Tagged: Olweus

CÒMPLICES

Olweus_2001

Per què no actuen els espectadors?

(En castellano)

L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridararen per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?

Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:

1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l’escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.

2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals…) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.

3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.

4.  La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.

5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.

Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?…”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu explícit) és una violació, en una parella estable o una d’esporàdica.

6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.

7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.

A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.

Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.

En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.

No sigues còmplice i actua!

Pots mirar també el vídeo de l’entrada Si no fas res, ets còmplice. I l’entrada de karicies La meua classe.

Anuncis

No mires cap a un altre costat!

Olweus_2001

Per què no actuen els espectadors?

L’any 2012 una adolescent de 16 anys, que havia begut molt, va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar, durant gran part de la nit, de festa en festa i, entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridar per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.

Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?
Als USA s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador. Es tracta de cursos que busquen apoderar els joves i trencar el corporativisme masculí. Ensenyen els estudiants a parlar i a prendre consciència que les bromes sobre la violació i la violència sexual real no han de ser tolerades en silenci. Els ajuda a considerar què fer davant de situacions de violència, abans que passen; també a superar les barreres socials i el temor a intervenir. Es tracta de desenvolupar habilitats i de saber que hi ha moltes opcions quan s’enfronten a aquestes situacions.
Les avaluacions del programes mostren que tenen un efecte molt positiu tant en la voluntat d’intervenir com en els comportaments reals.

Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:

  1. El major factor facilitador de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament (Ella volia, a ell li agradava…).
  2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. El que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds.
  3. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o sobre les persones homosexuals, etc., poden tindre una enorme influència ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és cosa de riure.
  4. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no seran recolzats si actuen contra una agressió o fins i tot poden pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.
  5. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.
  6. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta i no es produeix quan una persona és incapaç de consentir perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justifica la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan els joves ensenyaven els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va vore que era greu”.
  7. També és una dificultat afegida per a interrompre un comportament violent que els adolescents i joves perceben que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars.
  8. En els casos on hi ha un consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares.
  9. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill” deixant d’anar a llocs soles, deixant de beure, no posant-se roba “provocativa”, etc. és a dir, la solució a la violència que altres exerceixen és que no facen coses i, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències (i elles mateixes poden sentir que són culpables i no demanar ajuda).
  10. Les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.

La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.
Actua!

Pot mirar també el vídeo de l’entrada Si no fas res, ets còmplice. I l’entrada de karicies La meua classe.

Esquema d’una situació de violència

olweus

Esquema d’una situació de violència (Dan Olweus, 2001)

  • Víctima. Pateix l’assetjament.
  • Agressor/a. Comença l’assetjament i adopta un paper actiu.
  • Seguidor/a. No comença l’assetjament però adopta un paper actiu i el recolza.
  • Partidari/a. Li agrada l’assetjament però no ho mostra obertament.
  • Espectador/a neutral. Observa el que passa, però considera que no és assumpte seu i no adopta cap postura.
  • Possible defensor/a. Li desagrada la situació i creu que hauria d’ajudar però no ho fa.
  • Defensor/a. Li desagrada la situació i ajuda o tracta de fer-ho.