Sóc la teua inspiració?

En la tercera sessió de mediació, celebrada el dijous dia 3 de gener de 2019, reprenem la formació amb un grup de 15 alumnes de quasi tots els cursos i tres professors: Cati, Joan Frederic i Rosa.

Comencem amb una dinàmica que consisteix a posar-se un pòsit al front amb una qualitat nostra com a mediadors/es. Caminem per la sala observant les altres persones i ens ajuntem amb aquelles que han assenyalat alguna qualitat semblant a la nostra per compartir-la. Després, fem una roda amb les nostres impressions.

En segon lloc, les persones assistents a la trobada d’equips de mediació a l’IES Benlliure expliquen la seua experiència. El tema d’enguany era la diversitat funcional. Reproduïm una de les dinàmiques que es van fer en la trobada, a partir de la lectura de la història de vida d’una persona neuroatípica (autisme).

En acabar, repartim el full d’acords de la mediació i el comentem, ja que es va quedar per treballar en la formació intensiva que férem a l’alberg Actio, d’Alboraig.

Finalment, l’alumnat que va anar a Actio explica també la seua experiència amb els membres de l’equip que no hi pogueren assistir.

Ens acomiadem fins a la propera sessió, després de fer-nos una fotografia de grup.

equip mediació 18-19

Us deixem també ací una xarrada de la còmica i periodista Stella Young, “I’m not your inspiration. Thank you very much” (2014), sobre el que ella anomena porno inspiracional o porno d’inspiració. Young explica que les imatges de gent amb diversitat funcional que fan les mateixes activitats que la gent “normal” tenen de positiu que no les representen com a víctimes o com a persones que fan pena o que porten una vida horrible. Però d’altra banda, alguns dels missatges que acompanyen aquestes fotografies, com ara La teua excusa és invàlida o L’única discapacitat és una actitud negativa, són al seu paper pornogràfiques perquè cosifiquen un col·lectiu en benefici d’un altre, ja que el que transmeten és que la discapacitat depén de l’actitud personal, i llancen el missatge que amb una actitud positiva, i força de voluntat, es pot superar la discapacitat. Per contra, Young opina que la força de voluntat no fa aparèixer rampes on no les hi ha, o subtítols per a persones amb dificultats d’oïda; i sovint no es té en compte que la classe social o econòmica és la que fa possible o no que les persones tinguen accés a entrenadors/es, classes específiques, etc.

 

Anuncis

3 comments

  1. LuisMi de Gouges

    Cada vegada sembla més comú el fet de queixar-se pel fet de queixar-se. Resulta cansat el parlar i comentar sobre temes tan absurds, surrealistes i -sobretot- irrellevants. El fet de ser un model de superació no objectiviza a una persona; en tot cas l’engrandeix. Quan una persona serveix de model de forma de vida, de pensar o d’actuar no és causant del contagi d’aquesta visió idealitzada cap a tots els membres del seu grup identitari propi.

    És infantil tractar d’evitar una visió grandiloqüent per part de la gent cap a un mateix, únicament per la dificultat que causa complir l’estereotip -sent la dificultat quasi nul·la si la gent et veu com un ésser admirable sense fer res extraordinari.

    Una discapacitat serà més o menys greu depenent del prisma amb el qual la puga veure la persona que la té. Epictetus era un esclau coix que sofria un gran maltractament per part del seu amo; però no es queixava donat que gestionava la seua visió dels successos que li passaven, de manera que no s’enfadava. Epictetus va arribar a l’estat d’apatheia, Buda va deixar enrere el sofriment; ningú era excepcional però se’ls catalogava com excepcionals. Varen tindre més problemes i misèries que Stela Young però es desferen del sofriment i de les queixes buides amb disciplina i força de voluntat per a dur a terme les seues doctrines. Els cartells tenen raó, “You excuse is invalid”

  2. Rosa Sanchis

    Estimat Luismi, crec que hauries d’escoltar millor Stella Young perquè està fent moltes coses, però queixar-se no és una d’elles.

    Estic d’acord amb tu que ser un model de superació per a altres està molt bé; però el tipus de model que hi ha darrere de les frases que denuncia Young (“L’única discapacitat en la vida és una actitud negativa”, “Si vols, pots aconseguir-ho”, “La teua excusa és invàlida”, etc.) responen a un missatge neoliberal que focalitza el problema en l’individu i anestesia la lluita pel canvi social. Per a Young (i altres persones que s’alineen amb la teoria crip) la “discapacitat” no és un problema individual que té una persona concreta, sinó que està provocat per un entorn que incapacita ja que no garanteix l’acompliment de les necessitats de les persones. Young no es queixa, més aviat es mostra orgullosa i ben empoderada davant del món. I reclama ser acceptada tal com és perquè la discapacitat no la fa excepcional, ni digna d’admiració ni de llàstima.

    I vist que la discapacitat no és una qüestió individual, sinó social, no veig que siga més positiu no enfadar-se (com en el cas d’Epictetus); ja que per a mi seria molt més positiu, no ja enfadar-se sinó rebel·lar-se contra una situació injusta de maltractament. D’altra banda, sense dubte pose la justícia per damunt de la disciplina i de la força de voluntat –gràcies a les quals dius que Epictetus o Buda es desferen del sofriment i “de les queixes buides”. No crec que cap persona, i menys cap persona amb diversitat funcional, necessite ni més ni menys disciplina o força de voluntat que qualsevol altre individu. El que sí que necessiten és una societat més inclusiva que tinga en compte la diversitat.

    El missatge que superar la discapacitat depén de la força de voluntat, desresponsabilitza la societat i fa que no haja de plantejar-se el seu capacitisme. A més, oculta els diferents eixos de desigualtat i/o discriminació que travessen les persones, ja que no és el mateix ser dona amb diversitat funcional que home, ni pertànyer a una família acomodada que a una sense recursos, ni estudiar en un centre que disposa d’aula CIL a fer-ho en un que no en té, etc. En definitiva, el porno d’inspiració promou que la gent normotípica tinga la consciència tranquil·la, és a dir, que seguisca pensant que la societat està bé, que no cal canviar res, i que ningú s’ha de “queixar” de la seua situació.

    Luismi, torna a escoltar Stella Young i llig una mica més sobre teoria crip!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s