Category: VIOLÈNCIES

#TransfoBus

Ella. Argentina. 2013. Dir. Sheila Coto. (10 min.)

Lucía arriba a l’institut a meitat de curs. En el DNI hi apareix el seu nom masculí. La directiva no vol una xica trans però elxs companyxs de classe decideixen actuar…

#PerUnaEscolaSenseTransfòbia

I tu, què faries?

Què farie si veres a una xiqueta de 6 anys sola al carrer?

Unicef ha fet un experiment perquè ens enfrontem als nostres propis prejudicis i per a recordar que totes les xiquetes i xiquets mereixen una oportunitat.  

Les càmeres ocultes

Curt The hidden cameras (Les càmeres ocultes) del director alemany Kai Staenicke.

28 de juny, Dia de l’orgull LGTBI+

Stop Diverfòbia#

Per què feia bullying

Fragment del documental “Bullying” (30 minuts, TV3, 2015) on Alexis i altres adolescents expliquen per què feien bullying i com triaven les seues víctimes. A l’institut ITA (Institut de trastorns alimentaris) també treballen amb adolescents que han exercit o patit bullying.

 

Per tu, Alan

Camarada Alan

Miquel Missé

30/12/2015

Casi te conozco, Alan. Me habían propuesto visitarte hace un par de semanas para animarte un poco. Para contarte lo mucho que se liga cuando eres un chico trans, o que el mejor remedio contra el bullying son las amigas, o que en Barcelona hay un estupendo grupo de Joves Trans que se te iban a comer a besos y te iban a enseñar a hablar el lenguaje no-binario, o que te vinieras a ver una peli algún viernes de Espai Trans y te trajeras a la mama contigo para que se tomara un café con el resto de mamis-militantes del Grupo de Familias Trans en la sala de al lado, o que te asomaras a algún evento de la gran familia de Generem o que te vinieras a un concierto de Viruta FtM. Muchos espacios en los que hubieras sido muy bien recibido, en los que te hubieras sentido algo menos solo, pero a los que nunca llegaste. Desde luego, si hay alguien que podía entenderte éramos tus iguales, las decenas de chicos y chicas trans que ayer nos agolpábamos en una concentración para recordarte. Los que, como tú, hicimos carreras de obstáculos para sobrevivir al instituto, con serias dudas de conseguirlo. Los que nos inventamos cada día mil estratagemas para pasar desapercibidos en espacios hostiles, o contando milongas para no enseñar nuestra documentación. Los que sabemos los mil y un agujeros negros en los que es fácil caer cuando uno empieza a construir una identidad de chico sin saber por dónde empezar.

Casi te conozco, y a la vez es casi como si te conociera.

Estos días muchas personas se preguntan cómo ha podido suceder. Se llevan las manos a la cabeza. Yo lo que pienso es cómo no pasa más a menudo. Es más, la pregunta debería ser: por qué no debería pasar. Seguramente esta reflexión la deben compartir muchas compañeras y compañeros que trabajan dando charlas y talleres en cientos de institutos sobre diversidad sexual y de género y que cada día descubren cómo hay quien literalmente sobrevive en su clase. El acoso escolar por tener una expresión o identidad de género distinta está a la orden del día. Y no hace falta esforzarse mucho para encontrarlo en patios, pasillos, vestuarios. No es ningún misterio. La mayoría de personas LGTB adultas cuentan historias de discriminación en su adolescencia. Se han escrito decenas de informes para decirlo pero aun así, todavía hay quien se sorprende. Más que ingenuidad, es una terrible hipocresía. Tu muerte volverá a llevar el debate del acoso escolar a la primera línea mediática, sin duda. Lo que no tengo claro es si se desarrollarán políticas para transformar este escenario.

Hoy es muy fácil decir #YoTambienSoyAlan. A eso se apunta todo el mundo. Pero lo difícil es ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul… que siguen con vida. Luchando algunos días entre mantas para no ir a clase o buscando un nuevo instituto. Resistiendo con terapias o con alguna que otra pastilla para calmarles el malestar generado en parte por muchos chicos y chicas que ejercen violencia para demostrar que ellos han triunfado en la reproducción de los roles de género hegemónicos pero que al final también son víctimas disfrazadas de verdugos. Sobreviviendo con remedios como parches que sólo buscan como readaptarl*s como si eso dependiera de ell*s, escondiendo nuestra responsabilidad colectiva. Y teniendo que escuchar cada día como un mantra que el entorno es TAN difícil de cambiar, la realidad asfixiante y binaria está TAN enraizada… Tratando así de implantarnos la derrota.

