Tagged: violència contra les dones
25 de Novembre a l’Isabel de Villena
La cultura de la violació
La cultura de la violació naturalitza la violència sexual. El guió de la por amb què eduquem les dones, i la falta d’educació als hòmens, ho acaben d’adobar.
Estimat fill,
Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.
Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.
Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?
Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l’androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.
I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures…) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?
Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.
He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s’atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?
Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:
No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs… Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta’ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim… Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues.
I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.
Albert
(Entrada publicada a Karícies)
Ens volem fortes
“Esta canción nace de la bronca, el dolor, la angustia porque nos están matando. Nace de ahí, pero crece con la confianza y la esperanza en el encuentro, en que somos muchas diciendo la misma voz, en que estamos juntas y acompañadas, en que el mundo se puede cambiar. Este vídeo lo hicimos en Cabana, Córdoba, Argentina. Es de todas y para todas. Gracias!” Cecilia Griffa
#NiUnaMenos
Hechos son amores
Hechos son amores (Carlos Crespo)
Yo me quiero más
Aquest vídeo està adreçat a les xiques que estan en una relació tòxica. Però què li diries a ell?
Estima’m lliure. El rap de Sura
Córrer com una xica
Un insult als xics i a les xiques que hauríem de transformar!!
CÒMPLICES
Per què no actuen els espectadors?
L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridararen per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.
Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?
Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:
1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l’escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.
2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals…) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.
3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.
4. La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.
5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.
Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?…”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu sí explícit) és una violació, en una parella estable o una d’esporàdica.
6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.
7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.
A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.
Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.
Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.
En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.
La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.
No sigues còmplice i actua!
Pots mirar també el vídeo de l’entrada Si no fas res, ets còmplice. I l’entrada de karicies La meua classe.
Lletja?
Davant de l’assetjament, actua!
Entrada feta per Nadir Davidson (1r Bat)
Hui parlaré de l’assetjament al carrer, un fet que afecta sobretot les dones i també els gais. I us mostraré dos vídeos en els quals dues persones diferents caminen pel carrer: una és una dona vestida amb roba d’allò més normal i l’altra és un xic heterosexual vestit de manera femenina. Les reaccions de la gent són diferents, però les dues tenen una cosa en comú: l’assetjament.
Amb aquesta entrada m’agradaria conscienciar la gent perquè no es quedara callada quan veu una situació així. Com va dir Miquel Missé a la V Vesprada Diversa que es va celebrar al nostre institut: davant de l’assetjament, actua!
Assetjament sexual al carrer
Campanya xilena de l’Observatori contra l’assetjament al carrer.
Pero si yo no le he hecho nada
Una història d’amor?
“UNA HISTORIA DE AMOR” (Guión, dirección y montaje Envideas. Produce Asecedi. Subvencionado por el Ministerio de Sanidad. 2008). Guía didáctica.
Sinopsi: Lucia i Juan són dos joves que es coneixen en un curs de DJ´s
del centre cultural. S’agraden i comencen a eixir. Semblen una parella perfecta…
No quiero que…
Un altre exemple de campanya:
“Esto te dolerá poco”
Mujeres víctimas de violencia sexual muestran en la Red las palabras de sus agresores
Otras dan la cara y sostienen la cartulina sobre el pecho, mirando a la cámara con valentía. Algunas están relatando, desde la pose simple y el cartel con el mensaje textual de la bestia, un suceso traumático del que se han curado o desean hacerlo: una agresión sexual, de cualquier tipo y en cualquier ámbito, la familia, el trabajo, la escuela, la calle….
Un ejercicio curativo
Todas las fotos, centenares, están en el tumblr de Unbreakable Project (Proyecto Irrompible), una iniciativa de una chica de 19 años, Grace Brown, una estudiante de fotografía que se ha convertido, gracias a la difusión social en la Red de su idea, en la catalizadora de un ejercicio catártico, liberador, curativo y lleno de orgullo.
En octubre de 2011 una amiga de Brown le confesó que había sido asaltada sexualmente. A la mañana siguiente, todavía impresionada y tras una noche de insomnio, propuso a la víctima de la agresión que le haría una foto mientras sostenía un póster con las palabras del atacante. Quería colgar la imágen en Internet e intentar que otras mujeres dieran el paso de confesar la agresión.
Brown se hizo con una plantilla de Tumblr, la tuneó mínimamente, y propuso usar la fotografía “para ayudar en la curación de quienes hayan sido víctimas de abusos sexuales”. Invitaba a las mujeres a remitir fotos al correo electrónico del blog.
