Intolerància per gènere

Abraham Quintana ens conta, en el magnífic canal SpanishQueens, la seua experiència en el col·legi, quan els seus companyxs li deien “maricó” per jugar amb nines i cap mestrx va fer res per evitar-li el patiment.

I acaba amb una recomanació a qui vol estudiar Magisteri:

“M’agradaria demanar a tots els mestres, a tots els que volen estudiar Magisteri, que s’ho pensen, que ser mestre no és simplement una carrera més. Un mestre està en els primers anys de formació d’una persona, i aquestos anys marquen per a tota la vida la seua personalitat; la qual cosa significa que és una professió amb una responsabilitat enorme. I estic fart de vore gent que decideix estudiar Magisteri perquè no sap què estudiar. I això no solament és aplicable al tema de l’homosexualitat, sinó a tots els temes.”

 

Anuncis

One comment

  1. Rosa Sanchis

    Correcció del comentari de A.R. Wollstonecraft (de 1r de Batxillerat), deixat l’1 de maig de 2016

    Hola,
    Avui he decidit comentar aquesta entrada perquè a part d’estar contra el bullying, cosa que he comentat moltes vegades, m’agradaria ser professora.
    Com abans he dit, he comentat moltes entrades relacionades amb aquest tema, però ho he fet centrant-me en la víctima, en el maltractador i en els espectadors, però he oblidat els individus més importants en un col•legi o un institut: els professors. Evidentment en el cas d’aquest xic, els professors són espectadors, espectadors passius i destructius, destructius pel fet que ells estan per damunt de tots i són els més, per no dir els únics, capaços d’aturar un cas d’assetjament escolar.

    Com sempre dic, el bullying l’hem de parar tots junts i en grup perquè així el maltractador no té més remei que parar, al veure’s indefens i feble davant de tantes persones, ja que el que li fa seguir endavant és tenir el suport i el respecte de la gent i veure la por en els ulls de la víctima. En canvi, quan el suport i el respecte desapareixen, desapareix el maltractament, i després d’aquest la por, el principal enemic de tots, ja siguem víctimes o espectadors. Per a mi, ser espectador i no fer ni dir res és ser un maltractador més. Pense que la por de la víctima creix quan veu que ningú és capaç de defensar-la, i a més de créixer la por, creix el dolor, i la persona acaba destruïda completament. No és cap broma, amb el bullying es pot destruir una vida sencera, UNA VIDA.

    Bé, fins ara he fet un petit resum de coses que he repetit de totes les maneres possibles en altres comentaris. Ara vull fer un pas més i deixar volar la imaginació; algú m’acompanya? Imaginem que els espectadors superen la por, s’armen de valor i valentia i tots junts s’enfronten al maltractador; però ara imaginem que el maltractador no cedeix i segueix amb els seus cruels actes. També imaginem que davant el rebel comportament del maltractador, els espectadors no es rendeixen i es disposen a prendre mesures més serioses com contar-ho al tutor, dient-li, per exemple, que a Pepe li diuen “marica” cada dia per portar els cabells llargs i tenir la veu aguda. Finalment, imaginem que els espectadors li fan presenciar al tutor els cruels actes del maltractador i el professor es queda callat. Així el bullying no pararà. És per a plorar, perquè si els éssers més poderosos no són capaços de dir res, què es pot fer? És igual que si un policia presència un assassinat i deixa lliure l’assassí. Exactament el mateix.

    La realitat que conta aquest xic al vídeo és molt més cruel que les també cruels imaginacions anteriors, ja que en el seu cas els professors ho veien directament i no eren capaços de dir absolutament res. És increïble. Com m’agradaria pensar que tot és una mentida. És cert que el simple fet de tenir la iniciativa de ficar-se amb algú ja és reprotxable, ja que ningú ha de tenir semblants iniciatives. Però pensem que aquest xic ha patit bullying des que estava a primària i que a primària els xiquets encara estan en procés de formació, ja no només acadèmica sinó també psicològica. En aquesta última formació està clar que intervenen els pares, que són els que ens eduquen, i gràcies als quals arribem a ser el que som (encara que aquest tema siga més ampli), però l’important ací es que també intervenen els professors, ja que un nen passa més temps a l’escola que a casa, si ho pensem bé.

    Dient d’una altra manera el que ja he dit, els professors tenen una gran influència en l’educació d’un xiquet, sobretot els de primària, ja que els nens són més petits i per tant menys responsables, menys lliures i més influenciables. Amb tot això vull dir que si es para els maltractadors des de menuts, el maltractament disminuiria de manera considerable, i més en aquest cas. Tal com explica Abraham, ell ha anat a la mateixa escola des de xicotet, i ha hagut d’aguantar el mateix durant tots aquests anys; si s’haguera posat fi a l’assumpte des del principi, els nens s’hagueren ficat al cap que això d’insultar a un altre no està bé, i la víctima hauria pogut gaudir, si no d’una primària, almenys d’una secundària tranquil•la. És clar que això només s’aconseguiria gràcies a la unió de pares i professors. És tan fàcil com que el professor retraga al xiquets els seus actes i telefone als pares perquè el xiquet siga retret també a sa casa. Així, estic segura que la malaltia del bullying disminuiria.

    Està clar que la principal ocupació d’un professor és l’ensenyament, però jo crec que dins de la paraula “ensenyament” hi caben moltes més coses que simplement ensenyar una assignatura. Un professor ha d’ensenyar l’assignatura però també ha d’educar, sobretot si és un professor de primària. Per a mi un professor és un pare o una mare, un germà o una germana, i fins i tot un amic, si hi ha molta proximitat; per a mi un professor és necessàriament un psicòleg. La real disciplina de professor està molt lluny del que es pensa; la veritable professió de mestre implica afecte i, sobretot, atenció, i aquests són aspectes que malauradament no es tenen en compte. Quan un professor és de primària, necessàriament ha de mentalitzar-se que està ajudant els pares en la bona educació dels fills.

    A mi m’agradaria ser professora, i aquesta entrada m’ha fet preguntar-me més que mai el per què, així que em dispose a conestar ací i ara. Bé, jo des de menuda he volgut ser professora, i més tard, a segon d’ESO, em vaig començar a interessar per la psicologia. En saber que la psicologia s’estudia per ciències, m’he centrat més en el magisteri perquè, a més, és el que des de molt petita he volgut fer, i perquè considere que ser professora és una cosa meravellosa. El professor és l’individu pel qual totes les persones han de passar per fer el que siga que vulguen fer; és com el principi de tota carrera, com el principi de tot treball. Només de pensar això, m’emocione. Aquesta entrada m’ha fet tenir més clar que mai que realment no he renunciat a la psicologia, i que en ser professora necessàriament hauré de ser psicòloga, encara que siga de secundària.

    Una salutació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s