Famílies i diversitat (Stop Diverfòbia 9)
9a reunió del grup Stop Diverfòbia. 14 de febrer de 2018.
Assistents: N’he comptat 40, però no tot el món ha signat. De la gent que sí que ho ha fet, n’hi havia 9 professors/es del centre i 4 professors/es en pràctiques; i 18 alumnes, 5 de 1r d’ESO, 3 de 2n, 3 de 3r, 2 de 4t, 4 de 1r de Batxillerat i 1 de 2n de Batxillerat.
La reunió comença amb el relat de Pilar, professora de Valencià del centre, que ens conta la naturalitat amb què varen acceptar l’homosexualitat de la seua filla. Després de comentar algunes anècdotes familiars, i d’animar la gent jove a parlar obertament amb la família i amb les amistats sobre la seua orientació sexual, ens explica que no li agrada la paraula “tolerància” perquè sembla que vulga dir que la gent ens ha de “tolerar” –com si fóra una gràcia que ens fan–, quan en realitat no es tracta de tolerància, sinó del dret de les persones a ser com volem ser.
Pilar continua explicant que, tot i que al principi utilitzava la paraula “parella” per a referir-se a les relacions de la seua filla, va decidir que era millor adoptar una postura activa que fera més visible la diversitat, i per això ara utilitza “nóvia”, i no cap altre eufemisme. A propòsit de noms, jo compartisc amb el grup que de vegades les famílies necessiten temps per a viure el seu procés d’acceptació, i que a ma mare li costava al principi dir “la teua nóvia” i preferia utilitzar “el teu amor”.
Pilar acaba la seua intervenció reiterant l’orgull de tindre una filla lesbiana i dient que qui tinga prejudicis, que vaja al metge i que s’ho faça mirar.
Després de l’exposició, obrim un torn de paraules i la gent explica experiències pròpies i d’amistats. Una professora relata la por de dir a la família que la seua parella masculina era de l’Equador i no tenia estudis. Una altra professora conta que té moltes amistats lesbianes i que això no ha suposat mai cap problema. Una professora en pràctiques ens relata que un amic tenia por que els pares, molt conservadors, el rebutjaren per homosexual; però quan va eixir de l’armari aquestos li digueren que ja ho sabien i que no tenien cap problema. Un alumne diu que a ell li havia passat el mateix, i afegeix que al principi deia que era bisexual fins que es va adonar que era homosexual. Una alumna parla de la seua germana bisexual i de com la gent confon l’expressió de gènere amb l’orientació sexual.
Encara que la majoria d’experiències són positives, una alumna ens conta que no sempre és així i que no totes les famílies accepten i donen suport als seus fills o filles, ja que ella té un amic trans a qui els pares qualifiquen d’antinatural i de monstre. Una altra professora afegeix que el nostre centre és excepcional, i que l’homotransfòbia continua ben viva. I posa com a exemple que la setmana anterior havia anat a veure la pel·lícula “120 pulsacions per minut”, que tracta sobre el contagi del VIH als anys 90, i hi hagué gent que se n’isqué del cinema perquè hi havia escenes de sexe explícit entre hòmens. A més, el film va ser ràpidament retirat de la cartellera.
La música del final de l’esplai sona, i acabem la sessió comentant que és una sort tindre famílies orgulloses de les nostres diversitats però que, si no és així, ens hem de cuidar entre nosaltres, i aquest és, precisament, un dels objectius d’Stop Diverfòbia.
D’ací dues setmanes, més diversitat.
Us deixem un vídeo “En la pell de l’altre” (Sergi Silvestre, 2009) on parlen pares i mares de l’associació AMPGIL de famílies contra la intolerància per gènere.
Els punys no parlen 