel centre. Aquest posa de relleu la interacció entre els diferents nivells i àmbits educatius, i el seu títol és: Corazón gigante i està animat per la cançó Se buscan valientes.
  • IES San Vicent Ferrer. Obra de teatre: Teatre i llibertat a través del conte.

Activitat de dinamització: moment reflexiu encaminat a preparar l’activitat principal que es farà després del descans. Dirigit des de l’escenari per Vicent de l’equip AME i fent-ho visible a través de la web MENTIMETER amb la participació de l’alumnat a través del seu mòbil. Cada pregunta llançada té un codi que ens dóna accés a ficar la nostra resposta.

Blocs de treball de la jornada: 1 TOLERÀNCIA – 2 LLENGUATGE – 3 CULTURA DE PAU – 4 L’AIGUA – 5 ELS RESIDUS

Cada pregunta que formula l’animador serà contestada per una paraula introduïda amb el codi de l’aplicació. Les paraules apareixeran en un núvol que cada vegada es farà més gran a mesura que se’n van enviant de noves, i les paraules més repetides també es faran més grans.

Les preguntes varen ser: Què és per a tu la tolerància? Respecte, amor, comprensió, convivència… Què és per a tu la cultura de pau? Quin ús fem de l’aigua? Quin impacte tenen els residus en el món?

PATI . Descans de 20 minuts.

Tornada al treball: obra de teatre. IES Enric Valor, Silla. Grup de teatre per la convivència. A partir de l’obra: Com cuinar un conflicte de l’IES Isabel de Villena i del curt-metratge Binta i la gran idea, fan l’obra de teatre Soda i Binta i la idea de Madulí

Dinàmica principal: L’empremta que deixem en el món. Exposició de conclusions i reflexions.

Concreció d’idees i creació artística col·lectiva. Per grups de 12 alumnes i 2 professors dinamitzadors (28 grups en total), 5 grups per temàtica aproximadament. Cada temàtica té un color diferent i aquests colors marquen el grup i la temàtica a treballar; després, en una cartolina del color que ens corresponga, es fa el quadre-mural que serà exposat en primer lloc al saló d’actes del Benlliure però que després rodarà per tots els centres que han participat en aquestes jornades.

TEMES: 1 TOLERÀNCIA – 2 LLENGUATGE – 3 CULTURA DE PAU – 4 L’AIGUA – 5 ELS RESIDUS

Els professors del Villena estiguérem en un dels grup de Llenguatge (10), duguérem la nostra maleta amb retoladors, tisores i altres eines que ens ajudaren a decorar el nostre quadre, i comptàrem amb 12 alumnes de diferents centres.

Tinguérem 35 minuts de reflexió i creació. Per tant, des del primer moment tot allò que es pensava s’anava ficant en la cartolina, de forma que s’anava fent al mateix temps que es reflexionava.

El producte final d’aquest grup varen ser diferents escenes de la vida quotidiana en què generalment no ens fixem en la necessitat de parlar bé. Finalment férem un títol en gran demanant Parla’m bonic.

Les bases de la reflexió foren les següents:

Futur: Com t’agradaria que fóra el món? Com podríem fer per a tenir un món millor? Què podria passar si no fem res per a millorar el nostre món, el nostre entorn?

Passat: Què estem fent bé? Què hem fet malament fins ara?

Cloenda, activitat de comiat (dansa) i foto record al pati.

Després de penjar tots els quadres a l’exposició de les petjades, isquérem al pati a fer un ball col·lectiu en el qual tots acabàrem abraçats i fent grup. A continuació, ens férem la foto de grup i ens n’anàrem cadascú cap al nostre centre.

Opinió dels profes acompanyants.

Anabel. La veritat és que cada vegada està millor organitzada aquesta jornada. És un moment d’aprenentatge per a tots: el professorat pot agafar moltes idees de companys d’altres centres i això fa que ens motivem de veure que tots estem treballant per una cultura de pau, de respecte, de tolerància, de benestar… i posem el nostre granet per a fer un món millor.

L’alumnat veu que hi ha molts joves com ells, interessats a fer del món un lloc més agradable.

Tot això és una gran recompensa per a tots nosaltres, no solament per les jornades que en sí mateixes són llocs de trobada i de convivència, sinó també perquè treballem a diari en els nostres centres, inverteixen els alumnes una hora a la setmana de més en el seu horari personal i moltes més els professors, i amb aquests moments veiem que té molt de sentit tot allò que fem en solitari i que som molts els interessats en que la cosa funcione.

Alberto. Les dos voltes en les quals he participat a les trobades de mediació han sigut dues experiències molt enriquidores. D’una banda, és un plaer anar-hi amb el nostre alumnat i trobar que hi ha molta més gent en altres instituts i comarques que tenen iniciatives molt interessants quant a millorar la convivència en els centres i potenciar una educació en valors compromesa amb el nostre món. És prou motivador.

D’altra banda, tant l’organització de la trobada com les dinàmiques de grup que es fan, aconsegueixen crear un clima que afavoreix el compartir experiències, aprendre en col·lectiu i passar una bona estona amb altres companyes i companys.

És per això que espere poder continuar assistint a aquesta trobada anual i que els nostres alumnes puguen gaudir d’una experiència que els anime a continuar treballant per una cultura de pau.

Acta feta per Anabel

Anuncis

Magues de Gener

El passat 7 de gener es va celebrar a València la Festa de la Infantesa i la cavalcada Magues de Gener 2018 amb el lema de l’ecologisme. És la tercera edició de la Cavalcada Magues de Gener, organitzada per la Societat Coral el Micalet amb la col·laboració d’un gran nombre d’entitats i col·lectius socials que pretén recuperar l’esperit de la Festa de la Infantesa que es va celebrar sota el govern de la República el 1937, després d’establir-se a València per l’esclat de la Guerra Civil.

La nostra exalumna Laura va ser una de les magues i ens va deixar una sàvies paraules:

“Bon dia a la infantesa i a la no tan infantesa que està avui ací. Per començar, volia presentar-me: jo sóc la maga sororitat-fraternitat. Pense que la fraternitat, totes i tots ja sabem el que és –solidaritat específica entre homes–; en canvi, la sororitat es la solidaritat específica entre dones que neix de l’autoconsciència com a oprimides en una societat patriarcal. Representar aquest valor suposa una gran responsabilitat perquè implica parlar per totes les dones, i això significa parlar per les que estan i per les que ens ha furtat el patriarcat. I sense oblidar que aquesta setmana és la setmana de la infantesa, m’agradaria que s’entenguera que no només les dones patim la violència de gènere, sinó també les criatures. A més, vosaltres (les criatures) teniu el poder de canviar aquesta societat per fer-la més justa. Xiquetes: no esteu soles, si alguna cosa no us agrada, ho podeu dir; si no voleu un bes o una abraçada, podeu dir que no, i si algun dia us passa alguna cosa, –esperem que no–, heu de saber que mai serà la vostra culpa.

