Per què no actuen els espectadors?

L’any 2012 una adolescent de 16 anys, que havia begut molt, va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar, durant gran part de la nit, de festa en festa i, entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridar per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?
Als USA s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador. Es tracta de cursos que busquen apoderar els joves i trencar el corporativisme masculí. Ensenyen els estudiants a parlar i a prendre consciència que les bromes sobre la violació i la violència sexual real no han de ser tolerades en silenci. Els ajuda a considerar què fer davant de situacions de violència, abans que passen; també a superar les barreres socials i el temor a intervenir. Es tracta de desenvolupar habilitats i de saber que hi ha moltes opcions quan s’enfronten a aquestes situacions.
Les avaluacions del programes mostren que tenen un efecte molt positiu tant en la voluntat d’intervenir com en els comportaments reals.

Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:

1. El major factor facilitador de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament (Ella volia, a ell li agradava…).
2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. El que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds.
3. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o sobre les persones homosexuals, etc., poden tindre una enorme influència ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és cosa de riure.
4. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no seran recolzats si actuen contra una agressió o fins i tot poden pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.
5. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.
6. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta i no es produeix quan una persona és incapaç de consentir perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justifica la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan els joves ensenyaven els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va vore que era greu”.
7. També és una dificultat afegida per a interrompre un comportament violent que els adolescents i joves perceben que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars.
8. En els casos on hi ha un consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares.
9. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill” deixant d’anar a llocs soles, deixant de beure, no posant-se roba “provocativa”, etc. és a dir, la solució a la violència que altres exerceixen és que no facen coses i, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències (i elles mateixes poden sentir que són culpables i no demanar ajuda).
10. Les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.
Actua!

Pot mirar també el vídeo de l’entrada Si no fas res, ets còmplice. I l’entrada de karicies La meua classe.