En la sessió de mediació celebrada el 4 de març de 2020, treballem els Missatges tu i els Missatges jo amb l’ajuda de l’ONG Cultura de Pau.
La formadora ens conta una situació perquè reflexionem:
“Una adolescent arriba a casa al mig dia i sa mare li pregunta com ha anat, i aquesta li respon que és una pesada i que la deixe tranquil·la. Sa mare es disgusta i el dinar sembla un velatori.”
La formadora ens explica que la resposta de la filla és un Missatge tu, on li tirem la culpa a l’altre. En canvi, un Missatge jo és assertiu i respectuós: “Mama, quan entre cada dia a casa a les 3, estic cansada i el que tinc és gana. Necessite dinar i després, en les postres, ja et conte com ha anat”. Què respondrà sa mare? Que molt bé, perquè la resposta de la filla li permet entendra-la.
Estructura del Missatge jo:
Aleshores la formadora ens posa més exemples i l’alumnat ix a representar aquestes situacions:
Exemple 1: Joan, es diu per ací que has tret un 10 perquè has copiat.
Missatges tu: (Joan) “Calla’t ja, mentidera”, “Què t’estàs inventant?”, “Tu de què vas?”. Amb aquestes respostes, Helena es posarà a la defensiva i contraatacarà amb un altre Missatge tu.
Missatge jo: (Joan) “Helena, he sentit que diuen a l’institut que he tret un 10 per copiar, però no és cert. M’agradaria que no ho digueres més perquè no és veritat.”
Possible continuació del diàleg:
Exemple 2: La teua germana Eva s’està menjant l’entrepà que t’havia preparat ton pare.
Missatge tu: (Helena) “Li ho diré al pare. No toques el meu menjar, és sagrat!”
Missatge tu: (Helena) “Eva, t’estàs menjant l’entrepà que m’ha preparat papa. Estic molt molesta perquè ara me n’he de fer un altre i si no tindré fam a l’esplai. Et demane que no ho tornes a fer. Podries ajudar-me a fer-me’n un altre.”
Exemple 3: La teua amiga Anna t’ha deixat unes sabates per anar a una festa i una s’ha trencat.
Missatge tu: “M’has passat una porqueria de sabates i Joan les ha trencades perquè em va xafar”.
Missatge jo: “Ahir se’m varen trencar les teues sabatilles. Em sent trista perquè són teues i s’han trencat. M’agradaria que em perdonares. No tinc diners per a comprar-te’n unes de noves, però t’he portat aquestes altres que pense que et poden fer paper.”
Exemple 4: Li agafes de broma els auriculars a un amic i es trenquen, sense voler.
Missatge tu: “M’has trencat els auriculars i estic furiosa perquè no tinc diners per a comprar-me’n uns altres. Me’ls has de pagar!”
Imagina el missatge jo.
Exemple 5: El teu germà menut vol jugar i tu estàs atenen en eixos moments al mòbil.
Missatge jo: Calla, enano, i deixa’m en pau, que ets un pesat!!
Aquest missatge és irrespectuós: no li diem el nom, i no respectem que té ganes d’estar amb nosaltres; a més li estem ensenyant una forma violenta de relacionar-se.
És important que siguem conscients de la manera en la qual ens relacionem, sobretot amb els més menuts i menudes perquè podem estar ensenyant ferramentes positives i també negatives.
Imaginem bons Missatges jo i desterrem els Missatges tu!!
Per què no actuen els espectadors?
L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i a més de la violació, entre d’altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridaren per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.
Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?
El documental Roll Red Roll és una pel·lícula (2018), dirigit per Nancy Schwartzman i produït per Jessica Devaney i Steven Lake, està basat en aquesta cas de violació en la Steubenville High School. El fet va passar sense pena ni glòria fins que una destacada bloguera, Alexandria Goddard, va parlar-ne públicament. El documental analitza la violació i documenta la investigació.
Arran dels fets, un grup d’investigadors/es es van posar a estudiar no ja el per què de la violació sinó per què ningú no va fer res per denunciar els fets al llarg de la nit. Resultat d’aquests estudis són alguns dels factors facilitadors de la violència següents:
1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l’escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.
2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals…) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.
3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.
4. La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.
5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.
Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?…”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu sí explícit) és una violació, en una parella estable o una d’esporàdica.
6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.
7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.
A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.
Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.
Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.
En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.
La responsabilitat davant de la violència també és nostra i no podem esperar que una altra persona actue per nosaltres.
No sigues còmplice i actua!
Com explicaries què és la mediació? Amb aquesta pregunta, Elena, de l’ONG Cultura de Pau, comença la sessió de formació del nostre equip de mediació. La sessió té lloc el 12 de febrer de 2020, i hi assisteixen 12 alumnes de primer d’ESO, 7 de segon i 6 de tercer.
