La cultura de la violació

La cultura de la violació naturalitza la violència sexual. El guió de la por amb què eduquem les dones, i la falta d’educació als hòmens, ho acaben d’adobar.

Entrada en castellano

Estimat fill,

Feia temps que et volia escriure per a parlar-te d’un tema molt important, però he anat posposant-ho perquè no és fàcil d’explicar. Començaré contant-te una anècdota de fa anys, quan encara no estaves ni en el pensament.

Teníem 18 anys i feia poc més d’un any que ta mare i jo eixíem junts. Jo vivia en aquella època en un pis d’estudiants amb Jordi, un dels meus millors amics. Era dissabte i havíem eixit una bona colla de classe perquè celebràvem el final del primer curs de la carrera. Ja ben entrada la nit, ta mare i jo tornàrem al pis, acompanyats per Jordi i Andrea, que era amiga de ta mare. Nosaltres no férem l’amor perquè estàvem rendits, i perquè sempre hem sigut matiners per a aquestos assumptes; però abans d’adormir-nos, sentírem el soroll de les molles del llit i els sospirs de l’habitació del costat. Tres mesos després, ta mare em va contar que en realitat aquella nit Jordi havia violat Andrea. I jo no me la vaig creure.

Estàvem a la mateixa casa i no vaig sentir cap crit. Jordi m’havia contat que ho havien fet i que s’ho havien passat molt bé, que Andrea estava molt bona, però que de moment preferia no lligar-se en cap relació estable. I tot això m’ho va dir ben tranquil, mentre sucàvem uns croissants amb xocolate en el café amb llet. D’on s’havia tret ta mare que Jordi era un violador? Si haguera sigut una violació, Andrea hauria cridat i nosaltres l’hauríem sentida, no? És que la va amenaçar amb una pistola?

Ta mare i jo vàrem discutir sobre el fet i ella no va voler vindre al meu pis mentre Jordi hi estiguera. I jo no li vaig dir mai res de la violació al meu amic. Vaig callar com un imbècil còmplice i vaig contribuir amb el silenci a fer que aquest món seguira sent igual d’injust per a les dones en general i per a la teua germana en particular. I això va ser així perquè jo, pel simple fet d’haver nascut home, forme part de la cultura de la violació, una cultura que considera natural la violència sexual dels hòmens cap a les dones, i que es perpetua en la misogínia, en l’androcentrisme, en l’objectualització de la dona, en la naturalització de la violència masculina, etc. Amb els anys, he anat entenent que aquesta cultura se sustenta amb la complicitat d’hòmens com jo, que riuen els acudits masclistes del whatsapp del grup d’amics, fins i tot aquells en què la violació es presenta com una banalitat; que llancen a les dones floretes –quin nom més estúpid per a una agressió!– o es queden mirant-les com si foren només uns pits o un cul.

I tu també, fill estimat, formes part d’aquesta cultura de la violació pel simple fet d’haver nascut home. Això significa que tots els hòmens som uns violadors? Òbviament, no. Però tots els barons ens beneficiem d’una cultura que des de ben menuts ens tracta com si fórem més importants que les xiques (més forts, més valents, més lliures…) i ens diu que som molt sexuals i que la sexualitat és una necessitat que tenim dret a cobrir (perquè les necessitats dels hòmens no són vistes com a mancances sinó com a privilegis). I com a hòmens, creixem amb el dret a ser complaguts, i també a pressionar perquè s’acomplisquen els nostres desitjos. En canvi, aquestos privilegis no els tenen ni ta mare, ni la teua germana, ni cap dona ja que a elles les eduquen perquè el nostre plaer siga més importants que el seu. Et sembla just?

Doncs no. No és just. No ha sigut mai just però, malauradament, quan era més jove no ho veia, i per això discutia amb ta mare i li deia que jo no tenia la culpa que hi haguera quatre cafres violadors que no respectaren les dones. Ara sé que jo també sóc part d’una estructura de poder que permet que el masclisme i la violència sexual continuen. Que tu o que jo no siguem uns violadors, no justifica que davant de les crítiques, ens fem les víctimes i descarreguem la nostra ràbia contra les dones feministes que lluiten per canviar la realitat (dient-los per exemple feminazis), en lloc de fer-ho contra els responsables directes: aquells masclistes que abusen del seu poder i del privilegi de ser hòmens en una societat patriarcal.

