Celebrem la diversitat (Sessió 6a Stop Diverfòbia)

En la sessió de hui, 13 de desembre de 2017, ens ha visitat una tècnica de diversitats, el nou programa d’igualtat en la diversitat que enceta enguany la Universitat de València, per a fer un reportatge en la revista de divulgació educativa Futura. Amb els nervis, se m’ha oblidat passar el full de signatures però hi devien haver més de 50 persones: el professorat habitual (entre 10 i 12) i alumnat de tots els cursos (més de 40), inclosa l’aula CIL.

Hem començat la reunió amb una dinàmica en la qual a cada persona se li donava una tarja amb un rol, i havia de buscar una parella i parlar-li del seu dia a dia i de les seues pors. La majoria de targes responien a identitats diverses, generalment excloses per l’orientació no heterosexual (pròpia o dels progenitors), per la identitat, per l’expressió de gènere, per la diversitat funcional o intel·lectual, per l’ètnia, per no tenir cossos a la moda, per la classe social, per la situació socioeconòmica, etc. Algunes targes responien a identitats més o menys privilegiades (persones blanques, amb diners, heteros, cossos a la moda, etc.)

Alguns exemples:

  • 14 anys. Vas en cadira de rodes des que tenies 5 anys. Tens moltes amigues. T’agrada un xic de classe però penses que no tens cap possibilitat.
  • Eres intersexual. Per sort, els pares decidiren no operar-te. Però el teu penis és més xicotet que la mitjana i et fa vergonya despullar-te davant d’amics.
  • 14 anys. Eres trans i has decidit dir-ho a la classe i als profes. Al pati, sempre hi ha algun idiota que es burla de tu, per això no ixes mai a jugar.
  • 14 anys. Els teus pares són homosexuals. No saps si dir-ho per por a la crítica. A més, el teu tutor va fer un acudit homòfob a classe i això et fa sentir insegura.
  • 14 anys. Eres autista. Vas a l’aula CIL del teu insti però quan estàs en classe alguns companys es burlen.

Les targes també incloïen instruccions per a repondre quan la parella ens contava la seua vida. Aquestes eren de tres tipus:

  1. Escoltes amb atenció l’altra persona, li preguntes i empatitzes. Li contes que tu també t’has sentit malament de vegades.
  2. Escoltes el que et diuen amb indiferència. No critiques, però tampoc fas res per donar suport o mostrar empatia.
  3. No t’agrada el que escoltes i no vols que ningú et veja parlant amb una persona com aquesta; així que, només pots, canvies de tema o te’n vas.

Després de la dinàmica, hem fet rogle i hem compartit l’experiència.

L’alumnat explica com de diferent és sentir-se acceptat, ignorat o rebutjat. Un alumne comenta que li ha semblat molt interessant posar-se en el paper d’una dona i recorda una tradició del seu país, l’Equador, en la qual els hòmens es vesteixen de dones vídues que ploren la pèrdua del marit (l’any que se’n va).

La dinamitzadora comenta que tots i totes necessitem ser acceptats, i per això, ser socialment rebutjat pot ser tan perillós com una malaltia. Després explica que per a animar a una persona que pateix, no serveix de molt dir-li que no patisca o que no escolte les veus que l’insulten. El millor és dir: “jo també”, és a dir, mostrar empatia i connectar amb alguna circumstància en la qual també nosaltres hagem patit: “Jo també he sentit vergonya, he patit rebuig, crítica i menyspreu per mostrar alguna diferència, etc.”. Després ha explicat que el 80% dels joves LGBT no ho diuen per por al rebuig. I només 1 de cada 7 pensa que rebria el suport de la classe si isquera de l’armari. Aquesta por al rebuig afecta també al professorat.

El timbre ha tocat i ni ens hem adonat, així que en tornar de vacances continuarem aprenent a celebrar la diversitat.

I de regal, us deixem el vídeo “Es cuestión de gustos”, elaborat per l’associació Plena Inclusión Extremadura, formada per persones amb diversitat intel·lectual (i les seues famílies).

