Entrada de Raül (Batxillerat científic)

Aquest terme s’ha escoltat moltíssim, però, realment, se sap que és i per què és vist de manera negativa? Primer, us explicaré què significa i quins danys provoca, i després podreu traure les vostres pròpies conclusions.

La immigració il·legal consisteix  a passar d’un país a un altre sense complir els requeriments legals del lloc de destinació. Però està clar que la gent que emigra  ho fa per necessitat, i no per a danyar el país al qual va. La finalitat de qui emigra és treballar, però aquest fet pot provocar problemes en el país de destinació, ja que el problema és quan es treballa en “negre”, és a dir, sense pagar impostos.

Però ara poseu-vos en a la pell dels immigrants. La gent que emigra ho fa per necessitat, i s’arrisquen moltíssim per a poder arribar a un altre lloc i intentar tindre una vida millor. Podem parlar, per exemple, dels immigrants Sirians, molts dels quals moren intentant passar la frontera, o viuen situacions inhumanes. També hi ha persones viatjant en els baixos de camions o en els para-xocs dels cotxes. O també podem parlar dels que salten la balla de Melilla. Penseu que també hi ha xiquets que emigren. Imagineu-vos com ho passen aquets xiquets, que fins i tot arriben a perdre els seus pares. I està clar que les persones, adultes i criatures, arrisquen la vida per desesperació.

Ara penseu que aquesta gent que emigra ho fa sovint gràcies a uns intermediaris que se n’aprofiten de la desesperació i cobren altes sumes de diners. I la gent arriba a perdre tot el que té per a poder passar una frontera. Però molts d’ells són detinguts per la policia i deportats als seus països d’origen després d’haver-ho perdut tot, i han de començar de nou pitjor del que estaven. Per a mi això és molt injust i ens fa veure que la immigració en aquestes condicions és com una partida de pòquer on pots guanyar o pots perdre-ho tot, també la vida.

Després del que acabe de dir, què penseu què es podria fer amb la immigració? Com podem protegir les persones vulnerables de les màfies que se n’aprofiten? Es respecten els drets humans en les fronteres? Té sentit mantenir fronteres a costa de la vida de les persones?

Entrada de Vanessa (1r de batxillerat artístic)

Durant aquests primers mesos de curs, unes companyes de 1r de batxillerat artístic i jo, junt amb uns alumnes de 2n de batxillerat, hem estat preparant una representació per a mostrar el procés que ha de seguir una mediació, el seu desenvolupament i com s’arriba a una possible solució. En aquesta representació mostrem un conflicte que perfectament es podria donar a qualsevol institut; de fet, en acabar hem preguntat al públic si algú s’havia trobat en eixa situació alguna vegada, i la majoria s’ha sentit identificat.

Aquest problema se situa a una classe on dues xiques han de fer un treball d’equip amb altres companys, i es neguen a col·laborar. A més s’insulten i són incapaces de parlar sense cridar-se. Donada aquesta situació, els mediadors entren a l’acció i els proposen fer una mediació (aquesta mai serà una obligació, ja que la mediació és un procés voluntari).

Una vegada accepten, comencen a sortir tots els pensaments i sentiments de les dues parts implicades fins que arriben a l’arrel del problema, o el que en mediació solem anomenar ‘iceberg’, ja que un conflicte que pot semblar superflu (la punta de l’iceberg), té en realitat un rerefons (la base de l’iceberg) que cal resoldre.

Arribat el final de la mediació, les persones mediades fan propostes per tal de solucionar el conflicte, i es comprometen a complir-les en el cas que estiguen d’acord. També és important tindre en compte que la mediació és només una ajuda; a més, tal volta és necessària més d’una sessió, però és un començament.

Ara passaré a parlar de la meua experiència personal amb la mediació. Jo mai havia participat en una mediació, ni com a mediadora ni com a mediada, i la veritat és que tan sols fent aquesta representació he aprés coses que em serviran d’ací en endavant per solucionar qualsevol problema d’una manera molt més eficaç que a crits o simplement ignorant el problema.

I açò és només des de la meua curta experiència amb la mediació. Si algú de vosaltres està pensant a aprendre a mediar, teniu a la vostra disposició un curset a l’institut on aprendreu infinitat de tècniques que podreu aplicar a la vostra vida quotidiana, a més d’unes activitats molt interessants que es realitzen a l’equip de mediació del centre. Espere que us animeu a provar-ho; no us en penedireu.