Pero a pesar de todo este ruido, Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul… todavía siguen vivas.

Todavía recuerdo no hace ni siquiera un año, cuando lanzamos el proyecto OASIS, unas colonias de verano para adolescentes LGTB en Barcelona, haber tenido que tener que escuchar por parte de algunas administraciones públicas que el acoso escolar hacia jóvenes LGTB no era para tanto, que al final la gente se espabila, que no hay que dramatizar… En fin. También te habría llevado al OASIS.

Que no nos ciegue toda esta tristeza que estos días nos inunda. Que esta tristeza nos devuelva la rabia contra un sistema para el que tu muerte es un daño colateral. Como lo son las mujeres que enterramos cada mes, como lo son los maricones de mierda grafiteados en las puertas de un baño. Tu muerte como el mejor ejemplo de que nuestra cultura está anclada en que sólo hay hombres y mujeres, chicos y chicas, niños y niñas. Con sus dos cuerpos opuestos, sus cerebros binarios, sus comportamientos polarizados, sus deseos heterosexuales. Tu muerte como el mejor ejemplo de un desastre estructural: el sexismo.

Que los chicos y chicas trans no tengan que ocultar nunca su identidad en sus clases, ese será el éxito. Que puedan ser gente trans de su instituto, colegas trans de sus amigos y amigas, alumnado trans de sus profes. Sin que haya que guardar ningún secreto. Y para llegar a eso, para que los jóvenes trans puedan sentirse seguros, hacen falta referentes, cultura y mucho orgullo trans.

Que nadie crea que esto se resuelve con cambiar nuestros nombres en el DNI, ni siquiera cambiando nuestros cuerpos. Eso nos ayudará a vivir mejor, pero no terminará con el sistema que te ha llevado a la muerte. La respuesta está en dejar de centrarnos en todo lo que la gente trans tendríamos que cambiar, y empezar a cambiar este sistema social que, para empezar, patologiza nuestra experiencia exigiéndonos a cada paso un certificado de trastorno mental.

Que tu sonrisa rebelde con la que nos martirizan los medios nos sirva para traspasar el llanto y mantenernos en lucha. Que nos sirva para mantener viva tu memoria desde la más profunda rabia trans. Porque camarada es aquel del que, sin llegarlo a conocer, podemos conocer sus luchas diarias y cotidianas, así como sus grandes batallas, compartirlas y amarlas.

Casi te conozco, camarada Alan. Pero desde ahora no vamos a olvidarte.

Idemtv.com

Assetjament homofòbic

“Homofobia en las aulas 2013: ¿Educamos en la diversidad afectivo-sexual?”. COGAM

Estudi a partir de 5272 enquestes realitzades en instituts de la comunitat de Madrid en 2012-13. Alguns resutats:

  • El 80% de l’alumnat oculta la seua orientació sexual en classe per por al rebuig.
  • 1 de cada 10 estudiants que han revelat la seua orientació sexual, pateix agressions físiques homofòbiques en el seu centre educatiu, tres vegades més que entre els qui decideixen mantenir-la oculta.
  • Quasi 1 de cada 4 alumnes/as (el 21,5%) creu que patiria rebuig si “isquera de l’armari” i només el 15,5% considera que rebria el suport de la resta de la classe; 63% no sap què esperar.
  • El 42% de l’alumnat enquestat opina que el professorat mostra una preocupant passivitat davant comportaments homófobos en l’aula, percepció que arriba a un 53% entre l’alumnat LGB.

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH. 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:

  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment.
  • El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).

Observadors/es

Mira els rols que podem tindre en una situació de violència (agressor, seguidors, partidaris…).