Les bafarades que ha repartit Elena per grups s’omplin de bones idees: som persones que faciliten que altres puguen solucionar els seus problemes sense violència, mitjançant el diàleg, però sense donar-los la solució; també ajudem a restaurar la comunicació; procurem que les persones en conflicte troben punts en comú; propiciem que s’entenguen els sentiments que entren en joc en una situació conflictiva; promovem l’empatia, etc.
Des de quina edat és una persona empàtica?, pregunta, de nou, Elena. Cadascú diu la seua, però la formadora ens explica que si tenim un entorn que ho fomente, l’empatia és una capacitat humana, i als 2 anys ja podem ser empàtiques.
Després d’aquestes interessants preguntes, Elena reparteix per grups tires de frases perquè les situem com a adequades o no en la mediació. Tot el món té clar les que clarament no són pròpies de la mediació:
Les que sí que són pròpies de la mediació són les següents:
En mediació creem espais de confiança i de respecte. Les persones que usen habitualment la violència, no han tingut possibilitat d’aprendre què és la confiança. Pensen que la violència és una ferrament de resposta per a solucionar els seus conflictes, però en realitat els empitjora. També hi ha gent a qui mai han escoltat amb tranquil·litat, ni han tingut en compte les seues emocions; i quan els passa per primera vegada, que algú els atén i els escolta, els canvia la cara.
Quines frases podem dir per animar a participar en la mediació? pregunta Elena. Els nostres mediadors i mediadores ofereixen frases d’ànim: En mediació et podràs desfogar i aconseguiràs que l’altra persona t’escolte; Pots contar-ho, estem per ajudar; Al final et sentiràs més alliberat; Tot anirà millor…
L’hora passa volant i ho deixem per a la següent sessió, que serà més pràctica. Un plaer, com sempre.
Ens obstinem a diferenciar-nos, a dividir-nos, a criticar els que són diferents a nosaltres… però compartim més del que pensem. La televisió danesa TV2 va llançar, a finals del 2017, una campanya que es deia “All that we share” (Tot el que compartim), i en pocs dies es va viralitzar.
Fem virals els discursos d’amor, no els d’odi!
En aquest experiment de SOS Racisme (2017), una actriu convida persones del carrer a un sorteig fictici, i una altra actriu amb hijab diu que vol participar-hi; llavors es desencadena la discriminació islamòfoba.
L’experiment es va repetir 23 vegades. Van intervenir-hi 42 persones. Algunes van callar; unes altres van donar suport a l’agressora, però la majoria va defensar la víctima.
REFLEXIONA. ACTUA. DENUNCIA. Davant del racisme, no calles.
L’Observatori de la Convivència es reuneix aquest 6 de febrer de 2020 i, amb l’ajuda de Jóvenes y Desarrollo, es posa a reflexionar sobre els ODC.A la formació hi assisteixen 22 observadors/es de 19 grups diferents. Trobem a faltar els grups següents: d’ESO, 1r C, 2n D, 4t B; de Batxillerat, 1r artístic, 2n artístic i 2n científic, i d’FPB, 1r informàtica, 2n informàtica.
Comencem amb una dinàmica de cohesió grupal en la qual cada observador/a explica l’ODC que li sembla més important. Després es treballa en grup i es reparteixen els diferents ODC perquè anoten les actituds que vulneren el dret, i les accions de canvi i millora. També se’ls passen fulls en blanc per proposar nous ODC.
De les propostes noves que no havíem tingut en compte en anteriors sessions, destaquen les següents:
De l’ODC 5, Promoure el bon ús de les xarxes socials, es donen com a accions de canvi: no culpar la víctima sinó qui compateix imatges o vídeos sense consentiment de la protagonista; avisar la persona quan algú haja pujat una foto seua sense consentiment, i promoure contingut contra els discursos d’odi en les xarxes socials.
De l’ODC 8, Convertir els corredors en espais segurs per a tot el món, es proposa una acció de canvi molt interessant: fer intervencions artístiques en les taquilles per conscienciar sobre aquest tema.
Pel que fa a les propostes de nous ODC, en destaquem dues:
Fer un grup de dones per compartir vivències, experiències i propostes, a l’igual que ja existeix un grup d’homes.
El grup que proposa aquest ODC vol també un canvi curricular perquè s’aprenga més d’altres cultures i menys coneixements que no serveixen per a la vida.
En la tercera sessió d’Stop Diverfòbia, Andi va abordar de manera valenta, però en clau humorística, el tema del suïcidi.
En la quarta sessió, hem reflexionat al voltant de la masculinitat i de la feminitat. Les 17 persones assistents (10 alumnes i 7 professors) hem contestat les preguntes següents:
En el debat, s’han explicat diferents motivacions per a la primera pregunta. Una professora comenta que va sentir que era dona quan li va abaixar la regla i sa mare li digué que ja era una dona i que es podia quedar embarassada. Un altre moment que la va fer sentir “dona” va ser quan els xics començaren a mirar-li els pits i a fer-li comentaris obscens, fent-la sentir un objecte sexual. El tercer moment vingué quan va conéixer el feminisme i va sentir la unió de les dones per les experiències comunes compartides i la sororitat.
