Tagged: Homofòbia

Les càmeres ocultes

Curt The hidden cameras (Les càmeres ocultes) del director alemany Kai Staenicke.

28 de juny, Dia de l’orgull LGTBI+

Stop Diverfòbia#

Intolerància per gènere

Abraham Quintana ens conta, en el magnífic canal SpanishQueens, la seua experiència en el col·legi, quan els seus companyxs li deien “maricó” per jugar amb nines i cap mestrx va fer res per evitar-li el patiment.

I acaba amb una recomanació a qui vol estudiar Magisteri:

M’agradaria demanar a tots els mestres, a tots els que volen estudiar Magisteri, que s’ho pensen, que ser mestre no és simplement una carrera més. Un mestre està en els primers anys de formació d’una persona, i aquestos anys marquen per a tota la vida la seua personalitat; la qual cosa significa que és una professió amb una responsabilitat enorme. I estic fart de vore gent que decideix estudiar Magisteri perquè no sap què estudiar. I això no solament és aplicable al tema de l’homosexualitat, sinó a tots els temes.”

Assetjament homofòbic

“Homofobia en las aulas 2013: ¿Educamos en la diversidad afectivo-sexual?”. COGAM

Estudi a partir de 5272 enquestes realitzades en instituts de la comunitat de Madrid en 2012-13. Alguns resutats:

  • El 80% de l’alumnat oculta la seua orientació sexual en classe per por al rebuig.
  • 1 de cada 10 estudiants que han revelat la seua orientació sexual, pateix agressions físiques homofòbiques en el seu centre educatiu, tres vegades més que entre els qui decideixen mantenir-la oculta.
  • Quasi 1 de cada 4 alumnes/as (el 21,5%) creu que patiria rebuig si “isquera de l’armari” i només el 15,5% considera que rebria el suport de la resta de la classe; 63% no sap què esperar.
  • El 42% de l’alumnat enquestat opina que el professorat mostra una preocupant passivitat davant comportaments homófobos en l’aula, percepció que arriba a un 53% entre l’alumnat LGB.

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH. 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:

  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment.
  • El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).

El niño acosado se hace escritor

Fragment del llibre autobiogràfic ‘Para acabar con Eddy Bellegueule’, escrit per per Édouard Louis, que va patir bullying homofòbic durant la infantesa i l’adolescència. Esfereïdor testimoni de tanta violència i de tanta complicitat, però especialment cruel la falta d’humanitat de la família i del veïnat, en negar la violència comesa.

“En el pasillo, el pelirrojo alto y el bajito encorvado voceaban. Un insulto tras otro y además los golpes, y mi silencio, que persistía. Marica, loca, maricón, mariposón, mariquita, sarasa, julandrón, amanerado, invertido, afeminado, bujarrón, puto, o el homosexual, el gay. A veces nos cruzábamos por las escaleras atestadas de alumnos, o en otro sitio, en medio del patio. No podían pegarme delante de todo el mundo, no eran tan tontos, los habrían expulsado. Se conformaban con un insulto, marica nada más (u otra cosa). Nadie de alrededor le daba importancia, pero todo el mundo lo oía. Creo que todo el mundo lo oía porque me acuerdo de la sonrisa de satisfacción que les aparecía en la cara a otros en el patio o en el pasillo, como si les diera gusto ver y oír que el pelirrojo alto y el bajito encorvado hacían justicia y decían lo que todo el mundo pensaba por lo bajo y cuchicheaba al pasar yo, y yo lo oía, Mira, Bellegueule, el maricón.”

Si vols saber-ne més, llig l’article “El niño acosado se hace escritor”, que comença així:

“Durante dos años, Édouard Louis acudió fielmente a la cita con sus acosadores en un pasillo del colegio. No contó las vejaciones ni los golpes hasta muchos años después, cuando decidió escribir un libro sobre su infancia en Hallencourt, un pequeño pueblo del norte de Francia donde no había lugar para la diferencia. Y no lo contó porque Louis batalló contra sí mismo —su amaneramiento, su delicadeza, su orientación sexual— para ser como los demás. Por las mañanas se decía ‘Hoy voy a ser un tío duro’. O, lo que es lo mismo, jugar al fútbol, beber hasta rozar el coma etílico, besar a chicas, faltar a clase, disimular que no le concernían pintadas como “Muerte a losmarikas”. La cima de aquel ejercicio de falseamiento se alcanzó el día que se acercó a otro alumno de su centro, tan sospechoso como él, y le espetó: “Cierra esa bocaza, maricón”.”