  • En quin rol posaries als personatges que apareixen a l’escena de la pel·lícula Ben X?
  • Per què creus que actua així cadascun d’elles?
  • Què creus que senten?
  • Per què graven l’agressió?
  • Penses que seria diferent per a la víctima si no ho hagueren gravat? Per què?
  • Per què és un insult “Es una nenaza”?
  • Què podries fer tu si hi haguera un Ben a la teua classe?
  • Com es podria reparar el dany causat a Ben?

olweus_2001

Fitxa de Ben X

Direcció i guió: Nic Balthazar. Països: Bèlgica i Holanda. Any: 2007. Duració: 90 min.
SINOPSI: Ben porta la creu de ser l’estrany de la classe, el favorit de les bromes i crueltats dels fanfarrons de l’institut. La intel·ligència de Ben és superior a la de la resta de companys, però també és retragut i molt tímid, quasi autista. La seua vida al col·legi és un infern però, quan arriba a casa, al refugi de la seua habitació, s’asseu davant de l’ordinador i apareix el Ben amo i senyor del joc online favorit de milions d’adolescents, inclosos els que el turmenten diàriament. Mitjançant aquest joc, Ben aconsegueix mantindre’s viu, deixar de ser una víctima per a convertir-se en un heroi.

CÒMPLICES

Olweus_2001

Per què no actuen els espectadors?

(En castellano)

L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridararen per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?

Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:

1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l’escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.

2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals…) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.

3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.

4.  La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.

5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.

Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?…”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu explícit) és una violació, en una parella estable o una d’esporàdica.

6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.

7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.

A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.

En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.

No sigues còmplice i actua!

Pots mirar també el vídeo de l’entrada Si no fas res, ets còmplice. I l’entrada de karicies La meua classe.

Davant de l’assetjament, actua!

Entrada feta per Nadir Davidson (1r Bat)

Hui parlaré de l’assetjament al carrer, un fet que afecta sobretot les dones i també els gais. I us mostraré dos vídeos en els quals dues persones diferents caminen pel carrer: una és una dona vestida amb roba d’allò més normal i l’altra és un xic heterosexual vestit de manera femenina. Les reaccions de la gent són diferents, però les dues tenen una cosa en comú: l’assetjament.

Amb aquesta entrada m’agradaria conscienciar la gent perquè no es quedara callada quan veu una situació així. Com va dir Miquel Missé a la V Vesprada Diversa que es va celebrar al nostre institut: davant de l’assetjament, actua!

 

Rap antibullying

Entrada de Lorenzo Arenal.

Leondre i Charlie es varen presentar a l’edició de 2014 del concurs de talents d’Anglaterra amb la cançó Hope (de Twista i Faith Evans) que ells adapten i convertixen en un tema anti-bullying. Aquesta va tindre molt d’èxit sobretot perquè Leondre, de xicotet, va patir bullying i, com diu al vídeo, ho portava molt dins d’ell i per això va emocionar tant el públic i el jurat, que van tocar el polsador d’or.

M’ha paregut oportú posar la cançó perquè fa no res vam tractar el tema de l’assetjament a mediació i crec que aquest vídeo és molt bonic i l’hauria de veure tothom perquè aquestes coses no passaren.

A mi m’han fet bullying i jo també n’he fet

Reaccions (anònimes) d’alguns adolescents després de vore el reportatge Bullying (Roser Oliver i Lluís Armengol, 30 minuts, TV3, 2015)

Deixa la teua experiència en els comentaris!!!

A mi me han hecho bullying. Un día una amiga mía me empezó a insultar. Yo quería saber por qué me insultaba hasta que llegué al punto de decírselo a los profesores. Ellos actuaron, pero ese dolor de no saber por qué me lo había hecho, por qué me había insultado, dejó cicatriz y aún hoy me encantaría saberlo.

A mi me han hecho bullying. Me han llamado gorda y empecé a adelgazar. He hecho también bullying a una de mi clase, pero no soy la única. El video enseña que los que sufren el bullying no ven divertido que se lo hagan, pero en cambio los que insultan sí porque se sienten superiores. También enseña que parece un juego, pero que no lo es porque no tiene nada de divertido. Hoy en día ya sacan insultos hasta de una tontería, y todo para divertirse.

Jo crec que els que fan bullying són els més covards. Yo he hecho bullying sin saber cómo se podía llegar a sentir esa persona y, sinceramente, al pensar en lo ocurrido me siento mal. Y antes de eso recibí bullying por parte de dos amigas.

Jo i la majoria de la meua classe hem fet bullying, però no hem pegat a la gent, sols hem insultat.

La majoria de la gent que conec, inclòs jo, han fet bullying però no tan fort com el que hem vist al vídeo, però sí que han insultat a una persona en especial que no diré. Jo em penedisc del que he fet encara que no siga tan fort.

