Decía que me quería. IES Aldonza Lorenzo. – YouTube.

I els amics d’ell no tenen res a dir? No veuen que tenen un amic masclista?

Cuaderno de la Fundación Sexpol: Charlas Transcritas.

¿POR QUÉ LAS MUJERES QUE SUFREN VIOLENCIA DE GÉNERO NO ABANDONAN A SUS PAREJAS?

Pero, ¿es que ellas no ven el peligro?, ¿son bobas? ¿les va la marcha?, preguntas de este tipo flotan en el ambiente de una sociedad que desgraciadamente parece acostumbrarse a las terroríficas cifras de los casos de mujeres asesinadas por sus parejas.
Sin embargo, todavía hoy, lo único que le llega a la población es el número de víctimas, y la existencia de una ley, que sorprendentemente se ha visto obligada a bandearse entre una controversia malintencionada.

Hablar de violencia de género, es referirse a aquel tipo de violencia específica contra las mujeres, utilizada como instrumento para mantener la discriminación y desigualdad, que comprende la violencia física, sexual y psicológica, incluidas las amenazas, la coacción o la privación arbitraria de libertad, que ocurre en la vida pública o privada y cuyo factor de riesgo lo constituye el hecho de ser mujer.
Dentro de este gran bloque podemos referirnos a la discriminación laboral, acoso sexual, explotación sexual, publicidad sexista y violencia de género en la pareja, siendo ésta última a la que se referirá este artículo. 

(artículo completo picando en el enlace)

Dolor i sacrifici. Les pel·lícules donen sovint un model amorós en què se sobrevalora el lliurament total a l’altra persona i en què es considera normal el patiment. La falta d’experiència (potser trobar-se amb la primera relació o el primer amor) pot fer pensar que la relació ha de ser així de dolenta, que les discussions són normals, que els xics són així i que cal sacrificar-se, que per a gaudir molt s’ha de patir molt. També que és normal fer el que ell diu, accedir a tenir sexe quan ell vol perquè els xics (es pensa) són més sexuals i necessiten més sexe que les xiques…

Les relacions difícils es presenten com  a atractives. L’amor no té barreres, només les que artificialment posaran els o les guionistes per a fer-nos creure que el millor són les reconciliacions.

Control. Exigir relacions sexuals, controlar el mòbil, el tuenti, les activitats que fa la parella, mostrar actituds possessives… no pot ser justificat pel molt d’amor o pel molt de desig. És normal desitjar l’altra persona. És normal tindre-la al cap. Però cal deixar-la respirar. I estimar-la és donar-li el seu espai i treballar-nos les nostres inseguretats.

Protecció. A algunes xiques els agrada que el xic tinga cura d’elles i les protegesca. Alguns xics creuen que han de protegir les xiques. Aquesta protecció és bona si és recíproca. En una parella que s’estima, és normal que les dues persones es tinguen cura, l’una de l’altra, s’animen quan estan decaigudes, s’alegren quan l’altra persona està bé… Quan no és recíproca sinó que és una protecció que només ve d’una banda, si la protecció suposa la infantilització de la parella o tractar-la com si ella sola no es poguera valdre… això talla llibertat, i sense llibertat no hi pot haver bon amor.

Gelosia. La gelosia no és amor, és inseguretat. Algunes xiques diuen que els agrada que el seu xic senta gelosia, fins i tot la provoquen, perquè això els demostra que les estimen. Podríem establir un símil amb el menjar i dir que la sal és bona encara que, si ens en passem, es pot arruïnar un excel·lent menjar. Amb la gelosia passa el mateix: una miqueta pot estar bé, però passar-se’n és un desastre. Tanmateix, sent realistes, és un poc difícil saber quin punt de gelosia és bo i quan pot resultar perillosa: el límit no està clar i és subjectiu. Per això, és millor menjar sense sal (i no consentir, ni consentir-se,  comportaments gelosos) abans que córrer el risc, innecessari, de passar-se’n. Quan ens acostumem als aliments naturals, sense cap addició, el nostre paladar comença a descobrir un món de sabors que els condiments tapaven. Més val no posar-se en perill!

Idealització. L’enamorament, sobretot al principi, pot fer que s’idealitze la parella i no es veja com en realitat és. Sovint hi ha xiques que fins i tot justifiquen la manera d’actuar del xic quan les amigues se n’adonen que el comportament d’ell és violent. Les pel·lícules de veritat comencen quan les pel·lis de mentida acaben: amb la Fi. I a partir d’aquest final (que sol ser la boda o el bes de la parella protagonista) comença a treballar-se la relació, a través del coneixement i de les vivències amb l’altra persona. Aquestes idealitzacions de la parella són com unes ulleres obscures que no ens deixen veure la realitat.

Inevitable. Es pensa que l’amor és inevitable. Quan ens enamorem, ja no hi podem fer res per tornar enrere.