Continua llegint la notícia

STOP DIVERFÒBIA

stop diverfobia

stop diverfobia2

Ɵ T’han insultat alguna vegada per no comportar-te (o ser) com se suposa que ho ha de fer un xic o una xica? Maricó, guarra, marimatxo, foca, gordo, travelo… Ɵ Has sentit alguna vegada que no encaixaves? Ɵ Has maleït en alguna ocasió no ser com les altres persones? Ɵ Els insults i les crítiques t’han portat a desitjar voler ser “normal”? Ɵ Has volgut lluitar alguna vegada contra la “normalitat” però t’has sentit a soles i sense saber què fer?

Ɵ Si has contestat que sí a alguna d’aquestes preguntes, potser t’interessa assistir a la segona reunió del grup Stop Diverfòbia el proper dimecres 3 de juny (Saló d’actes, 13.30).

“Homofobia en las aulas 2013: ¿Educamos en la diversidad afectivo-sexual?”. COGAM

Estudi a partir de 5272 enquestes realitzades en instituts de la comunitat de Madrid en 2012-13. Alguns resutats:

  • El 80% de l’alumnat oculta la seua orientació sexual en classe per por al rebuig.
  • 1 de cada 10 estudiants que han revelat la seua orientació sexual, pateix agressions físiques homofòbiques en el seu centre educatiu, tres vegades més que entre els qui decideixen mantenir-la oculta.
  • Quasi 1 de cada 4 alumnes/as (el 21,5%) creu que patiria rebuig si “isquera de l’armari” i només el 15,5% considera que rebria el suport de la resta de la classe; 63% no sap què esperar.
  • El 42% de l’alumnat enquestat opina que el professorat mostra una preocupant passivitat davant comportaments homófobos en l’aula, percepció que arriba a un 53% entre l’alumnat LGB.

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH. 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:

  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment.
  • El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).

Davant de l’assetjament, actua!

Entrada feta per Nadir Davidson (1r Bat)

Hui parlaré de l’assetjament al carrer, un fet que afecta sobretot les dones i també els gais. I us mostraré dos vídeos en els quals dues persones diferents caminen pel carrer: una és una dona vestida amb roba d’allò més normal i l’altra és un xic heterosexual vestit de manera femenina. Les reaccions de la gent són diferents, però les dues tenen una cosa en comú: l’assetjament.

Amb aquesta entrada m’agradaria conscienciar la gent perquè no es quedara callada quan veu una situació així. Com va dir Miquel Missé a la V Vesprada Diversa que es va celebrar al nostre institut: davant de l’assetjament, actua!

 

Borinot el que no bote!!

Pàgina convidada: Lambda València

“Com sabreu, des de Lambda hem convocat un any més el Premi Arc Iris per valorar el treball d’aquelles falles que, dins de l’enginy, la crítica i el respecte, millor visibilitzen la diversitat sexual, familiar i de gènere d’una manera respectuosa dins de la festa fallera.

Des del primer any d’aquest premi, i ja en van tretze, una de les principals preocupacions de Lambda ha sigut eradicar els actes homòfobs de les nostres festes populars, i ajudar a contrarestar la discriminació que encara existeix a les Falles, com quan de tant en tant encara hem d’escoltar el “maricón el que no bote” pels carrers.

És vBorinot el que no boteeritat que és tracta d’un càntic molt arrelat i que fins ara, des de Lambda, no havíem plantejat una alternativa a aquesta lletra insultant cap a les persones homosexuals i les seus famílies, i és per això que enguany hem dissenyat una campanya específica per animar les comissions falleres i les diferents bandes de música a canviar la paraula “maricón” per “borinot”, tal com ja han començat a fer algunes bandes els últims anys.

Un borinot, a més d’un insecte volador, és una paraula que utilitzem en valencià per dir que algú és babau. I s’ha de ser ximple per no passar-ho bé dins de la festa fallera! ;) Així que ja sabeu: si aquestes Falles volem que tot el món es pose a botar, cantem ben fort “Borinot el que no bote!”.