Un professor explica que, quan era menut, sentia que era un xic perquè jugava a futbol amb altres xics. Però en una ocasió es va lesionar i no podia jugar; llavors es va quedar amb les xiques i va descobrir altres jocs també divertits als quals podia accedir-hi sense deixar de ser un xic.
A propòsit d’aquesta experiència, la moderadora, Rosa Sanchis, comenta que les propostes de patis coeducatius ofereixen precisament la possibilitat als xics de conèixer altres jocs, més enllà del futbol. I contràriament a aquelles persones que els critiquen dient que es coarta la llibertat de les criatures, el que en realitat es fa és obrir el ventall de possibilitats lúdiques per a xiquetes i xiquets.
Una alumna comenta que mai s’havia plantejat aquestes preguntes i la moderadora explica que habitualment s’adreça la qüestió a les persones trans (I tu per què et sent home o dona?) i no a les persones cisgènere o cissexuals (que estan d’acord amb el gènere assignat en nàixer).
En referència al que és millor o pitjor de ser dona o home, una professora explica que una de les pitjors coses de ser dona és no poder viatjar sola sense por. I explica el cas de dues xiques a les quals van agredir sexualment i finalment assassinar, i de les quals es va dir que “anaven a soles”. Sobre això, la moderadora comenta que alguns xics tradicionals, quan s’acosten a un grup de xiques, diuen “Què feu tan a soles?”, de manera que “estar a soles” significa estar “sense un home”.
Una professora conta que va fer un experiment amb un amic amb el qual eixia a córrer pels horts. Van provar a córrer el dos, ell sol i ella sola; i quan anava la dona sense companyia, els collidors o llauradors de la zona li feien comentaris; en canvi, a l’home o als dos, no els digueren res.
Un alumne comenta que es va pintar les ungles de negre i que tenia por del comentari de son pare; però va ser sa mare qui el va obligar a llevar-se l’esmalt per temor del que pensara la resta de la família. La moderadora comenta que, sovint, les famílies no deixen que transgredim els estereotips de gènere per protegir-nos de la discriminació que pensen que patirem; però al mateix temps estan fent-nos encaixar en la norma i anar contra els nostres desitjos, i estan també impedint que la societat canvie i avance.
Pel que fa a les frases que ens han dit per a ser homes o dones, una alumna diu que els seus pares li han donat lliberta total, però que la seua àvia sí que li ha dit alguna vegada que no es pot asseure amb les cames obertes o altres comentaris semblants. Altres alumnes i profes comenten que no podien jugar a futbol o practicar esports –les xiques–, o que els havia d’agradar necessàriament aquest esport –els xics– i que rebien insults per no fer coses “masculines”.
La moderadora recomana veure el vídeo de Pol Galofre “Este chico sufrió el machismo en sus carnes“, on aquest explica que l’alegria de ser reconegut com a home per part dels iguals masculins es va veure entelada per una masculinitat que no el representava –mirar les xiques que feien top-less, fer-los comentaris obcens, lligar de manera invasiva… Per això, Pol va decidir “amariconar-se” per a distanciar-se d’aquest model, per exemple posant-se arracades en els orelles, abraçant altres homes, tenint gestos “femenins” –curiosament, com a xica, era molt masculina, i li deien matxorra–, etc.
No tenim més temps de comentar la resta de qüestions, però ens hem adonat de fins a quin punt estem condicionades i condicionats socialment per a tenir una orientació, una identat i uns rols de gènere “com cal”.
Com voldries que fora el teu pati? T’has fixat en el pati del nostre institut? Qui juga a futbol? Qui juga al ping-pong? Qui fa parkour? I si ens plantejàrem una utilització de l’espai diferent?
En algunes escoles, per exemple, a l’escola Tiana de Ripollet, han decidit canviar la utilització de l’espai per tal d’evitar els conflictes.
També hi ha propostes per fer patis més igualitaris. Un pati igualitari és aquell que compleix dos requisits: la primera és que no hi ha jocs segregats, és a dir, jocs on només juguen xics o jocs on només juguen xiques; la segona és que no hi ha cap activitat que ocupa la major part de l’espai.
En el documental Patis vius, patis coeducatius i en les pàgines Col·lectiu Punt 6 i Arquitectura i urbanisme amb perspectiva feminista podeu trobar idees.
L’Observatori de la Convivència es forma en Cultura de pau a les xarxes socials.
