Category: VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Hechos son amores

Hechos son amores (Carlos Crespo)

 

Anuncis

Yo me quiero más

Aquest vídeo està adreçat  a les xiques que estan en una relació tòxica. Però què li diries a ell?

Mi novio me controla… lo normal

exprimidor

Blog convidat: Mi novio me controla… lo normal

¿Y si resulta que no te quiere? ¿Y si resulta que no te mueres por eso?

Pues nada, ya está aquí otro año más. San Valentín, el “día de los enamorados”. Vivimos los días anteriores a este viendo corazones rojos por todas partes y ofertas especiales: que si cenita con flores, Spa especial… todo orientado al amor. Bueno, no a todo amor. Estamos hablando del amor de pareja, nada más. Y del amor heterosexual, si se me permite, porque parece que sólo existen parejas hetero en el mundo. Y… que todo el mundo tiene que tener una pareja.
San Valentín está lleno de tópicos, como ese que dice “chico regala flores/bombones/detallito a chica, chica se acuesta con chico“, según el cual ellas no disfrutan del sexo y sólo lo dan como regalo y ellos no tienen sentimientos más que un picorcillo genital que aplacar.
Tópicos, tooooodo tópicos. Porque los chicos desean, pero también sienten, aman y quieren; y las chicas sienten, aman y quieren, pero también desean, sí, sí… (y no siempre a alguien del sexo contrario, repito). Pero es que es importante que nos quitemos de la cabeza esas horteradas de que “ellos son de marte, ellas de venus”, “queremos cosas distintas”, “es imposible entendernos”, bla, bla, bla. Las personas se entienden si quieren entenderse y hacen por ello, y no existen formas escritas ni de ser chica, ni chico, ni pareja o relación. Pero mucha gente parece no enterarse.”
(per a llegir l’entrada completa, pica a l’enllaç de dalt)

Decía que me quería. IES Aldonza Lorenzo.

App para Smartphones | Enrédate Sin Machismo

enredate

App para Smartphones | Enredate Sin Machismo.

Puedes descargar en tu móvil la App “enrédate sin machismo” y está pensada para que  juegues, te diviertas y al mismo tiempo chequees tu relación de pareja.

Si consigues desbloquear los tres niveles de dificultad, podrás compartir la medalla que te acredita como un tío o una tía que tiene las cosas claras en las relaciones. Atrévete y juega.

Y si algo no va bien, reflexiona y busca información en la Guía o en esta web, donde puedes ver también una simulación de cómo funciona la app de Enrédate sin machismo.

Disponible para su descarga desde iTunes y Google Play. Próximamente en Blackberry App World.

Para trabajar con grupos de jóvenes te recomendamos acceder a la “Píldora -Taller de apoyo a la app” desde aquí.

logo-web

Violència de gènere

Cuaderno de la Fundación Sexpol: Charlas Transcritas.

¿POR QUÉ LAS MUJERES QUE SUFREN VIOLENCIA DE GÉNERO NO ABANDONAN A SUS PAREJAS?

Pero, ¿es que ellas no ven el peligro?, ¿son bobas? ¿les va la marcha?, preguntas de este tipo flotan en el ambiente de una sociedad que desgraciadamente parece acostumbrarse a las terroríficas cifras de los casos de mujeres asesinadas por sus parejas.
Sin embargo, todavía hoy, lo único que le llega a la población es el número de víctimas, y la existencia de una ley, que sorprendentemente se ha visto obligada a bandearse entre una controversia malintencionada.

Hablar de violencia de género, es referirse a aquel tipo de violencia específica contra las mujeres, utilizada como instrumento para mantener la discriminación y desigualdad, que comprende la violencia física, sexual y psicológica, incluidas las amenazas, la coacción o la privación arbitraria de libertad, que ocurre en la vida pública o privada y cuyo factor de riesgo lo constituye el hecho de ser mujer.
Dentro de este gran bloque podemos referirnos a la discriminación laboral, acoso sexual, explotación sexual, publicidad sexista y violencia de género en la pareja, siendo ésta última a la que se referirá este artículo. 