Us animem a descarregar-vos la imatge que hem preparat amb la frase “Borinot el que no bote” perquè la pengeu als vostres casals i la compartiu a les vostres xarxes socials per sumar-vos a aquesta campanya i demostrar que el món faller està en contra de la discriminació.

Moltes gràcies per la vostra implicació i molt bones Falles!!”

Si ets homosexuals i t’agradaria anar al grup adolescent de Lambda, ací tens informació.

Aprendiendo de las muertes de Leelah y Carla (Por Lucas Platero)

<Los recientes suicidios de dos adolescentes, que enfrentaban transfobia y lesbofobia respectivamente, han de servir para reflexionar acerca de la responsabilidad educativa y social hacia la juventud que rompe con las normas de género.

Estos días todavía algo navideños se está haciendo trágicamente conocida Leelah Alcorn, una joven trans* norteamericana de 17 años, que no pudo soportar el aislamiento e incomprensión a la que le habían sometido sus religiosos padres, y que finalmente decidió suicidarse el 28 de diciembre de 2014. Parte de la atención que ha recibido se debe a que dejó en su tumblr (una red social que usan mucho los jóvenes LGTBQ) una nota de suicidio que se publicaría por defecto si algo le pasaba y que ha circulado por las redes (ya está retirada). Más allá del efecto mediático, querría que pensáramos en el suicidio de Leelah como una oportunidad para reflexionar sobre las vidas de los y las jóvenes trans*, y no sólo de aquellos que viven en el contexto norteamericano. /…/

Lo ocurrido a Leelha se puede poner en relación con otra noticia que aparecía en la prensa, la condena a dos menores por inducir el suicidio de una adolescente en Asturias. Carla fue sometida a un intenso acoso escolar por parte de sus compañeras, que le llamaban “bollera” y “bizca” en el colegio y en las redes sociales, haciéndole la vida imposible e incitaban a otras compañeras a participar en el acoso. A diferencia de Leelah, Carla tenía a su familia de su lado, de hecho su hermana tuvo un papel muy importante a la hora de apoyarla, pero en su colegio, desafortunadamente llamado “Santo Ángel de la Guarda”, decían aquello de “son cosas de crías”, minimizando sus vivencias y cómo el acoso estaba haciendo mella en Carla. La fiscalía de menores de Asturias en principio desestimó la acusación de inducción al suicidio, y ha sido sólo gracias a la insistencia de la familia y su abogada que se está haciendo justicia.>

– See more at: http://www.pikaramagazine.com/2015/01/aprendiendo-de-las-muertes-de-leelah-y-carla/#sthash.1I9ur8Ii.dpuf

No mires cap a un altre costat!

Olweus_2001

Per què no actuen els espectadors?

L’any 2012 una adolescent de 16 anys, que havia begut molt, va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar, durant gran part de la nit, de festa en festa i, entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridar per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?
Als USA s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador. Es tracta de cursos que busquen apoderar els joves i trencar el corporativisme masculí. Ensenyen els estudiants a parlar i a prendre consciència que les bromes sobre la violació i la violència sexual real no han de ser tolerades en silenci. Els ajuda a considerar què fer davant de situacions de violència, abans que passen; també a superar les barreres socials i el temor a intervenir. Es tracta de desenvolupar habilitats i de saber que hi ha moltes opcions quan s’enfronten a aquestes situacions.
Les avaluacions del programes mostren que tenen un efecte molt positiu tant en la voluntat d’intervenir com en els comportaments reals.

Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:

  1. El major factor facilitador de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament (Ella volia, a ell li agradava…).
  2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. El que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds.
  3. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o sobre les persones homosexuals, etc., poden tindre una enorme influència ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és cosa de riure.
  4. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no seran recolzats si actuen contra una agressió o fins i tot poden pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.
  5. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.
  6. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta i no es produeix quan una persona és incapaç de consentir perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justifica la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan els joves ensenyaven els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va vore que era greu”.
  7. També és una dificultat afegida per a interrompre un comportament violent que els adolescents i joves perceben que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars.
  8. En els casos on hi ha un consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares.
  9. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill” deixant d’anar a llocs soles, deixant de beure, no posant-se roba “provocativa”, etc. és a dir, la solució a la violència que altres exerceixen és que no facen coses i, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències (i elles mateixes poden sentir que són culpables i no demanar ajuda).
  10. Les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.
Actua!