Per a Sempre. El temps és difícil de mesurar durant l’adolescència. “Sempre” o “mai” són paraules que es pronuncien molt: t’estimaré sempre; sempre estarem junts… A aquesta edat, l’enamorament es viu amb gran intensitat, i es creu que durarà sempre, encara que normalment és efímer. Encara que coste, és millor no usar aquestes paraules perquè van creant al nostre voltant xicotetes cadenes que ens impedeixen moure’ns de situacions negatives. Les persones canvien i les relacions també. De vegades pensem que són d’una manera perquè l’enamorament ens fa idealitzar-les i després ens adonem que només era la nostra imaginació (o el nostre desig) i que no s’assemblen gens al que buscàvem. Si diem “sempre”, o “mai havia estimat a ningú com a tu” correm el risc d’equivocar-nos i, el que és pitjor, de culpabilitzar-nos si la relació no funciona.

Fusió. Al principi d’una relació sol donar-se un model de parella que s’anomena fusió. Si imagines que tu ets un cercle i la teua parella un altre cercle, diríem que en l’etapa de la fusió un cercle està just damunt de l’altre. Tens ganes d’estar tot el temps amb la parella, no fas més que pensar en ella… Aquesta fase no es pot mantenir permanentment, i és bo que així siga perquè, si no, no tindríem vida al marge de la parella.

Mitja taronja. La relació heterosexual es ven com a complementària, com si les persones foren dues peces que encaixen a la perfecció. La pràctica coital reforça aquesta idea.

La violència és un iceberg. En la punta veiem les dones assassinades; més avall hi ha el maltractament físic i el psicològic.

Maltractament psicològic. El control i la gelosia són maltractament psicològic. Identificar aquest tipus de maltractament no és fàcil; però és important recordar que precedeix el maltractament físic. Si no és necessari, els xics que maltracten no arriben a les mans; però si no aconsegueixen que les xiques els facen cas, la violència, en lloc de disminuir, augmenta.

Masclisme. Els xics maltractadors són masclistes i creuen que tenen dret als privilegis derivats de ser els mascles de l’espècie. Les xiques estan per acomplir els seus desitjos. Això els dóna dret a utilitzar la manipulació o la coacció, l’amenaça o la violència física, si els és necessària, per mantenir els privilegis. El xantatge emocional és també maltractament psicològic.

La violència masculina és natural. En general es pensa que els barons tenen dificultats per a controlar la seua agressivitat.

La violència és cíclica. Això vol dir que alternarà conductes violentes (fase d’explosió, precedida de la fase de tensió) amb conductes més o menys amoroses (fase de lluna de mel). Això fa entrar la xica en una espiral d’on és difícil eixir. Algunes xiques, educades des de menudetes per a fer-se càrrec d’algú (i entrenades amb les nines per a veure i cobrir les necessitats alienes) es prenen com a objectiu fer que els xics canvien. Jo aconseguiré que canvie! Això provoca que el seu centre siga ell i els seus problemes, i no ella. I li impedeix eixir del cercle de la violència.

Els límits. De vegades, la fusió, unit al model amorós tradicional, pot provocar que no es posen límits, que s’estiga disposada a fer qualsevol cosa per la parella, perquè no s’enfade, per fer-la feliç… I pot passar que l’altra persona abuse d’aquesta incondicionalitat. La disponibilitat total per a l’altre, unit al control que generalment aquest exercirà… són un camí segur que portarà a quedar-se sense espai personal. Quan una xica perdona i/o accepta acomplir la voluntat del xic, està posant-se en perill. I a això se li diu pràctica de risc emocional.

L’espai personal. Prendre consciència de l’espai personal i no envair l’espai de l’altre, reconèixer la individualitat i la llibertat pròpia i aliena i conjugar-la amb les pors, pensar les coses que volen compartir i les que no i arribar a acords, reflexionar sobre la importància de la qualitat sobre la quantitat, explicitar els malentesos… són aprenentatges emocionals imprescindibles per a les relacions. El model ideal de parella no seria el de fusió (que és insostenible), sinó el d’interdependència, en el qual els cercles només comparteixen una part de la circumferència.

Mites sobre la violència: només passa en famílies sense recursos; són hòmens alcoholitzats, drogoaddictes, aturats o amb estrés. Elles són dones adultes sense educació. O masoquistes (jo no aguantaria); han fet alguna cosa per provocar.

“UNA HISTORIA DE AMOR” (Guión, dirección y montaje Envideas. Produce Asecedi. Subvencionado por el Ministerio de Sanidad. 2008). Guía didáctica.

Sinopsi: Lucia i Juan són dos joves que es coneixen en un curs de DJ´s
del centre cultural. S’agraden i comencen a eixir. Semblen una parella perfecta…

Altres entrades on es parla del tema:

• Protegir-se del mal amor

• Eixir del mal amor (vídeos fets per adolescentes sobre la violència a les dones)

• Soberano es cosa de… (anunci que ens recorda d’on venim)

Mira també: Pero si yo no le he hecho nada