En la segona sessió de formació de l’Observatori de la Convivència d’aquest trimestre, seguim amb el programa En som Més, amb l’ajuda de Pilar i de Laura, de Jóvenes y Desarrollo. Té lloc el dimecres 15 de gener i hi assisteixen 24 observadores i observadors de 1r A, 1r D, 1r E, 2n A, 2n B, 2n C, 2n D, 2n E, 3r A, 3r B, 3r C, 3r PEMAR, 4t A, 4t B, 4t C, 4t PEMAR, 1, Bat. Cien. 1r Bat. Hum. 2n Bat. Cient.m 2n Bat. Hum., 1r FPB Adm., 2n FPB Inf. i 2n FPB Adm.
Els i les observadores formen grups de 4 i es posen a pensar sobre la temàtica del vídeo, la cultura de pau en les xarxes socials. El vídeo no pot tindre una duració superior a 2 minuts.
Els temes que es proposen són:
– Anonimat en les xarxes socials. Aquest permet ocultar la identitat i possibilita accions que no es realitzarien si foren públiques.
– Viralització del discurs d’odi. Ocorre quan una informació o contingut adquireix la capacitat de reproduir-se exponencialment, gràcies a les comparticions que es fan, sovint sense pensar. Vídeo recomanat: “The Cyberbullying Virus“.
– Aporofòbia. És la por, rebuig o aversió cap a la pobresa o les persones pobres, sense recursos o desemparades.
– Xenofòbia. És la por, rebuig o odi cap a les persones estrangeres, que es tradueix en accions com ara culpabilitzar-les de la crisi, el menyspreu, les amenaces o les agressions. El vídeo “Las etiquetas son para las latas” us pot servir d’orientació.
– Odi interracial/racisme. Sentit de superioritat d’una ètnia davant d’una altra, que sol motivar discriminació o persecució. El vídeo “Think For Yourself” us pot servir d’orientació, tant per al racisme com per a la xenofòbia. També és molt bo “Posa el racisme al seu lloc“.
– Homofòbia. És la por, el rebuig, la discriminació o els prejudicis cap a l’homosexualitat o les persones homosexuals. També existeix la bifòbia i la transfòbia. El vídeo Stand Up! us pot servir d’orientació.
– Masclisme. És la ideologia que sosté que l’home o tot allò masculí és superior a la dona. Engloba el conjunt d’actituds, conductes, pràctiques socials i creences destinades a promoure aquesta idea. Vídeos: “Cavernícola“, “Museo futuro“, “Guantes” o “No quiero ser como usted porque…“.
– Radicalisme religiós: conjunt d’idees i preceptes que pretenen adaptar l’ordre polític, moral, científic, o qualsevol altre aspecte, a uns preceptes religiosos determinats (sovint propis de temps passats), sense possibilitat de qüestionament.
– No respecte a la diversitat. Aquesta pot ser cultural, sexual, religiosa, corporal… i inclou, per exemple, la discriminació a les persones grosses, amb diversitat funcional, intersexuals, etc. El vídeo “Tot el que compartim” us pot servir d’orientació.
– Incompliment del codi ètic. Un codi ètic consisteix en una indicació expressa i precisa dels valors, principis i pautes de comportament en un àmbit concret. En el nostre àmbit, pretenem recuperar el codi ètic per a mantenir la pau i la convivència. Vídeo recomanat: “Riure’t et fa còmplice“.
Pas 1. Elecció del tema. Cada membre del grup tria un discurs d’odi d’entre els anteriors. En total, 4. Després, escriuen de forma individual per a cada tema: idees, sentiments, reflexions, valors, vivències… En acabar, expliquen a la resta del grup el que han escrit i després de comentar i reflexionar, s’elegeix un sol tema.
Pas 2. Elaborem el guió. El grup ha de pensar:
Pas 3. Dibuixeu l’storyboard.
Alguns consells per al vídeo:
Tips tècnics:
1- Tipus de plànols. Si voleu donar dinamisme al vídeo, graveu diferents tipus de plànols per a muntar-los després com vulgueu: Primeríssim primer pla, primer pla, pla mitjà, pla complet… No graveu “escombratges” molt llargs. És millor que feu plànols fixes amb un poc de moviment, que feu pauses en la gravació o plànols solts. Graveu en horitzontal. Com més plànols graveu, millor, encara que després en descarteu alguns; així podreu donar ritme al vídeo alternant-los.
2- Plànols recurs. Utilitzeu-los en algun forat que quede en el vídeo. Es tracta de gravar i tallar clips deixant només postures (ajuntar les mans, fer que s’òbriga un llibre, mirar cap avall i cap a munt, paisatges…). Es poden afegir després missatges de veu en off.
3- Enquadrament. Enquadreu bé els vostres plànols seguint la regla dels terços.
