6 comments

  1. Dani Goldman

    Jo crec que aquesta entrada vol dir que les dones no tenen la ocupació fixa de tindre que cuidar de les persones malaltes. No a soles tenen que ser les dones, sinó que també els homes.

    Després també parla de que les persones amb alguna discapacitat no tenen que ser cuidades, per que també són persones i es poden cuidar per si soles, sense ajuda de ningú. Una cosa ens porta a una altra, per que les persones que cuiden sempre, o casi sempre, són les dones.

  2. Raquel Kent

    Només he pogut veure el principi d’aquest vídeo perquè internet no anava i el vídeo es parava.

    Hui he intentat tornar a vore’l però no em deixa, està esborrat.

    Jo no puc comentar molt però fins on jo vaig veure el vídeo tractava d’un orfrenat on hi havia un xiquet discapacitat en cadira de rodes que el tenien apartat, i només una xiqueta s’acostava a ell per ajudar-lo.

    El que m’imagino és que parla de que tots som iguals i no hem de discriminar a ningú per ser diferent a nosaltres. És a dir crec que va sobre la igualtat

  3. AINHOA MOTT

    Aquest vídeo tracta d’un horfanat en el que deixen a un xiquet amb una malaltia greu. El xiquet no pot moure ninguna part del cos, ni tan sols pot parlar. Quan el xiquet entra a l’horfanat una xiqueta, Maria, veu què malatia té ell i intenta arreglar-lo ajudant-li a moure el cos, però no pot. Un dia Maria va a vore si el xiquet ja pot caminar i escolta a la mestra dient-li a la mare que ja no li queda temps de vida. Vint anys després es veu a Maria recordant-se del xiquet de la malatia.

    Pense que ja es sabia que al xiquet del vídeo li anava a passar alguna cosa roïna però no sabia el que li anava a passar exactament. Aquestes malalties tenen poc temps de vida per a la persona, i això no es pot curar… per aquesta raó hi ha que donar-li el millor a la persona de la malatia.

  4. SHEILA NELKEN

    Hola, aquesta entrada tracta sobre un xiquet discapacitat que li deixen en un horfanat perquè dona molta feina cuidar-lo. Una xiqueta es fa la seua millor amiga; li intenta ensenyar a moure les seues parts del cos, perquè ell no pot. Maria li ata amb una corda dia a dia perquè poden fer coses junts, fins arribar a que s’alce i camine. Un dia Maria es troba la corda a la cadira de rodes sense el xiquet, i pensa que ja sap caminar però anant a veure’l al pati escolta a les monitores dient que estava prou malalt i que era impossible que anara endavant.

    Als vint anys després es veu a Maria de mestra de matemàtiques ensenyant a xiquets de uns sis anys, a la seua mà porta la corda que aquell dia de xicoteta es va posar per no separa-se del seu estimat amic.

    Pense que en aquestes malaties no es pot fer res, però mentre visquen aquests pobres xiquets hi ha que estimar-los, cuidar-los i respectar-los tant com el va fer Maria al seu amic.

  5. elspunysnoparlen

    A veure, l’amor i la cura estan molt bé!!! Però…
    el missatge de fons em recorda molt al discurs conservador actual que vol que les dones es queden a casa a cuidar de les altres persones i deixen el treball per als hòmens. És també una manera edulcorada de presentar com a bo i desitjable que una xiqueta s’ocupe només de cuidar, i que desatenga les seues amistats, com un sacrifici individual “per amor”. A més a més, aquesta relació marca la vida de la protagonista, que serà, de gran, mestra (una feina també molt femenina!). I ja és el summum de sospitós el somni final de parella romàntica, amb el ball dels protagonistes. És el desig d’ell? És el d’ella? El sacrifici ha de continuar tota la vida, també en la relació de parella?? Quina necessitat de tenyir-ho tot de parellisme!
    I per descomptat, també hem de parlar de les persones amb diversitat funcional, que ací sembla que no poden fer altra cosa que deixar-se cuidar. I jo em pregunte: tot el món és independent? Clar que no! Som interdependents i això significa que tots i totes necessitem les cures de les altres persones per a viure. I una altra cosa: tindre alguna discapacitat no significa estar malalt, i no m’agrada gens que el protagonista haja de morir-se. Per què? Per a fer més pena? A més a més, és que la criatura no té ni nom?? Perquè no importa? No és una persona? És només el xiquet “raret” a qui només fa cas una altra “rareta”?? Caritat individual? Compassió? I la resta de companys? No poden fer res més que observar la “raresa” de la parelleta? Les iniciatives individuals estan molt bé però el desitjable seria que a l’escola, en arribar una persona amb diversitat funcional, tot es transfomara i, no només una persona indivual, sinó tots els xiquets i xiquetes, que farien que la nova personeta estiguera a gust i així aprendrien d’ella i amb ella. Encara que -i no ho hem d’oblidar- la diversitat existeix sempre!!! I l’acceptació de la diversitat requereix molta pedagogia. I un abordatge col·lectiu, no individual. En fi, que es nota que el curt no m’ha agradat, veritat?

  6. Julud Thompson i Aida Kent

    Aquest cortometraje conta l’història d’un xiquet que té paràlisis cerebral que aplega a un orfenat ple de xiquets que el marginen. A soles hi ha una xiqueta que de veritat vol estar amb ell deixant a part les xicotetes diferencies que els separen.

    Al xiquet al orfenat sense saber que li depara el futur perquè sempre ha sigut discriminat per els seus comapnyers, però en aquets dies en l’orfenat es troba amb una xiqueta que ni le jutja ni li margina, a mes li ajuda amb la seua recuperació jugant amb ell fen que intente moure les seues extremitats.

    Gracies a que la xiqueta, que es diu maria, te la ingeniosa idea de fer que el seu amic es moga a traves de cordes, ell aconsegueix moure les cames.

    La historia es complica perquè el xiquet comença a posar-se malalt i ella no ho sap. L’ultima vegada que es varen vore ell estava molt cansat, però maria es va quedar a soles amb ell i va posar musica per poder ballar. Eixa mateixa nit ell mor dormint i vint anys despres maria encara li recorda.

    Pensem que aquest video es molt emotu ja que et dones conte de que pots tiendre afecte d’una persona encara que siga minusvàlida i tambe ens monstra el verdades significat de la paraula amistad, ja que si hi ha algu que te importa suficient no li oblidaras mai i aixo es reialment el que es valora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s