Una semana más tarde Unbreakable Project aparecía citado por la feminista Jessica Valenti y por Yvonne Moss, que sufrió una violación y es ahora una activista en favor de las víctimas de abusos. Esta última definió la iniciativa de fotografía curativa como una forma de que las afectadas “recuperen el poder de las palabras que en el pasado fueron utilizadas contra ellas”.
Mensajes de todo el mundo
Todo empezó entonces a ir muy deprisa. Brown recibió centenares de mensajes de todo el mundo, desde Australia o Japón hasta Abhu Dhabi. En ocasiones eran simples correos relatando los pormenores de una experiencia muy amarga. En otras, fotos con las advertencias, insultos y amenzas de los delincuentes.
Algunas mujeres también aceptan la oferta de ser retratadas por Brown, que ya ha realizado 25 fotos. Ha colocado su cámara delante de una mujer de 70 años dispuesta a revelar su experiencia y compartirla, pero la promotora deUnbreakable Project nunca olvidará el caso de la niña de 13 años que apereció con una pancarta que decía: “esto te dolerá un poco”.
La joven quiere seguir adelante. Está un poco alucinada con la trascendencia de su idea (“¡sólo tengo 19 años!”, no deja de decir en las entrevistas), pero se ofrece a seguir recibiendo, publicando y haciendo fotos a “supervivientes”, porque su objetivo es “llevar luz, consuelo y curación a todas las afectadas”.
El proyecto tiene también sedes en la redes sociales Facebook y Twitter.
Fotogalería
Font: 20 minutos
Si veus objectes en lloc de…
Arturo y Clementina
Assetjament
Mont-real
Commoció al Canadà pel suïcidi d’una jove assetjada
Redacció Actualitzat a les 09:33 h 18/10/2012
El Parlament canadenc debat una moció per fer front a l’assetjament escolar i cibernètic. L’assumpte s’ha convertit en “problema nacional” i ha motivat moviments polítics arran del cas d’una jove canadenca de 15 anys, Amanda Todd, que es va suïcidar després de serassetjada sexualment durant tres anys a través de la xarxa i a l’escola.
Un vídeo amb la seva història
Uns dies abans de suïcidar-se, la noia va gravar un vídeo de 9 minuts, titulat “La meva història: Lluita, assetjament, suïcidi i dany”, en què mostrava cartells en què explicava que havia estat víctima de coaccions i que no tenia ningú i se sentia molt sola. Quan tenia 12 anys, un home va convèncer Amanda a través de la xarxa que li ensenyés els pits.
Ella ho va fer i un any després ell la va amenaçar a través de Facebook i li va demanar que es despullés davant de la càmera si no volia que distribuís la foto de la primera trobada virtual. Poc després, la policia es va presentar a casa seva perquè les imatges havien estat distribuïdes als seus professors, amics i familiars. A partir d’aquí, també la van assetjar a l’escola, una situació que no va poder suportar.
Malson sense fi
“Vaig perdre tots els meus amics i el respecte que la gent em tenia. M’insultaven i em jutjaven. Mai podré recuperar aquella foto. Estarà allà per sempre”, va declarar.
Tot i el canvi d’escola, el malson va continuar un any més. La noia va patir una nova agressióque va ser gravada en vídeo pels companys de l’escola i va cometre un primer intent de suïcidi bevent lleixiu. En sortir de l’hospital, la noia va descobrir al Facebook múltiples missatges que deien que es mereixia el que li passava i que hauria de morir-se. Amanda es va mudar i va tornar a canviar d’escola, però l’assetjament va continuar a través d’internet.
Pocs dies abans de ser trobada morta a casa seva, el passat 10 d’octubre Amanda va gravar el vídeo on al final deia: “No tinc a ningú. Necessito algú. El meu nom és Amanda Todd”i una fotografia del seu braç sagnant, amb molts talls.
Problema de gran magnitud
La policia no ha volgut comentar les informacions que apunten que un suposat pederasta nord-americà podria ser l’home que va assetjar Todd i qui va difondre la seva fotografia despullada per internet.
La tràgica història d’Amanda ha commogut la societat canadenca els últims dies i l’organització Bullying Canada, que es dedica a combatre l’assetjament escolar, ha posat xifres al fenomen. Segons ha explicat, un de cada set nens canadencs d’entre 11 i 16 anys són víctimes d’assetjament escolar o per internet. A més, als instituts del país hi ha cada mes 282.000 casos d’assetjament. L’organització indica que aquest problema no afecta igual nois i noies, ja que els primers bàsicament són insultats o amenaçats, mentre que les segones pateixen assetjament sexual.
La magnitud del problema ha impulsat finalment que el Parlament del Canadà debati una moció per plantar cara a l’assetjament tant a l’escola com a través de la xarxa.
Font: TV3
No vull ser com tu!