4- Il·luminació i so. Il·lumineu bé les escenes; eviteu el contrallum. Si graveu a l’exterior, no ho feu entre el sol i l’ombra. Vigileu el so ambienti el so del vídeo; es pot usar el micro dels auriculars portant-lo amagat en la samarreta.
5- Com comunicar el missatge. Tingueu clara la idea força que voleu transmetre. Useu frases curtes, concises, clares, concretes. Empreu el llenguatge corporal (no us quedeu parats o parades davant de la càmera, però tampoc us mogueu massa. Useu les mans per a expressar-vos. Somrigueu. Vocalitzeu, parleu amb cura.)
6. Per a editar. Passeu d’allò general a allò particular. Per exemple, si una acció és en una aula d’un col·legi, mostreu primer la porta, els corredors, fins a arribar a la classe. Busquen la part del plànol amb més moviment intern. Per exemple, si esteu en el metro, tindrà més moviment un plànol amb un tren arribant. Utilitzeu com a suport rètols atractius.
7. Com ho faig amb el mòbil? Algunes APP: Open Camera, Edicion Filmora Go.
Resumint
Pas 4. Checklist
En la sessió només tenim temps de fer els pas 1 i el pas 2.
L’Isabel de Villena, de la mà de l’ONG Jóvenes i desarrollo, participa en el projecte En Som Més (Somos Más).
En la primera sessió de formació de l’Observatori de la Convivència d’aquest segon trimestre, celebrada el passat dimarts 7 de gener, vàrem estar parlant dels avantatges i dels inconvenients de les xarxes socials, i també dels efectes dels discursos d’odi i de la violència. Després jugàrem amb cartes a un joc de rol que simulava les interaccions en les xarxes socials i que integrava diferents activitats de reflexió i debat.
És una iniciativa per sensibilitzar i prevenir contra el discurs de l’odi i la radicalització violenta. Per aconseguir-ho, el projecte uneix dos àmbits essencials: l’educació a l’aula i l’ús d’lnternet amb l’objectiu d’amplificar el respecte, la tolerància i la diversitat.
Vols saber més sobre aquest moviment i els seus protagonistes?
En Som Més té com a objectiu principal sensibilitzar sobre el radicalisme violent i el discurs de l’odi, especialment entre els joves, i promoure missatges positius de tolerància i inclusió social en les xarxes socials. Es tracta d’una col·laboració entre Google, el Govern d’Espanya, la Xarxa Aware (Alliance of Women Against Radicalization and Extremism), FESP-UGT (a través d’Aula Intercultural) i l’ONG Jóvenes y Desarrollo.
Consisteix en la formació de més de 28.000 xiquets i adolescents d’entre 14 i 20 anys d’edat, a través de tallers en escoles i centres de tot el país. L’activitat educativa conclourà amb un concurs, els guanyadors del qual viatjaran per conéixer el YouTube Space de Londres.
A més, involucra una campanya de difusió protagonitzada per un grup de youtubers espanyols compromesos en la lluita contra el discurs de l’odi (ja siga en les formes de racisme, xenofòbia, homofòbia, islamofòbia o sexisme) i convençuts que plataformes com YouTube són un espai per a difondre missatges positius d’integració, tolerància i respecte.
Aquests creadors són Ramia’s Channel, La Família TV, OfficialMad4yu, Miss Black Glamur, i col·laboraran també Yellow Mellow, Rayden, Andrea Compton i Arkano. La campanya de difusió consisteix en la creació de vídeos en els seus canals, en la participació de tallers educatius en escoles i en la publicació de posts en les seues xarxes socials.
En aquesta campanya del cercador de viatges Momondo (2016) es mostra un experiment: 67 persones de diferents nacionalitats se sotmeten a una prova d’ADN. En una entrevista prèvia veiem que, en general, són totes i tots molt patriotes; però quan arriben els resultats de la prova genètica, es troben amb una inesperada sorpresa.
Sense dubte, el vídeo està molt ben fet, i els i les participants s’emporten una gran lliçó, molt necessària en aquests temps de xenofòbia, de nacionalisme patri i de falta de respecte a la diversitat. Però em venen algunes preguntes: Compartir la mateixa sang és la raó per a estimar-nos? Si no fora així, en lloc d’amics seguiríem sent enemics? És necessari compartir ADN per a respectar i estimar les altres persones?
Fa 14 anys, una dona de 50 anys dormia en una caixer automàtic d’un barri ric de Barcelona. Una nit de desembre, tres joves de famílies benestants –dos xics de 18 anys i un de 16– compraren un bidó de dissolvent i li botaren foc; abans, s’havien burlat d’ella una bona estona i l’havien patejada i escopida durant gran part de la nit.
Es deia Rosario Endrinal i era una dona alegre, extravertida i amant de la poesia. Estava casada i era secretària de direcció d’una famosa cadena de supermercats francesos. Però es va enamorar d’un altre home i abandonà el marit. La nova relació no va anar bé i això va ser el detonant del declivi de Rosario, que va acabar alcoholitzada i vivint al carrer.