Perquè és normal que les dones tinguem por a patir una agressió, ja que des de menudes ens han ensenyat que no podem anar soles pel carrer, que no és lloc per a nosaltres de nit, que ens pot passar alguna cosa… A més, i per això, si patim una agressió i la denunciem, sempre se’ns posa en dubte (què portàvem, on estàvem, què fèiem, si havíem deixat clar que no volíem res…)  o, directament, no es considera una agressió perquè és un comportament que està normalitzat.

Ara és el moment de canviar la perspectiva, d’educar des d’un altre punt de vista. No hem d’educar a les nenes a que tinguen por d’eixir al carrer o por de ser agredides. Si algú ha de tindre por que siguen els maltractadors. Hem d’aprendre que la solució més efectiva és conscienciar als xiquets de no tindre comportaments masclistes amb les xiquetes en compte de ficar-les dins la por a elles.

Per això, xiquets: cregueu a les xiquetes, no les menyspreeu i no els doneu besets o carinyets si elles no volen, no us heu d’esperar que diguen que no, pregunteu primer. En vosaltres, infantesa, està la clau. Si les persones majors no aprenen a respectar-se, vosaltres encara esteu a temps de fer les coses bé. Valeu molt!

Per un 2018 net de masclisme!

 

Celebrem la diversitat (Sessió 6a Stop Diverfòbia)

En la sessió de hui, 13 de desembre de 2017, ens ha visitat una tècnica de diversitats, el nou programa d’igualtat en la diversitat que enceta enguany la Universitat de València, per a fer un reportatge en la revista de divulgació educativa Futura. Amb els nervis, se m’ha oblidat passar el full de signatures però hi devien haver més de 50 persones: el professorat habitual (entre 10 i 12) i alumnat de tots els cursos (més de 40), inclosa l’aula CIL.

Hem començat la reunió amb una dinàmica en la qual a cada persona se li donava una tarja amb un rol, i havia de buscar una parella i parlar-li del seu dia a dia i de les seues pors. La majoria de targes responien a identitats diverses, generalment excloses per l’orientació no heterosexual (pròpia o dels progenitors), per la identitat, per l’expressió de gènere, per la diversitat funcional o intel·lectual, per l’ètnia, per no tenir cossos a la moda, per la classe social, per la situació socioeconòmica, etc. Algunes targes responien a identitats més o menys privilegiades (persones blanques, amb diners, heteros, cossos a la moda, etc.)

Alguns exemples:

  • 14 anys. Vas en cadira de rodes des que tenies 5 anys. Tens moltes amigues. T’agrada un xic de classe però penses que no tens cap possibilitat.
  • Eres intersexual. Per sort, els pares decidiren no operar-te. Però el teu penis és més xicotet que la mitjana i et fa vergonya despullar-te davant d’amics.
  • 14 anys. Eres trans i has decidit dir-ho a la classe i als profes. Al pati, sempre hi ha algun idiota que es burla de tu, per això no ixes mai a jugar.
  • 14 anys. Els teus pares són homosexuals. No saps si dir-ho per por a la crítica. A més, el teu tutor va fer un acudit homòfob a classe i això et fa sentir insegura.
  • 14 anys. Eres autista. Vas a l’aula CIL del teu insti però quan estàs en classe alguns companys es burlen.

Les targes també incloïen instruccions per a repondre quan la parella ens contava la seua vida. Aquestes eren de tres tipus:

  1. Escoltes amb atenció l’altra persona, li preguntes i empatitzes. Li contes que tu també t’has sentit malament de vegades.
  2. Escoltes el que et diuen amb indiferència. No critiques, però tampoc fas res per donar suport o mostrar empatia.
  3. No t’agrada el que escoltes i no vols que ningú et veja parlant amb una persona com aquesta; així que, només pots, canvies de tema o te’n vas.

Després de la dinàmica, hem fet rogle i hem compartit l’experiència.

L’alumnat explica com de diferent és sentir-se acceptat, ignorat o rebutjat. Un alumne comenta que li ha semblat molt interessant posar-se en el paper d’una dona i recorda una tradició del seu país, l’Equador, en la qual els hòmens es vesteixen de dones vídues que ploren la pèrdua del marit (l’any que se’n va).

La dinamitzadora comenta que tots i totes necessitem ser acceptats, i per això, ser socialment rebutjat pot ser tan perillós com una malaltia. Després explica que per a animar a una persona que pateix, no serveix de molt dir-li que no patisca o que no escolte les veus que l’insulten. El millor és dir: “jo també”, és a dir, mostrar empatia i connectar amb alguna circumstància en la qual també nosaltres hagem patit: “Jo també he sentit vergonya, he patit rebuig, crítica i menyspreu per mostrar alguna diferència, etc.”. Després ha explicat que el 80% dels joves LGBT no ho diuen per por al rebuig. I només 1 de cada 7 pensa que rebria el suport de la classe si isquera de l’armari. Aquesta por al rebuig afecta també al professorat.

El timbre ha tocat i ni ens hem adonat, així que en tornar de vacances continuarem aprenent a celebrar la diversitat.

I de regal, us deixem el vídeo “Es cuestión de gustos”, elaborat per l’associació Plena Inclusión Extremadura, formada per persones amb diversitat intel·lectual (i les seues famílies).

La nostra petjada

Acta de la reunió de l’equip de mediació del 13 de desembre de 2017

15 alumnes de primer, tercer i quart d’ESO, i 5 profes

La sessió d’avui l’hem feta tot l’alumnat junt, els que s’inicien a la mediació aquest curs i les veteranes. El motiu és preparar el treball que el nostre centre durà a la XIV Trobada d’alumnat mediador, que es realitzarà a l’IES Benlliure el pròxim dilluns 18 de desembre.

En primer lloc, els hem explicat en què consisteixen aquestes trobades, la necessitat d’ajuntar tot l’alumnat mediador perquè es coneguen i vegen que allò que fan és un treball de molta gent, que hi ha més joves que lluiten i treballen per aconseguir la millora de la convivència.

Aquest any el tema de la Trobada és La petjada que volem deixar al món, i per a fer les petjades havíem de reflexionar al voltant de les 5 temàtiques centrals de la jornada: Tolerància, Llenguatge, Cultura de pau, Aigua i Reciclatge. Com que aquest treball el farem més aprofundidament el pròxim dilluns, el que havíem de pensar hui era quina petjada volíem dur i sota quina temàtica.

