El 17 de febrer de 2009 dos submarins –un britànic i l’altre francès- van xocar en l’oceà Atlàntic amb setze míssils i quaranta-huit caps nuclears en els budells de cadascun d’ells. Aquestos grans i cars animalets se suposa que protegien els seus conciutadans dels “enemics”, però si hagueren col·lidit més a prop de la costa, podrien haver provocat una catàstrofe.

Hui, 31 de març de 2009, sentint Federico Mayor Zaragoza a l’IES Malilla, he recordat aquesta notícia. Ell ens contava una anècdota. En una reunió mundial d’alts dignataris, un dirigent, de no recorde quin país, comentava amb orgull –com qui ensenya el joguet que li han regalat els reis- que s’acabava de gastar una xifra de dòlars que no cabria en aquest rengló en un submarí invisible, és a dir, indetectable per als radars enemics. La resposta de Putin va ser –amb la mateixa fatxenderia infantil masculina de qui presumeix per pixar més lluny- que el submarí ja no era invisible.

Cada dia moren de fam 35.000 xiquets i els estats es gasten 3.000 milions de dòlars en armes. De quins enemics ens protegeixen aquestos costosos armaments? Hi ha armes perquè hi ha guerres o hi ha guerres perquè no parem de construir armes? Mayor Zaragoza ens recordava també una frase que solia traduir-se a les classes de llatí: Si vis pacem, para bellum (Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta màxima que per als romans era signe i senyal de les seues actuacions, sembla que actualment és també mantinguda per gran part dels estats, com si disset segles de diferència no foren res. Vol dir això que no ha canviat cap cosa? Mayor Zaragoza en fa una anàlisi molt encertada:

Un aspecte que no s’ha modificat és que estem encara en una societat molt masculina i Mayor afirma que no hi haurà pau si no participen en la presa de decisions una part ben important de dones i si els hòmens no abandonen la violència per a resoldre els seus conflictes.

En segon lloc, hi ha una enorme barbaritat que han comés la major part dels països, i és que els estats han cedit els seus recursos i la seua capacitat política a les empreses privades i han accedit a canviar la justícia social, la cura dels recursos i de les persones, per les lleis del mercat. Això ha portat tant a la deslocalització dels productes cap al sud i cap a l’est com a la fuga de talents cap a l’oest. Són flagrants els abusos que cometen les grans multinacionals guanyant milions de dòlars en països on la major part de la població viu per sota del nivell de pobresa, i tot al marge del respecte al medi ambient.

Les condicions de vida ínfimes en aquestos països, molts d’ells víctimes de la colonització i explotació dels seus recursos, han originat les migracions, suïcides en molts casos, per a intentar traspassar la frontera de l’abundància. Ací, a l’estat espanyol, hem oblidat molt prompte que la frontera de l’abundància se situava als anys 60 als Pirineus, i no a l’estret de Gibraltar, com a l’actualitat.

Entre les coses positives que Mayor Zaragoza destaca, hi ha els avanços en la comunicació que s’han estat produint en aquest principi de mil·lenni. A l’actualitat podem adquirir una consciència global, un coneixement de la terra i de la situació de tots els pobles del món que ens permet conèixer la realitat i canviar-la. La democràcia -poder votar- és un avanç; però si només votem, només ens estem deixant contar, no necessàriament aconseguint que ens tinguen en compte. Perquè això suposa que ens escolten de veritat, i que nosaltres parlem i ens fem sentir per a resoldre els problemes del món.

Viure és compartir, deia Mayor, donar el nostre temps i la nostra experiència. I tenim vides riquíssimes que són un tresor propi perquè cada ésser té i aporta una experiència fantàstica. I si l’educació és l’art de dirigir la pròpia vida, ens hem de recordar que, malgrat les poderoses instàncies mediàtiques, polítiques, econòmiques, religioses… que ens volen uniformitzar, som els protagonistes de les nostres vides perquè tenim la capacitat d’actuar en virtut de la pròpia reflexió. Hem estat súbdits durant segles; hem arribat fins i tot a trobar normal donar la vida per servir poderosos i cruels amos. Però el nostre objectiu ara no és continuar vivint i mantenint una economia de guerra, sinó una economia de desenvolupament global, que evite la violència, les migracions de les persones, la destrucció del planeta…

Actualment estem patint una forta crisi, perquè estava clar que el sistema no es podia mantenir a costa de les persones. I crisi pot significar oportunitat. Hui més que mai disposem de coneixements científics suficients per a garantir la nutrició, la salut, el desenvolupament sostenible del planeta… Tenim els sabers, però ens falta la saviesa per a utilitzar-los. Deia Mayor que mai havia vist tanta saviesa com en les dones africanes que cada dia inventaven com arribar de l’alba a la nit sense morir de fam i de set.

Realment el passat ja està escrit; podem, en tot cas, escriure’l millor, però no canviar-lo. Però el futur és nostre i tenim ara els mitjans i la capacitat de contribuir a canviar una economia de guerra per una cultura de pau. I no podem deixar que passe ni un dia més!

Gràcies, companys de Malilla, per un matí tan estimulant!