Una de les primeres diapositives que ens ha posat Rosa, membre de l’ONG Sant Joan de Déu, ha sigut una fotografia d’aquesta dona, i una paraula al costat: aporofòbia, que significa fòbia a la pobresa o als pobres, però també repugnància o hostilitat davant d’una persona pobra o sense recursos. El terme va ser encunyat per la filòsofa Adela Cortina, que volia diferenciar aquesta actitud de la xenofòbia (rebuig a l’estranger), i del racisme (discriminació cap a altres grups ètnics).
Rosa ens ha parlat aquest matí dels prejudicis i l’estigma que pateixen les persones que viuen al carrer. També ens ha dit que més del 60% pateixen agressions i que tenen 20 anys menys d’esperança de vida que la gent que viu baix d’un sostre. Després Eugeni ens ha contat la seua experiència en primera persona, i el que el va portar a viure al carrer. Aquest supervivent ens ha deixat clar que el que li va passar a ell li pot passar a qualsevol. També ha volgut remarcar que l’alcoholisme no és un vici, sinó una malaltia. I moltes vegades, és l’únic recurs que té la gent sense llar per a viure al carrer perquè et lleva el fred, la gana i la por.
Des de l’any passat, Sant Joan de Déu organitza una caminada solidària per a recaptar fons. Es diu Magic Line, se celebra el dia 2 de febrer de 2020 i l’Isabel de Villena hi participarà.
Aquesta setmana, un home està dormint al carrer, damunt d’un matalàs vell, al costat de l’institut. L’alumnat se’l mira i no sé què deuen pensar. Hui m’han dit que algú ha comentat que li feia fàstic. Per què no proveu a imaginar quina deu haver sigut la seua vida?
El 4 de desembre és el Dia dels drets lingüístics al País Valencià. Els drets de les llengües minoritzades són també drets humans que s’han de garantir; per això, en segon de batxillerat hem participat en el programa CELRoM de la Xarxa Vives i hem elaborat un Decàleg per a parlar valencià i ser feliç. Ací en teniu el resultat:
Unitat elaborada pel Batxillerat de Ciències per al Programa CELRoM
Exemples d’actituds lingüístiques dels valencianoparlants o de situacions lingüístiques habituals en els parlants de llengües minoritzades
L’any 2015, 193 països van acordar a la seu de l’ONU (Organització de Nacions Unides) establir 17 ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible), que s’havien d’acomplir abans de 2030: fi de la pobresa; fam zero; salut i benestar; educació de qualitat; igualtat de gènere; aigua neta i sanejament; energia neta i assequible; treball digne i creixement econòmic; indústria, innovació i infraestructures; reducció de les desigualtats; ciutats i comunitats sostenibles; consum i producció responsables; acció climàtica; vida submarina; vida terrestre; pau, justícia i institucions sòlides, i aliances per als objectius.
Amb els ODS es pretén avançar cap a un món més sostenible, però que no solament té a veure amb la conservació i cura de la naturalesa sinó també amb les persones i amb el fet de relacionar-nos de manera sana i sense violència.
Per a vetllar per l’acompliment dels ODS, hi ha persones (observadors/es) que fan informes en els diferents països membres.
En aquest vídeo de poc més de tres minuts, s’expliquen els ODS.
De la mateixa manera que a l’ONU, els/les observadores de la convivència de l’IES Isabel de Villena tenen diverses funcions, entre les quals destaquen:
Escriurem tants post-its com activitats s’hagen realitzat en la nostra classe. Cada activitat l’hem d’escriure dues vegades; una l’apegarem en el cartell dels ODC i l’altra, en el cartell per cursos.
En cada post-it posarem la matèria i l’actuació, com a l’exemple. Si volem, podem posar també l’ODC que es treballa i el curs.