Finalment, hem decidit treballar la Cultura de pau i hem estat pensant en situacions que no ens agraden i que hauríem de canviar per a tenir un món millor i aconseguir la cultura de pau. Desprès de reflexionar entre totes i tots, hem aportat idees diferents relacionades amb el tractament que fem al nostre ecosistema, als animals, a les dones, als refugiats… Finalment hem decidit fer una pluja de paraules relacionades amb aquestes idees i que considerem importants per a lluitar per un món millor, i això és el que hem tret:

Feminisme – Acció – Activisme – Solidaritat – No al maltractament animal – No a la violència – Llibertat – Ajuda – Empatia – Tot és de tot el món – Amor – Amistat – Pau – Recolzament – Justícia – Unió – Afecte – Tolerància – Compartir – Sinceritat – Diàleg

I amb aquesta mar d’idees, l’alumna s’ha posat a fer la seua petjada.

En un principi volíem triar la més representativa per a dur-la al Benlliure, però finalment, hem decidit que com que havíem de fer una petjada gegant (el format és A3), en faríem una amb les petjades del nostre alumnat mediador perquè en totes elles hi ha un aspecte important que no volem oblidar en la nostra lluita.

Malauradament s’ha fet l’hora i alguns encara no havien acabat; per tant hem decidit que el proper divendres, a l’hora de l’esplai, acabarem la nostra gran petjada i ho deixarem tot preparat per anar el dilluns a la trobada.

Hem tancat la sessió a les 14’40h.

Acta feta per Anabel González

Intersexualitat (5a Sessió Stop Diverfòbia)

La mamà d’un bebé intersexual ens visità el 22 de novembre de 2017 per a contar-nos la seua experiència. A l’entrada de Karícies “Fal·lòmetre o clitorímetre” podeu llegir el fragment d’una entrevista que li varen fer en el llibre de Fani Grande,  Jo sóc així i això no és un problema (Vincle. 2017).

Assisteixen: 10 alumnes de 1r d’ESO, 3 de 2n d’ESO, 5 de 3r d’ESO, 1 de 4t d’ESO, 8 de FPBàsica, 30 de Batxillerat, 3 exalumnes i 11 profes. Tota: 71 persones.

Començàrem la sessió llegint una entrada del seu blog Mi bébe intersexual i després vam escoltar la lluita amb els metges perquè no convertiren el seu bebé en un ninot de fira o de plastilina, mal·leable al gust del binarisme que només ens vols mascles i femelles, blaus i roses, masculins i femenines.

Us deixem ací un article on s’explica l’informe d’Amnistia Internacional  “En primer lloc, no perjudiqueu

Intersexualitat: alguna cosa ha eixit malament, ja ho arreglem

Carmen López, periodista en Amnistia Internacional Espanya, 22 de maig de 2017

S’estima que un 1’7 per cent de la població, percentatge similar al de persones pèl-roges en el món, té variacions de les característiques sexuals. Nombrosos països, entre ells Alemanya i Dinamarca, sotmeten als menors intersexuals a intervencions quirúrgiques innecessàries, invasives i traumàtiques.

Havia d’orinar i em dolia moltíssim, així que m’aguantava les ganes pel dolor. Estava en el bany cridant i corrent per tots costats, sense roba. Al final, vaig orinar pertot arreu. Cridava, tenia por, no entenia el que estava succeint. M’avergonyia d’haver orinat pertot arreu. És l’única cosa que recorde després de l’incident de 1984. H. tenia 5 anys quan el van operar a Dinamarca. Mai va entendre què li passava. A més del trauma de l’operació, les seqüeles físiques i psicològiques li han acompanyat tota la seua vida.

D. va nàixer a Alemanya: Les cirurgies van començar abans d’haver complit un any. Abans dels 18 em van operar almenys cinc vegades. Després entre 2004 i 2006, em van operar quatre vegades més. Em van dir que les cirurgies que m’havien fet en la infància no havien servit per res.

Tots dos van ser bebès que van nàixer amb variacions de les característiques sexuals com els cromosomes, els genitals o els òrgans reproductors. Perquè la intersexualitat es basa en característiques biològiques, no en la identitat de gènere ni en l’orientació sexual.

Amnistia Internacional acaba de presentar un informe “En primer lloc, no perjudicar”, en el qual denuncia que països com Dinamarca o Alemanya s’opera a menors solament per a complir amb els estereotips de gènere, és a dir, perquè semblen un xiquet o una xiqueta. Se’ls dóna forma a les seues vides sense que puguen expressar la seua opinió, i sobretot sense necessitat, perquè en la majoria dels casos, la intervenció no és urgent. Són intervencions basades en motius cosmètics, perquè la societat espera d’ells que s’adapten.

En general, les intervencions es duen a terme amb el consentiment dels progenitors, però la informació que reben en qüestionable. Pares en xoc, enfadats i preocupats perquè als seus bebès els pot passar alguna cosa; paraules com “tumors” que paralitzen a qualsevol amb un bebè d’hores en els braços, malgrat que no es puga demostrar que aquests menors tinguen més possibilitats de tenir càncer que qualsevol un altre. Por i desconeixement, i solament 72 hores per a registrar-los com a xiquet o xiqueta.

A qui beneficien aquestes intervencions? Per a les persones amb les quals ha parlat Amnistia Internacional, l’experiència ha sigut tràgica. Les seues intervencions poden tenir conseqüències a llarg termini sobre la seua salut com rebre tractament hormonal tota la vida. En algunes ocasions, aquestes intervencions mèdiques són necessàries des del punt de vista mèdic per a protegir la vida o la salut del menor d’edat, però no sempre és així.

Aquestes pràctiques que denuncia Amnistia Internacional també han sigut condemnades per experts de Nacions Unides que consideren que aquestes intervencions innecessàries són pràctiques nocives que violen els drets dels menors, els qui haurien de tenir dret a prendre per si mateixos decisions tan importants sobre el seu propi cos.

Amnistia Internacional considera que aquestes intervencions han de posposar-se fins que el menor siga madur per a prendre una decisió sobre què vol fer i sobre amb quin sexe s’identifica. Una anàlisi de cromosomes inclina la balança sobre la X o la Y i el que ha eixit malament, el personal mèdic ho arregla, però hi ha estudis que assenyalen que entre el 8’5 i el 20 per cent d’aquests menors rebutgen el gènere que els van assignar en nàixer.