Anuncis

2 comments

  1. Lucía Byron

    En aquesta sessió tractàrem el tema de la diverfòbia de forma diferent. Ens van repartir als professors i als alumnes unes targetes en les quals estava descrit el rol que havies d’assumir -tant la situació del personatge que havies d’interpretar, com la forma en la qual devies respondre i escoltar- i després cercar una parella per a mantenir una conversa sobre el problema o les preocupacions que cadascun tenia descrites en la targeta.

    En els papers es descrivien situacions en les quals fàcilment qualsevol persona se sentiria apartada si passara per alguna d’elles. A mi em va tocar fer d’una xica empàtica i comprensiva, a la qual el banc li havia llevat tot a la seua família i des de llavors els seus oncles els mantenien. Aquesta situació li avergonyia i no volia que ningú s’assabentara.Al meu company li va tocar fer d’una xica no tan empàtica que era intersexual i estava avergonyida d’açò. A més, no li havia baixat la regla encara, i no volia que les seues amigues s’assabentaren d’açò i la jutjaren o li’l contaren a la resta.

    De totes les sessions de diverfòbia a les quals he anat, aquesta ha sigut la que més m’ha agradat, perquè he pogut aportar més que en cap altra, i crec que tant el meu company com jo, apreníem del que explicàvem cadascun. A més em va agradar ficar-me en els dos papers, ja que jo no he passat per alguna cosa semblant, i en fer d’aquestes dues persones, he pogut imaginar com es poden sentir uns altres que sí que passen per aquest tipus de situacions.

    La finalitat d’aquesta sessió era treballar l’empatia i el fet de ficar-se en el lloc d’altres; comprendre que hi ha moltes persones al teu voltant que es poden sentir rebutjades en algun moment i que no sempre n’hi ha prou amb dir que passen de tot, sinó que a voltes cal dir “a mi també m’ha passat, jo també m’he sentit malament”, perquè com van dir en la sessió, és més fàcil dir-ho que fer-ho.

  2. Daniel Goldman

    Aquesta entrada es divideix en dos temes a tractar: la sexta sessió d’Stop Diverfòbia i un vídeo relacionat que parla sobre els gustos. En aquest comentari intentaré donar la meua opinió sobre els dos apartats, pel que començaré amb la importància d’aquestes sessions i seguiré amb el meu punt de vista del vídeo.

    Com el seu nom indica, la diverfòbia és la por a la diversitat, al diferent. Un institut és un lloc ple de diversitat, ja que cada estudiant és diferent de l’altre i sol existir molts tipus de persones al centre. Malgrat les diferències no han de significar ser millor o pitjor, normalment hi ha molta discriminació al que no resulta habitual. És per això que són necessaries sessions on els estudiants (i professors) aprenen que la diversitat no s’ha de tractar violentament, sinó de forma respectable i empàtica. És una bona forma d’educar la conducta front al diferent i acabar amb el patiment de la gent que se n’ix de l’usual.

    Per altra banda, el vídeo que apareix té la mateixa finalitat que les sessions, és a dir, mostrar que la diversitat no ha de ser rebutjada. La xica, la qual representa un exemple de diversitat, actua de la mateixa manera que deu ser rebuda, mostrant respecte al diferent. A ella li agrada fer coses diferents, però també veure coses diferents, per això quan li saluden en llenguatge de signe; o en veure diferents tipus de relacions (heterosexuals i homosexuals).

    Finalment, la meua opinió és que aquestes sessions són necessàries i fan molt de bé al centre, però el que més m’ha agradat ha sigut el vídeo. M’agrada la reflexió que dóna, ja que resulta irònic, però motivador, que siga una persona diferent dels clàssics estereotips, que segurament haja patit per aquesta raó, la qual no té cap problema per acceptar les diferències. Pense que aquest exemple ens hauria de servir a tots com a model de conducta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s