A Stop Diverfòbia, aquesta setmana la nostra companya Rosa Sanchis ens ha sorprès encetant un camí d’autoconeixement que ens encarava a la por i la vergonya. “Penseu en les coses que us fan vergonya, per què teniu vergonya i de què teniu vergonya.”, així se’ns ha adreçat tan bon punt hem arribat a la sessió. I mentre encara ens estàvem fent-nos a la idea de superar aquest obstacle, ha afegit: “Penseu també en les coses que us fan por…” . Ja sabem que venim de Halloween i de la festa dels difunts, però les pors pròpies i personals sempre són més terrorífiques! El temps, però, passa volant i l’activitat just acaba de començar. Cal alçar-se de la cadira i barrejar-nos entre nosaltres, per tal de buscar algú i comentar-li allò que hem escrit als nostres dits i als palmells de la mà. Sincerament, estic per sortir-me’n de la sessió, perquè aquestes coses les veig privades i no sé si podré compartir-les amb els meus companys i alumnes. L’aposta de Rosa per la confiança i la sinceritat és admirable! I ha tornat a passar el miracle: resulta que les pors i les vergonyes són compartides, no ets un bitxo rar i anormal, sinó que tothom pateix per coses semblants, i quan fem la posada en comú, l’alumnat és prou valents per dir en veu alta allò que tots sentim, i amb una profunditat que ens deixa bocabadats. Però l’activitat no acaba aquí. Ara hem de pensar en alguna cosa que hem fet al llarg de la nostra vida i que ens fa moltíssima vergonya: un secret. No es tracta de descobrir-la als altres però sí que hem d’acabar la frase condicional en veu alta: “Si tu saberes el meu secret, pensaries que sóc…” I també aquí tots ens n’adonem que darrere de la nostra màscara diària, com si fóssim icebergs que deixen només veure una petita part del seu volum, som també persones, amb molta més problemàtica i riquesa de la que aparentment deixem veure a primera vista, i ens mirem reconeixent-nos, amb uns nous ulls, deixant enrere els nostres rols de professors i d’alumnes. Moltes gràcies de bell nou, Rosa!
Eulàlia Ruiz
Relat de la sessió celebrada el 6 de novembre de 2019.
A l’etiqueta Stop Diverfòbia podeu llegir les sessions anteriors.
Després de formar grups de 3-4 persones de diferents cursos, vam repartir fulls Dina 3 on hi havia els següents titulars: ODC, fotografies, Situacions d’incompliment, Protocol d’actuació i Propostes.
Damunt d’una taula, hi havia diferents fotografies que corresponien als 11 ODC, i els enunciats d’aquests estaven repartits per la sala. Cada grup havia de buscar un mínim de dues fotografies que tingueren a veure amb un ODC i emportar-se’l al seu grup. Allà, havien d’apegar l’ODC i les imatges, i pensar en situacions en les quals no s’acomplia aquell dret, el protocol d’actuació que pensaven que s’havia de seguir davant de l’incompliment, i propostes d’actuació en la seua classe per a treballar l’ODC.
En acabar, cada equip havia d’explicar a la resta el que havien escrit.
Només va donar temps a explicar quatre ODC i en alguns grups l’avaluació i les propostes van ser una mica generals.
Situacions d’incompliment: quan es diuen frases com: “dona, ves-te’n a la cuina”, “dona havies de ser”, “dos machos pecho pelado conducen, las mujeres, no”.
Protocol d’actuació: Les dones i els homes haurien de dividir-se les tasques; no fer cas dels comentaris i conduir tots.
Propostes: Fer-ho tot al 50%
Situacions d’incompliment: rebuig d’altres personalitats, racisme i/o xenofòbia, insults per orientació sexual o masclisme.
Protocol d’actuació: activitats per conèixer millor les altres cultures, treball a classe sobre el tema, treball amb ONG, que la gent cansada d’assetjadors es reunisca per a intentar canviar les coses.
Propostes: tractar amb respecte a totes les persones
Situacions d’incompliment: insults, menyspreu, mites sobre les persones que pertanyen el col·lectiu LGBTI.
Protocol d’actuació: parar a la gent que insulta, parlar lliurement de la sexualitat, donar suport a les persones discriminades, parlar en alguna classe de la sexualitat, deixar d’utilitzar “maricón” o altres paraules que al·ludeixen a aquest col·lectiu com a insult.
Propostes: fer xarrades i parlar-ho en classe, normalitzat la diversitat amb sèries i pel·lícules, donar-li normalitat, legalitzar en totes els països el matrimoni homosexual.
Situacions d’incompliment: dos xiques s’han barallat en el pati i l’equip de mediació els ha convidat a una mediació però elles l’han rebutjada.
Protocol d’actuació: intentar convéncer-les perquè acudisquen a la mediació; si no funciona, respectem la seua decisió. Igualment, intentem ajudar-los a solucionar el conflicte i, si ho fem, bé, però si no, ja no podem fer res més.
Propostes:
Situacions d’incompliment: discussions a través del grup de Whatsapp, fotos compartides d’alumnes, amenaces anònimes.
Protocol d’actuació: defensar als xiquets assetjats fent veure que no estan a soles, i que els comentaris ofensius, només ho són si aconsegueixen ofendre la persona. Fer veure que no ens afecten els insults perquè l’altra persona no trobe diversió en un acte contra la integritat física o psicològica.
Propostes: conscienciar a tots que aquests actes no són adequats.
Situacions d’incompliment: ve un company nou a la classe i ningú es vol asseure amb ell; una persona és diferent, o té una mentalitat diferent, i no l’accepten; els alumnes antics s’aprofiten de la ignorància dels alumnes nous.
Protocol d’actuació: parlar amb la persona i trobar una solució, l’observador de l’aula parlar amb la tutora o tutor, que a la gent nova l’informen de les regles de l’institut.