H. reflexiona: Quan pense en el que va passar, m’enfade perquè ningú hauria d’haver decidit per mi, es podria haver esperat. És trist pensar que es considera necessari operar a aquests menors, només perquè una altra gent crea que és el que s’ha de fer.

D. assenyala: Em van operar i, encara que per a mi ja és tard, no parlar seria donar suport a les intervencions quirúrgiques, i només puc canviar les coses si em pronuncie.

Per això des d’Amnistia Internacional arrepleguem les seues veus.”

Quants privilegis tens?

Prova a respondre aquest qüestionari i revisa els teus privilegis.

I de regal, aquesta entrevista a l’activista Pol Galofre, que acaba la seua intervenció dient: ”

“Quan algú habita els espais de privilegi es pensa que les dissidències s’haurien de viure en privat; per exemple, la gent hetero diu que l’orientació sexual es privada i no se n’adonen que el món es heterosexual i llavors ells estan tot el temps dient que són heterosexuals sense adonar-se’n. Vivim en una societat blanca on hi ha gent que diu que la raça no importa però existeixen tota una sèrie de discriminacions pel color de pell, per la procedència i per milions d’altres coses. Llavors no és un fet que s’haja de quedar a casa sinó que hem d’estar contínuament parlant-ne, explicant i transmetent idees, valors, conceptes… perquè hi ha la vida de molta gent en joc.”

La masculinitat tradicional

Aquests vídeos formem part de la campanya #HeForShe o #NosotrosPorEllas (2017) de la Comisión Nacional para Prevenir y Erradicar la Violencia en contra de las Mujeres (Conavim), de Mèxic. Ací podeu veure més vídeos.

El model tradicional de masculinitat és limitat i condueix a la discriminació, al control i, eventualment, a la violència contra les dones i contra altres hòmens. Durant anys els hòmens han après que han de ser forts i que no han de plorar, la qual cosa converteix l’homofòbia o els comportaments violents en naturals.

Aquesta campanya vol demostrar que hi ha moltes més i millors formes de ser home.

Totxs diferents

Vídeo promocional del llibre “Niñas y niños” d’Aingeru Mayor y Susana Monteagudo, que també està en catala Nenes i nens” i en euskeraNeskak eta mutilak”

“En el món hi ha moltes xiquetes i molts xiquets. I no hi ha dos iguals. Cadascú, cadascuna, és un xiquet o una xiqueta a la seua manera.”

Bones idees per a regalar aquests Nadals.

El tercer sexe/gènere (Stop Diverfòbia 4)

En la reunió 4 d’Stop Diverfòbia hi assisteixen 12 profes i 23 alumnes: 6 de 1r, 5 de 2n, 6 de 3r, 1 de 4t, 1 de 1r de Batxillerat, 3 de 2n de Batxillerat i 1 de FPB. Veiem un fragment del documental “Intersexion” (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood) i el comentem.

Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N’hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se’ls ha d’operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.

Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris? El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis “normal”. La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè?

Quasi al mateix temps que un grup de joves i de profes ens interessem per la intersexualitat, ens assabentem que el tribunal constitucional alemany ha dictaminat que el govern aprove abans de 2018 la inclusió d’una tercera categoria de sexe, a més de la d’home o dona. Alemanya es convertiria així en el primer país europeu a admetre l’existència d’un altre sexe que no siga ni masculí ni femení. Països com Austràlia (2011), Nova Zelanda (2015), Índia (2009), el Pakistan (2009) o) Nepal (2012), ja han reconegut un tercer sexe o gènere, també anomenat sexe o gènere neutre, indeterminat, no especificat o intersexual. Als Estats Units, la ciutat de Nova York va emetre el 2016 el primer certificat de naixement amb la menció «intersexual». A Alemanya, ja era possible des del 2013 que els progenitors decidiren el sexe dels bebès, o que deixaren la casella en blanc.

Les persones intersexuals estan eixint de l’ostracisme, deixant enrere la culpa, i dient “prou”. Per exemple, al gener de 2017, la model Hánne Gaby Odiele va explicar al periòdic USA Today que era intersexual “És molt important per a mi, en aquest moment de la meua vida, que es trenquen els tabús. En aquest punt, en aquesta època, hauria de ser perfectament normal parlar de la intersexualitat.”

Tant de bo el nostre país es pose les piles també en aquest tema!!

Ací us deixe un fragment del documental “El clítoris” (Michéle Dominici, 2003) on una persona intersexual que va ser operada de xicoteta ens explica la seua experiència.

Ens volem fortes

“Esta canción nace de la bronca, el dolor, la angustia porque nos están matando. Nace de ahí, pero crece con la confianza y la esperanza en el encuentro, en que somos muchas diciendo la misma voz, en que estamos juntas y acompañadas, en que el mundo se puede cambiar. Este vídeo lo hicimos en Cabana, Córdoba, Argentina. Es de todas y para todas. Gracias!” Cecilia Griffa

#NiUnaMenos

Bebés intersexuals

En la reunió del grup Stop Diverfòbia del 8 de novembre parlarem de la intersexualitat. Ací us deixem un fragment del documental “Intersexion” (2012, Nova Zelanda, Direcció: Grant Lahood).

 

Fer-li bullying a una hamburguesa

Escanyolit. Nan. Lleig. Gros. Friki. El 30% dels xiquets i xiquetes de tot el món són assetjats ​​cada any i, segons la fundació ANAR (Ayuda a niños y adolescentes en riesgo), el 2016 es van registrar 1.207 casos reals de bullying a les escoles, un 87,7% més que l’any anterior. BURGER KING i ANAR varen decidir fer un experiment per a conscienciar sobre aquest problema. Mitjançant càmera oculta, enregistraren a gent en un restaurant, i la majoria va defensar la seua Whopper Jr en mal estat, i no va dir res d’un xiquet que patia assetjament davant dels seus ulls.

La campanya de Burger King i la Fundació ANAR (2017) consisteix en un vídeo que pretén conscienciar sobre el bullying. Després de conèixer diferents xiquets que han patit assetjament, la primera escena comença en un restaurant de Burger King on uns actors adolescents insulten un d’ells, l’empenten, li tiren la beguda en el menjar… sense que cap persona del bar faça res.

En la següent escena un treballador destrossa una hamburguesa i la torna a embolicar i la serveix als comensals. Poc després, els clients es van acostant al mostrador per a increpar el cambrer. Mentrestant, els xiquets segueixen assetjant el xicotet. Només unes poquetes persones, s’acosten al menor per ajudar-lo. La majoria, segueix queixant-se de l’hamburguesa.