Pot mirar també el vídeo de l’entrada Si no fas res, ets còmplice. I l’entrada de karicies La meua classe.

Davantals contra la intolerància homòfoba, trànsfoba… (10a sessió de formació)

Acta de la 10 sessió. 28 de maig de 2014.
Persones participants: 23. 1A(3) 1D(2) 3A(6) 3B (3) 1BATX(3) PQPI (1)
Professores: Rosa Sanchis, Ana Frías, Pilar Soto, Angels Martínez Bonafé.
Horari: de 15,30h a 17h
Lloc: Saló d’actes
Ordre del dia:
– Campanya contra l’homofòbia i la transfòbia.

Desenvolupament de la sessió.

Amb les frases pensades per l’alumnat de 1A fem davantals amb lemes a favor de la diversitat sexual.

Davantals contra la intolerància homòfoba, trànsfoba…

L’equip de mediació i la classe de 1A han pensat frases contra l’homofòbia i la transfòbia:

  • Estima com vulgues.
  • Es pot ser home i sensible.
  • Plorar no et fa menys mascle; tampoc et fa homosexual.
  • Homofòbia? No, gràcies. Per la diversitat sexual
  • No és natural la norma heterosexual
  • L’homofòbia és una malaltia social.
  • Remeis: empatia, sensibilitat, respecte, diversitat…
  • L’homosexualitat no és cap malaltia; l’homofòbia, sí.
  • El món està ple de colors. Per què només blau per a ells i rosa per a elles?
  • No vull ser una princesa! No vull ser un heroi! Sóc una persona.
  • Desperta! Pel camí de la violència no arribes a cap lloc.
  • Practica l’empatia: fica’t en al pell de l’altra persona. Saps com se sent?
  • Si et sembla que “nena” és un insult, ets un masclista. Quin problema té ser dona?
  • És vergonyós que l’homofòbia i la misogínia siguen normals al segle XXI.
  • Tots els que es creuen que dient a un xic “nena” l’estan insultant, haurien de pensar un poc.
  • Per què t’has de depilar si ets xica, i és voluntari si ets xic?

Ací tens més frases que vàrem pensar per als davantals

Adolescències…

Adolescencias robadas

Por Bruno Bimbi

Jueves 1 de marzo del 2012

Estábamos reunidos en una plaza. Éramos compañeros del secundario y creábamos una agrupación estudiantil. Era casi de noche. El chico rubio me llamó tanto la atención que, de repente, me olvidé del tema de discusión, sin entender ni preguntarme por qué. Sólo supe — así, sin dudas — que nos haríamos amigos, porque ‘amigo’ era lo único que concebía que pudiera ser de otro chico. No entendía por qué tenía un deseo tan fuerte de comenzar una amistad con alguien a quien apenas conocía, pero lo cierto es que nos hicimos muy amigos.

Cuando nuestra amistad ya era tan importante que no entendíamos cómo haríamos para vivir sin ella, el chico rubio me convenció de lo que mis compañeras no habían podido: que me vistiera más moderno, que me cortara el pelo con más onda, que además de ir a reuniones del centro de estudiantes, fuera a boliches y fiestas, que hiciera cosas prohibidas para menores de dieciocho antes de cumplirlos, que me divirtiera más. Y me vestí con la ropa que él me regalaba, me corté el pelo igual a él, salí a bailar con él, nos divertimos juntos.

Él se levantaba a todas las minitas. Yo lo acompañaba, lo esperaba, lo escuchaba cuando él me contaba; yo no me daba cuenta. Un día estábamos tirados en el balcón de su casa y me dijo que estaba tan caliente — éramos adolescentes, las hormonas enloquecidas — que cogería hasta conmigo, y hoy recuerdo que pensé lo que en ese momento no registré que acababa de pensar. Fue un flash, un impulso, un escalofrío; después la censura y el olvido, todo en una fracción de segundo. No le contesté. Cambiamos de tema y el tiempo pasó y él siguió cambiando de novias y a mí me eligieron secretario general de la juventud del partido y un día me di cuenta de que ya tenía veintitrés y el sexo me aburría. El sexo me aburría.