(artículo completo picando en el enlace)

Model amorós

models

Dolor i sacrifici. Les pel·lícules donen sovint un model amorós en què se sobrevalora el lliurament total a l’altra persona i en què es considera normal el patiment. La falta d’experiència (potser trobar-se amb la primera relació o el primer amor) pot fer pensar que la relació ha de ser així de dolenta, que les discussions són normals, que els xics són així i que cal sacrificar-se, que per a gaudir molt s’ha de patir molt. També que és normal fer el que ell diu, accedir a tenir sexe quan ell vol perquè els xics (es pensa) són més sexuals i necessiten més sexe que les xiques…

Les relacions difícils es presenten com  a atractives. L’amor no té barreres, només les que artificialment posaran els o les guionistes per a fer-nos creure que el millor són les reconciliacions.

Control. Exigir relacions sexuals, controlar el mòbil, el tuenti, les activitats que fa la parella, mostrar actituds possessives… no pot ser justificat pel molt d’amor o pel molt de desig. És normal desitjar l’altra persona. És normal tindre-la al cap. Però cal deixar-la respirar. I estimar-la és donar-li el seu espai i treballar-nos les nostres inseguretats.

Protecció. A algunes xiques els agrada que el xic tinga cura d’elles i les protegesca. Alguns xics creuen que han de protegir les xiques. Aquesta protecció és bona si és recíproca. En una parella que s’estima, és normal que les dues persones es tinguen cura, l’una de l’altra, s’animen quan estan decaigudes, s’alegren quan l’altra persona està bé… Quan no és recíproca sinó que és una protecció que només ve d’una banda, si la protecció suposa la infantilització de la parella o tractar-la com si ella sola no es poguera valdre… això talla llibertat, i sense llibertat no hi pot haver bon amor.

Gelosia. La gelosia no és amor, és inseguretat. Algunes xiques diuen que els agrada que el seu xic senta gelosia, fins i tot la provoquen, perquè això els demostra que les estimen. Podríem establir un símil amb el menjar i dir que la sal és bona encara que, si ens en passem, es pot arruïnar un excel·lent menjar. Amb la gelosia passa el mateix: una miqueta pot estar bé, però passar-se’n és un desastre. Tanmateix, sent realistes, és un poc difícil saber quin punt de gelosia és bo i quan pot resultar perillosa: el límit no està clar i és subjectiu. Per això, és millor menjar sense sal (i no consentir, ni consentir-se,  comportaments gelosos) abans que córrer el risc, innecessari, de passar-se’n. Quan ens acostumem als aliments naturals, sense cap addició, el nostre paladar comença a descobrir un món de sabors que els condiments tapaven. Més val no posar-se en perill!

Idealització. L’enamorament, sobretot al principi, pot fer que s’idealitze la parella i no es veja com en realitat és. Sovint hi ha xiques que fins i tot justifiquen la manera d’actuar del xic quan les amigues se n’adonen que el comportament d’ell és violent. Les pel·lícules de veritat comencen quan les pel·lis de mentida acaben: amb la Fi. I a partir d’aquest final (que sol ser la boda o el bes de la parella protagonista) comença a treballar-se la relació, a través del coneixement i de les vivències amb l’altra persona. Aquestes idealitzacions de la parella són com unes ulleres obscures que no ens deixen veure la realitat.

Inevitable. Es pensa que l’amor és inevitable. Quan ens enamorem, ja no hi podem fer res per tornar enrere.

Per a Sempre. El temps és difícil de mesurar durant l’adolescència. “Sempre” o “mai” són paraules que es pronuncien molt: t’estimaré sempre; sempre estarem junts… A aquesta edat, l’enamorament es viu amb gran intensitat, i es creu que durarà sempre, encara que normalment és efímer. Encara que coste, és millor no usar aquestes paraules perquè van creant al nostre voltant xicotetes cadenes que ens impedeixen moure’ns de situacions negatives. Les persones canvien i les relacions també. De vegades pensem que són d’una manera perquè l’enamorament ens fa idealitzar-les i després ens adonem que només era la nostra imaginació (o el nostre desig) i que no s’assemblen gens al que buscàvem. Si diem “sempre”, o “mai havia estimat a ningú com a tu” correm el risc d’equivocar-nos i, el que és pitjor, de culpabilitzar-nos si la relació no funciona.

