Campiones invisibles

El documental “Campeonas invisibles” (Paqui Méndez i Ana Victòria Pérez, 2017) mostra algunes de les desigualtats i injustícies que es donen en la pràctica esportiva amb les dones professionals. Aquestes, malgrat obtenir millors resultats i triomfs que els seus companys homes, no reben el mateix tracte social, ni elles, ni els seus èxits esportius, especialment dels mitjans de comunicació.

Anuncis

9 comments

  1. Emilio Clarke

    El documental “Campiones invisibles” vull mostrar les desigualtats que es donen al món professional dels esports. N’hi ha casos en què algunes dones han arribat a aconseguir millors triomfs que alguns homes i no han tingut la mateixa repercussió.

    Apareguen diferents dones contant alguna experiència personal, els triomfs que han aconseguit i les injustícies que detecten en el seu punt de vista.
    És veritat que no reben el mateix reconeixement, i realment no té cap sentit i ha de canviar ja. EL fet que no reben el mateix reconeixement pel fet que són dones és una cosa totalment estúpida.

    Però diuen una cosa amb la qual no estic d’acord al 100%, i és el tema dels salaris. És una realitat el fet que cobren menys que els homes, però no sempre és perquè són dones. Al món dels esports professionals: futbol, bàsquet, tenis, etc. No trobe cap raó per la qual hagen de cobrar menys, però és veritat que a alguns esports la quantitat de dones és menor que la d’homes, i per simple qüestió econòmica, si fem una graella en la qual hi ha 100 homes i 10 dones, no pugues invertir la mateixa quantitat de diners en el torneig de dones que al d’homes.

    I per solucionar aquests problemes, i és una cosa que sempre he pensat, els torneigs i els esports haurien de ser mixtos. Obviant l’àmbit professional com ja he dit, que no té cap sentit.

  2. Mary Watson

    Aquest documental reflecteix com la societat invisibilitza els èxits de les dones i anteposa la figura masculina i els seus aconseguiments esportius als mitjans de comunicació. És ja una problemàtica habitual aquest fet i, com molts altres, bastant qüestionable.

    Molta gent atribueix erròniament això a la capacitat física, tècnica i qualitat dels aspirants o campions esportius, quan en realitat no té res a veure. Hi ha dones i homes amb capacitats físiques de tot tipus, a més hi ha moltes categories que s’encarreguen de classificar a les persones segons el seu pes o mida, característiques més avaluables que el sexe biològic. La veritat és que és una qüestió del sexe la que fa que les altes esferes esportives no li donen importància ni prenen seriosament l’esport femení, inclús ho veuen com si fóra una simple afició o capritx de ressaltar a la societat (societat d’hòmens). Ells mateixos són conscients d’aquest problema i les seues mesures són nímies. La mínima inclusivitat femenina als esports es limita en fragments informatius de breu durada i a competències amb classificació sexista.

    La gimnàstica rítmica, el tenis o la natació són eixe tipus d’esports, els quals ultimadament han estat socialment ”dissenyats” per a les dones i la cobertura que reben continua sent molt poc a comparació de, per exemple, el futbol masculí, que a més rep més cobertura que qualsevol altre.

    Aquesta situació és penosa i mereix donar-se a conéixer molt més. Els esports són qüestió de força mental i determinació, no del sexe. Els mitjans informatiu haurien de fomentar també les figures esportives femenines que han destacat en la seua especialitat. Les xiques haurien de sentir-se més incloses i motivades i aquesta mesura seria el començament per a aconseguir això.

  3. javi west

    Comentaré l’entrada campiones invisibles. Aquesta entrada ens dóna a veure com les dones tenen menys repercussió encara que guanyen més medalles, torneigs, en tots els deporte quer els homes. Per a conscienciar-nos d’això han posat un vídeo on moltes dones ens conten la seua experiència en el món de l’esport.

    És veritat que les dones no tenen el mateix reconeixement que els homes, és veritat, però hi han casos on les dones més reconegudes que l’home, com Carolina Marín campiona de bàdminton, o Garbiñe muguruza jugadora de tenis, que no es coneix tant com Rafa nadal, però té més fama que altres tenistes masculins.