El conflicte forma part de la vida

Tercera reunió de mediadores i mediadors  25-X-2017

Ens hem reunit Alejandra, Mireia, Pablo i Sandra de 4t ESO amb les profes Anabel i Àngels. Raúl Abella (1r Bat) tenia classe i Lucia (4tB) i Pau(3r) s’han excusat perquè no podien quedar-se.

Cadascú ha valorat les mediacions realitzades en les darreres setmanes mentre véiem el post del bloc amb l’iceberg del conflicte, i valoràvem si havíem aconseguit que en la mediació aparegueren vertaderament els sentiments i necessitats en joc. L’alumnat ha comentat que només s’havia aconseguit en un cas.  

Hem comentat també la complexitat de fer preguntes per traure les persones mediades del silenci o de la indiferència, i també la dificultat de fer aflorar les emocions i els sentiments. Per a intentar superar aquestes mancances, hem acordat que la sessió següent la dedicarem a practicar les preguntes entre nosaltres.

També hem vist que un dels conflictes està molt a prop de ser un cas d’assetjament. Per aquest motiu, hem acordat que les persones que han fet la mediació parlaran a soles amb l’estudiant que pateix la situació a més de amb la tutora del grup per buscar altres estudiants que puguen fer-li costat.

A més, l’alumnat ha mostrat la dificultat de convéncer per a acudir a mediació dels estudiants d’ètnia gitana, i la por a actuar amb assertivitat davant de faltes de respecte protagonitzades per aquests per por a represàlies. Hem acordat que el professorat de mediació parlarà amb la tutora del Secretariat Gitano, amb qui treballem estretament, per buscar una solució satisfactòria.

Finalment, hem revisat l’hora de reunió per facilitar que acudisquen totes les persones, i hem acordat reunir-nos els dimecres a les 13’35 cada 15 dies i acabar més prompte si l’alumnat té examen.

La pròxima reunió serà el dimecres 8 de novembre.

burro_elspunysnoparlen

Amb els xicotets (15 alumnes de 1r d’ESO), els professors Pilar, Cati, Alberto i Rosa hem començat la sessió amb un joc en el qual dos grups havien de competir estirant d’una corda per a aconseguir menjar-se unes llepolies. L’ensenyament era que, amb la col·laboració, tot el món guanya; en canvi, amb la competició, un guanya i l’altre perd.

Després, hem estat comentant que els conflictes formen part de la vida i que si aprenem a solucionar-los ens fem més sàvies i creixem com a persones. Finalment, hem treballat amb els diferents estils d’afrontament dels conflictes: competir (tauró), col·laborar (mussol), comprometre’s (rabossa), evitar (tortuga) i ós (acomodar-se). Els estils dins dels quals es mou la mediació són la col·laboració i el compromís.

 

El valor de les aliades (Stop Diverfòbia, sessió 3a)

En la tercera sessió d’Stop Diverfòbia del dia 25 d’octubre de 2017, tornem a comptar amb l’assistència d’11 professors i professores, i de 17 alumnes (8 de primer d’ESO, 3 de segon d’ESO, 5 de tercer d’ESO i 1 de 4t d’ESO). L’alumnat de batxillerat no pot vindre perquè té examen.

Encetem la dinàmica passejant per la sala fins que busquen una parella i contem una situació de marginació o de maltractament que hagem patit. En acabar, ens ajuntem amb una altra parella i compartim els “deures” que teníem de la sessió anterior, i que consistien a estar atents/es a les situacions d’intolerància per gènere que es donaren al nostre voltant, tant a l’institut com a l’exterior.

Després, tornem al grup gran i la moderadora pregunta si, a l’hora d’elegir parella, hem triat o ens han triat, i si ens hem atrevit a dir que no si no ens abellia treballar amb algú. S’enceta un xicotet debat sobre la dificultat de dir “no”, com ens sentim quan ens rebutgen, la importància de triar i de tindre persones aliades que ens facen sentir-nos persones valuoses i estimades, etc.

Després, obrim un torn de paraules perquè qui vulga compartisca la pròpia experiència. Un professor conta que de jovenet l’insultaven per “xulet” –fet que el molestava molt perquè ell es considerava un xic igualitari que no volia estar per damunt de ningú–, i també el feien sentir malament perquè era l’únic xic que anava a dansa. Un alumne compateix també els 7 anys de bullying que va patir a l’escola sense que ningú fera res. Un altre alumne conta els insults homòbofs patits a la porta de l’institut.

Ens acomiadem formant un cercle amb les mans juntes i ens ratifiquem en el compromís de no xafardejar, de cuidar-nos i de veure’ns en la propera reunió el dia 8 de novembre a l’esplai.

L’iceberg de la mediació

iceberg mediació

«El conflicte és com un gran iceberg que acumula en el fons emocions, valors, sinceritat i espais teus que no has pogut dir»

 Entrevista a Neus Ferrer, mestra i pedagoga, especialista en mediació i resolució de conflictes.

09/07/2012. Helena Mullor

[…] Es necessiten unes habilitats especials per dedicar-se a la mediació? 

Per ser mediador cal tenir empatia, una comunicació fluida, bones relacions interpersonals i ganes d’ajudar els altres. Normalment són nois i noies que tenen una predisposició especial a ajudar. És curiós perquè molt sovint s’apunten a formar-se com a mediadors perquè ells mateixos han tingut conflictes, i tenen molta facilitat per detectar ràpidament on és el conflicte. Ho han passat malament i volen ajudar els altres. S’aprèn molt perquè els acords els prenen els altres; el mediador només posa en comunicació les persones, facilita la trobada, i la gent dóna solucions que tu mai no havies pensat. Hi ha altres maneres de solucionar-ho que tu ni tan sols havies imaginat. Tant el mediat com el mediador aprenen molt. Es treballa molt el pensament alternatiu, la creativitat. […]

 Quines pautes segueix el procés de mediació?
En primer lloc, s’ha de reconèixer que hi ha un conflicte, perquè moltes vegades d’entrada es nega. Des de la formació es faciliten recursos al mediador per treballar-ho. La mediació preveu la convivència a partir del fet que s’ha produït, com cal actuar per crear un model de convivència posterior al conflicte. És molt important perquè moltes vegades es deixen passar les coses pensant que no hi ha solució. I amb la mediació en trobem, de solucions; i a més hi guanyen totes les parts, tothom renuncia a una part, s’exploren interessos i necessitats, però el mediador mai no pot acceptar un acord que perjudiqui una de les parts…

Un cop s’ha reconegut el conflicte, s’estableix un dia o una hora per trobar-se. Sovint és l’hora de l’esbarjo, per falta de temps, tot i que alguns centres ho prioritzen i fan funcionar el servei de mediació el dia i hora que estan reunits. D’altres centres ho fan a les tardes, de manera voluntària, fora de l’horari escolar. Normalment hi ha una trobada prèvia en què se’ls calma i se’ls convoca al dia de la mediació. De vegades vénen dient que ja ho han arreglat, però no és així. Veiem el conflicte com una gran explosió, però és com un gran iceberg al fons del qual hi ha emocions, valors, sinceritat, espais teus que no has pogut dir. Són coses que es queden en el conflicte i que els mediadors, per mitjà de la mediació, volem fer aflorar a través de la comunicació.