Entrada de Yoana (1r Bat. Artístic)

“No m’agrada la meua alçada, el meu somriure, el meu pes, els meus cabells… No m’agrada el meu cos.” Quantes vegades hem sentit alguna d’aquestes expressions? Quantes vegades ho hem vist en televisió, xarxes socials, amics, familiars, o fins i tot, quantes vegades ho hem dit o pensat nosaltres?

Tothom tenim algú que no està a gust amb el seu cos o amb sí mateix; inclús tu mateix/a pots sentir menyspreu cap al teu cos. Personalment, tinc moltes amigues i amics, i quasi tots se senten a disgust amb el seu cos, i no solament gent de la meua edat, també familiars o inclús alguna professora. Per què aquest menyspreu?

En el vídeo de Jubilee media Comfortable: 50 People 1 Question (director: Jason Y. Lee, 2014), van ajuntar diferents persones, joves, més majors i menuts, i els van preguntar una cosa molt simple: “Si pogueres canviar alguna cosa del teu cos, què seria?” La gent més major va contestar que sí, i va explicar el que canviaria i el perquè. Els motius eren que la gent es burlava d’ells quan eren menuts. Uns altres deien que es veien diferents de la resta. Els nens, en canvi, contestaren coses com “Vull ales per a volar” “Una boca de tauró per a menjar més” “Orelles puntegudes”, etc., però cap d’ells va dir que no li agradava el seu cos; s’amaven tal com eren.

Ara és quan qüestione: des de quan comencem a sentir-nos malament amb el nostre cos? Diem que els xiquets són petits i no entenen moltes coses, i nosaltres? Nosaltres tanquem els ulls i no valorem el que de veritat importa. I no ho fem perquè ens deixem dur per les etiquetes: “Has de ser alta i prima, i dur els cabells llargs per a ser guapa”, “Has de ser fort, tenir abdominals i practicar esport per a ser un xic atractiu”. Qui no siga així o una miqueta diferent, ja no és bonic ni atractiu.

Hem d’agafar exemple d’ells i elles, dels xiquets, i acceptar-nos, perquè cadascú és diferent i únic; no hi ha persones iguals, i si ho fórem, quina seria la gràcia? La teua amiga, el teu amic, el teu familiar, la teua parella, tu mateix…, tots som diferents i únics. Per a què ser com la nova model, si ser nosaltres mateixos és més que suficient. Per això, has d’acceptar-te i valorar-te com eres, perquè sent tu eres preciós/preciosa.

El nostre alumnat opina.

Carles (1r Bat)

“No hi ha cap civilització sense estabilitat i no hi ha estabilitat social sense estabilitat individual”. Un país que es mou per ideologies de massa, radicals i violentes i alimentades pel poder per tal de sostenir les seues bases, és un país destinat a caure en l’abisme, destinat a caure en un desastre que, si no troba una complexa i ràpida solució podria tenir un tràgic desenllaç.

És cert que no puc comparar la situació actual amb temps anteriors a la nostra jove democràcia, puix que la meua joventut no m’ho permet fer, però em preocupa sentir a dir que les nostres hores recorden per les seues similituds a temps franquistes. Si bé és cert que la realitat és la que és. Espanya: un poble enfrontat, dividit i violent que no escolta, carrega.

Així doncs, i per tal de fer un breu però interessant anàlisi de la vertadera situació que vivim els darrers dies, repassarem sense entrar en terrenys polítics, però sí socials, els repudiables actes que esdeveniren el darrer 9 d’octubre: mostra de la trista i dolorosa situació de violència i confrontament social.

Per a milers de feixistes les escenes de repressió policial vistes durant la jornada de l’1 d’octubre els ha servit d’excusa per a tornar a establir-s’en el seu terreny. Com no haurien trobat l’oportunitat de fer-ho després d’observar els màxims responsables d’establir l’ordre i la seguretat apallissant als que pretenien trencar la unitat espanyola? Pare, jo seguiré els teus passos.

Doncs bé, Què va passar? Com són habituals tots els 9 d’octubre als 18.00 h del vespre, tenia lloc la ja quasi més que tradicional manifestació nacional valenciana, quan de sobte grups d’ultradreta i vinculats a moviments extremistes contraris al procés sobiranista de Catalunya, després de convocar una contra manifestació per les xarxes socials van rebentar la manifestació organitzada per la Comissió 9 d’octubre integrada per partits de l’àmbit de l’esquerra i amb el lema de ’Si al valencià’.