    El tema del salari, ja sapiguem tothom que la dona cobra molt menys que l’home, però en l’esport moltes vegades no és així, no és així pel simple fet que hi han esports on les dones son mes que els homes per això les empreses inverteixen més en elles, en esports com el futbol es veu més aquesta bretxa salarial, però jo crec que també és pel tiró mediàtic que té el futbol masculí, però de totes les formes és una barbaritat el que cobren per donar-li 4 patades a un baló.

  4. Carles Claramunt

    CAMPIONES INVISIBLES

    Les diferències físiques mitjanes entre homes i dones comuns existeixen, ara bé, poques excepcions confirmen que les capacitats físiques associades al sexe influïsquen massa en el rendiment per a tenir una sola sèrie competitiva. Aquestes diferències són més bé inferiors a les diferències mediàtiques que ens influeixen a l’hora de tractar les dones com a igual en comparació amb els esportistes masculins de les mateixes disciplines.

    Pel que fa al tòpic que diu que “la modalitat femenina no atrau”, diem: no és cert. El que realment passa és que no interessa que atraga. En 10 anys que he jugat al futbol no he vist mai més de 4 entrenadores. M’he format amb diverses dones en aquesta disciplina esportiva i he pogut observar en primera persona el seu elevat nivell, ara bé, a l’hora de ser contractades sempre reben complicacions que nosaltres, els hòmens, no hem de patir.

    I a continuació una dada impactant: dels 16 equips de la lliga Iberdrola (1a divisió femenina de futbol), 15 estan entrenats per hòmens i tan sols un d’ells (Betis) l’entrena una dóna. A això caldria afegir-li que cap equip de les grans lligues europees (primeres divisions d’Anglaterra, Espanya, Itàlia, Alemanya, França, Portugal i Holanda) és entrenat per una dona.

    També hem de considerar el fet que a Espanya les úniques lligues professionalitzades de futbol i bàsquet siguen la primera i segona divisió ACB, és a dir, cap d’elles lligues femenines (hi ha 1.790 llicències professionals femenines en el món enfront de 137.000 masculines).

    Que injust ha de ser que mentre un home puga viure folgadament de la seua passió i després quedar el seu nom gravat en la història, una dóna haja de complementar la seua passió amb un treball que li done per a pagar el lloguer de sa casa mentre passa les complicacions de qualsevol altre “mortal”. I això ho demostren les següents dades.

    El salari mínim per jugador de la Primera i la Segona Divisió masculina de futbol és de 155.000 euros i de 77.500 euros respectivament. Doncs bé, a Espanya, segons el pressupost que arreplega la UEFA, es destinen solament 31 euros mensuals per cada jugadora com a salari mínim.

    Mentrestant, el sou de Neymar equival a la suma del de 1.693 dones futbolistes de les lligues més importants (França, Alemanya, Anglaterra, Estats Units, Suècia, Austràlia i Mèxic) i qualsevol futbolista del Reial Madrid o del Barcelona guanya més que la suma de les 10 millors jugadores del món.

    Corren com els homes, salten com ells, s’esforcen, entrenen i competeixen com ells. Però perden més que ells i guanyen molt menys. Açò és l’esport, un entorn masculí per excel·lència i elles, malauradament són dones. I mentrestant, s’informa més sobre l’estreta de panxa de Ramos que sobre les injustícies que ha de viure una dona esportista.

  5. Daniel Goldman

    Aquest vídeo documental mostra les desigualtats que existeixen entre homes i dones a l’esport. Al món esportiu actual hi ha una gran diferencia a l’hora de guanys econòmics i premis depenent del sexe, un món on es destaca moltíssim la figura de l’home enfront de la dona. Documentals com aquest tracten de donar llum al treball de les dones i demostrar la seua igualtat amb els homes.

    És una realitat que la societat actual encara és masclista, i aquesta mentalitat es reflecteix, entre altres llocs, a l’esport. És cert que anem progressant i millorant, ja que abans ni tan sols es creia que la dona podia servir per a determinats esports i a hui dia sí que participen en la majoria, però és obvi que no tenen li donen la mateixa importància que als esports practicats per homes.