Era como una promesa incumplida. Yo ejercía mi mandato, más por obligación que por ganas, imitando a los demás, pero no recibía a cambio los placeres que mi amigo me contaba luego de sus incursiones en el cuerpo femenino. Lo peor era el beso: no tenía gusto a nada. Era un trámite necesario para ponerla, una entrada que había que pagar para pasar al siguiente nivel, con algo de satisfacción física seguida de una incomprensible sensación de que algo no funcionaba. Se me terminó la adolescencia y no llegué a descubrir la combinación de la cerradura que abriera la puerta al paraíso que mi amigo juraba que existía y que yo, claro, fingía conocer.

Leer la entrada completa

Quan marieta sí que és un insult!

L’IES Isabel de Villena participa en les IX Jornades d’equips de mediació i convivència escolar a IES Benlliure, 2 de juliol de 2012. Aquest és el programa.

Programa:

9:00.    Acreditacions.

9:30.    Presentació de les IX Jornades.

9:45.    Conferència: Trabajar hoy la convivencia en los centros educativos. Pedro Uruñuela

11:30. Descans.

12:00. Panell d’experiències 1

  • Escuela de talentos.  Concha Romero. IES Les Alfàbegues, Bétera.  ƒ
  • Quan “marieta” sí que és un insult. Rosa Sanchis, Miquel Tabuenca i Cristian Pérez. IES Isabel de Villena.
  • Todos me pegan. Un estudi de cas. Maria José Mestre. IES Tavernes Blanques.

13:00. Panell d’experiències 2

  • Como el Bambú. Un proyecto de convivencia. Juan Antonio Olmedo i Cristina Ibáñez Sarrió. IES Enric Valor, Castalla.
  • Molt per compartir. Carlos Martínez. IES Pere d’Esplugues. La Pobla Llarga.

16:00. Taller: Normas y autoridad. Emiliana Villaoslada.

18:15. Representació teatral: Com es cuina un conflicte. IES Isabel de Villena. Antonia Blázquez.

La nostra xarrada té el títol que encapçala aquesta entrada, però podria podria haver-se dit també: “Vinga, nenassa, xuta més fort!” o “Mariquita l’últim!”. Malauradament, gallina, maricó, nenassa… són qualificatius adreçats als xics o als hòmens, que sentim cada dia al carrer, a la televisió, als nostres instituts…, que són de vegades justificats com a broma, però quasi mai sentits així per qui els pateix.

Una visió simplista de la qüestió podria dur-nos a pensar que l’homofòbia només afecta els adolescents homosexuals –i és cert que els afecta sobretot–; però nosaltres, que ja portem temps pensant sobre el tema (i llegint els/les que saben), hem descobert que l’homofòbia és més que el rebuig o l’odi a les persones homosexuals (i no parlarem ací de lesbofòbia, no perquè no la considerem sinó perquè en aquesta xarrada volem posar l’accent en la masculinitat). Dèiem que l’homofòbia no solament afecta els barons homosexuals, sinó tots els hòmens perquè és una pressió exercida amb la intenció de fer que es comporten com a tals, com a “hòmens de veritat”, una pressió que pren la forma de l’insult, de la marginació, de la violència…

Aquest assetjament social ve dels iguals, però també del professorat, de les famílies, de l’entorn en general. Els xics són criticats des de ben menuts si no els agrada el futbol, si prefereixen els jocs “femenins”, si tenen amistat amb xiques, o són “massa” afectuosos amb els amics… Els joves són tractats de calçasses si sembla que no manen sobre les seus nòvies, si no tenen el rendiment sexual “esperat” en un home.. Els adults són qüestionats si són amorosos amb els fills, si es dediquen molt a les tasques de la casa… Els hòmens en general són assetjats si no es comporten de manera violenta i de segur que molts dels professors que es dediquen a la mediació tindran anècdotes que contar-nos sobre aquest assetjament, perquè defensar el diàleg no puntua massa alt en l’escala de la masculinitat tradicional.

Aquesta exigència de masculinitat –que hem de llegir com a sinònim d’heterosexualitat–, obliga els hòmens a estar en guàrdia constantment i ompli de violència el nostre entorn. Per això a l’Isabel de Villena pensem que l’homofòbia i la diversitat sexual han de tractar-se a l’escola (i han de formar part de la formació dels equips de mediació). I amb aquesta intenció vàrem convidar el març passat els nostres exalumnes Miquel (estudiant d’Història) i Cristian (de Psicologia), perquè vingueren a l’institut a parlar d’homofòbia i de masculinitat. Miquel i Cristian van formar part de l’equip de mediació del nostre institut, el primer com a Mediador (durant l’ESO i el Batxillerat) i el segon com a Activista pels Drets Humans (en segon de Batxillerat).

