Stop Diverfòbia 4

Saps què significa endosex? I cissexual? I normotípic? És correcte utilitzar el terme ‘hermafrodita”? Què significa ‘queer’?

En la 4a sessió d’Stop Diverfòbia celebrada el dia 28 de novembre de 2018 (i a la qual hi assistiren una vintena de persones, alumnes i professorat), vàrem seguir parlant del vocabulari divers, i estiguérem comentant la importància d’utilitzar termes com ‘endosex’ –per a referir-se a les persones no intersexuals– i ‘cissexual’ o ‘cisgènere’ –per a referir-se a les persones conformes amb el sexe que se’ls va assignar en nàixer. Fer servir només els termes marcats (trans, intersex, normoatípic…), d’una banda, visibilitza realitats –i això és positiu–; però de l’altra, marca la diferència entre allò que socialment es considera ‘normal’ i allò que es percep fora de la norma, i que mereix, per tant, una denominació específica.

A més, també parlàrem de la utilització de termes irrespectuosos (maricó, bollera…) per part de persones homosexuals, i la conclusió va ser que els col·lectius que pateixen aquests insults estan legitimats per a reapropiar-se’ls –i sovint la seua utilització és una manera d’apoderament. A més a més, també comentàrem que la burla o l’humor han d’anar cap amunt i cap a dins; és a dir, que podem ironitzar o burlar-nos de nosaltres mateix@s o d’altres persones que estiguen per dalt –per exemple en la consideració social–, però no cap a baix –cap a col·lectius que socialment són més desafavorits o que estan més discriminats– ja que això suposaria un exercici de poder.

Un altre terme comentat va ser la ‘plumofòbia’. Aquesta fòbia és distinta de l’homofòbia, la lesbofòbia o la bifòbia, ja que fa referència al rebuig de l’expressió de gènere que no es correspon amb el comportament convencional d’un home o d’una dona. L’LGBfòbia és un rebuig de les orientacions sexuals diferents de l’heterosexual. En canvi, la plumofòbia es refereix, no a l’orientació del desig (qui ens atrau) sinó a l’expressió de gènere (com ens comportem, com és la nostra gestualitat, la forma de caminar, etc.).

Finalment, parlàrem del terme ‘queer’, però li dedicarem una entrada específica més endavant.

Deixem ací part de la píndola informativa sobre les intersexualitats de “Els nostres cossos, els nostres drets”, ja que també estiguérem comentant les raons per les quals el terme ‘hermafrodita’ és inadequat en les persones.

Hermafrodita

El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega. Hermafrodit va ser el fill d’Hermes –déu de les fronteres i missatger de l’Olimp– i d’Afrodita –deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. De son pare va heretar el gust pels viatges, i de sa mare, l’atractiu. En un d’aquests trajectes va decidir refrescar-se banyant-se en un estany. La seua bellesa era tan gran que la nimfa de les aigües Salmacis es va enamorar d’ell, però davant la negativa d’Hermafrodit, el va arrossegar al fons del llac, i va demanar als déus que els fongueren en una sola persona. Des d’aleshores, Hermafrodit reuneix en un mateix cos els valors i atributs masculins i femenins.

En el món animal o vegetal, l’ésser viu hermafrodita posseeix els òrgans masculins i femenins alhora, o un òrgan mixt, de manera que pot produir cèl·lules masculines i femenines. Aquest terme està en desús per a referir-se a persones, i a més, no es coneix cap ésser humà amb la capacitat de produir tant òvuls com espermatozoides. Les denominacions més actuals són intersexualitat o DSD (Disorders of Sexual Development, Anomalies del Desenvolupament Sexual), termes paraigües per a referir-se a persones que tenen una configuració anatòmica (dels genitals externs i interns), hormonal i/o genètica que no es correspon amb els paràmetres típics de dona o d’home, i que socialment es consideren ambigües o mixtes.

No hi ha acord sobre el nombre de persones intersexuals al món. La biòloga nord-americana Ann Fausto-Sterling assenyala que l’1,7% dels nadons presenta alguna forma d’intersexualitat, i que entre un 1 i un 2 per mil de criatures és difícil respondre a la pregunta: és xic o xica? Altres estudis parlen d’1 nadó per cada 4.500 naixements. D’altra banda, no tots els bebès amb intersexualitats naixen amb genitals externs ambigus, ni les seues famílies o el personal mèdic han de decidir-ne el sexe “oficial”. També hi ha una gran variabilitat respecte al moment en què es “descobreix” la intersexualitat –abans de nàixer, en el naixement, en l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta–, no sols per la diversitat biològica sinó pel secretisme que tradicionalment l’ha acompanyada.

Atesa la variabilitat de situacions intersexuals i de vivències, autores com Gregori (2015) prefereixen parlar d’intersexualitats o d’estats intersexuals. A més a més, el terme disorder o anomalia ha estat considerat patologitzant per part de col·lectius intersex, que prefereixen parlar de Differences of Sexual Development (Diferències del desenvolupament sexual o Desenvolupament sexual diferent o divers). Amb tot, l’activisme intersexual encara no té molta presència a l’estat espanyol i hi ha encara poques persones que es visibilitzen com a tals.

Tot i que la situació està canviant, molts bebés intersexuals són sotmesos a cirurgies correctives que pretenen normalitzar uns genitals que en la major part dels casos no causen dolor ni són perjudicials per a la salut. Els arguments mèdics pretenen evitar l’angoixa de les famílies, el dany emocional que se suposa que patirà el nadó pel rebuig social i els problemes juridicoadministratius derivats de la indefinició. La majoria d’aquestes intervencions solen anar encaminades a convertir els nadons en xiquetes, ja que és més fàcil llevar (un clítoris considerat massa gran) que posar (convertir un penis xicotet en un de gran), i perquè per al model hegemònic, la sexualitat és sinònim de coit heterosexual, i una dona i un home “funcionals” han de tindre, respectivament, vagina i penis (d’una mida estàndard). L’activista intersex nord-americana Cheryl Chase ha denunciat que la mutilació genital africana es considera un ritual bàrbar que desfigura; en canvi, l’extirpació dels clítoris dels bebés intersexuals s’anomena cliteroplàstia i es considera una pràctica científica que normalitza una desviació. […]

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s