    Mentre que la major part dels homes que es practiquen algun esport poden viure d’aquest, és molt complicat que una dona aconseguisca un treball com esportista professional, ja que normalment han de treballar en altre. Per tant, amb aquesta reflexió es veu com hi ha una diferència gegantesca en els beneficis econòmics entre homes i dones que, realment, estan fent el mateix.

    Tota aquesta desigualtat ve per la poca importància que se li dóna a l’esport femení. Els mitjans de comunicació, per exemple, del futbol, s’interessen més en el nou estil del pèl d’un jugador masculí que en els mèrits del futbol femení. D’aquesta manera, la gent no s’adona que també hi ha esports practicats per dones als que cal donar-los la mateixa importància, i si no se la donen, aquests esports no poden ser vists com els masculins. Pense que aquest és l’origen del problema: no som capaços de pensar, o no volen que vegem, que l’esport no té res a veure amb el sexe i, per tant, no permitim créixer a les víctimes d’aquesta ideologia, les dones.

  6. Edu Davinson

    Aquest vídeo pretén fer-nos veure que en l’esport també hi ha desigualtat entre dones i homes. Actualment, quan parlem d’esportistes premiats, a la majoria de la gent li ve al capdavant algun esportista masculí. Açò no és culpa nostra, és culpa que en l’esport sempre s’han reconegut bastant més als homes que a les dones. Com també els homes guanyen un percentatge més elevat de diners que les dones. Aquest vídeo ens fa reflexionar si realment els esportistes masculins es mereixen més diners i més reconeixement. Ens mostra com les dones treballen igual o fins i tot més dur que els homes.

    Actualment i després de molts anys, la nostra societat segueix sent masclista en bastants aspectes, un gran exemple és l’esport. No obstant això, cal estar molt orgullosos de tots els avanços que hem aconseguit aconseguir, i dels avanços que s’estan aconseguint. Si tirem la vista arrere, podrem veure que les dones ni tan sols podien practicar esport, i actualment s’està aconseguint una gran igualtat.

    Un dels principals problemes a l’esport és el sou. Molts esportistes masculins poden viure solament dels campionats que realitza. No obstant això, moltes dones, encara que guanyen campionats, han de realitzar altres coses per a poder guanyar diners suficients. Vist així, ens adonem que si hi ha masclisme a l’esport. Per exemple, Messi. Aquest gran esportista guanya el doble de diners en un any que Mireia Belmonte en 10 anys com a mínim. Tampoc crec que Messi faça coses molt més arriscades i importants que altres esportistes perquè hi haja aquesta gran diferència.

    L’única raó per la qual algunes persones es deixen portar pel masclisme en l’esport és causada pels mitjans de comunicació. En els programes d’esport sempre es fa referència a esports masculins, amb alguna excepció. En el futbol sempre es parla d’homes, en el bàsquet, sempre es refereix al masculí. En natació, el mateix. És per açò que hem de canviar alguns costums perquè la gent comence a veure més enllà. L’esport femení és igual d’entretingut que el masculí, i si li donàrem una oportunitat, les coses canviarien a millor. Cal deixar de menysprear al sexe femení i començar a mirar per tots.

  7. Raul Becker

    Amb aquest documental “Campiones Invisibles” es pretén donar visibilitat a les dones esportistes que han aconseguit títols internacionals, medalles olímpiques, a més presenta un seguiment de la seua trajectòria esportiva i aconseguir una mena de justícia social, aquesta explicació la podem veure al vídeo.

    D’altra banda, també es mostra l’experiència de dones tan significatives com la periodista esportiva María Escario, l’exjugadora de bàsquet Anna Montañana, l’exatleta Marta Fernández, l’entrenadora d’handbol Cristina Maig, la jugadora olímpica d’hoquei Lola Riera, la llançadora Martina Lapuente, les jugadores de futbol Maider Castillo i Marina Gassent, o la investigadora Ana López-Navajes.

    Totes elles comptes els seus testimonis i com afronten aquesta desigualtat, per tant com a espectador d’aquest vídeo, el que pretén és denunciar les injustícies que es viuen al món d’esport i la invisibilització a la qual estan condemnades les esportistes, al mateix temps el documental també reivindica la necessitat que tant la societat en general com els mitjans de comunicació tracten en igualtat de condicions l’esport femení i el masculí.

