Bullying homofòbic

Fragment del documental “Bullying” (30 minuts, TV·, 2015), un reportatge de Roser Oliver i Lluís Armengol. Podeu vore’l complet ací

Anuncis

3 comments

  1. javi west

    Hui comentaré el vídeo “bullying homofòbic”.

    En aquest vídeo es comenta el petitament de les persones que han patit bullying. Es veu també la tristesa que sofreix la família d’aquests xics afectats, com els pares han de deixar de treballar perquè els seus fills no volen alçar-se del llit per anar al col·legi, o perquè no volen eixir al carrer.

    Per a mi en aquest vídeo es dóna la clau per a que el bullying desaparega és que les víctimes no s’acoquinen enfront dels atacs de les “persones” per anomenar-les d’alguna manera, és a dir, que no s’acollonisquen una vegada comença l’assetjament, perquè aquestes “persones” que fan patir a persones per diversió, són com animals que oloren la por i s’animen amb aquest. Em pareix acollonit que un xiquet d’uns 12 anys torne a cassa després d’un dia de col·legi li diga a la seua mare que li pegue amb la bara que havia agafat del carrer. Em pareix una barbaritat que en molts col·legis (ara menys) no es lluite contra el bullying i açò porte d’ençà que els xiquets comencen a suspendre assignatures, fins als pitjors dels casos que és el suïcidi.

  2. Carles Claramunt

    BULLYNG, EL CÀNCER DE LA POR.

    En aquest fragment del documental Bullying de TV3, Manu Minaqui – víctima d’assetjament escolar durant més de 5 anys – i els seus pares Consuelo Zarza i Walid Manaqui exposen els temors i les vivències viscudes durant el temps en què Manu va ser assetjat pels seus companys de classe.

    Escoltant les profundes paraules dels tres protagonistes, ens podem fer una idea del terrible malestar i agonia que van haver de patir durant un temps, que de ben segur, va haver de ser etern. I és que no sols Manu va haver de patir les conseqüències de tan gran injustícia, els seus pares hagueren de viure els efectes d’una malaltia que a poc a poc estava fent desbalair el seu fill. Gràcies a la disposició de tots tres, ara comptem amb el testimoni de Manu, un xic valent que una vegada més ens torna a demostrar que l’única forma de derrotar a l’assetjament és afrontant-lo.

    Així doncs, podríem comparar el bullying amb el desenvolupament d’un càncer. De sobte et trobes amb quelcom que mai abans havies sentit, que mai abans havies observat. És una sensació estranya però tu no demanes ajuda, prefereixes residir en el silenci i ignores la realitat d’aquesta anomalia: per por al que puga vindre, esperes que les coses tornen al seu lloc.

    És com enganyar-se a un mateix. El problema no para de créixer però creus que amb el temps i la ignorància del mateix problema serà més que suficient per a tornar a la normalitat: “Tornarà tot a ser com abans, cal oblidar-se i restar-li importància”, I és arran d’aquest auto engany quan el conflicte s’apodera: el tumor es fa més i més gran, fins i tot s’estén cap a altres zones i quan els efectes ja són massa evidents, aleshores es preocupen per nosaltres, però ja és massa tard. La por ja s’apoderat i no hi ha cap medicina que ens faça efecte.

    Però si afrontem el problema des del primer moment, escoltem al nostre voltant i ens deixem ajudar, la cura d’aquest maleït tumor està més prop. La por és el centre de tot aquest conflicte i en el moment en què cridem davant aquesta gran injustícia i deixem de tolerar que aquesta por destruïsca les nostres ganes de viure i de somniar, serem capaços de dir prou a una situació que ningú mai mereix viure. Tractem de curar el càncer del bullying.

  3. Rosa Sanchis

    Hola, Carles,

    El teu comentari és commovedor, però jo em pregunte: l’eixida d’aquest càncer que és el bullying, és individual? La solució és que Manu demane ajuda? És una malaltia que creix dins de Manu, o és una malaltia que pateix la societat? No hi ha ulls que veuen que Manu sofreix i no fan res? No hi ha mans que podrien cuidar de Manu i no ho fan?

    Malauradament, el bullying actua com una gota malaia: hui és un insult, demà és un carxot, despús-demà és una burla… i a poc a poc, la víctima va perdent força i no es pot defensar –i de vegades fins i tot creu que mereix el que li fan. La víctima té por, però les persones que podrien ajudar-la també en tenen, i no actuen perquè elles podrien ser Manu. També hi ha qui no té empatia ni compassió i el que li passe a Manu li és igual.

    Què podem fer nosaltres perquè el càncer desaparega de la societat?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s