Fusió. Al principi d’una relació sol donar-se un model de parella que s’anomena fusió. Si imagines que tu ets un cercle i la teua parella un altre cercle, diríem que en l’etapa de la fusió un cercle està just damunt de l’altre. Tens ganes d’estar tot el temps amb la parella, no fas més que pensar en ella… Aquesta fase no es pot mantenir permanentment, i és bo que així siga perquè, si no, no tindríem vida al marge de la parella.

Mitja taronja. La relació heterosexual es ven com a complementària, com si les persones foren dues peces que encaixen a la perfecció. La pràctica coital reforça aquesta idea.

La violència en la parella

ciclo_violencia

La violència és un iceberg. En la punta veiem les dones assassinades; més avall hi ha el maltractament físic i el psicològic.

Maltractament psicològic. El control i la gelosia són maltractament psicològic. Identificar aquest tipus de maltractament no és fàcil; però és important recordar que precedeix el maltractament físic. Si no és necessari, els xics que maltracten no arriben a les mans; però si no aconsegueixen que les xiques els facen cas, la violència, en lloc de disminuir, augmenta.

Masclisme. Els xics maltractadors són masclistes i creuen que tenen dret als privilegis derivats de ser els mascles de l’espècie. Les xiques estan per acomplir els seus desitjos. Això els dóna dret a utilitzar la manipulació o la coacció, l’amenaça o la violència física, si els és necessària, per mantenir els privilegis. El xantatge emocional és també maltractament psicològic.

La violència masculina és natural. En general es pensa que els barons tenen dificultats per a controlar la seua agressivitat.

La violència és cíclica. Això vol dir que alternarà conductes violentes (fase d’explosió, precedida de la fase de tensió) amb conductes més o menys amoroses (fase de lluna de mel). Això fa entrar la xica en una espiral d’on és difícil eixir. Algunes xiques, educades des de menudetes per a fer-se càrrec d’algú (i entrenades amb les nines per a veure i cobrir les necessitats alienes) es prenen com a objectiu fer que els xics canvien. Jo aconseguiré que canvie! Això provoca que el seu centre siga ell i els seus problemes, i no ella. I li impedeix eixir del cercle de la violència.

Els límits. De vegades, la fusió, unit al model amorós tradicional, pot provocar que no es posen límits, que s’estiga disposada a fer qualsevol cosa per la parella, perquè no s’enfade, per fer-la feliç… I pot passar que l’altra persona abuse d’aquesta incondicionalitat. La disponibilitat total per a l’altre, unit al control que generalment aquest exercirà… són un camí segur que portarà a quedar-se sense espai personal. Quan una xica perdona i/o accepta acomplir la voluntat del xic, està posant-se en perill. I a això se li diu pràctica de risc emocional.

L’espai personal. Prendre consciència de l’espai personal i no envair l’espai de l’altre, reconèixer la individualitat i la llibertat pròpia i aliena i conjugar-la amb les pors, pensar les coses que volen compartir i les que no i arribar a acords, reflexionar sobre la importància de la qualitat sobre la quantitat, explicitar els malentesos… són aprenentatges emocionals imprescindibles per a les relacions. El model ideal de parella no seria el de fusió (que és insostenible), sinó el d’interdependència, en el qual els cercles només comparteixen una part de la circumferència.

Mites sobre la violència: només passa en famílies sense recursos; són hòmens alcoholitzats, drogoaddictes, aturats o amb estrés. Elles són dones adultes sense educació. O masoquistes (jo no aguantaria); han fet alguna cosa per provocar.

Mal amor

“UNA HISTORIA DE AMOR” (Guión, dirección y montaje Envideas. Produce Asecedi. Subvencionado por el Ministerio de Sanidad. 2008). Guía didáctica.

Sinopsi: Lucia i Juan són dos joves que es coneixen en un curs de DJ´s
del centre cultural. S’agraden i comencen a eixir. Semblen una parella perfecta…

Altres entrades on es parla del tema:

Mira també: Pero si yo no le he hecho nada

No sigues Manolo, no sigues Maripili

‘No siguis Manolo, no siguis Maripili’. És el nom d’un projecte universitari per lluitar per la igualtat a les aules

Montse Riart 08-04-2011

L’objectiu és deixar enrere els rols tradicionals basat en un model de ‘Manolos’ i ‘Maripilis’ i propiciar condicions d’igualtat entre nois i noies.