Centenars de persones, amb banderes espanyoles, senyeres i amb nombrosos càntics i insults, ocuparen el punt des d’on havia de sortir la marxa, sense que la policia fes cap acte de presència. Així doncs, l’inici de la marxa en la qual va participar un miler de persones, es va veure interromput durant mitja hora pel tap format. Es palpava la tensió en l’ambient i la provocació d’aquells que allí es trobaven per a rebentar el màxim dret de llibertat d’expressió.

Al matí i durant l’acte inaugural de la jornada festiva ja un grup d’ultres comandats pel sector Yomus propugnaven una sèrie de Crits que recordaven els successos de l’1-O: “a per ells”, “no passaran”, “som valencians, mai catalans” i “catalanistes terroristes”; i uns altres tan escandalosos i brutals com “Puigdemont mur d’afusellament”, “contra el podemita dinamita”, “contra el coleta metralleta”, “Mònica Oltra filla de puta” o “Artur Mas cambra de gas”. Aquests brams serien la bestreta dels fets que anirien a ocórrer aquella mateixa vesprada.

Uns fets que acabarien amb desenes de manifestants i periodistes agredits. La Policia Nacional es va veure obligada a acordonar tota la marxa i a canviar el rumb d’aquesta, ja que eixos grups radicals també van envair Parterre, als peus de l’estàtua de Jaume I, lloc habitual de la finalització de la marxa on finalment es lligen manifests.

9 d’octubre, a priori un dia de festa i alegria per als valencians, però no aquest any, resumida en una jornada plena de malenconia i desesperació per als milers de valencians que somien amb una terra sense opressió, sense pors i valenta. El feixisme, la violència i l’odi ha tornat a les nostres terres, i és que potser mai se’n van anar, estaven amagats. On quedaren tots aquells dinosaures, seguidors del franquisme durant 40 anys, després de la mort del seu generalíssim? El cometa de la transició no fou prou fort per a causar la seua extinció i ara el feixisme torna a estar viu, pot ser més viu que mai.

Mireia Manuel de Villena

Bon dia,

Jo he decidit dedicar aquesta entrada a un tema que m’ha sacsejat els budells de tal manera que no em puc callar: vaig a parlar de les armes a Amèrica.

La gota que ha fet vessar el got ha sigut l’última gran genialitat dels americans. Aquesta meravella s’anomena “My First Rifle” (El meu primer rifle). Es veu que “La meva primera cuineta”, “el meu primer cotxe” o “el meu primer bebé” són joguets que ja no estan de moda, i és clar, han hagut d’inventar aquesta bestiesa.

Disculpeu el meu sarcasme, però davant d’aquesta situació no sé certament com reaccionar, i si parle sense cert to irònic puc ferir alguna sensibilitat.

Ja em vaig quedar bocabadada fa temps quan vaig vore com són les seues postals nadalenques familiars, amb tots els membres de la família al voltant d’un meravellós arbre de Nadal, amb un enorme somriure i, per suposat, amb un fusell a la mà.

Quan un dels representants de L’Associació Nacional del Rifle d’Amèrica va dir als pocs dies de que ocorreguera la major tragèdia a una escola dels Estats Units (a Connecticut) que això no hagués passat si les professores tingueren un arma a l’escola, vaig creure que no es podia arribar més lluny ni tindre menys vergonya. Clar, té sentit: en lloc de controlar més la venda d’armes, cal permetre que tot el món tinga un arma a la butxaca. Ull per ull i dent per dent, i al final tots acabarem cecs.

Aquesta mateixa persona és la que als pocs dies del drama de Connecticut  va presentar-se a la ciutat, ignorant les cartes dels dolguts familiars que li pregaven que respectara el seu dol i li demanaven per favor que anul·lara la xarrada. En canvi, es va presentar amb tot el seu orgull i mentre agafava amb força el fusell cridà: “Hauran d’arrancar-me’l de les mans!!”.

Quant més aprenc sobre aquest tema, menys m’ho puc creure. Quan em vaig assabentar que en un determinat banc, si obries un compte bancari, et regalaven un arma no m’ho vaig voler creure, però era cert, per desgràcia.

No sé com reaccionar davant del món en el qual estic vivint. No sé si plorar, si riure incrèdula, o si comprar-me jo també un fusell.