Quan ha arribat el moment de la mediació, se’ls pregunta si han vingut lliurement i se’ls expliquen les normes de la mediació: la confidencialitat, el respecte a l’hora de parlar —han de parlar per torns— i que han de col·laborar en l’acord. Han de confirmar que estan d’acord amb les normes, a més, per legitimar el procés. A partir d’aquí, van parlant per torns sobre el que ha passat i com se senten. I quan s’ha definit el conflicte, el mediador ho recopila tot i en fa un resum. En aquest resum van apareixent els temes del conflicte: l’amistat, les mentides, la fidelitat, la confiança en l’altre, la lleialtat… Llavors es fa una agenda per tractar els temes que són més importants per a un i per a l’altre per arreglar el conflicte. Es formula quin és el problema de tots dos i es fa una pluja d’idees perquè proposin com resoldrien la situació cadascú i què volen de l’altre. Es llegeixen totes les propostes i s’intercanvien, i es fan petits acords que no se signen aquell dia. I es fa un pla d’acció, si s’han de demanar perdó, com ho faran i com es pot reparar. En tot acord sempre hi ha una part de reconciliació i una altra de reparació. Al cap de quinze dies es comenta com ha anat el pla, i si ha anat bé se signa l’acord. Puc dir que el conflicte que ha anat a mediació no tornarà a sorgir, perquè s’ha treballat tot: necessitats, expectatives, i conjugar tot això és molt difícil.

Qui intervé en la mediació?
Normalment són dos mediadors, que poden ser dos alumnes o un alumne i un professor. Segons la gravetat del conflicte, la mediació la fan els uns o els altres. Els nois i noies ho fan perfectament bé. No confiem en els alumnes i, en canvi, són boníssims. Tenen una capacitat d’empatia entre ells que sovint no tenim els adults respecte als seus problemes. No és aconsellable que hi intervingui ningú més, a part d’algun testimoni, si cal. De vegades el tutor ja ha parlat amb els alumnes, però no és bo que coneguin el tema perquè sovint tendim a generalitzar, i a fer interpretacions que no convenen.

Tots els conflictes es poden resoldre amb la mediació?

Hi ha o hi hauria d’haver una comissió de convivència als centres, que és la que ha de decidir si una incidència pot anar o no a mediació. Per exemple, no pot anar a mediació cap persona que es trobi en un procés psicològic, com una depressió o alguna cosa així, o un cas de bullying. La comunicació ha de ser al mateix nivell, no pot ser que un tingui més poder que l’altre. Tampoc no es pot fer mediació quan hi ha un delicte de sang, i en tot cas ha de ser posterior al càstig. En molts països, abans de jutjar es fa mediació, i de vegades ells mateixos es posen la pena, perquè hi ha un reconeixement de l’altre, del sentiment de l’altra persona. En casos d’absentisme tampoc no es pot fer mediació, s’han de treballar altres coses.
[…]

Font: Fem escola a Barcelona

El silencio roto

El documental ‘El silencio roto’, de Piluca Baquero (2017), reuneix testimonis commovedors de víctimes d’assetjament escolar. En la sinopsi podem llegir:

“María té sis anys, acaba d’arribar a un nou col·legi, però alguns dels seus companys han decidit amargar-li l’arribada: li han posat un malnom i no la deixen en pau. Victoria té 14 anys, va passar massa temps patint tot tipus de vexacions al seu centre escolar; el resultat va ser patir durant anys un quadre d’estrès postraumàtic. Mario té vuit anys, a l’escola li deien gros, i tres xiquets de la seua classe li pegaven diàriament; va perdre per complet l’autoestima i va començar a quequejar. Emma té deu anys, el protocol d’assetjament escolar la va convertir en la xiqueta assenyalada de l’escola, i es va quedar sense amics”.

Ací podeu vore el teaser.

Font: Insultos, agresiones, marginación: el infierno del acoso escolar (El País, 22-10-17)

Estabilitat feixista

El nostre alumnat opina.

Carles (1r Bat)

“No hi ha cap civilització sense estabilitat i no hi ha estabilitat social sense estabilitat individual”. Un país que es mou per ideologies de massa, radicals i violentes i alimentades pel poder per tal de sostenir les seues bases, és un país destinat a caure en l’abisme, destinat a caure en un desastre que, si no troba una complexa i ràpida solució podria tenir un tràgic desenllaç.

És cert que no puc comparar la situació actual amb temps anteriors a la nostra jove democràcia, puix que la meua joventut no m’ho permet fer, però em preocupa sentir a dir que les nostres hores recorden per les seues similituds a temps franquistes. Si bé és cert que la realitat és la que és. Espanya: un poble enfrontat, dividit i violent que no escolta, carrega.

Així doncs, i per tal de fer un breu però interessant anàlisi de la vertadera situació que vivim els darrers dies, repassarem sense entrar en terrenys polítics, però sí socials, els repudiables actes que esdeveniren el darrer 9 d’octubre: mostra de la trista i dolorosa situació de violència i confrontament social.

Per a milers de feixistes les escenes de repressió policial vistes durant la jornada de l’1 d’octubre els ha servit d’excusa per a tornar a establir-s’en el seu terreny. Com no haurien trobat l’oportunitat de fer-ho després d’observar els màxims responsables d’establir l’ordre i la seguretat apallissant als que pretenien trencar la unitat espanyola? Pare, jo seguiré els teus passos.

Doncs bé, Què va passar? Com són habituals tots els 9 d’octubre als 18.00 h del vespre, tenia lloc la ja quasi més que tradicional manifestació nacional valenciana, quan de sobte grups d’ultradreta i vinculats a moviments extremistes contraris al procés sobiranista de Catalunya, després de convocar una contra manifestació per les xarxes socials van rebentar la manifestació organitzada per la Comissió 9 d’octubre integrada per partits de l’àmbit de l’esquerra i amb el lema de ’Si al valencià’.