Propostes: si la professora no s’adona del problema, que els altres alumnes parlen amb la tutora o tutor. Més activitats en tutoria per a socialitzar-se. Donar educació als alumnes perquè no passen aquestes coses.
Situacions d’incompliment: en les xarxes socials, en els grups de Whatsapp, en Telegram…
Protocol d’actuació: Un compte d’Instagram per a evitar els insults; posar en la descripció del grup que no s’han de posar amb ningú; anar proposant idees col·lectives per a reforçar les relacions.
Propostes: Intentar ajudar a la gent.
Situacions d’incompliment: una xiqueta anava passejant pel corredor, es va caure amb una pell de taronja i es va trencar una cama.
Protocol d’actuació: hauríem de tindre els corredors més nets, amb papereres de reciclatge i gent més neta.
Propostes:
Situacions d’incompliment: en el pati hi ha bregues per algun joc, com ara el futbol; insults d’un grup gran dirigits a persones/xiquets sense recursos per a defensar-se.
Protocol d’actuació: intentar frenar les bregues i els insults; defensar les persones insultades o agredides; cridar un professor/a.
Propostes: conscienciar i frenar aquestes coses; promoure la igualtat.
Situacions d’incompliment: quan tirem fem o les restes de menjar al terra o al contenidor equivocat.
Protocol d’actuació: guardar-se el material del qual et vols desfer per quan trobes una paperera.
Propostes: més papereres i més conscienciació de la importància del reciclatge.
Situacions d’incompliment: quan la gent només mira i anima en lloc d’actuar en una brega.
Protocol d’actuació: avisar el professorat; intervindre, separant.
Propostes: més nombre de professorat al pati per a evitar conflictes.
“Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un dels escriptors més llegits del nostre país. Els seus llibres han passat de generació en generació durant més de quatre dècades. És autor de narrativa infantil, juvenil i d’adults i la seva producció supera ja els 400 títols publicats i més d’11 milions d’exemplars venuts. És un apassionat de la literatura, d’escriure, de viatjar i de viure. Els seus inicis professionals, però, estan en el món de la música, ja que va dirigir i fundar diverses revistes musicals, una tasca que va voler interrompre per ser coherent amb ell mateix i dedicar-se a lluitar per allò que, des de petit, volia ser: escriptor.” (Font: Llegir en cas d’incendi).
En aquest vídeo ens explica com es va gestar el seu somni, malgrat les dificultats:
La nostra companya de Filosofia Eulàlia Ruiz ens regala aquesta crònica de la primera sessió de formació de l’equip de mediació del curs 2019-20 (2 d’octubre de 2019).
“Arribo tard, precisament avui que comencen les sessions de mediació i es reben els aspirants que volen participar-hi i formar-se en la mediació!!! Ja tots s’han col·locat en dos bàndols: en un s’hi troben els veterans, els quals formen equips de dues persones i seran els acompanyants i preparadors dels aspirants; en l’altre, la resta de l’alumnat. Les i els alumnes nous van alçant-se i davant de tot el grup es presenten i mostren la seva voluntat de formar part de l’equip mediador, tot afegint les qualitats que fan d’elles i d’ells bons candidats. Els veterans se’ls rifen. Per afinitat i per amistat es formen els grups de treball, d’una forma divertida i gestionada pels mateixos alumnes. Un somriure se’m dibuixa a la cara perquè hi ha prou alumnes de 1r de l’ESO.
Quan aquest primer moment ja ha passat, la nostra companya Rosa reparteix un full a cadascun dels grups. Les instruccions són clares: els “couch” de cada equip han d’explicar tot allò que han fet i han viscut en mediació el curs passat. D’aquesta manera experiencial i directa, tots queden assabentats d’allò que suposa la mediació i passen a la següent activitat. Es tracta d’una dinàmica d’autoconeixement on els membres de cada equip han de posar almenys un nom d’algun dels membres del seu equip en un llistat de qualitats que es consideren apropiades per a arribar a ser un bon mediador. Caldrà també batejar l’equip.
El temps passa volant. El següent pas abans de marxar cap a casa és posar en comú allò que els equips han aconseguit. Cal presentar cadascun dels grups amb el nom corresponent, mostrar les qualitats valorades i més votades, apuntar-se en la llista per a continuar la formació i estar atents per a la propera cita. És admirable veure els nostres alumnes, de diferents edats, interessats en la mediació, valorant-la i implicant-se. I encara ho és més escoltar-los expressar en veu alta la mateixa sorpresa i alegria que hem tingut tots quan hem vist el gran nombre de participants nous que volen començar enguany a preparar-se com a mediadors! Saben que és important, hi posen les ganes i el compromís. Endavant, IES Isabel de Villena!!!”
Els punys no parlen 