He sentit dir a algunes persones que gran part de la culpa del que passa hui en dia la té la família, tot i que no hi estic del tot d’acord. Ta mare i jo us hem educat igual a la teua germana i a tu. Tanmateix, tu seràs sempre més lliure que ella, malgrat que ens pese. Nosaltres no li hem transmés el guió de la por, que en lloc de protegir-la la desapodera. Però tot el que l’envolta ja s’ha encarregat de dir-li que ha de témer els hòmens perquè li poden fer mal. I per a evitar aquesta violència, ha de ser menys lliure: tornar prompte a casa, no eixir a soles, no vestir “provocativa”, etc. I si no acomplix les restriccions patriarcals, se la farà responsable del que li puga passar, se sentirà culpable i no s’atrevirà a denunciar violadors com Jordi. T’imagines viure així?

Doncs pensa en tot açò que et dic i escolta, fill, els consells que et donaré:

No faces cas dels models d’hòmens i dones de les pel·lícules, de les sèries, dels anuncis, dels videojocs… Sigues crític. No tractes les dones com un tros de carn. Mira-les als ulls. Si una xica, o un xic, et diuen que no, respecta’ls. No et cregues el sexe que veus a les pel·lícules ja que no és real: fer l’amor dóna gust quan ho fas per gust, no per obligació; i el millor de tot és quan les dues persones gaudeixen. No ho oblides mai: ni un coit, ni el sexe oral, ni cap pràctica sexual són sempre plaents; depén del moment, de la persona, de l’estat d’ànim… Parla amb les teues parelles i pregunta’ls, i fes que elles et pregunten a tu. No dónes per fet res perquè el que agrada a la majoria potser a tu o a la teua parella no us fa el pes. Escolta el teu cos i veuràs com no és veritat que tots els hòmens volen el mateix. Atreveix-te a gaudir d’una sexualitat no patriarcal on les teues ereccions o el teu penis no siguen el més important. Explora el teu erotisme. Sigues l’home que vols ser, no el que el patriarcat vol que sigues.

I ja per acabar et diré: sigues valent i enfronta’t als xics que són masclistes. Fes-los vore com d’injusta és la seua manera d’actuar. Fes-los pensar, tu que tens la sort que algú t’ha explicat que formes part de la cultura de la violació. No sigues còmplice i actua. És de justícia.

Albert

(Entrada publicada a Karícies)

Anuncis

2 comments

  1. Lucía Byron

    És una cosa que sempre que la pare a pensar m’espanta: la normalització de tot allò que estiga malament. La cultura de la violació normalitza la violència sexual. Exemples de comportaments d’aquest cas són: culpar a la víctima, veure a una persona com a objecte sexual perquè se separa físic i personalitat, trivialitzar la violació, negar-la, o no reconéixer el dany de certes formes de violència sexual que no s’ajusten a estereotips de violació violenta. Açò és totalment un problema educacional i es veu clar a la foto que acompanya l’entrada.

    Vés amb compte; no vages sola, no és el mateix que anar en grup; millor que t’acompanye un xic; a veure com et vesteixes; vas demanant guerra; de tu em fie, però de la resta no… Hi ha mil i una frases més i segur que sent dona has sentit alguna d’elles, però perquè no se li pot dir a un fill que si una xica et diu que no és que no?

    Per descomptat no estic dient que vages a ser violada en cada cantonada, que cada vegada que isques de festa hi haurà que es passen, o que tots els xics tinguen la cultura de la violació arrelada. En un món ideal podries estar a les tres del matí en qualsevol carrer sense preocupar-te per gens, però òbviament açò no passa.

    Malgrat tot, sempre cal tenir un mínim de cura, perquè males persones hi ha sempre i no es pot educar a tothom. Per posar un exemple és com si un milionari passara per un carrer on hi ha delinqüents, amb un feix de bitllets en la mà i esperara que no ocorreguera res. Sé que poques coses, per no dir cap, són comparables a una violació del tipus que siga, i espere sincerament que la cultura de la violació vaja desapareixent fins que no quede ni rastre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s