Durante casi toda la primaria, mis compañeros de clase se metían conmigo y me insultaban, y puedo comprender perfectamente como se sentían las personas acosadas del video; pero lo que no alcanzo a comprender es al chico que dice que les perdonaría. Yo ahora voy a clase con varias de esas personas que me insultaban o que simplemente se quedaban calladas y mirando, y lo que he sido incapaz de hacer en estos años ha sido perdonarlos porque sé que no han cambiado y que aunque no me lo hagan a mi se lo siguen y seguirán haciendo a otras personas, aunque no sea de una manera demasiado visible. Yo, después de la primaria, he visto cómo han seguido acosando a otras personas durante estos años.

Me ha impactado la reacción de la niña que se tiró por el barranco. Nunca había pensado que el bullying pudiera hacer tanto daño.

Yo tengo una amiga a la que le hacen bullying pero no se da cuenta. Se burlan a sus espaldas. A veces les he seguido el rollo, pero siempre, cuando puedo, la defiendo. Muchas veces insulto a la gente, pero siempre lo hago de una forma simpática y, si les ofende, dejo de hacerlo.

Una vez le puse un mote a una niña, pero no lo hice queriendo; lo dije como una broma y, a partir de ese mote, la gente empezó a llamarla así.

Cuando yo era pequeño, la madre de un amigo se suicidó por una depresión. Al día siguiente llegó a clase muy triste y fuimos a preguntarle lo que le pasaba. Se enfadó y nos lo dijo. Al cabo de unos años, unos compañeros le decían cosas sobre su madre para hacerle enfadar.

A mi me ha impactado cuando la madre de Carla contaba lo del fallecimiento de su hija. Pero también me ha impactado que el que hacía bullying se arrepintiera de lo que había hecho, y también cuando se sentía superior si pegaba a alguien.

Jo mai en la meua vida he fet bullying ni me l’han fet. En el vídeo es veu com a un dels xics li fan bullying, però els agressors ho fan per a sentir-se superiors, encara que l’únic que fan és fer mal als altres i, al final, són ells els inferiors i covards. Són mala gent i acabaran malament!!

Me ha impactado mucho lo que hace la gente que provoca bullying. No se dan cuenta del daño que hacen a las personas. También me ha impactado la historia de Carla que, como no podía más y tenía miedo de salir a la calle por todo lo que le hacían, tuvo que suicidarse. Hacer bullying puede provocar enfermedades y a mucha gente le puede hacer mucho daño.

Fa uns anys vaig vore una situació de bullying a una xiqueta de l’institut. Li deien de tot sobre el seu físic, el país d’on provenia… i, si parlaves amb ella, també t’insultaven a tu. Fins que un dia la van seguir a sa casa i sa mare es va adonar de la situació. Varen passar dos cursos seguits assetjant-la fins que van parar.

Mi novio me controla… lo normal

exprimidor

Blog convidat: Mi novio me controla… lo normal

¿Y si resulta que no te quiere? ¿Y si resulta que no te mueres por eso?

Pues nada, ya está aquí otro año más. San Valentín, el “día de los enamorados”. Vivimos los días anteriores a este viendo corazones rojos por todas partes y ofertas especiales: que si cenita con flores, Spa especial… todo orientado al amor. Bueno, no a todo amor. Estamos hablando del amor de pareja, nada más. Y del amor heterosexual, si se me permite, porque parece que sólo existen parejas hetero en el mundo. Y… que todo el mundo tiene que tener una pareja.
San Valentín está lleno de tópicos, como ese que dice “chico regala flores/bombones/detallito a chica, chica se acuesta con chico“, según el cual ellas no disfrutan del sexo y sólo lo dan como regalo y ellos no tienen sentimientos más que un picorcillo genital que aplacar.
Tópicos, tooooodo tópicos. Porque los chicos desean, pero también sienten, aman y quieren; y las chicas sienten, aman y quieren, pero también desean, sí, sí… (y no siempre a alguien del sexo contrario, repito). Pero es que es importante que nos quitemos de la cabeza esas horteradas de que “ellos son de marte, ellas de venus”, “queremos cosas distintas”, “es imposible entendernos”, bla, bla, bla. Las personas se entienden si quieren entenderse y hacen por ello, y no existen formas escritas ni de ser chica, ni chico, ni pareja o relación. Pero mucha gente parece no enterarse.”
(per a llegir l’entrada completa, pica a l’enllaç de dalt)