El projecte defineix les MARIPILIS com les dones amb por al rebuig que orienten totes les accions a aconseguir l’acceptació, generant actituts de submissió. Mentre que els MANOLOS són homes amb comportaments arrogants, agressius i prepotents. Per detectar les Maripilis, es proposen preguntes com ara si una noia desconfia d’ella mateixa, si l’incomoda destacar o li costa prendre la iniciativa, si li costa fer-se respectar o si riu totes les gràcies. En el cas dels Manolos, es pregunta si intenta imposar els criteris, si és narcisista, si menysprea les noies o si les insulta.

Font: Cadena Ser

Més informació a El Periódico

Una història d’amor?

“UNA HISTORIA DE AMOR” (Guión, dirección y montaje Envideas. Produce Asecedi. Subvencionado por el Ministerio de Sanidad. 2008). Guía didáctica.

Sinopsi: Lucia i Juan són dos joves que es coneixen en un curs de DJ´s
del centre cultural. S’agraden i comencen a eixir. Semblen una parella perfecta…

“Esto te dolerá poco”

Mujeres víctimas de violencia sexual muestran en la Red las palabras de sus agresores

Otras dan la cara y sostienen la cartulina sobre el pecho, mirando a la cámara con valentía. Algunas están relatando, desde la pose simple y el cartel con el mensaje textual de la bestia, un suceso traumático del que se han curado o desean hacerlo: una agresión sexual, de cualquier tipo y en cualquier ámbito, la familia, el trabajo, la escuela, la calle….

Un ejercicio curativo

Todas las fotos, centenares, están en el tumblr de Unbreakable Project (Proyecto Irrompible), una iniciativa de una chica de 19 años, Grace Brown, una estudiante de fotografía que se ha convertido, gracias a la difusión social en la Red de su idea, en la catalizadora de un ejercicio catártico, liberador, curativo y lleno de orgullo.

En octubre de 2011 una amiga de Brown le confesó que había sido asaltada sexualmente. A la mañana siguiente, todavía impresionada y tras una noche de insomnio, propuso a la víctima de la agresión que le haría una foto mientras sostenía un póster con las palabras del atacante. Quería colgar la imágen en Internet e intentar que otras mujeres dieran el paso de confesar la agresión.

Brown se hizo con una plantilla de Tumblr, la tuneó mínimamente, y propuso usar la fotografía “para ayudar en la curación de quienes hayan sido víctimas de abusos sexuales”. Invitaba a las mujeres a remitir fotos al correo electrónico del blog.

Una semana más tarde Unbreakable Project aparecía citado por la feminista Jessica Valenti y por Yvonne Moss, que sufrió una violación y es ahora una activista en favor de las víctimas de abusos. Esta última definió la iniciativa de fotografía curativa como una forma de que las afectadas “recuperen el poder de las palabras que en el pasado fueron utilizadas contra ellas”.

Mensajes de todo el mundo

Todo empezó entonces a ir muy deprisa. Brown recibió centenares de mensajes de todo el mundo, desde Australia o Japón hasta Abhu Dhabi. En ocasiones eran simples correos relatando los pormenores de una experiencia muy amarga. En otras, fotos con las advertencias, insultos y amenzas de los delincuentes.

Algunas mujeres también aceptan la oferta de ser retratadas por Brown, que ya ha realizado 25 fotos. Ha colocado su cámara delante de una mujer de 70 años dispuesta a revelar su experiencia y compartirla, pero la promotora deUnbreakable Project nunca olvidará el caso de la niña de 13 años que apereció con una pancarta que decía: “esto te dolerá un poco”.

La joven quiere seguir adelante. Está un poco alucinada con la trascendencia de su idea (“¡sólo tengo 19 años!”, no deja de decir en las entrevistas), pero se ofrece a seguir recibiendo, publicando y haciendo fotos a “supervivientes”, porque su objetivo es “llevar luz, consuelo y curación a todas las afectadas”.

El proyecto tiene también sedes en la redes sociales Facebook y Twitter.

Fotogalería

Font: 20 minutos