Centenars de persones, amb banderes espanyoles, senyeres i amb nombrosos càntics i insults, ocuparen el punt des d’on havia de sortir la marxa, sense que la policia fes cap acte de presència. Així doncs, l’inici de la marxa en la qual va participar un miler de persones, es va veure interromput durant mitja hora pel tap format. Es palpava la tensió en l’ambient i la provocació d’aquells que allí es trobaven per a rebentar el màxim dret de llibertat d’expressió.

Al matí i durant l’acte inaugural de la jornada festiva ja un grup d’ultres comandats pel sector Yomus propugnaven una sèrie de Crits que recordaven els successos de l’1-O: “a per ells”, “no passaran”, “som valencians, mai catalans” i “catalanistes terroristes”; i uns altres tan escandalosos i brutals com “Puigdemont mur d’afusellament”, “contra el podemita dinamita”, “contra el coleta metralleta”, “Mònica Oltra filla de puta” o “Artur Mas cambra de gas”. Aquests brams serien la bestreta dels fets que anirien a ocórrer aquella mateixa vesprada.

Uns fets que acabarien amb desenes de manifestants i periodistes agredits. La Policia Nacional es va veure obligada a acordonar tota la marxa i a canviar el rumb d’aquesta, ja que eixos grups radicals també van envair Parterre, als peus de l’estàtua de Jaume I, lloc habitual de la finalització de la marxa on finalment es lligen manifests.

9 d’octubre, a priori un dia de festa i alegria per als valencians, però no aquest any, resumida en una jornada plena de malenconia i desesperació per als milers de valencians que somien amb una terra sense opressió, sense pors i valenta. El feixisme, la violència i l’odi ha tornat a les nostres terres, i és que potser mai se’n van anar, estaven amagats. On quedaren tots aquells dinosaures, seguidors del franquisme durant 40 anys, després de la mort del seu generalíssim? El cometa de la transició no fou prou fort per a causar la seua extinció i ara el feixisme torna a estar viu, pot ser més viu que mai.

Crònica del 9 d’Octubre

machismo por bandera

Vull contar-vos el que m’ha passat esta vesprada. Venia de l’aniversari del meu nebot amb un vestit blanc d’estrena i sabates amb un poquet de tacó, i a les 18’30 m’he afegit a la manifestació del 9 d’Octubre. La plaça de Sant Agustí estava plena de gent amb banderes d’Espanya, i també amb banderes de la ciutat de València, que cridaven, insultaven i amenaçaven a un altres que tocaven la dolçaina i portaven banderes quadribarrades sense blau i una pancarta que recordava Guillem Agulló. Allí estaven alguns profes que conec, veïnes del meu barri i moltes altres persones, dones i homes, joves i majors, que amb expressió descomposta, trista i estranyada es miraven tota aquella bandada de gent que els cridava “hijos de puta” amb uns ulls plens de ràbia i els punys tancats, i usaven les banderes d’Espanya com a pals amenaçants. M’he unit al grup dels que eren insultats, i m’han contat que els de les banderes espanyoles havien atacat un grup de joves fins a fer-los eixir corrent, havien trencat una tauleta amb el periòdic “Jornada” i havien aconseguit dividir en dos parts la manifestació, després d’acorralar la part en la qual jo em trobava ara, amenaçant-nos literalment de trencar-nos la cara, obrir-nos el cap i matar-nos a pals allí mateix. He de dir, en honor a la veritat, que si no arriba a estar la policia, és possible que ara jo estaria a l’hospital. He caminat pel carrer Colon separada dels que ens amenaçaven i intentaven entrar a pegar-nos, per una cadena i tres camionetes de policia antidisturbis amb cascos, escuts i fusells, M’he agafat de la mà de dones que no coneixia, amb els ulls amb llàgrimes, mentres altres dones, des de les voreres, amb la boca esgarrada i els ulls plens d’odi, ens insultaven. Uns altres hòmens es tocaven aparatosament els testicles, movien els genitals cap a nosaltres i es portaven la mà la boca com si xuplaren alguna cosa, mentre dotzenes de xavals cantaven “Yo soy español, español, español”,Puigdemon al paredón i Mas a la cámara de gas “. Hem tornat a Benimaclet en grup perquè fins el darrer moment els de les banderes espanyoles han estat amenaçant-nos  cridant “a por ellos, a por ellos”, seguint-nos i, provocant-nos; tant que, després de passar l’Albereda, un altre grup de policies en moto ha arribat i, novament, ens han salvat d’acabar amb la bandera espanyola trencada al cap.

Mai havia viscut una situació de tanta barbàrie desenfrenada en massa; mai m’havia vist insultada per tanta gent (em venien al cap aquells que la Inquisició feia anar pels carrers perquè la gent els escridassara); mai havia vist tanta gent feixista junta més que a les pel·lícules dels anys 30 a Alemanya. No vull veure més eixa bandera espanyola que era la de Franco i ara és la dels feixistes. Internament, amb sinceritat, mai m’havia irritat eixa bandera, que no era més que la de l’estanc que tenien els meus pares. Ara em fa fàstic. Aquesta vesprada, he deixat de ser espanyola. No sé què soc, però espanyola no. No sé què podem fer: tinc clar que l’única eixida a la barbàrie és la no-violència, però estic segura que no podem quedar-nos de braços creuats mentres eixa fera monstruosa es desperta i creix i creix i creix. No sé si puc seguir sent membre de l’equip de mediació perquè en absolut sóc ni vull ser neutral en aquest conflicte (votar no és igual a pegar). Perdoneu-me si vos he importunat, però necessitava compartir aquest dolor i la ràbia que he sentit, i la urgència d’obrir a les nostres aules més i més espais que ensenyen a raonar i a entendre les emocions que ens poden cegar i que ens fan manipulables. No sé com fer-ho, però estic disposada a aprendre amb vosaltres. Gràcies.

Àngels

Recomanem la lectura de la notícia Con el machismo por bandera (Levante EMV 16.10.17)

Dir “mariquita” no és cap broma (Stop Diverfòbia, sessió 2)

Segona reunió del grup Stop Diverfòbia. 11 d’octubre de 2017.

Assistents. Professorat (11); alumnat (21): 9 de primer d’ESO, 4 de segon, 3 de tercer, 1 de quart, 2 de primer de Batxillerat i 2 de segon de Batxillerat.

En la segona reunió, més nombrosa que la primera i amb representació de tots els nivells, comencem explicant el sistema binari heteropatriarcal i les exclusions que aquest comporta: les persones intersexuals, els hòmens femenins, les dones masculines, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals, transgènere, etc. (Més avall hi incloem algunes definicions extretes del protocol d’atenció a les persones amb identitats de gènere no normatives elaborat per la Conselleria.)