Al saló d’actes hi havia dos tercers d’ESO, un PQPI, dos primers de Batxillerat i els dos segons, i tot el professorat que en aquelles dues hores donava classe als grups. També vingueren altres exalumnes i he de dir que aquest espai preparat per a donar-los veu feia molt de goig. A l’entrada Regals! podeu llegir com va anar l’acte. I si veniu a la jornada, tindreu el plaer d’escolar-los. Us esperem!

Tipus d’homofòbia

 

QUÈ ÉS L’HOMOFÒBIA?

L’homofòbia és l’actitud hostil cap als homosexuals, ja siguen hòmens o dones. Se la pot considerar, junt amb la xenofòbia, el racisme, l’antisemitisme, etc., com una manifestació arbitrària que consisteix a assenyalar a l’altre com a contrari, inferior o anormal.

FORMES D’HOMOFÒBIA

L’homofòbia cognitiva té a veure amb les idees i conceptes que es manegen sobre les persones homosexuals. /…/ la visió que existeix de l’homosexualitat és sobretot una visió negativa i moltes vegades errònia, confusa, manejada basant-se en estereotips i associada a l’antinatural o amoral.

L’homofòbia afectiva està relacionada amb els sentiments de rebuig que afloren en determinades persones en haver de relacionar-se (o imaginar-se que ho han de fer) amb homosexuals. El rebuig pot ser al contacte físic, sentir incomoditat davant de persones homosexuals, o de mostres d’afecte en públic entre homosexuals. Aquestes actituds afecten especialment la visibilitat de les persones homosexuals.

L’homofòbia conductual està en connexió amb els comportaments cap a persones homosexuals. A nivell individual, aquests comportaments es poden manifestar en un ampli ventall de possibilitats, des del grau més lleu de l’acudit fàcil sobre “marietes” fins al més greu d’animadversió, expressat en l’agressió física.

A nivell institucional, igualment es poden trobar signes d’homofòbia, des de lleis que no contemplen la igualtat (quelcom que a Espanya, finalment, ja s’ha superat), missatges dels mitjans de comunicació, fins a violació de drets humans.

L’homofòbia externalitzada té molt a veure amb la tipologia anterior, perquè l’hem definit com aquella en què es donen conductes verbals i físiques (homofòbia conductual), així com emocionals (homofòbia afectiva) que puguen desembocar en algun tipus d’abús cap a les persones homosexuals.

L’homofòbia internalizada sorgiria, en part, arran de l’homofòbia cognitiva. Ja es va dir que aquesta última es referix a la visió negativa que de l’homosexualitat es té. Doncs bé, l’homofòbia internalizada o interioritzada és l’assimilació d’aqueixes imatges i missatges negatius rebuts en l’etapa de socialització d’una persona provinents de la família, col·legi, mitjans de comunicació, etc., i que afecten especialment les persones homosexuals per la contradicció entre aqueixos missatges rebuts i els sentiments viscuts en primera persona d’atracció cap a persones del seu mateix sexe. Les conseqüències que pot provocar en la persona homosexual poden ser una baixa autoestima, repressió de l’expressió i el sentiment d’afectes, etc.

Als principis anteriors se’ls poden afegir alguns altres suposadament més políticament correctes i condescendents com són els de veure l’homosexualitat com una malaltia de què les víctimes no es poden alliberar; o l’homosexualitat com quelcom tolerable, inclús “simpàtic”, però mai equiparable a la sexualitat verdadera.

 Font: Homofobia en el sistema educativo. COGAM.

Maricó, idiota, homo, estúpid…

A finals del 2011, el govern holandés va decidir que totes les escoles de primària i secundària (incloses les religioses) dedicaren un temps a sensibilitzar el seu alumnat sobre la diversitat sexual i a informar de l’existència de persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. La mesura s’ha pres després de constatar que dos terços de les escoles del país no dedicaven temps a parlar-ne i és valorada com un pas molt important per a lluitar contra el bullying homofòbic.

Seria bo que al nostre país es prengueren iniciatives així!!!