    Són infinits els esports on aquesta desigualtat es pot observar:

    -A la temporada 2015-16, l’NBA (homes) va tenir un salari mínim de 500.000 euros, pels 37.000 de la WNBA (dones) (Bàsquet)

    -Un tenista del ‘Top 100’ de l’ATP guanya de mitjana 150.000 euros més a l’any que una ‘Top 100’ de la WTA (Tenis)

    -En 2015, el circuit masculí va destinar 322 milions d’euros per a premis, pels 57 milions del circuit femení. (Golf)

    La veritat s’hi hauria de disminuir la diferència de gènere en la pràctica esportiva, ja que són moltes dones les que practiquen esport però es veu molt poc els seus resultats, per això aquest documental vol demostrar que elles també corren, neden, lluiten… que són capaces del que es proposen.

  8. Javier Davidson

    Sóc Javier Davidson i avui em dispose a comentar el video presentat per la Fundació Esportiva Municipal de València i L’ajuntament de València anomenat “Campeonas invisibles”. La pel•lícula dirigida per Paqui Méndez mostra algunes de les desigualtats que es donen amb les dones esportistes que malgrat obtenir millors resultats que els seus companys homes, no reben la mateixa repercussió en els mitjans de comunicació.

    Al començament de la cinta es veu una xiqueta amb un grup de xiquets jugant a futbol al costat. Ella li demana plorantal seu pare que vol apuntar-se, i ell li diu que no, que si ella vol li apunta a qualsevol altre esport pero justament el fulbol es de xics. La xiqueta insisteix, i la mare amb una actitud distant, solament escolta al pare dir-li que no es pot apuntar. Al llarg de tot el documental, apareixen dones del mon de l’esport femení, donant la seua opinió, i contant els seus testimonis amb la relació entre els homes i les dones al món de l’esport. També apaereixen dades, com que no hi ha ni una sola dona en en la junta directiva de la Federació de Futbol de la CV.

    Amb els testimonis que van apareguent et dones compte de la desigualtat que hi ha a aquest món. Per exemple, aquest testimoni: “Tenim la sensació de que hem de demostrar molt més perquè se’ns reconega”, resumeix Montserrat Poza, capitana de la selecció espanyola de rugbi i enrolada en un equip de la Primera Divisió francesa, que li paga casa i viatges però no un sou. Poza es guanya la vida com a professora d’educació física.

    La meua opinió és que en les categories masculines es cobra més perquè té més públic. La qüestió és que a les dones no se’ls ha donat l’oportunitat de mostrar-se, amb la qual cosa no se sap si tindrien menys, igual, o més públic que els homes. Al final jo pense que no hauria d’haver-hi distincions, simplement que en el més alt estigueren els millors, sense distingir entre homes i dones.

  9. Helena Becker

    Penses que es valora suficientment el treball i els èxits de la dona? Moltes voltes no es tenen en compte els assoliments femenins en àmbits com la ciència, l’esport o la tecnologia; en general ens centrem en els descobriments, el treball que han realitzat o l’èxit que han aconseguit els homes, de manera inconscient, perquè és allò que la societat ens ha inculcat i no li donem la importància i el valor que es mereixen totes aquestes dones que han aconseguit coses importants al llarg de les seues vides.

    Els testimonis que han donat moltes d’elles ens sorprenen. Han hagut de callar moltes desigualtats i injustícies tot i que són professionals en l’àmbit al qual treballen i que, en alguns casos, eren millors en el que fan que els homes que tenen el mateix ofici. Moltes voltes, aquesta diferència entre gèneres, ha estat accentuada pels mitjans de comunicació. De vegades, els assoliments de les dones no s’ha comentat de manera pública, o no s’han donat a conéixer, per mitjà dels medis dels quals disposem per a informar-nos.

    Hem de lluitar contra aquest fet. Hem de lluitar per la igualtat. Hem de lluitar per nosaltres mateixes. Si no ens donem suport unes a altres i treballem juntes amb l’objectiu d’aconseguir un món on gaudir d’igualtat, no podrem aconseguir res. A poc a poc ho estem aconseguint. Anime a totes les dones a continuar treballant dur, sense rendir-se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s