3 comments

  1. Àngels

    Per què serà que les càmeres de TV enfoquen sempre als 4 que estan trencant el cotxe? Ajuda eixa escena a oblidar els altres 40000 manifestants que estan cridant i fent propostes amb les seves pancartes ? Els agrada mes als periodistes la violència que les propostes per millorar el mon? Es mes espectacle?

  2. Carles Claramunt

    SOBRE L’ADOCTRINAMENT EDUCATIU

    “Una mentida repetida adequadament mil vegades es converteix en una realitat” Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi.

    Molt s’ha parlat durant les últimes setmanes sobre l’adoctrinament educatiu acosta dels esdeveniments ocorreguts des de l’1 d’octubre. Pense que els partits polítics mitjançant els mitjans de comunicació – les seues armes electorals- han volgut aprofitar-se d’una situació d’inestabilitat política i social per tal de beneficiar-se, fer propaganda electoral i seguir enganyant així a la gent.

    Però què és adoctrinar? Adoctrinar és prendre un conjunt de mesures i pràctiques educatives de propaganda encaminades a inculcar determinats valors o formes de pensar en els subjectes a qui van dirigits. Per tant informar no és adoctrinar: arribar un 2 d’octubre i preguntar els teus alumnes sobre la seua opinió arran del que va passar el dia anterior no és adoctrinar. Arribar a classe un 1 d’octubre i dir els teus alumnes que el que va fer la guàrdia civil i la policia nacional va estar gaire violent i criminal, no és adoctrinar. Bàsicament, transmetre informació de forma objectiva i veraç no és adoctrinar; més aïna és a l’inrevés: la falta d’informació i de diàleg sí que és adoctrinament.

    Està clar que el nostre sistema educatiu presenta moltes deficiències, – fins i tot més de les que pensem – però si per una cosa les presenta davant de totes les altres, és per aïllar-se d’un món exterior que està ahí fora només en eixir de la porta d’entrada del centre educatiu. Sembla que en entrar dins de l’institut la vida és una altra cosa: un món plenament objectiu que impossibilita l’estudi de les situacions que realment pasen al teu carrer, a la teua ciutat, al teu país i al teu món.

    No interessa parlar de temes sensibles perquè no interessa incitar als alumnes a què descobrisquen què és el que realment els envolta i així fer adonar-se de les misèries polítiques i socials que els rodegen. És per això que deixar d’informar significa adoctrinar, perquè si no se’ls fa pensar, si no se’ls fa veure com al seu país es vulneren els drets de milers de persones i com es cometen injustícies diàriament, seguiran fent amb ells tot allò que vulguen. Tenir a tota una generació cegada davant totes les barbaritats que passen, assegura la continuïtat de les seues polítiques silenciadores.

    I no podem continuar confiant amb una educació que es basa en els resultats acadèmics i crea alumnes ignorants – i això és un problema de base -. Ens trobem amb un sistema que atribueix la intel•ligència als resultats i no a les aptituds, que considera més intel•ligent una persona amb un alt expedient educatiu però desconeixent del món que l’envolta, a una altra que amb menys habilitats acadèmiques dubta i qüestiona la realitat – conseqüències d’una educació classificativa que no ajuda a pensar – . I potser aquesta siga la raó per la qual trobem com una generació de futur es troba més adormida i passiva que mai abans.

    En conclusió: fins que no formem una idea pròpia i sense cap tipus d’influència del que significa realment el concepte d’adoctrinament, i fins que no ens adonem de qui ens adoctrina veritablement, continuarem assenyalant a aquells que els mitjans de comunicació vulguen fer-nos veure. I mentre ja s’encarregaran de dir-nos dues, tres o quatre mil vegades el que és i el que no.

  3. Carles Claramunt

    LA VIOLÈNCIA EN L’ESPORT, UNA GUERRA SENSE ARMES

    L’esport és, sense cap mena de dubte un dels fenòmens més populars dels nostres temps. És en ell on es produeixen i expressen alguns dels valors de la societat contemporània i on podem observar una clara involució del seu propòsit inicial: l’oci de l’espectador.

    L’esport s’ha convertit en el reflex d’un món idiotitzat capaç de cridar més fort un gol que una injustícia, de venerar com si es tractara de semidéus a futbolistes que defrauden els impostos del seu país o de confrontar-se amb aficionats d’altres equips, sent capaços fins i tot d’arribar a la mort. I en aquest aspecte és en el qual tractaré de centrar-me, en la violència de l’esport. Una notòria involució, puix el que fou abans considerat com un passatemps, el que va començar sent un esport per a ser jugat per l’obrer, no és ara més que una transformació controlada il•limitadament pel capitalisme i que torna a anteposar la competitivitat a l’essència pura del joc i la diversió.

    Una competitivitat alimentada pels seus millors aliats, els mitjans de comunicació. Aquests ens obliguen a voler veure quin jugador és el millor, quin equip és el millor, quina afició anima més, quin grup d’animació és més fort… I llavors tot esclata per a acabar caent en les seues xarxes. Ens converteixen en aficionats ultres i encegats que en comptes de gaudir d’aquest meravellós espectacle, tracta per totes les seues forces de desprestigiar, insultar i humiliar a l’“enemic”.

    Es tracta de fer-li veure al rival amb qui se l’està jugant perquè s’ho pense dues vegades abans de dir que són els millors. Tot és vàlid per a demostrar la seua superioritat: si és necessari apedregar el bus de l’equip rival, si és necessari proferir insults racistes sobre els jugadors rivals, si és necessari pegar-se pallisses entre ultres, fins i tot si és necessari matar a un aficionat de l’equip contrari perquè porta la samarreta del seu club, es fa. En la radicalització de l’esport tot és vàlid.

    És realment admirable contemplar com arriba el sistema a observar qualsevol feblesa i tractar d’aprofitar-la per a traure’n profit i seguir amb la seua supervivència. A través de la contínua i indiscreta manipulació dels mitjans de comunicación, segueix aconseguint una de les seues metes principals: provocar la divisió del poble perquè en comptes d’unir-se contra la seua absoluta destrucció, augmenten les diferències entre els proïsmes i seguisca ignorant la realitat del món en què viu. L’esport s’ha convertit doncs, en una eina més del sistema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s