Obrim un torn d’intervencions i un alumne explica que a l’escola va rebre l’insult de «mariquita» durant anys. Cap dels professors va fer res per a evitar-ho; i només unes quantes amigues el defensaven. Una altra alumna comenta que en el seu anterior institut, que era privat, un jove va eixir de l’armari i uns quants companys de la classe defugien estar a prop d’ell o asseure’s al seu costat. En general, l’alumnat que ve d’altres centres comenta que en aquests no s’ha parlat mai de la diversitat, com sí que es fa al nostre.

Després d’aquestes experiències, aclarim alguns conceptes, per exemple cis, cissexual o cisgènere, pansexual, gènere fluïd… Un alumne explica que ell no s’identifica de manera permanent com a home o dona sinó que depén dels dies, i per això s’autodefineix com a persona de gènere fluïd. Parlem també de les persones agènere, no binàries o de gènere neutre. Per exemple, Norrie May-Welby, d’Austràlia, nasqué home, es va operar per a ser dona però no se sentia bé i va demanar ser reconeguda com a persona de gènere neutre. El 2014, va aconseguir que els documents oficials digueren “Sexe no específic”.

Un alumne pregunta què significa la pansexualitat i la moderadora ho explica. És una orientació sexual humana caracteritzada per l’atracció estètica, romàntica o sexual per una persona, sense importar-ne el sexe ni el gènere. Pot considerar-se una orientació sexual en si mateixa o una branca de la bisexualitat. La gent que s’identifica com a pansexual està oberta a relacions amb persones que no s’identifiquen estrictament com a homes o dones. Per tant, es considera un terme més ampli que la bisexualitat, tot i que, com assenyala un alumne, pot llevar visibilitat a la bisexualitat, orientació encara denostada perquè es considera pròpia de persones vicioses o que en realitat pretenen ocultar la seua homosexualitat.

La mitja hora del pati no dóna per a més i quedem a veure’ns el dia 25 d’octubre amb el compromís de rellegir i entendre el panell de vocabulari divers que elaboràrem fa dos anys (està penjat al corredor de l’institut), i també de prendre nota de totes les agressions homòfobes que sentim al llarg de la quinzena, encara que siguen «de broma».

sistema_binari_karicies

Vocabulari bàsic I

Sexe biològic: des d’un punt de vista anatòmic i fisiològic, el sexe és el conjunt de trets emprats per a distingir els mascles de les femelles al regne animal, i per tant, en l’espècie humana. Cal tindre en compte, però, l’existència d’éssers vius amb intersexualitats/DSD, també en l’àmbit escolar, i ser conscients que el sexe biològic és un tret biològic complex i sotmés a canvis al llarg de tot el cicle vital d’una persona.

Gènere: es pot definir com la construcció que la societat elabora a partir de les interpretacions que fa del sexe biològic. Societats distintes, en èpoques o contextos culturals diferents, defineixen i modelen aquesta construcció social del gènere, que va evolucionant. El gènere és una construcció social, que es transmet a través dels agents de socialització (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, etc.), es reprodueix i es transfereix amb un grau d’exigència variable, que l’estructura social determina per als seus integrants. La família transmet abans que ningú els valors vigents, i dins d’aquests valors, s’inclouen els rols, comportaments i expectatives que s’assignen a cada gènere i que afecten la identitat de les persones.

Identitat de gènere: és la vivència íntima i individual que cada persona fa del seu propi sexe i d’unes característiques de gènere, tal i com cada persona la sent i autodetermina, sense que puga ser definida per tercers, ja siga corresponent o no amb el gènere assignat socialment al moment de nàixer.

Rol de gènere: es refereix a la vivència social del gènere en aspectes com la vestimenta, el llenguatge i altres pautes de comportament que són considerades com a masculines, femenines o andrògines en una societat i moment històric concret. Orientació sexual: tendència d’una persona a sentir atracció sexual, emocional o afectiva per les persones del seu mateix gènere o d’un altre gènere.

Persona trans: és un terme genèric que s’usa per a referir-se a aquella persona que té una identitat de gènere divergent o expressa un rol de gènere diferent a l’assignat per la societat. Aquestes vivències i identitats de gènere poden mostrar una gran varietat de formes i expressions que, de vegades, reben denominacions específiques, que ací no es detallen, a excepció dels termes transsexual i transgènere.

Persona transsexual: és aquella que naix amb un sexe biològic associat a un gènere concret, amb el qual no se sent identificada. La transsexualitat és, per tant, un exemple més de la diversitat humana, i el procés de transició de gènere, per adaptar-se al gènere sentit de forma íntima, ha de ser acompanyada des de l’escola per part de totes les persones integrants de la comunitat escolar, de forma natural, sense prejudicis, tot evitant l’assumpció de models tipus o l’adopció de respostes úniques.

Persona transgènere: és la persona trans que no s’identifica amb el gènere que se li pressuposa, però que no requereix assistència mèdica per a adequar les seues característiques físiques al gènere sentit com a propi.

Persona intersexual (amb intersexualitats o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD): es dóna quan una persona presenta un conjunt de variacions fora de l’estàndard corporal masculí o femení, o dit d’una altra manera, quan una persona naix amb un cos que no pareix encaixar dins les definicions i pressupostos biomèdics i culturals que estableixen una coherència entre sexe cromosòmic, gonadal, hormonal i l’anatomia sexual i/o reproductiva.

Parlem, per exemple, de dones amb cromosomes XY i testicles, dones sense vagina ni úter, dones amb un clítoris gran i extern, paregut a un penis, o d’homes amb un desenvolupament diferent dels seus genitals, amb cromosomes XX, o fins i tot amb menstruació. El terme intersexualitat és un terme controvertit. De fet, la majoria de persones amb cossos intersexuals o amb un desenvolupament sexual diferent (DSD) no solen reconèixer-se amb aquestes etiquetes, i fins i tot, les refusen, mentre s’identifiquen més amb etiquetes diagnòstiques o nosològiques concretes.

El tracte social i el tractament mèdic cap a aquestes persones ha suscitat una gran controvèrsia per considerar aquestes situacions no com una possibilitat anatòmica i reproductiva més dins de la diversitat humana, sinó com a malalties i patologies que havien de tractar-se des d’una perspectiva mèdica (com ara intervencions de cirurgia estètica per a normalitzar genitals que no presentaven problemes de salut afegits), pel costum i la necessitat social d’assignar un sexe definit a cada persona, i per la necessitat sociocultural de transformar i normalitzar els genitals el més d’acord possible amb la norma social dicotòmica.

Persona cisgènere: s’usa per a referir-se a les persones la identitat de gènere de les quals concorda amb el gènere biològic assignat al nàixer.